¿Conservem res d’espiritual, de transcendent, els humans del segle XXI?
¿Hi ha cap possibilitat de bellesa silenciosa i no instrumental en les
nostres vides?...
A l’assaig Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil (Edicions 62, en
traducció de Guillem Gómez Sesé), Byung-Chu Han diu que som bestiar obès de consum
i proposa un dejuni de la mirada, un retorn a l'atenció contemplativa
pròpia de la religió...
Potser sí que l'atenció, que avui es perd en el consum d’estímuls, “és
espiritualitat”, però com diu el mateix pensador, conté també una
dimensió social: “Tant l’empatia com el respecte es fonamenten a ser
atents envers l'altre. La societat s’embruteix quan l'atenció cap als
altres es malmet. Condueix a un increment de violència”... Vivim en “una època sense
eros”, sense atenció profunda, sense sacralitat. “Sense atenció, sense
espera ni paciència, no és possible cap pensament”...
El tàndem Han-Weil fa una esmena a la totalitat al culte al jo, que
ens ha fet a tots empresaris de nosaltres mateixos i sacerdots de
nosaltres mateixos. Hem deixat de posar atenció en el món, en la natura,
en els altres, en el misteri...
Pot sonar cursi, però es tractaria d’anar cap a una comunitat de l'amor i
l'amistat, del perdó i la compassió. “Davant de la creixent destrucció
de la bellesa del món, i de la nova expansió del nacionalisme i l'odi a
l'estranger, l'universalisme absolut de Simone Weil és avui més
necessari —més imperatiu, fins i tot— que mai”, escriu Han...
“Les persones són anestesiades amb consum i plaer. L'obligació de ser
feliç dicta la vida”. L'acceleració digital i emocional fa la resta. Han
sentencia: “Els tres monstres de la civilització actual són el capital,
la digitalització i la intel·ligència artificial. Rebaixen l'ésser
humà, l'esperit, a esclau del quàntum i de l'eficiència. De nou ens
convertim en esclaus de la nostra pròpia creació”.
Ignasi Aragay, 18.10.2025
