pac 134 - El país de Lamine - 2

 ... El mercat convertirà en Lamine en una icona, però la societat ha d'impedir que es converteixi en l’heroi individual que tapa les misèries col·lectives, com li passa a Messi amb l'Argentina. Més aviat ha de ser un recordatori de la feina que tenim al davant. De tots els Lamines que no compleixen el somni. Tampoc no podem situar el jugador al mig de la pugna simbòlica entre Catalunya i Espanya. No és el seu paper.

El més important és que Catalunya sigui un marc nacional que sàpiga encaixar bé identitats compartides com la d'en Lamine. En això, l’Estat ens porta avantatge, gràcies al fet que deté en exclusiva la seva –i la nostra– presència simbòlica exterior. Fixem-nos com Espanya s’ha blanquejat (perdó pel joc de paraules) presumint de la diversitat que aporten Lamine Yamal o Williams a la seva selecció. Aplaudint els gols dels seus davanters racialitzats, molts espanyols –i molts catalans– s’obliden del racisme, de la distribució territorial dels menes, del nacionalisme agressiu dels governs regionals de PP i Vox a València i Balears, i de la repressió de l’independentisme català, encara vigent... mentre Catalunya no tingui un estat, tindrà poques eines d’afirmació tan eficaces com una presència esportiva internacional. Només mentre el PSOE depengui dels vots catalans i bascos, estarà oberta la finestra per fer avenços en aquesta direcció. I mentre això no arribi, és feina del Barça (però no només seva) lluitar perquè la catalanitat d'en Lamine aparegui a l’exterior com el que és: un fet natural. 

Toni Soler, 14.7.2024

pac 133 - El país de Lamine - 1

Vázquez Montalbán va batejar el Barça com “l​'exèrcit d'un país desarmat”​... Això té certa lògica, perquè a aquest país, durant bona part del segle XX, se li va negar l’existència institucional i simbòlica, i la catalanitat va buscar refugi en santuaris alternatius com el Camp Nou. Però sempre és un risc jugar-se la dignitat nacional amb una cosa tan voluble com el futbol, i amb un personal tan inclassificable com el que habita el vestidor i la llotja del Barça.​..

En Lamine és una oportunitat d’or pel Barça, a nivell esportiu i de màrqueting. Però també ho és per a Catalunya. Perquè en Lamine, nascut a Esplugues, fill de marroquí i guineana, pot esdevenir un exemple del que suposa la catalanitat del segle XXI, amb els seus trumfos i les seves dificultats; i a la vegada, pels seus orígens humils, ens pot ajudar a recordar tot el que queda per fer en el terreny de la justícia social... i ens emociona veure en Lamine parlant en català amb tota naturalitat. Sabem, però, que la demografia i els imperatius de mercat han fet recular el català entre els joves; en aquest sentit, en Lamine representa més la potencialitat del català que no pas la seva realitat... ens congratulem que el fill d’uns veïns de Rocafonda, un dels barris més vulnerables de Mataró, conegui l'èxit i la prosperitat econòmica. Però sabem que el seu cas és un entre milers, i que molts joves catalans no tenen accés, per raons molt diverses, a allò que en un cert temps es va conèixer com l’ascensor social... (continuarà)

Toni Soler, 14.7.2024

 

pac 132 - "El terme Corona d'Aragó és una invenció dels historiadors"

​... La història és el que els professionals elaboren a partir de proves concretes, documentals, testimonis escrits o orals, dades contrastades i revisades. Sempre és provisional i discutible. La memòria és plural, tothom té la seva en funció de l'origen social, d'on viu, de la família, les opcions personals, etc. O de com assumeixes pertànyer a un cert país...

Fins molt entrat al segle XVIII, a Catalunya només es parlava català, i la gent culta també castellà, francès i llatí. El problema comença al llarg del XVIII, quan des de l’Estat s’intenta imposar el castellà. Llavors s'entra en un procés de combat i de diglòssia. Al XIX la Renaixença és cabdal per a la llengua com a factor d’identitat. És una batalla a la contra de l'oficialitat...

la Corona d'Aragó, en l'època medieval, no se'n deia així. Quan Jaume I anava a l’Aragó era el rei d'Aragó. Quan entrava a Catalunya, era el comte de Barcelona. I quan anava a València, rei de València. És a partir dels segles XVI i XVII que va quallant Corona d’Aragó en l'àmbit historiogràfic. És una invenció dels historiadors...

Guimerà, Verdaguer, Maragall... Són conseqüència de la Renaixença. Són emblemàtics, els grans fabricants d'una mitologia, d'una narrativa. Alhora que crea mites, Verdaguer acabarà sent mitificat. És el gran poeta de L'Atlàntida, el Canigó, el Virolai. I també és mossèn Cinto, l'home polèmic, castigat pel bisbe però que el poble es fa seu...  Els mites populars d'avui són més efímers i volàtils: periodistes, cuiners, futbolistes, influencers... És el signe dels temps. Qui recorda avui els futbolistes Samitier o Zamora? Però a Messi el recordarà tothom per la gran exposició mediàtica...

Borja de Riquer, 23.3.2025

 

pac 131 - Soc un idiota - 2

 ... En una nació forjada per immigrants, està creant un clima de terror entre els últims d'arribar. En una nació basada en la llibertat, ha amenaçat amb expulsar de la universitat (i de tancar a la presó) tots els estudiants amb consciència crítica que surtin a manifestar-se (però ha perdonat els seus amics que van assaltar el Capitoli). En una nació que històricament ha fet del talent la seva gran arma de progrés, es proposa eliminar el departament federal d'Educació. En una nació orgullosa del control democràtic dels seus governants, està destruint el prestigi dels servidors públics.

És curiós el "sentit comú" que diu que l’inspira. Comú? De quina comunitat? En quins valors i consensos es basa? Quina convivència defensa? Quina fraternitat? Què se n'ha fet, del respecte a les minories tan propi de la societat nord-americana? Del liberalisme de les idees? De la llibertat de fer i pensar i creure en el que et plagui si no perjudiques el del costat? ¿Ja no són importants la igualtat d'oportunitats, ni l’imperi de la llei, ni la justícia independent, ni l’equilibri de poders? La seva revolució és una involució en tota regla.

No és res de gaire nou. La història de la humanitat està farcida de milhomes egocèntrics que arriben al cim i ens (des)governen. Sàtrapes, dictadors, emperadors, reis i reietons. Mandataris pertorbats, inquietants, esgarrifosos. Com més poder acumulen, pitjor. Si la democràcia és el sistema de govern que fa possible la conversa entre estranys, entre diferents, Trump s'està carregant la democràcia. Només ho veiem els idiotes?

Ignasi Aragay, 9.3.2025

pac 130 - Soc un idiota - 1

"Sóc un idiota perquè sóc diferent d'ells. Veig el món amb compassió i comprensió, i crec en la bondat de les persones. Però la meva bondat es confon amb debilitat, i la meva compassió es veu com una ximpleria. Sóc un idiota perquè estic sol en un món de ximples".​ L’idiota (1869) de ​Fedor Dostoievski

La nova dreta extrema trumpista antiwoke ens tracta d’idiotes. Ha aconseguit ridiculitzar la bondat, la solidaritat, l'empatia amb el dèbil, amb el diferent. Ha guanyat el discurs de "ximple l'últim": cada individu, cada país, ha de mirar primer per si mateix, sense contemplacions de cap mena, i identificar els enemics exteriors i interiors. No fer-ho és d’idiotes​...

Trump primer. El trumpisme primer. Ni tan sols el Partit Republicà. El partit és ell. L'Amèrica dels demòcrates és idiota. Molts estatunidencs se senten amenaçats, avergonyits, assenyalats... Estem assistint a l’apoteosi del menyspreu, la sospita i la divisió. La nació és Ell. Si fóssim en temps romans, ja estaria preparant la seva deïficació. S’està atorgant plens poders. Com diu Elon Musk, si el president no pot fer el que vulgui, "això no és una democràcia, és una burocràcia". La vida col·lectiva reduïda al dictat imperatiu d’un sol home i el seu reduït cercle. ¿Anem cap a una democràcia absolutista, cap a una aristocràcia plebea de multimilionaris? ... un home que es creu assenyalat per Déu alhora que renega en cada gest de l’amor al pròxim, un demòcrata que destrueix els valors il·lustrats, un nacionalista disposat a empaitar mitja nació... 

​Ignasi Aragay, 9.3.2025

 

pac 129 - La immigració ens ateny

​... l​'accés dels immigrants al català hauria de ser a la vegada una exigència i una benvinguda. En un país tan transitat com el nostre, un estranger que aprèn català esdevé un català més. I això no passa arreu.

La incorporació lingüística es dóna per suposada a tots els països normals, però com que el nostre no ho és, tal pretensió ha estat ridiculitzada per l’esquerra benpensant​... Fins i tot la dreta espanyola s’atreveix a donar lliçons...

Dit això, carregar sobre els immigrants recents, que són clarament la baula feble, la responsabilitat de la situació del català és molt injust. Primer perquè molts d’ells volen aprendre català i no poden; segon, perquè molts catalanoparlants, després de segles de submissió lingüística, renuncien al català prematurament per evitar incomoditats. En canvi, tenim al país molts milers de ciutadans que porten 30, 40 o 50 anys a Catalunya i no han après ni un borrall de català per un criteri polític –“estamos en España”–, la qual cosa demostra una tremenda falta d'empatia. Captar la bona voluntat d’aquests catalans castellanoparlants és crucial per al futur de l'idioma i per a la cohesió social.

Si als anys seixanta i setanta del segle passat, quan van arribar les grans onades migratòries de la resta d'Espanya, no haguéssim estat sota el franquisme sinó en una Catalunya autònoma, amb el català oficial i normalitzat, la cohesió hauria estat més fàcil, com sempre ho ha estat a Catalunya, en la seva llarga història d’incorporació de capital humà. El repte que tenim davant, doncs, és impedir la victòria pòstuma del franquisme...

Toni Soler, 9.3.2025

 

pac 128 - L'espurna...

​... Es veu que uns cantants han justificat fer servir la paraula xispa perquè en català li falta espurna. Hola, cantants: a veure, no és que el futur de la llengua depengui de vosaltres (Sau va veure la llum “reflexada” i no pas “reflectida” en una copa i fins i tot la Shakira ha cantat el Boig per tu, vull dir que la llengua és forta), però si penseu que a espurna li falta xispa, potser un dia voldreu endollar la guitarra en un enchufe, perquè a l’endoll li falten forats.

Per això, per si us pogués fer algun servei, deixeu-me que us expliqui una batalleta: el 1976, un col·lega va dir al Puyal que “el català és un idioma que no serveix per retransmetre partits de futbol”. L’afirmació va resultar ser precipitada, perquè en Puyal va estar-se 42 anys radiant partits de futbol en la llengua de Verdaguer. El 1976 era l’època en què un president de govern espanyol va venir a dir que el català “no servia per ensenyar química nuclear”, afirmació que també ha envellit malament. Total, que el problema no és de la paraula espurna, sinó vostre. En català tot té gràcia si estem disposats a fer servir les paraules sense manies.

I si no em voleu fer cas a mi, recordeu aquesta cita d'autoritat: “La llengua catalana és una de les expressions més completes, més perfectes que jo conec, des del punt de vista del que pot arribar a ser el llenguatge” (José María Aznar, 21 de març de 1996).

​Antoni Bassas, 27.7.2024

lliVre 31 - Fills de la Boira

 pàg. 521   (Sazed) « - La gent és molt més resilient, em penso. La nostra fe sol ser més forta quan hauria de ser al seu moment més feble.

​​És la naturalesa de l’esperança.​

...

(Kelsier) - Gràcies, només necessitava recordar que hi va haver gent que va lluitar fins i tot quan no semblava que hi hagués cap esperança.»

​

pàg. 609​  ​ (Sazed) « - La fe no és una cosa que només serveixi per a èpoques bones i dies assolellats, em penso. Què vol dir creure, què vol dir fe..., ​

si no es mantenen després del fracàs?

...

- Qualsevol podria creure en algú o en alguna cosa que sempre va bé, mestressa. Però el fracàs... costa més de creure-hi, és ben veritat. Costa

prou per tenir cert valor, em penso.»

BRANDON SANDERSON​​, FILLS DE LA BOIRA ​- L’IMPERI FINAL ​- MISTBORN I​, edició: Mai Més 2024

pac 127 - El dia de la mort d'un amic

 Em preparava llargament per escriure així, amic, ara ja absent (no es pot, no es pot dir “mort”), per explicar, un dia –i aquest dia és avui– que ja no et veuríem mai més, i que totes les converses, lectures i polèmiques tan divertides ja desapareixerien per sempre...

Em preparava, perquè ens vas dir que els teus dies s’acabaven i ens havíem d’acomiadar. Aquesta va ser la frase exacta. Vas parlar de dies, no de vida o d’existència, perquè era poc el que et quedava, i perquè eres –ets, sempre seràs– poeta i cada dia eren mil anys de goig, desdeny pels que no riuen. La vida pot ser curta o llarga i no depèn de tu, però cada dia sí que en depèn.

Quina merda un obituari, una lectura quan no hi ets –no podràs trobar-hi els errors– sense vi compartit, sense passeigs, sense flipar molt fortament pels noms dels animals i de les plantes. Perdona'm, amic, les cursilades, de vegades calen i ens ajuden i ens conforten. Passar pel món com tu, quanta alegria...

Voldria creure en la vida més enllà de la mort i pensar que ens bufes el clatell a tots quan la vessem.​.. Em costa molt, perquè tu, si haguessis de demostrar-nos que hi ets, que ets un esperit, faries una cosa molt humorística o molt immortal, o una barreja de totes dues coses​... No bufaries cap clatell. Ara somric. Tots desolats mirem les flors del carrer, i tu no hi ets, però n’havíem parlat tantes vegades...  Quina abraçada estranya i salvatge ens farem els teus devots amics el dia que ens toqui –puta merda– anar a dir-te adéu?

​(L'amanuense dedica aquest pac a la memòria de l'Esteve)

​Empar Moliner, 27.7.2024

pac 126 - L'enigmàtic gran poeta sense obra

Joaquim Pibernat va llegir més que escriure. Va escoltar més que parlar. Era una figura enigmàtica de l'escena cultural barcelonina. Hieràtic, seriós, seductor. Anava als vernissatges pictòrics i literaris, hi feia de voyeur. Va morir el 2022 enmig d’un sonor silenci.​..

... edició d'una caixa-llibre d'homenatge que inclou L’infern dels pantalons, una tirallonga nihilista de 894 aforismes inèdits, una mena d’autoretrat pòstum ... Aforismes d’algú que no es considerava prou bo per suïcidar-se. Aquí en teniu una tria sintètica...

"Una altra manera d'anomenar el postcapitalisme? Obesitat mòrbida. O obsolescència programada"...

(Sobre Catalunya): "Badar i enraonar són dues paraules intraduïbles a qualsevol altra llengua. El nucli fort de l’ànima catalana". "Els catalans som anarquistes assenyats. Aquesta combinació, ja ho veieu, acondueix al desastre. Sempre". "Soc catalanista no nacionalista. Soc separatista no independentista"...

(Sobre el món i la vida):  "Una diagnosi de la nostra època? Massa de res". "Cap esperança. Molta curiositat..." "Imbècils! No hi ha pau. Només postguerres". "No t’acompanyo ni en el ressentiment!" ... "Un munt de mentides no fan la veritat. Un munt de veritats tampoc". "Ésser analfabet no és una necessitat per triomfar a la vida. Però ajuda..."  "Calen monuments als desertors desconeguts! (sense flames, sisplau)". "La privacitat i els dinosaures són dues coses extingides. Quina recança dels vells temps de la clandestinitat". "Desdir-se. Un deixar espai per a noves equivocacions".

Ignasi Aragay, 8.3.2025

 

pac 125 - Fruir dels fruits més dolços de la tendra joventut

Queden al món uns quants homes i dones estudiosos, però molt pocs escolars que estudiïn. Fa poc explicaven a TV3 que una jove als Estats Units va anar passant de curs a l'ESO i al batxillerat, i que en arribar a la universitat, on va ser admesa, va resultar que no sabia ni llegir ni escriure. Acabarà llicenciada, potser doctora i tot. No és derrotisme de rondinaire: és la realitat de l'ensenyament a molts llocs del món.​

Sembla que hagi triomfat, finalment, un motiu literari que ja es troba en una peça dels cants goliards Càrmina burana —no musicat per Carl Orff—, que el segle XII diu això (traducció):  “Deixem de banda els estudis, / que és molt grat el dissipar-se, / i fruïm dels fruits més dolços / de la tendra joventut. / És cosa que escau als vells / dedicar-se a coses greus. / Perdem molt de pressa el temps / si el dediquem als estudis. / Al goig ens convida sempre / la tendra jovenesa”...

Tenim tants estris i espectacles per distreure’ns, que qualsevol estudi a l’edat jove sembla una pèrdua de temps; val a dir, preferim aprofitar amb gran satisfacció les alegries que porta la jovenesa...

Jordi Llovet, 8.3.2025