LliVre 42: CASTELLIO CONTRA CALVÍ

 - Els que deuen el seu govern a una revolució seran després, indefectiblement, els més intolerants i intransigents amb qualsevol innovació. (pàg. 51)
- Qui no experimenta personalment la vida humana d'una manera plena i joiosa serà sempre inhumà amb els altres. (pàg. 59)
- Témer un dictador no és pas estimar-lo, i qui se somet exteriorment a un terror no en reconeix pas la legitimitat. (pàg. 75)
- Una munió (de persones) unida per l’atzar mai no es podrà imposar a un exèrcit militaritzat; un descontentament desorganitzat mai no pot fer front a un terror organitzat. (pàg. 78)
- «Tota intolerància és anticristiana i, quan recorre al terror, inhumana» (pàg. 154)
- Cada època tria sempre un grup diferent de desgraciats per descarregar col·lectivament contra ells el seu odi acumulat... Les consignes, les ocasions, canvien, però el mètode de difamació, menyspreu i destrucció sempre és el mateix. (pàg. 157)
- Una persona veritablement humana no pot deixar d’irritar-se quan veu que succeeixen coses inhumanes. (pàg. 163)
- «Oh, Crist, Creador i Rei del món,veus aquestes coses? ¿T’has convertit de debò en una persona completament diferent de la que eres, tan cruel i tan hostil de Tu mateix? Quan eres a la Terra no hi havia res més clement, res més amable que Tu, ningú que tolerés la burla amb més suavitat; insultat, escarnit, burlat, coronat d'espines, crucificat entre lladres, enmig de la més profunda humiliació, vas pregar pels qui et van infligir tots aquests insults i vexacions. És veritat que ara estàs tan transformat? T'imploro, en el santíssim nom del teu Pare: ¿permets de debò que aquells que no segueixen totes les teves instruccions i manaments exactament com els teus mestres exigeixen siguin ofegats en l'aigua, esquinçats amb tenalles fins a les entranyes, empolvorats amb sal, esbocinats amb espases, rostits en petites fogueres i torturats fins a la mort el més lentament possible amb tota mena de turments? De veritat, oh Crist, aproves aquestes coses? ¿Són realment els teus servidors els qui organitzen aquestes carnisseries, els qui torturen i esquarteren la gent? ¿Hi ets de debò, quan s’invoca el teu nom com a testimoni, en aquestes carnisseries tan cruels, com si tinguessis fam de carn humana? Si Tu, Crist, ordenessis de debò aquestes coses, què li quedaria per fer a Satanàs? Oh, terrible blasfèmia, dir que Tu fas aquestes coses, les mateixes coses que ell! Oh, vil valor dels homes, imputar a Crist aquestes coses que només poden ser voluntat i invenció del diable!» (Prefaci del llibre Dels heretges de Sebastià Castellio, escrit l'any 1554) (pàg. 165)
- Des del començament del món, tot el mal ha vingut dels doctrinaris que declaren de manera intolerant que la seva opinió i la seva visió del món són les úniques. (pàg. 177)
- El dret diví ha donat a cada home un cervell per pensar de manera independent, una boca per parlar i una consciència com a última autoritat moral interior. (pàg. 179)
- «Matar un home mai no significa defensar una doctrina, sinó matar un home»: unes paraules meravelloses, humaníssimes i immortals en la seva veritat i claredat. Amb aquesta frase, que sembla extreta a martellades d’un bonze dur, Sebastià Castellio va pronunciar la sentència de tota persecució ideològica per a tots els temps. (pàg. 183)
- Les naturaleses humanistes o erasmianes no són lluitadores permanents. La insistència fanàtica dels homes de partit i el seu proselitisme persistent els semblen indignes d'un home espiritual. Confessen la seva veritat una vegada, però tan bon punt han donat a conèixer el seu punt de vista, els sembla superflu tractar de convèncer contínuament el món de manera propagandística que és l'únic correcte i vàlid. (pàg. 194)

Sebastià Castellio va morir a Basilea, el 29 de desembre de 1563, als quaranta-vuit anys.

Stefan Zweig va escriure aquest llibre el 1936 fugint ja del nazisme de la seva Viena natal.

R 38: No parlem més d'ajuda, parlem de justícia

El més vergonyós és «l'ajuda» que la​ majoria dels països industrialitzats fan al​ Tercer Món . Segons un informe de l'OCDE​ la suma del total de «l'ajuda» que els primers fan respecte als segons és de 30.000

milions de dòlars. Aquesta quantitat no representa ni tan sols la meitat de les despeses dels segons en compres d'armament.​ En el mateix sentit podem dir que els 150​ milions d'empleats a la indústria armamentista són alimentat​s pel Tercer Món .
En unes declaracions, un ministre de​ cooperació francès va demostrar que, per​ cada franc que el seu país destinava com a​ «ajuda» al Tercer Món, en rebien sis a canvi.
Cada vegada que el Sud guanya un dò​lar la contrapartida en els països del Nord​ és de 250 dòlars.​..

Jordi Planas, El Punt Diari, 17 de febrer de 1987

R 37: El placebo del Mundial

 Al nostre país hi ha prou babaus per empassar-se el placebo del Mundial i oblidar-se de la qüestió de fons, que és a qui afavoreix, realment, aquesta monstruosa operació de màrqueting estatal, a qui està salvant els mobles...

Espero, ja que en parlem, que després de l’asfixiant experiència d’aquest Mundial de futbol no calgui tornar a insistir als nostres polítics sobre el fet que la batalla simbòlica per a Catalunya és tan important com la batalla de la sobirania o la dels impostos... El fet que Espanya se’n reservi l’exclusiva, per fer-ne una eina d’uniformització i adoctrinament a través de l'esport de masses, desmenteix la pluralitat de l'Estat i és un luxe que no ens podem permetre. Que Catalunya i Euskadi participessin en els campionats d'abast europeu seria un primer pas per corregir aquesta operació, tan ben travada, d’assimilació nacional a través de l’oci (o l'opi) del poble.

Toni Soler, 17.7.2026

R 36: Girem full de la reconciliació

 A més de Puigdemont i d’altres líders, hi ha desenes de càrrecs polítics i alts funcionaris que encara tenen el seu futur compromès, perquè estan pendents, dos anys després, de l'aplicació de l’amnistia que els partits independentistes van aconseguir imposar al PSOE a canvi de la investidura de Pedro Sánchez. Dos anys de falsa reconciliació, d’un reencuentro forçat que se sustenta en el xantatge​...​ 

La sentència del TJUE és una derrota reputacional per a Espanya i els seus jutges, però per a Catalunya només és una victòria tàctica que té una incidència limitada. En resum, tothom hi perd, però almenys podem dir que estem més a prop de tancar un capítol –no pas el del Procés, sinó el de la falsa reconciliació–​... Tot és més difícil que fa dues dècades, però els que hi érem hi som (al darrere, però hi som), i els problemes i les amenaces que ens van fer sortir al carrer, per desgràcia, continuen sotjant-nos, encara més greus i dolorosos​... 

​Toni Soler, 19.7.2026

R 35: La tempesta que ve

 

El probable èxit electoral d’A.C. posa de manifest no només la dretanització de l’electorat, fenomen comú a tota Europa, sinó també el gir defensiu d’una part de l’independentisme, que ha canviat la il·lusió naïf de fa deu anys pel rebentisme ( fruit de la repressió i de la rendició de l’independentis- me tradicional), i també de la por a la dissolució nacional com a conseqüència dels canvis demo-gràfics...

Després del fracàs del Procés, el volcà sobiranista està inactiu, però no apagat, i si hem de fer cas al CEO, ocuparà la majoria dels escons del futur Parlament (una majoria inviable, però no invisible). Per si fos poc, en el mateix sondeig un sorprenent 45% continua afirmant que votaria a favor de la independència, i un 58% aposta perquè Catalunya sigui un estat independent, o bé federat dins d’Espanya. Es pot fer veure que aquesta realitat «inconstitucional» no existeix, com fa el PSC, però no sé durant quan de temps...

Toni Soler 12.7.2026

R 34: Amb qui vaig demà? Amb l'Argentina o amb el país que em va acollir

 

Sóc argentí. Vaig arribar a Barcelona l'any 1992 amb els meus pares i des de llavors he viscut aquí. La cosa és que demà diumenge la final del Mundial de futbol la juga Espanya contra l'Argentina i, arran d'això, he fet algunes reflexions que m'agradaria compartir amb els meus compatriotes d'adopció. Tot i que fa temps que vivim aquí, mantenim contacte amb la família de l'Argentina gràcies a un grup de WhatsApp que durant tot el Mundial ha estat especialment mogut. Allà hem celebrat cada victòria de l'Albiceleste com si estiguéssim junts: fotos, mems, records. Però quan va acabar el partit contra Anglaterra, quan ja se sabia que la final seria Espanya contra l'Argentina, una de les meves cosines va fer una pregunta que va provocar un diàleg més o menys com aquest:

- Vosaltres amb qui anireu? Amb l'Argentina o amb Espanya? - Què vols dir? -vaig respondre jo. - Si! Diumenge estareu amb el país on vau néixer o amb el país que us va acollir?

Aquest diàleg tan breu i tan simple em va tenir pensant un parell de dies. Totes les respostes que se m'acudien eren tan llargues i feixugues que m'arriscava a què em fessin fora del grup per pesat. A hores d'ara ningú dubta que el futbol és molt més que un esport. Ens agradi o no, els humans hem canalitzat en el futbol coses com la geopolítica, identitat i pertinença. Tot plegat són coses molt complexes que el futbol simplifica de manera brutal. En el Mundial, per exemple, tot és molt senzill: una nació, un Estat, una bandera i una selecció. I si la teva perd, et poses trist i si guanya, et poses content. Això pot tenir efectes molt gratificants: sentiment d'unitat, de projecte compartit i de comunitat. Però el món és molt més complicat que tot això. Moltes vegades aquests discursos d'unitat nacional no tenen res a veure amb "comunitats" ni amb "projectes comuns" i amaguen imposicions descarades. Sense anar gaire lluny només cal mirar la selecció espanyola.  De vegades, com deia, la unitat és un miratge que amaga imposicions descarades i violentes. Qualsevol que hagi viscut l'1-O sap de què parlo. La cosa és que havia de respondre a la meva cosina al grup de Whats i després d'haver descartat enviar-li un informe sobre la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya o les dades d'agressions lingüístiques que pateixen els catalans, li vaig respondre breu i concís: - El país que ens va acollir no és Espanya, és Catalunya. I Catalunya no té selecció perquè Espanya ho impedeix. BOOM. Vaig escriure el missatge sent conscient que cauria pesat. No perquè la meva família argentina sigui espanyolista, en absolut. El problema és que dir això que vaig dir al xat de la família ataca de soca-rel la simplicitat agradable i reparadora d'aquesta FIFA-Nation que és el Mundial. L'Argentina és avui un país colpejat per la crisi econòmica, la desigualtat i la crispació política, però el Mundial fa un efecte unificador i de comunitat com el que descrivia la vinyeta de The Guardian. I em sembla molt bé. L'alegria comuna pot ajudar a tirar endavant. Però les coses no són tan simples com a la FIFA-Nation. Em consta que a l'Argentina la simplificació nacional de la FIFA-Nation es viu amb molta comoditat i pràcticament tothom se sent representat per l'Albiceleste. I això té una explicació bastant clara: els pobles que haurien hagut de reivindicar una selecció pròpia van ser massacrats i expulsats fa moltes dècades. La meva cosina no té la culpa de tot això... però com li explico que aquí a Catalunya sí que hi ha una nació que es resisteix a ser engolida per la simplificació que ens proposa la FIFA dels estats nació actuals? Per tal d’apaivagar una mica el meu primer missatge, vaig decidir fer servir dos exemples que no tenen res a veure amb Catalunya. Primer vaig enviar un vídeo on es veu com centenars de gal·lesos celebren els gols de l'Argentina que van deixar fora Anglaterra. I després de posar aquest text al xat de la família, vaig explicar que Vázquez Montalbán havia descrit el Barça com "l'exèrcit desarmat de Catalunya" No sé si hauré convençut la meva cosina, però el que realment em preocupa és que els catalans (m'incloc) continuem tenint prou força per enfrontar-nos a la simplicitat que ens esborra i per desafiar les "unitats" que ens imposen. Jo vull que demà l'Argentina guanyi a Espanya. Ho tinc clar. I també tinc clar que si la final fos Argentina contra Catalunya, llavors sí, aniria amb el país que em va acollir. :-) Una abraçada, Albano Dante Fachín, 18 de juliol de 2026

LliVre 41: DOMINIO

 

DOMINIO de Tom Holland

Un llibre extraordinari, imprescindible per entendre el món. Impressionant veure com en sis-centes pàgines l'autor és capaç de sintetitzar dos-mil cinc-cents anys d'història. A més ho fa situant cronològicament un personatge per a cada època o cada pas, d’una manera sintètica però molt amena.

Pel llibre desfilen des de Dario el persa fins a Donald Trump, passant entre molts d'altres per Aristòfanes, Aristòtil, Pompei, Marduk, Jesús – és clar - Pau de Tars, Irineo, Orígens, Constantí, Julià l’apostata, Basili i Gregori, Martí de de Tours, Pelagi, Agustí d'Hipona, Gregori, Columbà, Beda, l’islam, Bonifaci i Carlemany, Alcuí, Otó, Gregori VII, Urbà II, Abelard, Isabel de Hungria, Conrad, la inquisició, els càtars i els albigesos, Cluni, Pelagi, Ja​n Hus, Zizka, Luter, Müntzer, Calví, Galileu, Cronwell, Spinoza, B. Lay, Voltaire, l'hinduisme, el juda​isme, el secularisme, l'esclavisme, Buckland, Darwin, Carnegie, Sade, Marx, Lenin, Nietzsche, els bolxevics, Hitler i el nazisme, Martin Luter King, J.R.R. Tolkien, els Beatles, els salafistes i Estat Islàmic, les migracions, el MeToo... IMPRESSIONANT!!!

(L'única nota negativa – no imp​utable a l'autor – és que hores d'ara no està editat en català)

11 de juliol de 2026, Sant Cristòfor

R 33: Sobretot no molestar i 2

 Lamine Yamal parla català, si cal, quan vesteix la samarreta del Barça, però renuncia a fer-ho en el Mundial perquè no hi hagi dubtes sobre les seves lleialtats, que potser són les del cor però també les que li marquen el sentit pràctic i la pressió de l'entorn: mira, Lamine, ja et miren estrany perquè ets mig marroquí i musulmà, no ho compliquem més amb demostracions de catalanitat.

Un altre català, el defensa Pau Cubarsí, va ser enxampat parlant en català amb Eric Garcia, li van preguntar pel tema i el seu somriure congelat, el pànic en la mirada, ho deien tot. “A lo mejor con Eric sí que hablo catalán porque me sale más fluido, pero con todos los demás hablo castellano perfectamente...”. Hauria fet més bon servei a la causa si hagués dit que la diversitat lingüística a la selecció és un reflex de l’Espanya plural, però va pesar més la por a l’assenyalament...

Aquesta selecció espanyola amb majoria blaugrana i tocs d'etnicitat s'ha convertit en la coartada dels progres catalans que des dels cops de porra del 2017 se sentien incòmodes perquè saben, els agradi o no, que per una vegada el seu bàndol va ser el dels opressors... Aquesta és una batalla que –incomprensiblement– els partits catalanistes han renunciat a disputar. Mentrestant, Felip VI passa el dia al Mundial apropiant-se de cada gol, Rosalia i Alèxia Putellas fan posturetes a la llotja, segures que el seu patriotisme els sortirà a compte. I els que volem recordar que tot això deriva d'un acte de violència, de la negació d'un dret bàsic, d'una identitat construïda sobre la negació d'una altra, ens hem de conformar fent el paper d’aixafaguitarres...

Toni Soler, 4.7.2026

R 32: Sobretot no molestar 1

 Als que ens agrada el futbol ens ho posen molt difícil per gaudir del Mundial, amb tota aquesta exhibició de nacionalisme banal i de geopolítica barata. Em podreu dir, com deien els avis, i com abans va dir Isop, que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. I efectivament, voldria que Catalunya pogués participar en aquest circ, i m’irrita que la FIFA instauri una febrada de patriotisme —com cada quatre anys— que, en el nostre cas, és l’expressió d’una identitat subrogada. Davant d’un Mundial, tothom tria samarreta, i si la catalana no hi és se’n posen una altra, ja sigui l’espanyola (perquè és on juguen, per decret, els catalans), la marroquina o l’argentina, que és la de molts nouvinguts. A Catalunya tothom té el dret d'exercir, excepte els catalans.

Espanya és una nació fràgil i sap que l’esport amoroseix les esquerdes. Com que ara, a més, a l’equip espanyol hi ha molts catalans, un musulmà i un negre, l’espanyolisme progre n’ha elaborat un discurs a la seva mida, eludint el fet que la pretesa pluralitat de la roja se sustenta sobre una imposició. Evidentment, compten amb la complicitat dels jugadors catalans, que s'adapten a la situació perquè no volen estar sota sospita.​..

Toni Soler, 4.7.2026

R 31: Preguntes incòmodes sobre la immigració i 4

Encara hi ha una ​quarta pregunta. Sense la immigració dels últims 150 anys, quina seria la situació de Catalunya? Doncs tindria un pes econòmic i demogràfic molt reduït dins d'Espanya (el creixement vegetatiu ens hauria deixat en menys de 3 milions), Barcelona no seria una ciutat d’èxit global, el català tindria molt menys parlants, etc. Catalunya ha estat i és una nació d'immigrants, igual que l'Argentina o els EUA...

S’ha de parlar d'immigració, i tant! Però cal fer-se honestament totes les preguntes. Perquè contra el que se sol dir, els arguments antiimmigració acaben funcionant com lletanies i, en canvi, els suposats "tòpics benpensants" en realitat tenen base factual i acadèmica.

Ignasi Aragay 28.6.2026

R 30: Preguntes incòmodes sobre la immigració 3

 ... Ens podem permetre desatendre persones que fugen de guerres, fam i misèria? Els podem deixar morir al mar? Podem amagar-los als marges, subsistint en barraques o infrahabitatges? O directament els expulsem? L'última resposta europea és que sí: d'això va el Reglament del Retorn celebrat a l’Eurocambra per l'extrema dreta al crit de "send them back!", una norma que obre les portes a deportacions forçoses, inclosos menors d'edat, a través, si cal, d'escorcolls domiciliaris i intervencions en locals d'entitats d'ajut. I que permet enviar els expulsats a tercers països en potencials guantánamos europeus.

Ignasi Aragay

27/06/2026

R 29: Preguntes incòmodes sobre la immigració 2

 La pregunta alternativa queda tapada, per incòmoda: quants immigrants necessitem per tirar endavant l’economia, els serveis socials i el país en conjunt? També, esclar, és retòrica. Tots sabem que algú ha de tenir cura de les àvies i avis nonagenaris a les cases o residències, algú ha de servir els turistes als bars i hotels, algú ha de treballar en el sector agroalimentari, algú ha de netejar les cases, etc... Renunciarem als ingressos del turisme? Per cert, molts catalans són treballadors que reben més del que aporten en impostos. Què en fem? També els expulsem? O els estigmatitzem com els “deficitaris”? I, sens dubte, per tirar endavant sectors estratègics industrials i tecnològics en un món globalitzat i una economia oberta seguirà sent necessari, durant temps, importar molt talent: molts expats. També ells són immigrants...

Ignasi Aragay 27/06/2026

R 28: Preguntes incòmodes sobre la immigració 1

S'ha de parlar d'immigració, no es pot amagar el cap sota l​'ala: ¿hi cabem, deu milions de persones a Catalunya? Aquesta és la pregunta retòrica estrella que s'ha instal·lat en l'opinió pública i que dóna ales al discurs xenòfob de la ultradreta. És el seu principal carburant ideològic. La conclusió implícita: ve massa gent de fora. Per descomptat, molts dels que es fan la pregunta no es consideren ni xenòfobs ni d’ultradreta. Però han quedat atrapats a la xarxa de la gran sospita contra els nouvinguts, als quals es fa culpables de tots els nostres mals: la falta d’habitatge (com si el crac immobiliari i el turisme no hagin estat decisius), la crisi de l'educació (com si no fos una crisi mundial), la tensió de la sanitat (s'ignora que la població immigrant és molt més jove i gasta poca sanitat), la vitalitat estantissa de la llengua catalana (és absurd culpabilitzar els nous parlants que volem fer), la precarietat laboral (però el sou mínim ha passat de 648 € el 2015 a 1.221 € el 2026)... Els immigrants són un comodí fàcil d’assenyalar i de rebregar​...

Ignasi Aragay​  27/06/2026

R 27: Elogi del canvi de parer

 ​... A mi, la pertinença m​'ajuda a definir-me i a relacionar-me amb l’altre. I em fa irremeiablement independentista, perquè si vull afrontar tots els elefants de la meva habitació, em cal una habitació pròpia –si pot ser, ventilada i amb vistes–. I, en canvi, em trobo compartint recambró en mans d’un propietari que em cobra de més i fa el que vol amb els meus elefants.

Per dir-ho sense metàfores, els catalans som una comunitat nacional que ha perdut les eines i la veu. No té prou capacitat per resoldre els problemes dels seus ciutadans. I allà on tots els pobles del món es fan sentir –ja sigui la UE, la cimera contra el clima o el Mundial de futbol–, nosaltres sacrifiquem la nostra existència a l'altar d'un estat que, per afirmar-se, necessita negar-nos.

Toni Soler​  ​ 27/06/2026

R 26: Renda i habitatge

 Segons Lasala, hi ha tres factors que indiquen el nivell de segregació d'un barri: el lloc de naixement dels veïns, el nivell d'instrucció i la renda disponible. Lògicament, tots tres “van de bracet” i són els responsables de distribuir la població per barris: rics amb rics i pobres amb pobres, independentment de la nacionalitat o l'origen...

 “els serveis públics” de qualitat “eliminen” la segregació perquè “igualen tothom” i faciliten que uns i altres ocupin els mateixos llocs, siguin escoles o centres mèdics...

seguir el camí de coneguts, és un patró que es repeteix sempre en totes les migracions. “Els que arriben busquen una comunitat d’acollida”, afirma Rodríguez-Alarcón. El boca-orella entre paisans que creen xarxa –amb una llengua, una cultura i uns costums similars– s'activa, d'una banda, quan hi ha la necessitat d'emigrar per millorar les condicions o per fugir de persecucions i guerres i, de l'altra, quan la societat d'acollida requereix mà d'obra per mantenir l'activitat laboral i el benestar general...

Amb els anys, els barris més degradats o amb una oferta d’habitatges més barats han anat canviant de tipologia de veïns. A mesura que la biologia ha fet via i els residents envelleixen i moren, o es traslladen a zones benestants, en molts dels pisos ha entrat una població estrangera més jove, assenyala el demògraf Bayona. Aquests moviments permeten que s'hi assentin persones noves i que els vells venguin l'habitatge i, per tant, es produeix una “convivència que no és només de diferents orígens sinó de diferents edats”. El mateix procés es produeix als centres històrics de ciutats mitjanes “que no s’han turistifiscat”...

Marta Rodríguez Carrera 20/04/2026

R 25: La segregació a Catalunya 1

​El​ geògraf José Lasala indica que “la segregació més gran es dona als barris més afavorits perquè és una separació voluntària, mentre que als més desafavorits hi van a parar les persones amb menys capacitat econòmica”.​ De l'anàlisi del mapa de Catalunya s’adverteix que els dos milions d’estrangers –25% del cens– que resideixen al país es concentren majoritàriament en grans ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, i en menor mesura a la perifèria, tot i que amb grans excepcions –com Guissona, Salt, la Jonquera, amb taxes molt per sobre de la mitjana catalana–. Fora de la gran conurbació barcelonina,​ Lasala assenyala que​ la segregació física és més complicada en localitats petites o mitjanes a causa de les seves dimensions, però les barreres físiques se substitueixen per les simbòliques i el sentiment de "legitimitat urbana" d'uns per ocupar aquestes barriades i dels altres per estigmatitzar-les i no trepitjar-les​... amb un mercat immobiliari salvatge, gairebé l’única sortida dels immigrants pobres és viure als barris més desfavorits socialment, on els habitatges són de pitjor qualitat, més petits i antics o amb una falta d’inversió d’anys que n'han provocat la degradació i que acabarà fent que només hi visquin els que no tenen cap altre possibilitat...

Marta Rodríguez Carrera​ 20/04/2026

R 24: La Generalitat reclama 790.000 euros a l'Aragó

 

Gairebé deu anys després d’haver-los de retornar per ordre judicial, ara la Generalitat reclama a la part aragonesa 791.119,47 euros per les despeses de conservació de 53 objectes i obres d’art del monestir de Sixena que van ser conservats al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i al Museu de Lleida. Aquesta quantitat és la suma dels 420.000 euros que el Govern va pagar a les monges pels objectes als anys vuitanta i noranta i de 370.000 euros corresponents a les despeses de conservació i restauració, amb l’actualització de l'IPC. El MNAC, per la seva part, també ha realitzat una reclamació centrada en les obres adquirides pel museu el juny de 1994.​.. La reclamació el MNAC la va presentar el 12 de maig al bisbat de Barbastre-Montsó, a l’orde de Sant Joan de Santa Maria de Sixena, a l’orde de Malta i a la reverenda mare Virginia Calatayud Aleixandre, presidenta federal de la Federació dels Monestirs de l'orde de Sant Joan de Jerusalem.

Antoni Ribas Tur​ 15/05/2026

R 23: Els imams a Catalunya: qui són, què fan, d'on venen

 

Catalunya està a la cua d'Europa en saber qui treballa a les mesquites i en fomentar-hi el coneixement de l'idioma i el context del país

Catalunya és la comunitat autònoma on viuen més musulmans, uns 694.000, segons l'estudi demogràfic del 2024 de l'Observatori Andalusí. La majoria (el 85%) asseguren que la religió té influència a la seva vida quotidiana i més de la meitat van a la mesquita almenys una vegada a la setmana​...

A Catalunya hi ha 319 oratoris islàmics, segons la direcció general d'Afers Religiosos de la Generalitat, però no se sap quants imams hi ha, de quin país són o quina és la seva trajectòria o ideologia. És a dir, no se'n sap absolutament res, de la mateixa manera que tampoc hi ha dades de capellans, pastors o rabins segons el dret a la llibertat religiosa. El mateix passa amb l'ensenyament religiós que s'imparteix en aquests llocs de culte: es desconeix què s'ensenya exactament i qui ho fa.

En altres països europeus també existeix aquest desconeixement, però, a diferència d'aquí, molts governs han començat a posar fil a l'agulla per formar els imams en el marc social i legal del país o per garantir que les seves prèdiques respectin drets fonamentals com les llibertats individuals o la igualtat de gènere. El que sorprèn és que a Espanya i a Catalunya aquest tema ni tan sols s'hagi posat encara damunt la taula.

L'acord de cooperació de l'Estat amb la Comissió Islàmica signat el 1992 defineix de manera molt vaga qui pot ser imam a Espanya. Literalment, diu que ho pot ser qualsevol persona que sigui reconeguda com a tal per la mateixa comunitat islàmica, i que s'encarregui de manera estable de dirigir l'oració i d'impartir formació i assistència religiosa.

Les mesquites a Espanya són gestionades per associacions islàmiques que​ contracten l'imam i s'encarreguen de pagar-li un sou. En altres paraules, l'imam és un simple treballador i només ha de retre comptes davant de qui el contracta.

Mònica Bernabé​  06/12/2025

R 22: Les feines que no vol ningú i tu si

 

Llegint l’entrevista a Pilar Calvo al diari, em trobo amb una frase, dita per ella, que, amb variacions, diuen molts polítics i ciutadans raonables: “No diem que no vinguin els immigrants, que són necessaris per cobrir molts llocs de treball, sinó que es faci de manera endreçada”. Han de venir immigrants per cobrir llocs de treball que nosaltres no volem fer. La idea és aquesta. I ja entenc que és certa.​.. Però a mi aquesta idea m’incomoda i tampoc em sembla desitjable. Per què hem de voler els immigrants? Perquè facin feines de merda? Home, no, no sóc tan malànima. I si les volguéssim nosaltres, llavors ja no els voldríem?

Llavors hi ha una altra qüestió, que he vist. Al sector de la construcció, per exemple entre els no qualificats, a les cuines, a les fàbriques que cal vigilar, hi ha immigrants i també autòctons. Els immigrants, ja ho sabem, fan aquestes feines perquè no n'hi ha d'altres o perquè estalvien per a la llicència del taxi. Els autòctons les fan perquè no han trobat res més o perquè els pares els hi han enviat. La sensació dels autòctons sol ser de ràbia cap a l'altre que fa la feina que ningú vol fer, com ells mateixos. Per no semblar uns desgraciats, com ells, es mostren com milhomes i per fer-se passar la humiliació fan proclames fatxes de tant en tant.

Empar Moliner​ 19/06/2026

R 21: AC

 

Manel Fontdevila, 20.06.2026

R 20: Les invasions "bàrbares"

 

La història és una successió interminable de canvis i, per tant, de crisis. Cadascuna sembla la fi del món. O del que entenem com a civilització. Després, la vida continua. D'una altra manera.​.. els canvis són tan inevitables com traumàtics. Tendim a pensar que els grans moviments migratoris són un fenomen contemporani. Tenim poca memòria: han acompanyat sempre la humanitat​...

Enric González​  13/06/2026

R 19: La religió a Catalunya segons l'edat

Si ens fixem en les últimes dades del Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió a Catalunya, el 53,5% dels catalans es declaren catòlics, tot i que la majoria es consideren "socials", és a dir, no practicants. Només el 3,7% expliquen que la seva pràctica religiosa és setmanal i la majoria són dones. Això contrasta amb els cristians d'altres branques que han augmentat en els últims anys arran de la immigració de l'est i llatinoamericana, com els ortodoxos o els evangelistes, que declaren que, tot i ser una minoria a la societat (3,4%) practiquen de forma habitual fins en un 25%. Pel que fa a la resta d'actituds envers la religió, a Catalunya hi ha un 17,2% que es descriuen com a agnòstics i un 20,5%, ateus. I quant a l'islam, només un 1% es declaren creients, tot i que d'aquests, un 46,7% asseguren ser practicants habituals.

Si bé l'extrema dreta està creixent entre els joves, per ara les dades no reflecteixen que s'estigui traduint en un augment de la religiositat. Un 61% dels que es declaren practicants tenen més de 64 anys. I, en canvi, els joves (dels 18 als 24) només són un 5,48%. Aquesta xifra, però, contrasta entre els joves d'altres confessions. En el cas de l'islam, el percentatge més elevat és precisament entre les franges d'edat més joves, un 38,1%. També és més elevada la pràctica dels que tenen entre 18 i 24 anys en altres branques del cristianisme (17,9%).

​Núria Orriols Guiu, 20.4.2025

 

R 18: La religió dels catalans

 

R 17: Despeses dels expresidents

 

Retribucions en assignacions i pensions a expresidents/Generalitat de Catalunya

Jordi   Pujol

1.288.849                0

Pasqual Maragall

534.108                1.139.442

José Montilla

179.803

48.036

Artur Mas

476.066

267.267

Carles Puigdemont	0	0
Quim Torra

397.632

0

 

1.- Assignació des del desembre del 2003 fins al juliol del 2014. Renuncia a la pensió

2.- Assignació des del novembre del 2006 fins al novembre del 2010. Pensió des del novembre del 2010

3.- Assignació el 2011 i uns mesos del 2019. Pensió des del gener del 2020 al juliol del 2020

4.- Assignació des del gener del 2016 fins al gener del 2020. Pensió des del gener del 2021

5.-  Renuncia a l'assignació 6.-  Assignació des de l'octubre del 2020 fins ara

Creat amb Datawrapper

Font: Generalitat de Catalunya / Gràfic: ARA ​

Joan Abel Yuste

07/09/2024