L'Espanya d'avui s'assembla poc a la de fa mig segle, quan el dictador
va morir al llit. Ni l'Església ni l'exèrcit tenen el poder que tenien, i
en termes socials i econòmics s'ha produït una gran transformació. El
terrorisme basc tampoc existeix. Què queda, doncs, dels problemes
endèmics heretats del segle XIX i fossilitzats per les dictadures del
XX? L’assumpte secular de sempre: l’elefant català a l’habitació
espanyola...
Poc abans del seu decés, Franco va demanar una última cosa al seu hereu Joan Carles: "Alteza, la única cosa que os pido es que preservéis la unidad de España".
La gran obsessió. No li va demanar que vigilés el perill comunista, que
vetllés per la fortalesa de l’Església catòlica o, jo què sé, que es
preocupés pel futur de la seva família. No. Li va sortir l’eterna pulsió
nacional que poc després quedaria fixada en l'article 2 de la
Constitució del 1978: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble
unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els
espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les
nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes
elles"...naquesta fórmula va ser "dictada" a la Moncloa per l’alt comandament
militar. La pulsió nacionalista que preocupava Franco al llit de mort és
la que encara avui uneix d’Aznar a Felipe González davant la realitat
catalana, com s'ha vist amb el Procés i, encara, amb l’intent de girar
full amb la llei d'amnistia, l'aplicació de la qual està bloquejada per
l’alta judicatura...
