dimecres, 23 de setembre del 2026

R 58: Ningú és més català que ningú? II

En la setmana de la Diada, Plataforma per la Llengua ha sortit a denunciar l'aixecada de camisa que està sent el Pacte Nacional per la Llengua. Un any i mig després de la seva implantació, només s'han executat el 38% de les mesures previstes. Ens queixem que de les inversions que l'Estat ha de fer a Catalunya, en infraestructures, per exemple, sempre se'n du a terme un percentatge molt inferior al que s'havia pressupostat, però resulta que quan només depèn de nosaltres tampoc posem en marxa tot el que s'havia previst per a un tema nuclear com és l'ús social del català. El Pacte Nacional per la Llengua no pot quedar en l'enèsima operació de maquillatge del Govern de torn. Fa ràbia, perquè en aquest Pacte s'hi va treballar molt, el diagnòstic era encertat i, per una vegada, hi havia pressupost per fer moltes coses. De moment se n'han fet poques, el projecte ha perdut impuls i el català és on era. O pitjor, perquè van passant els mesos i tots aquells catalans que són tan catalans com el que més ni l'usen, ni en tenen cap ganes, ni cap necessitat. I qui dia passa, pronom perd.
  
Xavier Bosch  12/09/2026

dimarts, 22 de setembre del 2026

R 57: Ningú és més català que ningú? I

 La commemoració de l'11 de setembre d​'enguany no passarà a la història. El discurs de Salvador Illa, tampoc. En la línia d'un govern empeltat del to presidencial, van ser sis minuts d’arguments de perfil baix, farcit de bones intencions, dosis lògiques de sentit comú, una buidor entrenada i para de comptar. Si m'hagués de quedar amb una sola frase de tot el que va dir Illa, la tindria clara: “Ningú és més català que ningú”. Em va fer pensar. És veritat que ningú és més català que ningú? Tant se val d'on venim? No depèn ni de les dretes, ni de les esquerres? Ni de la religió o de la integració? No depèn de les banderes que pengem (o ja no pengem) al balcó? Ni de l’idioma que parlem? Ni dels gols que celebrem al carrer? Ni de si sabem, o no, qui era Mossèn Cinto? Ni de si tenim sintonitzada TV3? O de si no cal tenir-la al comandament perquè hi ha un 30% de catalans (que no són menys catalans que ningú) que no la miren mai, per principis. Dit d'una altra manera i per continuar amb el símil, “ningú és més espanyol que ningú”? Per ser d'un lloc, més enllà que t’atenguin en qualsevol hospital públic, potser te n’has de sentir. Aquest seria un criteri possible.​..

Xavier Bosch​  12/09/2026


dilluns, 21 de setembre del 2026

R 56: La pregunta "kennedyana" de Jordi Pujol

 

Sento el president Pujol per Catalunya Ràdio interpretant un missatge per a aquesta Diada, amb el to més vibrant que li permeten els seus 96 anys​...
 Per encomanar alguna mena de fe o d’optimisme a la gent cal que els governs parlin, sobretot, amb obres. La desil·lusió i la desesperança de què parla Pujol estan basades en fets reals que tenen a veure amb l’estat dels serveis públics, l’empobriment de la majoria, la frustració i desbandada post-Procés, i l'enèsima constatació que l​'autonomia fa curt per resoldre problemes que demanen sobirania.
I amb tot, en la veu que s'apaga de Pujol s​'endevina, sense retrets, el recordatori dels activistes que van fer de tot quan no hi havia eines, perquè el principi de totes les coses no és l'ordenament jurídic o el finançament econòmic, sinó la voluntat. A la manera kennedyana, és un no et preguntis què pot fer Catalunya per tu, sinó si encara hi creus i si estàs disposat a ajuntar forces per tornar-hi.
 Antoni Bassas​  11/09/2026


diumenge, 20 de setembre del 2026

R 55: 12 de setembre

divendres, 18 de setembre del 2026

R 54: Quan buidar un ull és una actuació “absolutament perfecta"

 Judici als quatre policies nacionals que van deixar borni Roger Español... el cap dels antidisturbis de la Policia Nacional, José Miguel Ruiz Iguzquiza, que durant l’operatiu de l’1-O va treballar amb el nom en clau de Marte, en la seva declaració va dir que no van obrir cap expedient als agents perquè un cop revisades les imatges van valorar que havia estat “una intervenció absolutament perfecta”.

I va dir que les imatges de l'incident eren insuficients per identificar l'escopeter i que el cos “no tenia prou diners” per investigar-ho. ¿Disparen 17 bales de goma, que a Catalunya estaven prohibides, a 14 metres de distància, i disparen directament, sense fer rebotar la bola a terra, i diu que va ser una “una intervenció absolutament perfecta”? Va ser perfecta per buidar un ull.


Antoni Bassas  17/09/2026 

dimarts, 15 de setembre del 2026

R 53: La dretanització avança

La dretanització del país avança de forma imparable. No parlo en termes electorals, sinó del nivell de crispació i simplificació del debat, ingredients d’aquest tomb cap a la dreta més pura i dura, la que presumeix de trobar amb facilitat culpables i remeis. La dreta s'està ensenyorint del paisatge i troba terreny adobat en un país com Catalunya, on coincideixen diversos factors de desafecció: a) un sentiment de decadència i desarrelament; b) una tensió real dels serveis públics, i c) la resposta pendular al gir esquerrà dels anys del Procés, quan la CUP marcava l’agenda amb un esquerranisme poc pràctic i molt   moralist​a...

dilluns, 14 de setembre del 2026

R 52: Ceuta com a simptoma

Ceuta ens recorda què és una frontera. Les fronteres són ficcions polítiques amb conseqüències terriblement reals. Uns les travessem en avió o en vaixell gairebé sense veure-les. Altres han de saltar una tanca, nedar, amagar-se o arriscar la vida. La mateixa línia és una porta per a uns i un mur per als altres. La diferència és el cos que intenta travessar-la.
Hi ha cossos que circulen i cossos que són aturats. Cossos que no desperten sospita i cossos que han d’explicar qui són i què fan aquí. El passaport, els diners, el lloc de naixement o el color de la pell decideixen sovint de quin costat de la frontera quedes.
 El declivi d'Europa em preocupa especialment. Malgrat les seves contradiccions, Europa és, per a mi, la millor experiència social construïda fins ara: democràcia, drets, llibertats individuals, protecció social, igualtat davant la llei.​..
​Aquest estiu, a Menorca, al mar, hi vaig veure iots enormes, desmesurats. Em preocupa aquesta manera d’estar al món: la necessitat de sentir-se excepcional, de consumir per confirmar la pròpia importància, convertir el món i les persones en objectes al servei del propi jo. Aquesta lògica contamina molt més que qualsevol cos migrant. Consumeix recursos, erosiona els vincles i ens convenç que viure consisteix a situar-se per damunt dels altres.
Les dues imatges: el migrant que intenta travessar una frontera i el gran iot que la travessa sense veure-la, ens posen davant de l'evidència que no és el moviment el que ens inquieta. És qui es mou. Uns cossos tenen el món a disposició; d’altres han de demanar permís per existir.
Europa no es protegirà perseguint els cossos que arriben a les seves fronteres, sinó protegint allò que la va fer millor: que cap poder pugui decidir que una dona, un homosexual, una persona trans, un pobre, un migrant o qualsevol altre és menys digne de llibertat. 
No he sentit mai l'extrema dreta i la dreta no tan extrema criticar que els diners es concentren cada cop en menys mans. 
Saïd El Kadaoui Moussaoui​  04/09/2026


diumenge, 13 de setembre del 2026

R 51: Inici de curs: recuperar la confiança

 

Els sindicats​... segueixen denunciant unes condicions de treball que dificulten la tasca docent: manca de temps, calor insuportable a les aules, burocràcia, cansament, dificultats per atendre la diversitat i una inclusió que sovint es proclama sense oferir els recursos necessaris. També exigeixen que es defensi el català sense ambigüitats, políticament i normativament, per assegurar que sigui la llengua d’aprenentatge, d’acollida i de cohesió del sistema educatiu. No és un malestar nou ni es pot resoldre apel·lant simplement a la responsabilitat dels mestres. Si volem una bona escola, hem de garantir les condicions perquè els professionals puguin fer bé la seva feina.​..  
El sistema té problemes que les dades han posat en evidència: desigualtats persistents, resultats insuficients, dificultats d'aprenentatge i una capacitat limitada per compensar l’origen social de l​'alumnat. En alguns àmbits cal un pla de xoc. No calen més diagnòstics generals sinó decisions concretes, sostingudes i avaluables​... 
La llei d'educació de Catalunya va establir un marc ambiciós: autonomia de centre, lideratge educatiu, professionalització de les direccions, avaluació i rendició de comptes. El problema és que aquest model –per manca d’acord polític i sindical– no s'ha pogut desplegar mai plenament.​..
​La intel·ligència artificial obligarà a repensar què ha d'ensenyar l'escola, què significa aprendre i quin valor té la transmissió del coneixement quan una màquina pot respondre en pocs segons gairebé qualsevol pregunta. La qüestió escolar més important avui és per a què volem l'escola. La resposta no pot ser només millorar resultats o preparar millor per al mercat laboral. L'escola també ha de formar persones capaces de pensar, conviure, crear, discernir i participar en una societat democràtica. En aquest propòsit, cap tecnologia no substitueix el vincle educatiu.​..
​Recuperar el propòsit de ser mestre és una necessitat política. Cal donar temps als docents, protegir la seva professionalitat i fer possible que puguin dedicar-se a educar.
Anna Jolonch​  04/09/2026


divendres, 11 de setembre del 2026

R 50: El Marroc explicat als ingenus

 

dimecres, 9 de setembre del 2026

R 49: "Amics, bona tarda a tothom"

 

dimarts, 8 de setembre del 2026

R 48: EN VIDA TEVA !

dijous, 20 d’agost del 2026

R 46: Atrevir-se a caminar

 Caminar activa els nostres sentits.​.. Som en una època en què només es valora la nostra producció, els beneficis del que generem.​.. Badar davant d'un ordinador està més ben vist que caminar a l'aire lliure.​.. L’estona que dediquem a caminar, especialment si es fa en dies laborables, és entesa com una activitat de privilegi que indica poca necessitat de treballar. Un luxe. Caminar no reporta beneficis econòmics per a qui ho fa​... preveure la possibilitat de caminar cada dia pot generar un sentiment de culpa inicial.​.. Però caminant és quan apareix la millor versió de tu mateix.​..

dimecres, 19 d’agost del 2026

R 45: L'amor d'una mare ( paraula d'Orriols)

 

divendres, 14 d’agost del 2026

R 42: L'avi

 

Avui dia ser vell és políticament incorrecte. Per tal d’evitar fer servir la paraula s’han inventat una sèrie d’eufemismes.​.. 
Què ha passat amb la veneració i el respecte pels avis? Podríem aïllar almenys dos factors del món actual: per una banda, la no acceptació del pas inexorable del temps. Tot ha de ser reversible i ràpid. La tecnologia, un present continu, no preveu un temps amb conseqüències. Un segon factor és el menyspreu per l'experiència. L'experiència inclou no solament el conjunt de vivències que una persona ha acumulat al llarg del temps sinó, sobretot, allò que ha après al cap dels anys, el resultat d’haver viscut. El món contemporani rebutja el temps d’elaboració que l’experiència requereix per poder ser transmesa i entesa.
Actualment hi ha la idea que fer-se vell és una injustícia i un problema que, en el futur i amb l’ajuda de la tecnociència, podrem resoldre. Mentrestant, fa molta nosa a tothom.​..
Jacques-Alain Miller va dir una vegada que ser vell és estar habitat pel mateix desig de sempre sense disposar dels recursos físics per fer-lo avinent. En aquest sentit, ser vells significa, al capdavall, acabar topant-nos amb el límit de la precarietat del cos i a vegades també de la ment. La societat contemporània rebutja qualsevol límit que faci obstacle a l’omnipotència​...
Ser vell vol dir legitimar la memòria del que hem après a la vida. El deure de la societat en el seu conjunt és potenciar aquesta vida, l’experiència​...  Així, les generacions futures sabran qui són, d'on venen. Adquiriran un sentit de pertinença i legitimitat.
Anna Pagès​  07/08/2026


dijous, 13 d’agost del 2026

LliVre 43 - 3: L'HEROI DE L'ETERNITAT - III

 «La vida», li va recordar la Vin... «Creem coses per veure-les créixer, Ruïna. Derivem plaer de veure que allò que estimem es torna alguna cosa més del que era abans. Has dit que eres invencible... però hi ha coses que lluiten contra tu i el més irònic és que ets incapaç d'entendre-les. L’amor. La vida. El creixement.» (pàg. 724)

dimecres, 12 d’agost del 2026

LliVre 43 - 2: L'HEROI DE L'ETERNITAT - II

 Com era possible que els homes creguessin en una fe que predicava l’amor d’una banda i la destrucció dels infidels de l'altra? Com racionalitzar la fe sense proves? Com podien esperar que cregués en una cosa que parlava de miracles i prodigis d'un passat remot i després posava tot d’excuses de per què aquelles coses ja no passaven al present...

dimarts, 11 d’agost del 2026

LliVre 43: L'HEROI DE L'ETERNITAT - I

 ​Als Fossats hi va morir en Kelsier, l’home, i va néixer en Kelsier, el Supervivent. Se li va conferir un gran poder i una gran saviesa per part d'una força que ens ultrapassa a tots. Per això, va aconseguir tot el que va fer. Per això l’adorem. Tenia els deliris d’un home normal i corrent, però l'esperança d'una divinitat.

dimecres, 5 d’agost del 2026

R 41: El porc de l'"Odissea"

 

dimecres, 29 de juliol del 2026

R 40: Tenir menys sexe del que toca: problema real o inventat?

 En sexualitat, la normalitat no existeix. I, a més, la gent menteix bastant sobre el que fa i deixa de fer al llit: venim d'un tema històricament tabú que, alhora, dona cert estatus. Dir que ​cardes molt continua cotitzant a l'alça. ​Això crea que “el que toca” sigui una espècie de “miratge col·lectiu” creat d’entre mentides i exaltacions​ ... ​i fa que moltes parelles visquin preocupades per si estan per sota d'una mitjana que, en realitat, ningú té gaire clara. Què vol dir “tenir poc sexe”? Comparat amb qui? Fins i tot els estudis estan esbiaixats per aquest gran miratge col·lectiu.​ 

​No és estrany sentir parelles que diuen que “tenen un problema” perquè practiquen sexe un cop al mes. Però quan rasques una mica, descobreixes que els dos membres estan còmodes amb aquesta freqüència, i que no és gens inusual. El malestar no ve de dins, ve de fora. De la idea que això “no és suficient”.​.. ​però si el que teniu és consensuat, us fa sentir bé i hi ha satisfacció​, on és exactament el problema?

Potser els teus amics diuen que tenen una vida sexual increïble. Potser tu també la tens, encara que sigui un cop al mes –o a l’any–. Perquè en sexualitat, la clau no és la quantitat, sinó la qualitat i el significat que té per a vosaltres.​.. potser el repte no és practicar més sexe, sinó desmuntar la idea que hi ha una xifra correcta. Perquè “el que toca” no existeix.

​Beti Badia 26.07.2026



dissabte, 25 de juliol del 2026

LliVre 42: CASTELLIO CONTRA CALVÍ

 - Els que deuen el seu govern a una revolució seran després, indefectiblement, els més intolerants i intransigents amb qualsevol innovació. (pàg. 51)
- Qui no experimenta personalment la vida humana d'una manera plena i joiosa serà sempre inhumà amb els altres. (pàg. 59)
- Témer un dictador no és pas estimar-lo, i qui se somet exteriorment a un terror no en reconeix pas la legitimitat. (pàg. 75)
- Una munió (de persones) unida per l’atzar mai no es podrà imposar a un exèrcit militaritzat; un descontentament desorganitzat mai no pot fer front a un terror organitzat. (pàg. 78)
- «Tota intolerància és anticristiana i, quan recorre al terror, inhumana» (pàg. 154)
- Cada època tria sempre un grup diferent de desgraciats per descarregar col·lectivament contra ells el seu odi acumulat... Les consignes, les ocasions, canvien, però el mètode de difamació, menyspreu i destrucció sempre és el mateix. (pàg. 157)
- Una persona veritablement humana no pot deixar d’irritar-se quan veu que succeeixen coses inhumanes. (pàg. 163)
- «Oh, Crist, Creador i Rei del món,veus aquestes coses? ¿T’has convertit de debò en una persona completament diferent de la que eres, tan cruel i tan hostil de Tu mateix? Quan eres a la Terra no hi havia res més clement, res més amable que Tu, ningú que tolerés la burla amb més suavitat; insultat, escarnit, burlat, coronat d'espines, crucificat entre lladres, enmig de la més profunda humiliació, vas pregar pels qui et van infligir tots aquests insults i vexacions. És veritat que ara estàs tan transformat? T'imploro, en el santíssim nom del teu Pare: ¿permets de debò que aquells que no segueixen totes les teves instruccions i manaments exactament com els teus mestres exigeixen siguin ofegats en l'aigua, esquinçats amb tenalles fins a les entranyes, empolvorats amb sal, esbocinats amb espases, rostits en petites fogueres i torturats fins a la mort el més lentament possible amb tota mena de turments? De veritat, oh Crist, aproves aquestes coses? ¿Són realment els teus servidors els qui organitzen aquestes carnisseries, els qui torturen i esquarteren la gent? ¿Hi ets de debò, quan s’invoca el teu nom com a testimoni, en aquestes carnisseries tan cruels, com si tinguessis fam de carn humana? Si Tu, Crist, ordenessis de debò aquestes coses, què li quedaria per fer a Satanàs? Oh, terrible blasfèmia, dir que Tu fas aquestes coses, les mateixes coses que ell! Oh, vil valor dels homes, imputar a Crist aquestes coses que només poden ser voluntat i invenció del diable!» (Prefaci del llibre Dels heretges de Sebastià Castellio, escrit l'any 1554) (pàg. 165)
- Des del començament del món, tot el mal ha vingut dels doctrinaris que declaren de manera intolerant que la seva opinió i la seva visió del món són les úniques. (pàg. 177)
- El dret diví ha donat a cada home un cervell per pensar de manera independent, una boca per parlar i una consciència com a última autoritat moral interior. (pàg. 179)
- «Matar un home mai no significa defensar una doctrina, sinó matar un home»: unes paraules meravelloses, humaníssimes i immortals en la seva veritat i claredat. Amb aquesta frase, que sembla extreta a martellades d’un bonze dur, Sebastià Castellio va pronunciar la sentència de tota persecució ideològica per a tots els temps. (pàg. 183)
- Les naturaleses humanistes o erasmianes no són lluitadores permanents. La insistència fanàtica dels homes de partit i el seu proselitisme persistent els semblen indignes d'un home espiritual. Confessen la seva veritat una vegada, però tan bon punt han donat a conèixer el seu punt de vista, els sembla superflu tractar de convèncer contínuament el món de manera propagandística que és l'únic correcte i vàlid. (pàg. 194)

Sebastià Castellio va morir a Basilea, el 29 de desembre de 1563, als quaranta-vuit anys.
Stefan Zweig va escriure aquest llibre el 1936 fugint ja del nazisme de la seva Viena natal.

divendres, 24 de juliol del 2026

R 38: No parlem més d'ajuda, parlem de justícia

El més vergonyós és «l'ajuda» que la​ majoria dels països industrialitzats fan al​ Tercer Món . Segons un informe de l'OCDE​ la suma del total de «l'ajuda» que els primers fan respecte als segons és de 30.000

milions de dòlars. Aquesta quantitat no representa ni tan sols la meitat de les despeses dels segons en compres d'armament.​ En el mateix sentit podem dir que els 150​ milions d'empleats a la indústria armamentista són alimentat​s pel Tercer Món .
En unes declaracions, un ministre de​ cooperació francès va demostrar que, per​ cada franc que el seu país destinava com a​ «ajuda» al Tercer Món, en rebien sis a canvi.
Cada vegada que el Sud guanya un dò​lar la contrapartida en els països del Nord​ és de 250 dòlars.​..
Jordi Planas, El Punt Diari, 17 de febrer de 1987

dijous, 23 de juliol del 2026

R 37: El placebo del Mundial

 Al nostre país hi ha prou babaus per empassar-se el placebo del Mundial i oblidar-se de la qüestió de fons, que és a qui afavoreix, realment, aquesta monstruosa operació de màrqueting estatal, a qui està salvant els mobles...

Espero, ja que en parlem, que després de l’asfixiant experiència d’aquest Mundial de futbol no calgui tornar a insistir als nostres polítics sobre el fet que la batalla simbòlica per a Catalunya és tan important com la batalla de la sobirania o la dels impostos... El fet que Espanya se’n reservi l’exclusiva, per fer-ne una eina d’uniformització i adoctrinament a través de l'esport de masses, desmenteix la pluralitat de l'Estat i és un luxe que no ens podem permetre. Que Catalunya i Euskadi participessin en els campionats d'abast europeu seria un primer pas per corregir aquesta operació, tan ben travada, d’assimilació nacional a través de l’oci (o l'opi) del poble.

Toni Soler, 17.7.2026

dimecres, 22 de juliol del 2026

R 36: Girem full de la reconciliació

 A més de Puigdemont i d’altres líders, hi ha desenes de càrrecs polítics i alts funcionaris que encara tenen el seu futur compromès, perquè estan pendents, dos anys després, de l'aplicació de l’amnistia que els partits independentistes van aconseguir imposar al PSOE a canvi de la investidura de Pedro Sánchez. Dos anys de falsa reconciliació, d’un reencuentro forçat que se sustenta en el xantatge​...​ 

La sentència del TJUE és una derrota reputacional per a Espanya i els seus jutges, però per a Catalunya només és una victòria tàctica que té una incidència limitada. En resum, tothom hi perd, però almenys podem dir que estem més a prop de tancar un capítol –no pas el del Procés, sinó el de la falsa reconciliació–​... Tot és més difícil que fa dues dècades, però els que hi érem hi som (al darrere, però hi som), i els problemes i les amenaces que ens van fer sortir al carrer, per desgràcia, continuen sotjant-nos, encara més greus i dolorosos​... 
​Toni Soler, 19.7.2026


dilluns, 20 de juliol del 2026

R 35: La tempesta que ve

 

diumenge, 19 de juliol del 2026

R 34: Amb qui vaig demà? Amb l'Argentina o amb el país que em va acollir

 

Sóc argentí. Vaig arribar a Barcelona l'any 1992 amb els meus pares i des de llavors he viscut aquí. La cosa és que demà diumenge la final del Mundial de futbol la juga Espanya contra l'Argentina i, arran d'això, he fet algunes reflexions que m'agradaria compartir amb els meus compatriotes d'adopció.

Tot i que fa temps que vivim aquí, mantenim contacte amb la família de l'Argentina gràcies a un grup de WhatsApp que durant tot el Mundial ha estat especialment mogut. Allà hem celebrat cada victòria de l'Albiceleste com si estiguéssim junts: fotos, mems, records.

Però quan va acabar el partit contra Anglaterra, quan ja se sabia que la final seria Espanya contra l'Argentina, una de les meves cosines va fer una pregunta que va provocar un diàleg més o menys com aquest:

- Vosaltres amb qui anireu? Amb l'Argentina o amb Espanya?


- Què vols dir? -vaig respondre jo.


- Si! Diumenge estareu amb el país on vau néixer o amb el país que us va acollir?


Aquest diàleg tan breu i tan simple em va tenir pensant un parell de dies. Totes les respostes que se m'acudien eren tan llargues i feixugues que m'arriscava a què em fessin fora del grup per pesat.

A hores d'ara ningú dubta que el futbol és molt més que un esport. Ens agradi o no, els humans hem canalitzat en el futbol coses com la geopolítica, identitat i pertinença. Tot plegat són coses molt complexes que el futbol simplifica de manera brutal. En el Mundial, per exemple, tot és molt senzill: una nació, un Estat, una bandera i una selecció. I si la teva perd, et poses trist i si guanya, et poses content.

Això pot tenir efectes molt gratificants: sentiment d'unitat, de projecte compartit i de comunitat.

Però el món és molt més complicat que tot això. Moltes vegades aquests discursos d'unitat nacional no tenen res a veure amb "comunitats" ni amb "projectes comuns" i amaguen imposicions descarades. Sense anar gaire lluny només cal mirar la selecció espanyola. 

De vegades, com deia, la unitat és un miratge que amaga imposicions descarades i violentes. Qualsevol que hagi viscut l'1-O sap de què parlo.

La cosa és que havia de respondre a la meva cosina al grup de Whats i després d'haver descartat enviar-li un informe sobre la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya o les dades d'agressions lingüístiques que pateixen els catalans, li vaig respondre breu i concís:

- El país que ens va acollir no és Espanya, és Catalunya. I Catalunya no té selecció perquè Espanya ho impedeix.

BOOM. Vaig escriure el missatge sent conscient que cauria pesat. No perquè la meva família argentina sigui espanyolista, en absolut. El problema és que dir això que vaig dir al xat de la família ataca de soca-rel la simplicitat agradable i reparadora d'aquesta FIFA-Nation que és el Mundial.

 

L'Argentina és avui un país colpejat per la crisi econòmica, la desigualtat i la crispació política, però el Mundial fa un efecte unificador i de comunitat com el que descrivia la vinyeta de The Guardian. I em sembla molt bé. L'alegria comuna pot ajudar a tirar endavant. Però les coses no són tan simples com a la FIFA-Nation.

Em consta que a l'Argentina la simplificació nacional de la FIFA-Nation es viu amb molta comoditat i pràcticament tothom se sent representat per l'Albiceleste. I això té una explicació bastant clara: els pobles que haurien hagut de reivindicar una selecció pròpia van ser massacrats i expulsats fa moltes dècades.

La meva cosina no té la culpa de tot això... però com li explico que aquí a Catalunya sí que hi ha una nació que es resisteix a ser engolida per la simplificació que ens proposa la FIFA dels estats nació actuals?

Per tal d’apaivagar una mica el meu primer missatge, vaig decidir fer servir dos exemples que no tenen res a veure amb Catalunya.

Primer vaig enviar un vídeo on es veu com centenars de gal·lesos celebren els gols de l'Argentina que van deixar fora Anglaterra.

I després de posar aquest text al xat de la família, vaig explicar que Vázquez Montalbán havia descrit el Barça com "l'exèrcit desarmat de Catalunya"

No sé si hauré convençut la meva cosina, però el que realment em preocupa és que els catalans (m'incloc) continuem tenint prou força per enfrontar-nos a la simplicitat que ens esborra i per desafiar les "unitats" que ens imposen.

Jo vull que demà l'Argentina guanyi a Espanya. Ho tinc clar. I també tinc clar que si la final fos Argentina contra Catalunya, llavors sí, aniria amb el país que em va acollir. :-)

Una abraçada,

Albano Dante Fachín, 18 de juliol de 2026