... El mercat convertirà en Lamine en una icona, però la societat ha d'impedir que es converteixi en l’heroi individual que tapa les misèries col·lectives, com li passa a Messi amb l'Argentina. Més aviat ha de ser un recordatori de la feina que tenim al davant. De tots els Lamines que no compleixen el somni. Tampoc no podem situar el jugador al mig de la pugna simbòlica entre Catalunya i Espanya. No és el seu paper.
El
més important és que Catalunya sigui un marc nacional que sàpiga
encaixar bé identitats compartides com la d'en Lamine. En això, l’Estat
ens porta avantatge, gràcies al fet que deté en exclusiva la seva –i la
nostra– presència simbòlica exterior. Fixem-nos com Espanya s’ha
blanquejat (perdó pel joc de paraules) presumint de la diversitat que
aporten Lamine Yamal o Williams a la seva selecció. Aplaudint els gols
dels seus davanters racialitzats, molts espanyols –i molts catalans–
s’obliden del racisme, de la distribució territorial dels menes, del
nacionalisme agressiu dels governs regionals de PP i Vox a València i
Balears, i de la repressió de l’independentisme català, encara vigent... mentre Catalunya no tingui un estat, tindrà poques eines d’afirmació
tan eficaces com una presència esportiva internacional. Només mentre el
PSOE depengui dels vots catalans i bascos, estarà oberta la finestra per
fer avenços en aquesta direcció. I mentre això no arribi, és feina del
Barça (però no només seva) lluitar perquè la catalanitat d'en Lamine
aparegui a l’exterior com el que és: un fet natural.
Toni Soler, 14.7.2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada