R 86: Breu història herètica de la música clàssica

La IA, l'extrema dreta que creix, un món massa digital... Què es pot fer per ser optimista? A casa nostra estem tots una mica espantats.

— Cal ser realistes. Mira al teu voltant. Jo veig joves que no deixen de fer coses. Els teatres estan plens. Quan era jove, a Itàlia no hi havia ni un sol festival musical i ara en tenim 2.500. El que defensa l'extrema dreta és lleig, cert. Defensen un món que nega la cultura. Però mira cap a qualsevol banda. Hi ha més cultura que mai. Lògicament, cal entendre per quina raó tenim tanta extrema dreta, però no ens podem deixar arrossegar al pessimisme. No podem oblidar totes les coses bones que tenim només perquè hi hagi feixistes. En moltes coses estem millor; tenim una societat més viva i molt més intel·ligent que quan jo tenia 20 anys. Quan em diuen que aquesta era digital ha provocat la mort de la cultura, jo els responc que no. I els deixo clar que no és que jo sigui optimista, és que ells són cecs.

Toni Padilla​  20/10/2026 ​ Entrevista a ​Alessandro Baricco

R 85: L'Audiència aplica finalment l'amnistia als dotze CDR

​L'Audiència Nacional feia tres mesos que arrossegava els peus per no aplicar la llei als dotze CDR de l'operació Judes acusats de terrorisme. Després de l'aprovació de la ​Llei de l'amnistia, el tribunal va intentar esquivar-la preguntant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) si amnistiar els CDR contravenia el dret europeu. Va ser una manera de boicotejar i endarrerir l'aplicació de l'amnistia. La sentència de Luxemburg, que va trigar dos anys a arribar, va emetre's finalment el juliol avalant per complet la llei. Des d'aleshores, l'Audiència Nacional tenia via lliure per moure fitxa, però ha necessitat tres mesos més per fer efectiu l'oblit judicial. Finalment, 28 mesos després que la llei entrés en vigor, ha enterrat la causa​...

​La sentència del TJUE, va establir que això no compromet ni la seguretat jurídica, ni la igualtat de tracte, ni la no discriminació. Va ser el novembre del 2023, coincidint amb les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez, quan l'Audiència Nacional va enviar els CDR al banc dels acusats, un judici que no es va arribar a celebrar mai. Van ser detinguts el 23 de setembre del 2019 perquè suposadament preparaven accions violentes coincidint amb l'aniversari de l'1-O i la imminent publicació de la sentència del Procés.

 Els acusats s​'exposaven a elevades penes de presó. Les acusacions populars –Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT)​, Vox, l'Associació de Víctimes del Terrorisme, l'Associació Dignitat i Justícia i dues associacions de la Guàrdia Civil– van demanar fins a 33 anys de presó per a vuit d'ells pels delictes de pertinença a organització terrorista, tinença, dipòsit i fabricació d'explosius i estralls. La Fiscalia, que sostenia que van conformar una “organització terrorista paral·lela, clandestina i estable”, reclamava en un primer moment fins a 27 anys de presó. Ara bé, arran de l'entrada en vigor de l'amnistia va ser partidària d'arxivar la causa.

 Malgrat això, la justícia espanyola encara no ha dit l'última paraula.​.. les acusacions populars presentaran un recurs d'apel·lació a la mateixa Audiència Nacional contra aquesta decisió i després encara podrien anar al Tribunal Suprem per revertir l'amnistia.

Martí Odriozola i Marcé​ 23/10/2026

R 84: Instruccions reflexives per ser un dissident

la dissidència és una qüestió que té més a veure amb l’actitud i el comportament que no amb la ideologia​...

“dissident” prové del llatí dissidens, que vol dir “asseure’s a part”. El dissident és, per tant, aquell que, per la raó que sigui, no es doblega davant les hegemonies imperants i no acata mansament el que li diuen que ha de ser, pensar i fer. També és qui no es deixa assimilar pels dictats imperatius de les hegemonies i qui viu segons un ordre de prioritats en què l’acceptació de la comunitat és menys important que la satisfacció amb un mateix.

 Per ser un dissident, has de ser-ho amb intenció, has de ser conscient que ho ets. La dissidència no és el resultat d'un impuls visceral, ni un estirabot ocasional, ni una maniobra per protegir els propis privilegis i egoismes, sinó que és una negociació amb tu mateix –amb la teva consciència i els teus principis– i amb la realitat perquè la realitat en qüestió et sembla injusta o et disgusta.​.. 

el dissident no només és qui planta cara al poder arriscant-hi el benestar propi, la llibertat i fins i tot la vida, sinó qui ho fa a consciència, assumint-ho, explicitant-ho, convertint el seu gest en una crida a l'acció, en una afirmació que convida a seguir l'exemple. De totes maneres, Beckerman sap que la dissidència no és “inherentment virtuosa”, i que si bé pot ser un motor pel canvi a favor de la llibertat i del pluralisme, també pot ser una operació d’autobombo individualista o una estratègia a favor del tradicionalisme més reaccionari​...

la dissidència potser no és inherentment virtuosa, però sí que és necessària

el dissident no és l'home lliure sinó l’home que vol ser lliure i que, per tant, s'atreveix a anar a lloure. Això val també per tants homes i dones anònims que no es deixaren doblegar per la por ni pel conformisme ni per la tirania, el record esborrat dels quals sosté ara mateix el pes de tot allò de bo que hi ha al món. 

Pere Antoni Pons​  24/10/2026 ​ comentaris al llibre de Gal Beckerman "Com ser un dissident".

R 83: L'Estat voltor

 Amb l​'avançament electoral, el nou finançament per a Catalunya ha quedat congelat malgrat el castell de focs de la propaganda governamental. Aquells 4.686 milions d'euros addicionals que Espanya havia d​'aportar a Catalunya, cada any, a partir de 2027, ja ens els podem pintar a l'oli.​.. Mai vam confiar que aquest acord de finançament, fet contra totes les autonomies del PP i gairebé totes les del PSOE, s’arribés a complir. Era una promesa de diners que li va donar alguns titulars a Salvador Illa, però no resolia les necessitats de Catalunya i tan sols recuperava una quarta part del dèficit fiscal que arrosseguem any rere any. Dels endarreriments ja ni se’n parlava. Però haurien estat benvinguts aquells milions que ara ja no arribaran​... 

La llista de greuges de diners que sí que s’havien d’invertir a Catalunya i no veiem per enlloc també fa feredat.​.. Una altra cosa és el grau d'execució de la inversió pública. Any rere any ens preguntem de què serveix anunciar inversions si, després, una part molt important no es materialitzen.​​ Posem-hi xifres. Segons el departament d’Economia, en el període 2021-2024, de tota la morterada que l'Estat va dir que executaria a Catalunya, només s'ha acomplert el 40%.​.. el resum és que a Espanya se li enfot Catalunya.​ Rodalies n'és el cas més paradigmàtic.​.. Rodalies ha col·lapsat i, per posar-hi remei, caldria més d'una dècada de feina si es fes tot bé a partir d'avui. Res no fa pensar que serà així. El caos ens desespera però la gent està tan baquetejada que la revolta dels indignats no s’ensuma per enlloc.​..

de l’Estat voltor que ens ofega i que ens condemna a estructures colonials de segona categoria no se'n parla mai. Ni poc, ni gens. Potser perquè hi ha partits, que encara es diuen independentistes, que li fan el joc a aquest Estat que viu millor amb una Catalunya sotmesa, escanyada i mesella. És a dir, una Catalunya insensible al maltractament. 

          Xavier Bosch​  16/10/2026

LliVre 45: POEMES AL SOTABOSC

 

POEMES AL SOTABOSC

​7 DE MAIG

Ah, el rossinyol! quants cops d'ala ha esmerçat, per venir-nos de la sabana estant a delectar-nos, flabiol alat, mediterrània albada... per dissort cada cop més apagada...

2023 PRIMERIES DE JUNY

Els boscos expressen una quietat intensa, un silenci excessiu en encetar el dia, tant que generen paüra.

Em pregunto on són les veus matineres dels ocells de bosc. Silenci extrem, el cant tímid, flabiolat d'un merlot solitari al sot de can Marçal...

2023 PRIMERIES DE SETEMBRE

Observa la bellesa i perfecció de l'eruga de la papallona reina, Papilio machaon.

No hi ha dia que no em pregunti com s'ho ha fet l'evolució per generar tanta bellesa i perfecció...

31 DE DESEMBRE

Si  l'amor és per a l'home / com la saba és a l'arbre / L'amistat és  la soca i l'arrel / que alimenta i suporta / tronc i capçada / de l'arbre total. / La vera vivor de la vida.

2024 PRIMERIES DE JULIOL

Tu no m'ho vares explicar / ja que no ho sabies pas. / Poc et podies imaginar / que la cosa aniria per aquí. / Prou feina tenies / en aixecar-te a les sis del matí / per anar a treballar / fins a la negra nit. / Pare...

Martí Boada Juncà, 2025

R 82: Això NO va de líders

Aquest mes fa 800 anys de la mort de sant Francesc d'Assís. Va finir el 3 d’octubre del 1226. Tenia 45 anys i estava pràcticament cec. Es creu que la pèrdua progressiva de visió, i el llagrimeig que l'afectava, i que es reprodueix en alguns quadres, era el resultat d'una dolorosa malaltia infecciosa: el tracoma, que provoca ferides a la superfície de l’ull i a la còrnia. El devia contraure en el viatge a Egipte del 1219. L’home visionari que havia cantat al "germà Sol" s’endinsava en la foscor.​.. el fundador dels franciscans i les clarisses cre​ia que l'ésser humà està al mateix nivell que qualsevol altra criatura viva, enmig d'una xarxa natural d’iguals d'una bellesa indescriptible i d’una meravellosa complexitat.​.. el Càntic de les criatures de sant Francesc​, aquell frare revolucionari ​el va escriure poc abans de morir, entre el 1224 i el 1225, cada cop més cec.​..​Francesc, professava la pobresa i refusava la propietat privada (la natura és de tots), ens diria que l’aigua val molt més que qualsevol diamant.​..

 La vida humana no va de l​íders, sinó de col·laboració i d’equilibri natural. En la base de la selecció natural no hi ha l’individu, sinó el grup. En termes científics, la veritable força motriu de l'evolució no és la competència entre espècies, sinó la col·laboració. Sant Francesc ja ho sabia. 

Ignasi Aragay​  07/10/2026 

R 81: No menystinguem Puigdemont

L’exili ha estat molt llarg, però la memòria és molt curta i potser no hem valorat prou com, des de Waterloo, el president de la Generalitat apartat del càrrec per un 155 que encara li cou ha sacsejat el tauler de la política espanyola fins a provocar dos terratrèmols. Ha fet caure, consecutivament, un president del Partit Popular el 2018 i un altre president del PSOE el 2026. Poca broma, doncs, amb Puigdemont, que ha fet tot això a distància. Un home que, entre una cosa i l'altra, l’agost del 2024 va venir a treure el nas a Barcelona, es va rifar la policia, es va riure de l'ordre de detenció del jutge Llarena i li va prendre el protagonisme a Salvador Illa el dia de la seva investidura com a president. Aquella aparició fugaç, tan criticada com aplaudida, no va ser un número d’escapisme que hagi de quedar, tan sols, com una nota a peu de pàgina. Denota la necessitat de Puigdemont de marcar l'agenda.

  En nou anys a l'exili, se li ha esmicolat el partit.​.. Però potser ens equivocaríem tots plegats si pensem que Puigdemont voldrà tenir una vida tranquil·la i de perfil polític baix. Ja ha avisat que torna per servir el país. Tocarà esperar per saber des de quin àmbit i, un detall gens menor, si el país ho vol.

 Mentrestant, costa d’empassar que Ada Colau digui, al Cafè d’idees de La 2 Cat, que “Puigdemont tindrà problemes per caminar per Catalunya”. Potser només és un diagnòstic, però sembla un desig i, el que és pitjor, sona a amenaça. Assenyalar qui no vota el mateix que tu i posar a la diana d’una persecució és un cafè amb molt mala idea. I poc democràtica.  

Xavier Bosch​ 09/10/2026

R 80: Octubre trist

 ​... Ara tot ha canviat. Som ja a mig octubre i encara fa calor. I com que no ha plogut quan havia de ploure, no hi ha bolets, que eren el consol de la monotonia de l’octubre. N'eren l​'alegria.  

El món està ple de tristesa. Gaza, Ucraïna, el Tibet. Sembla que això que els cursis en diuen "la natura" s'ha desfermat en contra nostra. Tot són desgràcies. Pluges tropicals, huracans, inundacions, cases que cauen, trens que xoquen o que es cremen. El món s'ha tornat esquerp, agressiu. Les geleres es fonen, puja el nivell del mar. Els joves són infeliços i s’insubordinen. Els vells són desnonats, els fan fora de casa. Això que en diuen els fons voltors no tenen entranyes. Les anomenades forces de l'ordre atonyinen qualsevol que se'ls posa al davant. La pietat sembla haver-se evaporat d​'aquest món perdut. Un penyal cantellut, cada dia més alt, s’alça i creix davant nostre: és la incertesa, la tristesa, el dolor.​..

Narcís Comadira​  16/10/2026

R 79: El barri, el carrer, els àtics

 

Les esquerres mai es posaran d’acord, perquè si es posen d’acord vol dir que s’han tornat de centre. Ser d’esquerres és, sobretot, ser més d’esquerres que els altres i viure per assenyalar aquests altres que no són tan d’esquerres com tu. És com ser indepe. No et pots posar d’acord, perquè si et poses d’acord ja no ets indepe, ets federalista, i vius per assenyalar els que són una mica menys indepes que tu​...  

(Nota: crec que cal llegir-ho amb ironia, per si no ho havies notat)

Empar Moliner​  09/10/2026

R 78: Eleccions i tornada de Puigdemont

Ha estat evident per a tothom la relació causa-efecte del desnonament de Maricarmen Abascal i la convocatòria anticipada d'eleccions per part de Pedro Sánchez, encara que això contradigués totes les vegades que havia assegurat que aniríem a les urnes l'any que ve. La maniobra es va començar a veure venir des del moment que els ja famosos dos decrets d'habitatge van ser portats al Congrés precipitadament perquè els convalidés i a Sánchez no se li refredés el cas i pogués sentir com a pròpies la indignació popular que es va produir​...

Però no tot s'explica pels desnonaments. Qui té el poder de prémer el botó de les eleccions considera tots els factors. Per exemple, la situació del rival. Feijóo no ha acabat mai d’arrencar i totes les enquestes diuen que el PP necessitarà Vox per governar, escenari que permetrà a Sánchez brandar el fantasma de la por a tenir la ultradreta al govern. 

I entre aquests càlculs hi ha el d​'aigualir la càrrega històrica, política i emocional de la tornada de Puigdemont submergint-lo en una campanya electoral i, a més a més, de temàtica espanyola. Precisament per tot plegat és altament improbable que Puigdemont torni per enfilar-se als faristols del​s mítings, per més que la seva presència animés el partit. Nou anys d’exili, havent evitat les presons espanyoles, no és probable que s’acabin amb Puigdemont convertit en un tall de veu més dels blocs electorals d’una campanya en què no és candidat.

Antoni Bassas​  09/10/2026

R 77: Espectacle per a imbècils 2ª part

 Ja he dit que els decrets ​(d'habitatge) s’haurien d’haver aprovat. Ara: no estic segur que Junts hagi comès un error electoral. Els diran de tot, esclar, i els culparan de cada desnonament. Però a l'acampada de la plaça Catalunya no hi ha possibles votants de Junts, ni petits propietaris. Els lobis immobiliaris i la patronal, que mouen prou calés per incidir en una campanya electoral, tornen a veure Miriam Nogueras com una possible valedora. I sobretot: malgrat l​'esquematisme d​'alguns, també en les classes mitjanes i baixes hi ha electors de centredreta que detesten els desnonaments... però en culpen les polítiques d'esquerres i la immigració descontrolada. Si la dreta només la votessin els rics, ni Vox ni Aliança Catalana apuntarien tan amunt.

El que vindrà ara no serà un debat serè i fiable sobre habitatge, sinó un ball de bastons en què uns partits i uns altres es tiraran pel cap immigrants i persones desnonades. Un trist espectacle en el qual Catalunya –la idea de Catalunya– ja no hi pinta res, perquè el PSC està subrogat, Puigdemont tornarà com a actor secundari, i Colau i Rufián pensen exclusivament en clau espanyola. Només falta que es confirmi la irrupció tempestuosa de Sílvia Orriols perquè el consens que va fer possible l’1 d’Octubre –el nostre moment de grandesa– salti pels aires​.

Toni Soler​  03/10/2026

R 76: Espectacle per a imbècils

​Ens espera una campanya electoral marcada per l'emocionalitat, la hipocresia i l​'esperpent. El que hem sentit els últims dies al Congrés dels Diputats és la culminació d'uns anys de degradació de la vida política peninsular. Poques vegades s’han sentit tantes paraules buides, tanta gestualitat grotesca, tants escarafalls. I el més trist, almenys per a mi, és que la major part d'aquest arsenal pirotècnic procedia de partits de l’esquerra. La demagògia progressista és el que fa que, avui, molts dels qui estem en contra de l’actuació de Junts ho hàgim de dir fastiguejats, perquè les esquerres ens han tractat com imbècils​...

​El president Sánchez és un frívol que viu al dia, que imposa decrets redactats a correcuita, després de set anys al govern que no han suposat cap millora en la qüestió de l’habitatge. Sánchez, l’home que ha enganyat els seus socis, que ha encobert corruptes dins del seu partit, ara es prepara per a la seva penúltima pirueta, presentant-se a les eleccions com un superheroi capaç d'enfrontar-se als fons voltor. Sopars de duro! 

El gran narrador d'aquest relat, el rapsode del PSOE, ha estat Gabriel Rufián. Ell ha enardit les masses amb fraseologia maniquea, eludint les seves sigles i el que signifiquen. En les seves intervencions, sempre en castellà, pomposes i efectistes, Rufián s'ha acarnissat en Junts, insistint que “la seva estelada és un bitllet de 50 euros” i que dedicarà “tota la seva carrera política” a fer que ERC i Junts “no pactin mai més”. Això, agradi o no, vol dir que Rufián dedicarà tota la seva energia a impedir la independència de Catalunya.​..  (continuarà)

Toni Soler​  03/10/2026

 

R 75: Putin accelera la fugida endavant

Putin ha engegat una fugida endavant de ritmes cada cop més intensos. Els bombardejos contra Kíiv són cada cop més freqüents i més cruels, sobretot pel balanç de víctimes civils. Queda clar que el Kremlin voldria veure la capital ucraïnesa convertida en una ciutat mig destruïda que comença a buidar-se. La guerra, doncs, bascula a hores d'ara cap al vessant més destructiu, a Ucraïna, i més intimidatori, cap a àmplies zones de la Unió Europea frontereres amb Rússia, víctimes d'una altra guerra, l’híbrida.​..

​Les accions del tirà ens diuen que la seva fugida endavant, farcida de crueltat, evidencia la pressa que té: la pressa d'un home gran i envellit, amb vint-i-sis anys al poder, que se li està quedant a mig fer el seu obsessiu projecte de restaurar la grandesa imperial de Rússia. Per aconseguir-ho no s’ha estat de fer mutar la rivalitat amb els EUA en una mena d’associació, al mig de la qual ell i Trump es presenten com la millor garantia d’esquerdar Europa, i si cal destruir-la.​..

​Una revolució a la Rússia putinista no és ara com ara imaginable amb la gent abduïda per la por, la ignorància, la indiferència, la intoxicació propagandística i la resignació.​..Un dels detonants d​'una conspiració o d​'un cop és –cal no perdre-ho de vista– el factor econòmic: la persistència de les sancions occidentals com a càstig a una guerra que en quatre anys i mig ha provocat la fugida de milers de ciutadans russos sense aconseguir ni de bon tros el gran objectiu anunciat el febrer del 2022: l’ocupació d’Ucraïna.​..

Llibert Ferri​  09/10/2026

 

R 74: L'estranya tossudesa dels catalans 2ª part

 ... al final caldrà decretar l’obligatorietat per a tots els ajuntaments de promoure un parc solar i un parc eòlic municipals. El vell lema ecologista deia think global, act local. Doncs a casa nostra pensem local i esperem que uns altres actuïn. Home! El cas és que els altres sí que estan actuant. L’electrificació amb renovables avança a tota velocitat a la Xina, l'Índia, el Pakistan... També a l'Àfrica. Han entès que no només és una qüestió de salvar el planeta, sinó que els surt a compte. I per descomptat en molts països d'Europa, sembrats de plaques tot i tenir menys sol que nosaltres. Aquí ens assemblem als EUA de Trump, que va amb el fre de mà posat i se'n fot del canvi climàtic. Ens hem tornat bojos o què? 

¿Els catalans volem participar en aquesta cursa o volem quedar-nos a la cua, dissimulant, com si la cosa no anés amb nosaltres? Què ens diria, si fos viu, un dels grans pares de l’ecologia mundial, el biòleg Ramon Margalef? L’eclipsi total que hem pogut veure aquest estiu, tan bell, el podem llegir també com una metàfora: ¿anem embadalits cap a un eclipsi climàtic, només preocupats de la bellesa immaculada dels nostres paisatges? Els humans hem transformat el paisatge des de temps immemorials. Hem construït pobles i ciutats, hem convertit boscos en camps de cultiu, hem fet carreteres, ponts, ports. Amb la industrialització, vam sembrar les ciutats de xemeneies que ara protegim com a patrimoni arquitectònic. En el futur, els actuals molins de vent que restin dempeus també seran protegits. Ara toca fer-los. I si no els fem, ens cauran a sobre moltes MAT (línies de molt alta tensió) per portar l’energia de fora. Posem-nos les piles, sisplau.

 

Ignasi Aragay 02/10/2026

R 73: L'estranya tossudesa dels catalans 1ª part

 

Estem en una crisi climàtica global. L’escalfament planetari no s'atura. La lluita dels habitants de la Terra és a vida o mort... Però en un minúscul racó d’aquest sobrepoblat globus terraqüi, al sud d'Europa, hi ha un petit país els habitants del qual, tossuts, no estan disposats a canviar el seu estil de vida per contribuir a salvar la humanitat. Es neguen que els seus paisatges quedin tacats de molins de vent i plaques solars. Posen moltes excuses, algunes aparentment –localment– raonables. Però el resultat és que segueixen cremant grans quantitats de petroli i consumint gas, i no tenen cap més remei que allargar la vida de les seves atrotinades centrals nuclears, cosa gens recomanable. 

És un cas mundial únic de ceguesa ambiental. Què els passa a aquests catalans? Certament, és estrany. No fa tants anys el moviment ecologista hi havia arrelat amb empenta. Però ara ha quallat una sorprenent aliança entre els mateixos ecologistes –no tots– , hotelers, pagesos i polítics locals.​..

​Fa uns dies Pep Canadell deia: "Que el 2026 a Catalunya encara s'estigui discutint on s'han de posar les plaques solars o els molins, i que s'ajornin les decisions un any més, és una cosa fora d'aquest món". I es preguntava: "Com pot ser que no s'estigui desplegant la xarxa renovable a tota velocitat? No es pot esperar més: cal anar a sac".​..

Quasi ningú vol molins ni plaques. Increïble. I mira que tenim boscos deixats de la mà de Déu, carn d’incendis, i terrenys agrícoles abandonats. Però no. No s’entén aquesta obcecació. I això ha passat aquest estiu, quan a tantes cases s’instal·laven aires condicionats i ventiladors per combatre la calor extrema. Més consum elèctric.​.. 

(continuarà)

Ignasi Aragay​ 02/10/2026

R 72: Sánchez i els judicis de la història

​... història és una paraula de molt de pes i, si hem de parlar en termes històrics, aleshores el fracàs és col·lectiu, de dretes i d'esquerres, sobretot de les que han governat més anys i amb més poder. 

Perquè la realitat és que el preu de l’habitatge creix a Espanya tres vegades més que els salaris, i aquest any l’augment del preu de l'habitatge a Espanya triplica el de la mitjana de la Unió Europea. El preu de l'habitatge a Catalunya i a Espanya ha estat onze anys seguits creixent cada trimestre. Amb indicadors així, algú creu que calia córrer tant a votar els decrets al Congrés com si fossin la solució a tots els problemes d'un sistema econòmic que cada vegada exclou més persones?

Hem augmentat espectacularment la població amb poca o nul·la previsió d'on podríem viure tots plegats.​.. La història jutjarà tothom, pel que va fer i pel que no va fer, podent-ho fer o havent promès que ho faria. A dretes i esquerres. 

Antoni Bassas​ 02/10/2026

R 71: La via consorciada

 

​...Catalunya és Espanya a condició que Espanya sigui Catalunya.​.. És un plantejament​ del PSC que entronca amb la tradició federal. Un doble antídot contra l’assimilisme i contra l'independentisme.​.. 

​La reforma fallida de l’Estatut va deixar clar que Catalunya no podria assolir un poder polític real sense plantejar un embat directe a l’Estat. L’allunyament emocional entre Catalunya i Espanya no només s’expressava en l’auge del sobiranisme, sinó també en els planys del PSC​... 

Els anys del Procés van deixar el PSC molt malparat. Els seus dirigents es van prometre que mai més permetrien que una sobredosi de catalanisme posés en perill la seva relació amb el PSOE.​..  Salvador Illa va prometre centrar-se en la gestió i deixar-se de disquisicions identitàries. Però tenia plans. Illa, sense estridències, ha executat una estratègia ​... amb la finalitat de dissoldre el mur mental i polític entre totes dues realitats; el seu objectiu últim és que, a ulls dels catalans, Estat i Generalitat siguin dues extensions d’un mateix cos –és a dir, d'una mateixa realitat política i emocional.

Illa ha estat prou hàbil per tirar endavant aquesta política malgrat dependre dels vots dels independentistes.​.. La millor manera d’amansir els catalans és donar-los un tastet de poder real: ja ho deia, fa quatre segles, el comte duc d'Olivares​. 

La qüestió és si aquesta aposta estratègica, que és també una política de partit, podrà sobreviure a l'actual conjuntura, amb Pedro Sánchez acorralat i la dreta espanyolista a l'aguait. Si el PP arriba al poder, tindrà dues opcions amb Catalunya: seguir els seus propis instints (i els de Vox) o bé, en un rapte de lucidesa, mantenir aquesta relació consorciada amb el govern català, que és la millor via per fortificar la presència de l'Estat a Catalunya sin que se note el cuidado.

Toni Soler​  26/09/2026

LliVre 44: ILLES DEL CALIUFOSC

​Podia respectar-se el passat sense fer veure que havia estat millor en tot. (pàg. 99)

Ningú no és propietari d'enlloc, sinó que ens limitem a ocupar els espais de la mateixa manera que les nostres ànimes ocupen breument aquests amfitrions que són els nostres cossos. (pàg. 185)

 

El lideratge de vegades anava d'acceptar que no calia que fos ella qui prengués totes les decisions. (pàg. 486)

Illes del Caliufosc, de Brandon Sanderson

R 70: Què hi ha rere el retorn d'Ada Colau

La figura d’Ada Colau va emergir en la lluita per un habitatge digne i assequible per a tothom. Un activisme juvenil que la va acabar portant a convertir-se en la primera alcaldessa de Barcelona quan tenia 41 anys. Des del càrrec (2015-2023), malgrat les dues legislatures al poder, l'avanç en les polítiques d’habitatge va ser limitat, frustrant.​..l'accés a l'habitatge està marcant l'emergència d'un nou progressisme. El fenomen s'està obrint pas al món urbà, on el problema és sagnant i on el vot d'esquerres acostuma a tenir més pes.​..

Colau va tancar la seva etapa d’alcaldessa amb un regust agredolç. Haver acceptat els vots de Valls (2019) i després haver regalat els seus a Collboni (2023), hi ha contribuït, esclar.​.. no va poder tirar endavant les polítiques radicals que anhelava. Va sentir el pes i la impotència del poder. Sense l'acompanyament legislatiu en l'àmbit català i sobretot estatal, va quedar mancada d’eines legals per fer un salt en habitatge. Tot plegat la va portar a una retirada de l'arena pública. Fins i tot a una fugida a Itàlia​...

Però porta la política a la sang. Era qüestió de temps que decidís tornar-hi. I s'apunta a fer-ho en l’àmbit estatal, per recompondre el garbuix en què s'ha convertit l'espai a l'esquerra del PSOE, per mirar d’acabar amb la lluita fratricida entre Sumar i Podem, i les esquerres perifèriques.​..​ amb l’aposta ideològica per frenar la ultradreta, amb la bandera concreta de l'habitatge i amb el perfil de catalana no-nacionalista és com es presentarà a Espanya.

Ignasi Aragay​  26/09/2026

R 69: L'escola que ensenya II

 

...

El resum de tot plegat és la convicció que escriure és fer visible el propi pensament. Un cop visualitzat, pot ser qüestionat, refinat o enfortit. Escriure bé és practicar el pensament rigorós, perquè, lluny de reduir-se a ser un mitjà de transmissió d'idees, l'escriptura és la millor manera de fer-nos amb idees clares i distintes. Claredat és empatia. Com diu el meu admirat Nick Gibb, la lectoescriptura no és una part de l'educació, és el que fa possible l’educació, perquè clarifica fites i enforteix l'atenció.

Gregorio Luri  25/09/2026

R 68: L'escola que ensenya I

 ​L'escola:

Donaria als alumnes el màxim possible de temps de qualitat.

Treballaria a fons el lligam entre comprensió lectora i coneixements previs.

Tindria cura de l’alfabetització disciplinar.

Disposaria d'un currículum ric en continguts: acumulatiu, seqüencial i coherent

Donaria valor al saber, perquè només ens esforcem per aconseguir allò que considerem valuós.

No confiaria gaire en l’existència de competències genèriques. 

​Apostar​i​a per un currículum seqüencial, amb una progressió controlada i una ensenyança explícita​.

Hi hauria un currículum per a tot el centre

Defensaria que el coneixement no té cap propietat 

No menystindr​ia la memòria

​Es veuria com una institució republicana compromesa amb el foment de la cultura comuna.

La relació pedagògica clau seria el cara a cara. No té substitut, 

L'error de l'alumne es veuria com una oportunitat d'aprenentatge,

L'escola seria inclusiva, però no necessàriament ho seria cada aula de manera permanent.

Practicar​ia les paraules màgiques que faciliten la convivència: gràcies, sisplau, perdó, confio… 
​No hi hauria lloc per a l'ansietat matemàtica. No hi ha humanisme sense matemàtiques. 
Se celebraria l'excel·lència aliena i s’estimularia la seva emulació. 
Estimar​ia molt més el pensament rigorós que el pensament crític, i el raonament molt més que l’opinió. 

Prendr​ia amb pinces l'educació emocional​...

A les famílies els demanar​ia tres coses: garantir la higiene del son dels seus fills, permetre’ls gaudir del joc lliure i arriscat, i deu minuts de lectura diària​.

Gregorio Luri​  25/09/2026

R 67: Les dones del burca

 

El PSC de Lleida, amb Junts, ha decretat la prohibició als carrers de la ciutat del burca, que és aquesta mena de momificació de les dones adultes.​..

Entenc que no es pot prohibir tapar-se els cabells per religió, com fan algunes dones, entre elles, una diputada al Parlament, perquè llavors hauríem també de prohibir l'uniforme de sor Lucía Caram i les perruques de les jueves, que es rapen els cabells (imagino que) pel mateix motiu que les altres se'l tapen. Per una concepció medieval i analògica de la bellesa i l'excitació sexual. Però anar tapada del tot pel carrer, no fent servir els òrgans vitals com ara els ulls, la boca o les orelles (el nas, segons com, els el deixen treure) tal com la natura els ha concebut em recorda el morrió dels gossos o les ulleres de les mules. Una domesticitat que em resulta violentíssima.

Un burca està dient a tothom, als fills de la dona que el (su)porta, al marit, als policies que vigilen el carrer, als botiguers... "aquesta dona és una possessió". Una possessió, concretament, d'aquest que camina davant seu ben fresc, amb les xancles.​..

Empar Moliner​  25/09/2026

R 66: Organització de les Nacions Desunides

Durant tres dies, Nova York ha estat la capital del món. L'Assemblea General de l'ONU ha escenificat, a cop de discurs dels principals caps d'estat o de govern, com està d’enrevessat el planeta.​..

Massa discursos i poca capacitat d'acció. Bones intencions però sense cap capacitat d’aplicació. Ja sabíem, des de fa temps, que el seu Consell de Seguretat continua bloquejant les qüestions importants de debò perquè les cinc potències amb dret de veto (Estats Units, Rússia, Xina, Regne Unit i França) voten, sempre, a favor del seu interès particular. Per tant, la distància entre allò que proclama l’ONU, de bona fe, i el que passa sobre el terreny és enorme.​..

Unes Nacions Unides més desunides que mai. Una ONU imprescindible però impotent, que veu com les grans potències fan la guerra al marge de les seves regles. I l’Assemblea, lligada de mans i peus, no pot fer res per aturar els Trumps de torn que, encegats pel poder absolut, tiren pel dret, se salten les normes internacionals i van a la seva a cop de rampell, sense criteri ni control​...

Xavier Bosch​  25/09/2026

 

R 65: Tenim un pla

La política, per desgràcia, té com a prioritat absoluta el dia d’avui i com a únic horitzó la pròxima convocatòria electoral.​.. 

El pitjor d’aquest presentisme en l’acció política és que acaba encomanant-se al conjunt de la població, alimenta l’egoisme i el campi qui pugui. El motor del progrés ha estat sempre l’aspiració de veure prosperar els fills. Això s'ha acabat. I la decepció porta molta gent a oblidar-se del bé comú.​..

​... la immigració ha esdevingut una qüestió estructural, sense data de finalització, perquè obeeix a problemes aparentment irresolubles, com és la crisi demogràfica a Europa, la fallida crònica de molts països subdesenvolupats i, ben aviat, els efectes de la crisi climàtica en determinades zones especialment vulnerables, com l​'Àfrica subsahariana.​..

De la mateixa manera que el contracte social ens vincula a través dels deures, però també dels drets, una altra mena de contracte, diguem-ne vital, ens hauria d’indicar que els sacrificis que fa la nostra generació tindran una recompensa en la generació següent.​ Que aquests temps convulsos tindran una data límit, que algun dia la demografia es gestionarà de manera raonable, mentre que els països rics faran un esforç conjunt, una mena de Pla Marshall, per millorar les condicions de vida en els països d'on procedeix la gran massa migratòria. I que a casa nostra els sacrificis es compensaran amb un reforçament de l’estat del benestar, la seguretat col·lectiva i la cohesió social i cultural.

Les administracions hauran de fer un esforç ingent per recordar que compartim vehicle, viatge i destí; per evitar que el principi de solidaritat quedi enterrat pel nihilisme del campi qui pugui.

Toni Soler​  19/09/2026

 

R 64: Son molt bona gent!

​... A la granja de criança de pollets del germà de la Isabel, l’Antoni, hi treballen uns quants subsaharians, "els negres", diu ell. A l’Antoni li agrada ser políticament incorrecte, tal com raja. Als més antics ja els ha fet contracte. Fan més hores que un ventilador i no es queixen. No sap ben bé on viuen, repartits en pisos atrotinats, però se'n surten. Van en bicicleta amunt i avall, i encara estalvien diners i els envien a les famílies de l'Àfrica. Són de fiar. Però si un falla, fora. No trobaria ningú del país que volgués fer unes feines tan dures. Per descomptat, els seus fills ni pensar-ho, tots dos estudien a Barcelona. La granja durarà fins que l’Antoni digui prou. Però és d’aquests que no pensen en jubilar-se. Què faria, si no?

Al poble l’única botiga que està sempre oberta és la del pakistanès, en Rudi. Així li diuen. La Isabel és bona compradora i ell sovint li regala fruita macada. "Toda para ti, Isa!" Li recorda l’Armando, aquell aragonès que quan era petita tenia un colmado, can Maitanquis. En Rudi tampoc no tanca mai. Du la simpatia als llavis i té bon gènere, millor que el del súper.​..

La Isabel ho té clar: el poble ha canviat molt, cada cop hi ha més gent forana. Ja no és com abans. Se sent més castellà i tothom va a la seva. La gent no es coneix. Està bé que vinguin immigrants, però no tants, eh? I que siguin legals. Catalunya no pot ser una ONG mundial. Només faltava això de Ceuta. Ens hi van la identitat i el benestar... Però que no li toquin la María i la Carolina, en Moisés i en Josele, en Moha i la Fàtima, els subsaharians de la granja –com coi es diuen?–, en Rudi i en Nino. Són molt bona gent! 

Ignasi Aragay​  18/09/2026

R 63: Torna setembre

Setembre ja és aquí. Per mi, un mes molt estimat perquè s'hi anuncia l’acabament de l'estiu, l'estació més espantosa de l'any. Encara que la tardor no comença fins al 21, depèn dels anys​...M’agrada el setembre, pel fonoll, pel raïm, per les figues, pels melons.​..Torna setembre, amb el dia de les marededeus trobades, que se celebra el dia 8...​ 

També, al setembre, celebrem la Diada Nacional de Catalunya. El dia 11. És una festa commemorativa i reivindicativa. S'hi commemora la caiguda de Barcelona en mans del rei Borbó el 1714 i es reivindica sobretot la independència de Catalunya. Fa molts anys que es reivindica, però encara no s'ha aconseguit. I és molt possible que mai no s’aconsegueixi, perquè Espanya no ho vol i Europa tampoc no ho vol. Només ho volem els catalans. Alguns catalans, per parlar clar. Els que la volem som titllats de separatistes i de traïdors. I alguns, com ara jo, han perdut amics per culpa de totes aquestes reivindicacions. Què hi farem! Cada any s'organitzen manifestacions. Algun any van ser multitudinàries. Ara són més modestes, perquè la gent es cansa. La gent està cansada, és veritat. Però la independència és un desig que mai no morirà. Torna setembre i ens el revifa, aquest desig.​...

Torna setembre. Ja és aquí. De moment em faig un tip de figues, dolces, perfumades, sobretot les de coll de dama. Un tast de felicitat.

Narcís Comadira​  18/09/2026

R 62: La Catalunya que es vol autodestruir

 

​... Estem alimentant des de tots els àmbits el fantasma d’Aliança Catalana, donant-li una presència mediàtica molt per sobre del nombre de votants que van confiar en ella. I només ens esgargamellem assenyalant les línies vermelles que creua, l’escàndol que provoca –que és llaminer per obtenir clics però un desastre des del punt de vista del debat seriós​-. Per què no se li pregunta a la líder de la formació exactament com farà tot el que promet que farà? Temo molt que no té cap solució pràctica per als problemes que ella creu que són deguts als immigrants. Si no té competències ni fronteres no podrà expulsar-nos a qui troba que sobrem per molt que ho vulgui. De totes maneres jo no hi perdria ni un minut, amb algú que declama amb el seu horrible català del XIX (pobre Pompeu Fabra) lletanies que semblen més homilies que no pas propostes polítiques. A qui faria moltes preguntes és a les persones que volen votar-la: creuen realment que la de Ripoll farà el que els promet que farà? S’ha de ser molt ingenu, encara més si el que empeny aquest electorat és la frustració de la desfeta del Procés. ¿No en van tenir prou amb l'engany dels líders de llavors que ara volen apostar per una dona que no sembla tenir ni la més remota idea de com funciona el seu país i s’inventa unes exigències de catalanitat que no compliria ni el Comte Arnau? De nou és l’esmentat filòsof alemany Peter Sloterdijk​ el que descriu com ningú el que passarà si a Catalunya guanya Aliança Catalana: “Un cop que entra en joc la qüestió de la identitat, el camí de l’autodestrucció és molt més curt”. 

Najat El Hachmi​  18/09/2026

R 61: 1 d'octubre, ni oblit ni perdó!

Avui, u d'octubre, envio aquesta gran lliçó de Josep Fontana en forma de document visual.

"La identitat és una realitat que neix d'una llarga existència compartida, no pas un producte de la terra o de la sang" Josep Fontana 

https://youtu.be/gqv_TF2o_Qs?si=nsYMBs7eGYrHxSoN

R 60: Lamine Yamal i la tabarra de la Pilota d'Or

La tabarra que està donant el Barça perquè Lamine Yamal guanyi la Pilota d'Or no es pot maquillar​... No se n’ha pogut escapar ni l’esmunyedís Hansi Flick. L’entrenador alemany, enemic dels egos i els elements que distorsionen els objectius col·lectius, va ser cridat a files per canviar el seu discurs a petició de l'estrella i la cúpula del club. Una mica forçat per les circumstàncies, Flick també va acabar per declarar-lo mereixedor del premi. A ningú se li escapa que tenir el futbolista coronat amb el màxim guardó individual significaria augmentar ingressos i millorar la imatge de marca. Hansi, nosaltres també tenim moltes ganes que s'acabi aquesta sorollada insuportable.​..  

és​ absurd dotar d’aquesta transcendència un trofeu tan arbitrari que pot acabar a mans de Fabio Cannavaro ​... Tot i que sovint té una credibilitat relativa, és un tipus de prestigi que figura al contracte dels cracs en forma de variable lucratiu. I no ens enganyem: gaudir del privilegi de l​'Olimp també és un somni per al 10.​..  Demanar-li a Lamine que estigui per sobre de tot això i que s'esper​i que els fets s​'imposin, potser és massa agosarat. No és Leo Messi.

Quants cops heu sentit l’astre argentí fer declaracions com les de Lamine Yamal a Universo Valdano? Enmig d’una lluita inventada –perquè no tenia rival– amb Cristiano Ronaldo, les Pilotes d'Or li van ploure parlant al camp cada tres dies. No li calia verbalitzar res, només sortir a jugar. Leo és Leo i Lamine és Lamine, ho tenim clar. Al segon li encanta l’exuberància pública i ser el rei dels focus.​..

Marta Ramon​  25/09/2026

R 59: L'actitud i les eines

 

... l’Onze de Setembre ha tret unes 50.000 persones al carrer, amb més joves que mai; és una xifra respectable en el nostre desmenjat present.​..  Un nou sondeig preveu l’ascens fulgurant d’Aliança Catalana. En conjunt, el Parlament tornaria a tenir una majoria absoluta independentista, que no serà operativa perquè hi ha un abisme polític i moral entre els que hi podrien estar implicats. Si serveix de consol, el bloc “espanyol” és igualment inútil (a menys que el PSC es vulgui suïcidar pactant amb PP i Vox)​... no pensàvem en l’Orriols quan, després de l’empresonament dels líders independentistes, cridàvem “S’han acabat els somriures!” També Andreu Nin, l’abril de 1931, va escriure: “La nostra​ revolució​ no serà tan alegre”. Perquè la independència, com qualsevol revolució, és un afer seriós. Però l’Orriols no té res de seriós, més enllà de la seva solemnitat ridícula. El seu discurs, a més de ser un fracàs ètic del catalanisme, és una distracció i un engany.​..

Abans de tornar-hi, el Procés ha de ser un record i una lliçó, res més; i l’essencialisme ultra ha de passar avall, com una febrada.​..

l'anunci que va divulgar el Barça en la Diada, d’impacte mundial, és un model a seguir, també per als que detestem el futbol com a metàfora. El Barça d'avui dia combina èxit i identitat d'una manera inusual en aquest país. Es regeix per principis engrescadors i accessibles: anar a guanyar sempre, servar els orígens, unir talent nostrat i global, i no arronsar-se davant l’autèntic enemic. L’enemic, per als culers, no és Lamine Yamal sinó Florentino Pérez: heus aquí una manera didàctica d’explicar les coses a un votant d’AC.  

L'esport és un dels grans constructors d’identitat en el món, i per això el Barça és un actiu d'una transcendència enorme, perquè el seu èxit internacional, com el de l'obra de Gaudí, no s'explica sense el seu origen. Va directe, sense intermediaris, de Catalunya al món. El poder tradicional –que és a Madrid– ho contempla amb incredulitat i ràbia.

Toni Soler​  12/09/2026

R 58: Ningú és més català que ningú? II

En la setmana de la Diada, Plataforma per la Llengua ha sortit a denunciar l'aixecada de camisa que està sent el Pacte Nacional per la Llengua. Un any i mig després de la seva implantació, només s'han executat el 38% de les mesures previstes. Ens queixem que de les inversions que l'Estat ha de fer a Catalunya, en infraestructures, per exemple, sempre se'n du a terme un percentatge molt inferior al que s'havia pressupostat, però resulta que quan només depèn de nosaltres tampoc posem en marxa tot el que s'havia previst per a un tema nuclear com és l'ús social del català. El Pacte Nacional per la Llengua no pot quedar en l'enèsima operació de maquillatge del Govern de torn. Fa ràbia, perquè en aquest Pacte s'hi va treballar molt, el diagnòstic era encertat i, per una vegada, hi havia pressupost per fer moltes coses. De moment se n'han fet poques, el projecte ha perdut impuls i el català és on era. O pitjor, perquè van passant els mesos i tots aquells catalans que són tan catalans com el que més ni l'usen, ni en tenen cap ganes, ni cap necessitat. I qui dia passa, pronom perd.

  

Xavier Bosch  12/09/2026

R 57: Ningú és més català que ningú? I

 La commemoració de l'11 de setembre d​'enguany no passarà a la història. El discurs de Salvador Illa, tampoc. En la línia d'un govern empeltat del to presidencial, van ser sis minuts d’arguments de perfil baix, farcit de bones intencions, dosis lògiques de sentit comú, una buidor entrenada i para de comptar. Si m'hagués de quedar amb una sola frase de tot el que va dir Illa, la tindria clara: “Ningú és més català que ningú”. Em va fer pensar. És veritat que ningú és més català que ningú? Tant se val d'on venim? No depèn ni de les dretes, ni de les esquerres? Ni de la religió o de la integració? No depèn de les banderes que pengem (o ja no pengem) al balcó? Ni de l’idioma que parlem? Ni dels gols que celebrem al carrer? Ni de si sabem, o no, qui era Mossèn Cinto? Ni de si tenim sintonitzada TV3? O de si no cal tenir-la al comandament perquè hi ha un 30% de catalans (que no són menys catalans que ningú) que no la miren mai, per principis. Dit d'una altra manera i per continuar amb el símil, “ningú és més espanyol que ningú”? Per ser d'un lloc, més enllà que t’atenguin en qualsevol hospital públic, potser te n’has de sentir. Aquest seria un criteri possible.​..

Xavier Bosch​  12/09/2026