... l'accés dels immigrants al català hauria de ser a la vegada una exigència i una benvinguda. En un país tan transitat com el nostre, un estranger que aprèn català esdevé un català més. I això no passa arreu.
La
incorporació lingüística es dóna per suposada a tots els països
normals, però com que el nostre no ho és, tal pretensió ha estat
ridiculitzada per l’esquerra benpensant... Fins i tot la dreta espanyola s’atreveix a donar lliçons...
Dit això, carregar sobre els immigrants recents, que són clarament la
baula feble, la responsabilitat de la situació del català és molt
injust. Primer perquè molts d’ells volen aprendre català i no poden;
segon, perquè molts catalanoparlants, després de segles de submissió
lingüística, renuncien al català prematurament per evitar incomoditats.
En canvi, tenim al país molts milers de ciutadans que porten 30, 40 o 50
anys a Catalunya i no han après ni un borrall de català per un criteri
polític –“estamos en España”–, la qual cosa demostra una
tremenda falta d'empatia. Captar la bona voluntat d’aquests catalans
castellanoparlants és crucial per al futur de l'idioma i per a la
cohesió social.
Si als anys seixanta i setanta del segle passat, quan van arribar les grans onades migratòries de la resta d'Espanya, no haguéssim estat sota el franquisme sinó en una Catalunya autònoma, amb el català oficial i normalitzat, la cohesió hauria estat més fàcil, com sempre ho ha estat a Catalunya, en la seva llarga història d’incorporació de capital humà. El repte que tenim davant, doncs, és impedir la victòria pòstuma del franquisme...
Toni Soler, 9.3.2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada