Vázquez Montalbán va batejar el Barça com “l'exèrcit d'un país
desarmat”... Això té certa lògica, perquè a aquest país, durant bona part
del segle XX, se li va negar l’existència institucional i simbòlica, i
la catalanitat va buscar refugi en santuaris alternatius com el Camp
Nou. Però sempre és un risc jugar-se la dignitat nacional amb una cosa
tan voluble com el futbol, i amb un personal tan inclassificable com el
que habita el vestidor i la llotja del Barça...
En Lamine és una oportunitat d’or pel Barça, a nivell esportiu i de
màrqueting. Però també ho és per a Catalunya. Perquè en Lamine, nascut a
Esplugues, fill de marroquí i guineana, pot esdevenir un exemple del
que suposa la catalanitat del segle XXI, amb els seus trumfos i les
seves dificultats; i a la vegada, pels seus orígens humils, ens pot
ajudar a recordar tot el que queda per fer en el terreny de la justícia
social... i ens emociona veure en Lamine parlant en català amb tota naturalitat.
Sabem, però, que la demografia i els imperatius de mercat han fet
recular el català entre els joves; en aquest sentit, en Lamine
representa més la potencialitat del català que no pas la seva realitat... ens congratulem que el fill d’uns veïns de Rocafonda, un dels barris més
vulnerables de Mataró, conegui l'èxit i la prosperitat econòmica. Però
sabem que el seu cas és un entre milers, i que molts joves catalans no
tenen accés, per raons molt diverses, a allò que en un cert temps es va
conèixer com l’ascensor social... (continuarà)
Toni Soler, 14.7.2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada