pac 287 Orbán, Orriols, Abascal - 1ª part

 

Potser la gent comença a estar farta dels discursos d'odi, divisió i confrontació. De la cridòria sense esperança, enrabiada i fatalista. Del "tot és una merda". Dels que en lloc de proposar solucions viables als gravíssims problemes estructurals busquen cada dia enemics sota les pedres, els magnifiquen, els alimenten. Dels que engreixen el caos​...

Els europeus que s’havien deixat portar pels cants de sirena de la ultradreta autoritària trumpista, il·liberal –és a dir, destructora de la democràcia liberal– i antieuropea comencen a obrir els ulls... cada cop són més els que els cau la bena dels ulls: el rei comença a anar despullat. El Papa Lleó hi està ajudant.

La por està canviant de bàndol. El que ara ens fa por és tanta guerra, tanta retòrica violenta i inhumana, tanta brutalitat, tant menyspreu pels drets i llibertats bàsics, tanta insensibilitat per la pobresa aliena. Els partits i les polítiques de l'odi  fan que desconfiïs fins i tot del teu veí i que el teu veí desconfiï de tu. Són artefactes de descohesió social, de trencadissa cívica... Exciten la nostra cara fosca, el mal rotllo, l’angoixa. Troben benzina en les males notícies, qualsevol espurna els serveix per crear un incendi: en lloc de córrer a apagar-lo, li donen aire a les xarxes socials. Són piròmans professionals. Gaudeixen trobant culpables als quals imposar càstigs. S’alimenten d’un agusat esperit punitiu. Fàcilment s'apunten a la cacera de bruixes com a mètode...

Ignasi Aragay​​  17/04/2026

pac 286 Immigració: com frenar-la

En un article anterior vaig argumentar que és imperiós reduir el ritme de la nostra immigració si volem salvar la cohesió social, atès que el seu impacte sobre l’habitatge i sobre l'escola ​(i la sanitat diria jo) està essent devastador. No són els únics serveis públics i infraestructures que estan sota pressió, però sí els més crítics​...

La raó fonamental del nostre elevat creixement demogràfic és que creem massa llocs de treball poc qualificats, i ho fem perquè estem apostant per sectors que paguen poc​. Ara bé, que els treballadors de certs sectors cobrin poc no significa que siguin barats, perquè en un estat del benestar com el nostre no existeix la mà d'obra barata: el que no paguen el client i l'empresari ho paga el contribuent... 

La manera més eficient per frenar la nostra immigració és procurar que els salaris reflecteixin millor el cost dels serveis públics. El més immediat és apujar considerablement el salari mínim interprofessional...

... una altra mesura –aquesta en mans del govern català– hauria de consistir en exigir el domini de la llengua catalana a tots els llocs de treball que tinguin un alt component d'atenció al públic. És evident que aquesta exigència dificultaria cobrir aquests llocs de treball, però és que justament l’interès públic rau en el fet que els empresaris no ho tinguin tan fàcil.

En definitiva, frenar la immigració és d'interès públic, i els mecanismes per aconseguir-ho no tenen res a veure ni amb la xenofòbia ni amb el racisme, sinó amb el sentit comú. Dissortadament, la pusil·lanimitat amb què tractem aquest assumpte fa previsible que –aquí com arreu– acabin triomfant moviments xenòfobs i racistes que afegiran danys a la cohesió social sense posar remei de debò al problema, atès que, a l'hora de la veritat, no posaran dificultats als empresaris dels sectors especialitzats en la mà d'obra barata.

Miquel Puig​ ​ 18/04/2026

 

pac 285 Cada dia som més apàtics i servils davant del poder

 

Som cada dia més servils davant del poder? Els indicis apunten que sí. L'apatia guanya terreny, especialment entre els més joves. Assistim a matances atroces com la de Gaza, a guerres de caprici com la de l'Iran, a agressions imperialistes com la de Rússia contra Ucraïna. El govern de la principal potència mundial, els Estats Units, es troba en mans de bojos delirants. Però protestem menys que fa vint anys. I molt menys que fa cinquanta.​..

Dècades de neoliberalisme han generalitzat la sensació que protestar és antipatriòtic. La política s'ha tornat aliena al judici moral...

Una altra explicació se centra en els efectes de les xarxes socials. El primer efecte de les xarxes va consistir en confondre el que és virtual amb el que és real. De cop semblava que llançar milers de missatges d'indignació al ciberespai (allò de "cremen les xarxes") equivalia a manifestar-se col·lectivament al carrer. I no. El segon efecte va ser la creixent dificultat dels usuaris per mantenir l'atenció sobre un problema durant un temps més o menys llarg a causa del consum intensiu de vídeos curts en reels i la pràctica de l'scroll a la pantalla. El tercer efecte, agreujat per la incipient intel·ligència artificial, va ser la mescla gairebé indistingible del que és real i el que és fals...

A Catalunya, el sobiranisme ha perdut la capacitat de mobilització massiva... Si hem de creure els sondejos –i la nostra pròpia capacitat de percepció–, s'estén pel planeta la sensació que les coses (bel·licisme, crisi climàtica, desigualtat econòmica, migracions massives) van a pitjor. Quina és la reacció col·lectiva? Quedar-se a casa. Certament, cada dia som més apàtics. I més servils.

Enric González​ 17/04/2026

pac 284 Una nació, dues (o més) seleccions

 

​(La roja) ... un equip jove, talentós i farcit de catalans aixoplugat per la simbologia “comuna” i sense competència (perquè la llei prohibeix a Catalunya competir oficialment, i els esportistes catalans s’exposen a dures sancions si es neguen a representar l’equip espanyol)​.

... A Catalunya, sorprenentment, cap partit català no té al capdamunt de la seva llista de prioritats el tema de les seleccions esportives, que és potser l'única escletxa que ens pot permetre existir nacionalment i ser reconeguts internacionalment, condicions bàsiques perquè vingui tota la resta.

Mentre Junts i ERC tinguin poder per condicionar els socialistes haurien de jugar fort aquesta basa, que és l’autèntica prova de càrrega de la pluralitat l'Estat. Compartir competències i recursos està molt bé, però la veritable resposta a la diversitat identitària és compartir, també, la presència simbòlica. És molt difícil, d’entrada, que el PSOE accepti això (tant com l’amnistia, potser)...

Som un país que, malgrat la recent irrupció de la ultradreta nostrada, ha demostrat una gran generositat i una gran cintura en la gestió de la pròpia diversitat. Per tant, els que ens sentim nacionalment catalans ens mereixem existir políticament –i, per tant, esportivament–. Pensem que en el pròxim Mundial de futbol, si hi ha una victòria d’Espanya hi haurà gent celebrant-ho als carrers de Barcelona... però també n’hi haurà si hi ha una victòria argentina, o una victòria marroquina. I no s’enfonsarà el món, perquè la Catalunya diversa és això. Però, si resulta que a Catalunya tothom celebra els "seus" gols excepte els catalans, quina merda de diversitat és aquesta?

Toni Soler​ ​ 04/04/2026

pac 283 Aquest racisme és d'ells

 

El racisme és general. Adoptarà la forma d'una xenofòbia explícita o traurà el cap en la micro​-discriminació quotidiana, però no hi ha cap societat que se n’escapi. Per descomptat, tampoc la societat catalana que pensa i viu en català.

Però el racisme a les grades durant l'Espanya-Egipte és d'ells. A Catalunya el coneixem bé. És el producte del nacionalisme espanyol, el d’una llengua i una religió (“¡Habla en cristiano!”), una bandera (“Qué pone en tu DNI?”) i un ideari d’ultradreta. Només cal repassar el mostrari complet de dimarts: crits contra Puigdemont, contra Sánchez i contra els musulmans. Una cultura política amarada de segles de contrareforma, de “¡Que inventen ellos!” i d’“Una, grande y libre” no desapareix perquè ho digués una Constitució fa 47 anys.​..

Preguntar-se com és que 20.000 persones van poder cantar espontàniament “Musulmà el qui no boti!” no tan sols és desconèixer la desinhibició i la imitació que funciona als camps de futbol, sinó no entendre de què està fet el nacionalisme espanyol repartit per tots els partits però que sobretot vota Vox.

Finalment, no és casualitat que l’aquelarre passés a Catalunya, on els partits de la selecció espanyola volen ser un banal recordatori d’assimilació i una festa de la normalització, sobretot després de l’1 d’Octubre. La grada espanyola a Catalunya assisteix a més que un partit i els organitzadors ho saben. Per això els fan...

Antoni Bassas​ 03/04/2026

pac 282 Per l'educació, tot

 

​... hi ha molta gent que té fills en edat escolar i sap de primera mà la magnitud de la tragèdia pedagògica que vivim. Amb Rodalies, amb la sanitat i amb la seguretat ciutadana ens hi juguem el present, però amb l'educació empenyorem també el futur del país. Per l’educació, tot esforç és poc.​

... a parer meu, l’absència de les eines i els recursos d'un estat propi estan a la base del problema. Però és evident que no ens podem permetre esperar que arribi l’albada independentista, si és que arriba; hem de jugar amb les eines que tenim, i, si és possible, millorar-les, com passa amb el nou finançament de la Generalitat, que no té calendari, i amb els pressupostos catalans, sempre prorrogats, en aquest cas perquè un dels pilars de l'acord d'investidura de Salvador Illa —la cessió íntegra de l'IRPF a la Generalitat— ha quedat ajornat per les urgències electorals del PSOE.

I després hi ha allò que depèn exclusivament del departament d'Educació: més personal —més ben format, més ben pagat— i unes directrius pedagògiques que esmenin el model actual, qüestionat no només en el pla teòric, sinó també per les dades de l’informe PISA i els percentatges de fracàs escolar. La difícil gestió de la diversitat —conseqüència del fort impacte de la immigració—, el mal ús o l’abús de les noves tecnologies, l'enfonsament de l'ús del català o la pèrdua d'autoritat dels docents són només alguns dels aspectes que fan trontollar el sistema.

... cal fer una autèntica crida nacional a la regeneració del sistema educatiu; cal fer-ho sense pressa però sense pausa, pensant en demà i pensant en 2040, alineant les millors ments pensants i sobretot les millors voluntats, sense sectarisme, ni càlculs polítics ni egoismes corporatius. Cal que ho lideri el Govern però amb un suport qualificat de la majoria del Parlament, dels sindicats i dels experts. Cal, en resum, un exercici massiu de generositat que no sé, sincerament, si està al nostre abast...

Toni Soler​ 21/03/2026

pac 281 "Eivissa", la torna

 

Un calfred de patriotisme, orgull i profunda satisfacció recorre l'espinada espanyola: Eivissa continuarà sent Ibiza a l'article 69 de la Constitució. Sonen les trompetes. És un gran triomf del Partit Popular amb la inestimable col·laboració del PSOE​...

Es diuen no nacionalistes, però no hi ha ningú més nacionalista sota la capa del sol. Diuen que el seu cor és més gran que el teu perquè els hi caben dues banderes (en realitat només una és la bona, i l'altra és decorativa), però el seu cervell deu ser més petit, perquè només els hi cap una llengua...

A Vinaròs, l’Ajuntament vol menys valencià i més castellà als carrers i als comerços. La pressió ciutadana ho ha impedit, de moment. És un nou recordatori que la Sénia és la frontera més vigilada del sud d’Europa. Invisible, però vigilada. Són els que diuen que estan a favor d'unir i no de separar, però separen el català del valencià i s’inventen el LAPAO. Afirmen que les fronteres són cosa del passat, però bé que van estar dècades posant-li fronteres a TV3. En fi, no cal seguir; ens els sabem de memòria. Combatre’ls és cansat (i molt desigual), però li dona al català categoria de raó per viure i estimar.

Antoni Bassas​ 27/03/2026

pac 280 El que serà Catalunya (o no serà) 2ª part

 

Catalunya, ¿per què no hauria de sobreviure a les circumstàncies actuals? Doncs perquè són circumstàncies inèdites. Fins ara dèiem que el poble català ha sobreviscut a l’opressió sense eines de govern, però el que ara està en qüestió és, al contrari, si aquestes mateixes eines poden sobreviure sense un poble català al darrere, tal com l’hem entès en els darrers segles.

La demografia és freda i implacable, i per moltes eines polítiques que tinguem, la gent és la gent, amb el seu origen extraordinàriament divers. Davant d'aquesta realitat, només podrem seguir afirmant, amb Pujol, que “Catalunya serà catalana o no serà” si som capaços de refondre el nostre ésser col·lectiu, preservar les arrels, incorporar la saba nova, dotar-nos d’uns valors i un projecte que afermi i incorpori. Però es tracta d’una empresa tan enorme, tan titànica, que no la podem fer amb una mà lligada a l’esquena: necessitem un estat que ens doni un marc de referència, recursos i autoritat per gestionar els canvis socials i demogràfics inevitables al ritme idoni. El primer pas per arribar aquí és la unitat estratègica de tots els demòcrates que considerem que Catalunya ha de continuar existint com a nació. Sense sectarismes i sense retrets. Si no, el nostre naufragi davant l’onada globalitzadora està garantit. Ja no és qüestió de ser un país millor, com dèiem fa deu anys. És qüestió de ser: Catalunya serà sobirana... o potser no serà. Serà, efectivament, una altra cosa.

Toni Soler 28/03/2026

pac 279 El que serà Catalunya (o no serà) 1ª part

 

Què caracteritza una comunitat nacional? Hi ha condicions de base –una població amb consciència de grup, i un territori més o menys estable– que Catalunya compleix des de fa més o menys un mil·lenni. Però el seu territori s'ha estirat i s'ha arronsat, i la seva població ha experimentat mutacions continuades a causa dels fluxos migratoris (d'Occitània, de la Península, de la resta del món). Si el país ha sobreviscut, fins al segle XVIII, és gràcies al factor integrador de la llengua i de les institucions de govern pròpies. I en els darrers segles, ben al contrari, ha estat l’absència d’estructures polítiques el que ha donat un esperit nou a la catalanitat, un esperit profundament apolític i fins i tot antipolític –que s'expressa amb l’esperit comunitari i emprenedor, però també amb les revoltes cícliques i la incapacitat d'entendre el sentit modern de l'exercici del poder.

Hi ha hagut, en aquests mil anys, un poble català dinàmic, canviant, porós, prou arrelat per anar absorbint nous contingents de població; però a partir del segle XX, la feblesa demogràfica, combinada amb un alt desenvolupament econòmic i la inexistència d’un marc polític protector, ha fet que aquest equilibri precari es trenqui, el català perdi l’hegemonia i les identitats se separin o se solapin. En el tombant del segle XXI, les noves onades procedents de tots els racons del món han complicat aquesta tendència, que, si ja és una prova de foc per a qualsevol comunitat nacional, encara ho és més per a una nació petita, que no només no té un estat propi, sinó que està en conflicte constant amb un estat de tendències uniformitzadores.

Catalunya ha superat crisis, revoltes, guerres i, des de 1714, una ofensiva desnacionalitzadora en tots els fronts. Si és així, ¿per què no hauria de sobreviure a les circumstàncies actuals?​... (continuarà)

Toni Soler​ 28/03/2026 ​ 

pac 278 Immigració: per què cal frenar-la

 

El bé més preuat de qualsevol societat és la seva cohesió, i, per contra, la pitjor amenaça és la fractura.​..

Un aspecte a considerar és l’escola. Jo vaig enviar les meves filles a escoles, instituts i universitats públiques. Ara contemplo com la seva generació decideix enviar els seus fills a escoles on la presència d'immigrants sigui mínima. M’horroritza, però no puc criticar-ho, perquè és evident que el rendiment dels alumnes de les escoles “d’alta complexitat” no sols és baix, sinó que no pot deixar de ser-ho més que en casos anecdòtics. Ara bé, si l’escassedat d’habitatge és la manera més ràpida de trencar la pau social, un doble circuit escolar és la recepta més segura per consolidar la fractura social...

Està perfectament documentat que la pobresa s'hereta i que l’única manera de trencar aquesta cadena és garantint un accés excel·lent al sistema escolar, particularment des de la primera infància. Com que actualment estem fent el contrari, el que estem creant és una societat de castes, on els fills de la immigració —que hem atret perquè són barats— accediran només a feines de baixa qualificació.

Sovint fem referència a la immigració d’entre 1950 i 1975. Les diferències amb l'actual són majúscules. Aleshores atrèiem personal per posar-lo en fàbriques, on guanyava prou per adquirir un habitatge a pagar en deu anys, que és com es finançava aleshores.

Les classes mitjanes podem permetre'ns ignorar els problemes que planteja la immigració perquè aturar-la ens comportaria més d'una incomoditat. En canvi, els principals beneficiaris serien els mateixos immigrants, entre altres coses perquè ens podríem començar a ocupar seriosament dels seus fills.

Miquel Puig​ 21/03/2026

Pac 277 Aprendre el català

Que ningú de l’Institut Català Internacional per la Pau veiés cap pega a posar la frase “Que aprenguin català!” com una mostra de racisme o exclusió és un error que costa de pair. Segurament és un indici més, i no menor, de fins a quin punt hem perdut aquell gran consens polític i social que havíem tingut des del final de la dictadura franquista al voltant de fer del català la llengua de tothom, i de fer-ho com el mínim comú múltiple de la convivència en un país que no té el poder polític d’expedir carnets d'identitat ni de posar a les seves lleis que el coneixement de la llengua és obligatori.

Amb els anys, la derrota del Procés, el profund canvi demogràfic i la dimissió silent, cansada, colpejada en l'autoestima de massa catalanoparlants en l'ús social de la llengua perquè que no volen problemes, hem passat de la il·lusió per compartir al català a un deixar-ho estar, a una por de ser titllat de primmirat, de supremacista i, fins i tot, en una pirueta històrica de món al revés absolutament inadmissible, de feixista, com ha passat en públic recentment.​..

hi ha milers de nouvinguts que no només no tenen cap problema amb el català, sinó que el fan servir, a les botigues, als restaurants, als taxis. Ensenyar el català és incloure, no excloure. Tinguem més confiança en nosaltres mateixos.

Antoni Bassas​ 06/03/2026

 

pac 276 El tsunami xenòfob català

 

Estem assistint als preàmbuls del que pot ser un tsunami de nacionalisme ultra. Fa basarda. És tan embrutidor, recorda èpoques fosques en altres latituds. Era aquesta, la llibertat que volíem, potser? Era això, l'anhel independentista? No era això, companys, no era això. És un desastre, una deserció de les il·lusions de tanta gent de fer un país nou, generosament obert a totes les sensibilitats i biografies, generador d’oportunitats per a tothom, també per als novíssims catalans. L'important era el camí més que la fita, el dret a decidir (o sigui, la democràcia)​... 

Em debato entre una fosca amargor i una "esperança sense optimisme", com deia Havel. Costa no imaginar el pitjor, costa no mirar al precipici: la pinça xenòfoba (Aliança+Vox) ens pot deixar estabornits...

L’orriolisme és una reacció inflamada al desencís sobiranista. Una ràbia sense projecte. Una mena de pseudo nacional-cristianisme, un carlisme del segle XXI sense rei i amb una deessa enfurismada. És un patriotisme vulgar que crea monstres i veu fantasmes. Ens conduirà a perdre per triple partida: un país políticament ingovernable (sense cap majoria parlamentària viable), un menysteniment de la sobirania incompleta però real (l’autogovern assolit amb l’esforç d’un parell de generacions) i la trencadissa de la convivència i la cohesió social...  És exactament el contrari de l’independentisme plural i optimista dels inicis del Procés amb la Muriel Casals i la Carme Forcadell. Van ser temps ingenus però decents. No hi havia lloc per als discursos d'odi... Tanta barroeria intel·lectual ofèn la intel·ligència. És trumpisme a la catalana...

Ignasi Aragay​ 06/03/2026

pac 275 Què hi ha darrere de la vaga de docents?

 

Massiva, històrica o contundent són només alguns dels adjectius que s'han fet servir per qualificar la vaga d'aquesta setmana al sector educatiu. Després d'anys amb una capacitat de mobilització minsa, aquest mes de febrer molts docents han dit prou i han fet notar el seu descontentament amb el sistema amb més de 70.000 professionals manifestant-se arreu del país i amb una vaga que van secundar gairebé la meitat dels docents (40,94%) segons el balanç del Govern i un 85% segons els sindicats que la van convocar.​..

La vaga ha estat per reclamar un increment de sous generalitzats (per igualar les condicions dels docents catalans amb els de la resta de l'Estat), una reducció de les ràtios a les aules (a l'ESO hi ha classes amb 30 alumnes), més inversió per a l'escola inclusiva –un de cada tres alumnes necessita suport educatiu– i una desburocratització de la feina a escoles i instituts...

Més enllà de denunciar les febleses del sistema educatiu, darrere l'èxit de la vaga docent d'aquesta setmana encara hi ha, com a mínim, dos factors més... Un factor determinant ha estat el canvi d'estratègia per part dels sindicats. En aquest sentit, un dels punts rellevants ha estat que en els darrers mesos la majoria de les organitzacions sindicals han anat a la una i, per exemple, la vaga de dimecres la van convocar junts, de manera unitària... l'altre factor ha estat determinar les causes que "provocaven més malestar": la necessitat de reduir les ràtios, la falta de mans per a l'escola inclusiva, la sobrecàrrega de feina burocràtica i el salari. És a dir, les quatre reclamacions que apareixien al manifest de la manifestació massiva de docents d'aquesta setmana.

Diana Silva​ 14/02/2026

pac274 els sobiranistes i els federalistes

Els ​sobiranistes volen que Barcelona exerceixi com a capital de Catalunya i del català; és a dir, que actuï com si fos la capital d'un estat, per garantir la supervivència del fet nacional. Els ​federalistes  pretenen que Barcelona assumeixi sense complexos la seva quota de capitalitat espanyola, per tal de treure'n el màxim profit i contribuir a una concepció més plural de la realitat peninsular.

Aquests dos punts de vista parteixen d'una anàlisi oposada del que és Espanya. Mentre que els sobiranistes es basen en el pessimisme empíric, els federalistes sostenen que és possible una majoria que aposti per un estat plural, i per això cal que Catalunya s'hi impliqui sense reserves.​..

Però aquest plantejament té dos punts febles. El primer: Tot el que Catalunya faci en col·laboració amb Espanya implica la subordinació lingüística. Espanyolitzar Catalunya, o catalanitzar Espanya, com es vulgui dir, sempre implicarà la submissió del català envers la llengua de l’Estat que, a més, ens arrossega cap a l’àmbit cultural llatinoamericà...

I hi ha un segon inconvenient: si sortim de la bombolla cultural, ens trobem un país a tocar del col·lapse dels serveis públics. Un país on els transports, l'ensenyament i la sanitat —per dir només tres àmbits que estan de penosa actualitat— estan naufragant. Això només té dues explicacions: O el govern català és incompetent, o els partidaris de “catalanitzar Espanya” estan topant amb la dura realitat d'un sistema de despesa pública que es basa en el centralisme castellà.​.. hi ha uns ciutadans que estan literalment farts de pagar impostos per uns serveis públics de tercera. Potser ens diran que la solució per a aquest desastre no és la independència. Però el que no ens podran negar, em temo, és que la causa és la dependència.

Toni Soler​ ​ 22/02/2026

 

pac 273 Quatre anys de guerra a Ucraïna

 

15.172 civils morts

1,8 milions de baixes militars

La guerra d'Ucraïna ja és un dels conflictes des de la Segona Guerra Mundial que ha provocat més baixes militars, amb xifres similars a la Guerra del Vietnam i al conflicte entre l'Iran i l'Iraq dels anys 80. El nombre de baixes militars inclou morts, ferits, desapareguts i capturats dels dos bàndols.

140.000 soldats ucraïnesos morts

325.000 soldats russos morts

20% del territori ucraïnès està sota control rus

5,5 milions de refugiats ucraïnesos

Víctor Sanz Guerrero​ 24/02/2026

LliVre 42 LA ROCA I L'AIRE (2ª part)

CREU

Llull sostenia que la veritat havia estat recreada (és a dir, redimida) per la creu. I afegia: perquè no hi ha cap forma artificial que sigui tan semblant a la forma natural com la creu... En l'obra de Tàpies, començant per la inicial del seu nom, és omnipresent com a signe i com a estructura significativa... A les Flors del Calvari Verdaguer hi va incloure un poema, compost en forma de creu on la concreció i l’abstracció es troben en la sensualitat del món:

Tenen forma de creu
los aucellets quan volen,
lo gamfaró que oneja,
lo màstil que s’arbora,
los pins i avets que ramen,
los caminals que es troben,
lo remador quan rema,
lo frare que sermona,
lo nin quan veu sa mare,
lo penitent quan ora
amb los braços al cel
com un aucell que hi vola.

Pàg. 116 i 117

GNOSI
...

La tradició catalana, però, és sostingudament anti-gnòstica. Rebrota de la mirada meravellada sobre la terra, del plaer de tornar a donar nom a cada cosa, de descobrir la veritat acollidora del món... Maragall, Carner, Mompou, Salvat-Papasseit, Tàpies, Marçal: tots creuen que res no és mesquí, que la palla és valuosa com l’or i que en una humil timoneda hi ha una abundància de vida que no s'acaba...

Aquest llibre enllaça amb el fil anti-gnòstic, que és l’actitud que m’esforço a cultivar. Però ¿qui podria esborrar totalment de la seva vida la sospita que el món que coneixem no és res més que un error o una il·lusió enganyosa? Pàg. 118

MODERNITAT

Massivament catòlics durant la primera edat moderna, els catalans s'han secularitzat bruscament, empesos per dues necessitats que van juntes: la de sentir-se moderns i la d’alliberar-se del nacionalcatolicisme espanyol...            pàg. 119

SAGRAT
Avui, potser, allò que no es pot vendre.        Pàg. 122

SERAFINS

En hebreu, el nom saraf vol dir «serp», fins i tot «serp verinosa, serp que crema»; el verb saraf significa cremar. Els serafins són éssers roents i amenaçadors. A Sant Maria d’Àneu ens miren amb els ulls de la cara i amb desenes d’ulls a les sis ales. Els ulls no són òrgans passius i prou, per rebre la llum. Sempre tenen un poder sobre qui els veu, perquè la mirada és una manera d'actuar. Els serafins flamejants es presenten amb la màxima intensitat que poden resistir els ulls humans. Són els enviats d’una altra entitat tan poderosa que ja no es pot mirar, que ja només ens pot arribar en forma de veu... Allò que es pot veure, per més majestuós que sigui, serà indicació i senyal i prou.        Pàg. 123

La roca i l'aire, Raül Garrigasait. Fragmenta editorial 2025

 

LliVre 41 LA ROCA I L'AIRE (1ª part)

 

El 13 de març del 1276, a Mallorca, Blanca Picany va a veure el batlle Pere de Caldes i li explica que el seu marit, pare dels seus dos fills, s’ha fet contemplatiu... El marit que s’havia fet contemplatiu tenia uns quaranta-tres anys i es deia Ramon Llull...

¿Què porta una persona rica i ben situada a canviar radicalment de vida?...

En aquell context d’entusiasme col·lectiu que conduiria a la construcció de les catedrals gòtiques, arribaven notícies de persones respectables que ho havien abandonat tot per imitar Crist.​ No es feien capellans ni monjos, no havien rebut cap formació universitària. Eren laics i cultivaven una espiritualitat sense intermediaris: pobresa, pietat, penitència,​ contemplació.​ S’havien pres seriosament les idees que suraven a l'ambient. De tots ells, Llull se les va prendre més seriosament que ningú. És aquesta persistència seriosa que el va ​fer semblar foll als seus​  contemporanis, perquè la follia és la forma que sol prendre la seriositat a la terra... pàg. 33 i 34

Quan es moria una dona o un home premodern, el seu món continuava existint, indiferent als petits destins dels humans. Els déus de l'Olimp el sobrevivien,  el cosmos aguantava, les promeses​ divines es mantenien vigents. Quan es mor un individu modern, es mor tot el seu món, la totalitat de sentit on ha viscut. I de  vegades fins i tot passa que el món de l’individu es mor abans que ell,​ i llavors allò que perdura és una vida desorientada, aferrada a una rutina freda i buida,  enclaustrada en la nostàlgia amarga, sense energia per fundar cap món nou... pàg. 71

En Llull encara no s'havia produït la separació moderna entre les esferes estètica, ètica i científica: la bellesa era bondat i la bondat era veritat.  Tàpies, des de l'altra punta de la història, té la​ mateixa actitud... El 1971, el mateix any que va pintar L’esperit català, Tàpies va escriure: « Tant com les llavors  originàries i les coses senzilles i elementals ens regeneren, també les runes i les​ desfetes poden portar el germen de focs nous. Els catalans tenim aquesta sort.  Podem ser progressistes i a la vegada ben tradicionals... La nostra tradició veritable ha estat sempre el sentit​ de la llibertat.» 

 pàg. 103 i 104

​ La roca i l'aire, Raül Garrigasait​. Fragmenta editorial 2025

pac 272 Guerra i pau (gràcies, Tolstoi)

 

Tolstoi a Guerra i pau... Costa tant de creure en els finals feliços, oi? Avui quasi cap ficció no en té. Ni feliç ni infeliç. Tot resta obert, incert.... Estem en un to be continued infinit. La guerra es resisteix a desaparèixer amb dents i ungles. La duem ficada molt endins.​.. Amb Gandhi, que també havia fet servir la violència de jove, Tolstoi inaugura l’albada de l’aspiració d'un temps nou...

El realisme de l’autor resulta incontestable i se’ns fa igual d’atractiu que el seu posterior idealisme, quan ja de gran, convertit en una mena de cristià llibertari, es mostrava radical contra tota violència. Amb quin Tolstoi ens quedem? Qui no es declara pacifista de cor? Però després sempre hi ha els fets, la lluita pel poder, les idees de grandesa nacionalistes, la inèrcia imperial, el dret d’autodefensa, la por a ser destruït, l’amor per la pròpia terra, el futur dels fills, la supervivència...

Avui tot un país, tot un continent, es veu abocat a plantar cara a l’enemic rus. Si em venen a matar, a destruir, tinc el legítim dret a empunyar les armes: m’avala l’ètica més essencial. No ataco, només reacciono per no morir. ¿Podem deixar els ucraïnesos a l’estacada? ¿Podem deixar que el bàrbar Putin, essència del pitjor esperit rus, l’anti-Tolstoi, se surti amb la seva? El 1936-39, catalans i espanyols vam ser abandonats per les democràcies europees. Encara avui paguem aquella derrota: Vox no és sinó l’ombra allargada del franquisme.

El nus de la qüestió és aquest: ¿parar l’altra galta, com defensa el cristianisme, o respondre amb la mateixa moneda? Deixar-se atropellar va contra els nostres instints més primaris, contra l’esperit animal de lluita per la vida. Darwin vs. Jesús. La realpolitik contra l’idealisme humanista. Tornem a estar atrapats en la vella disjuntiva. Com que la racionalitat kantiana no avançava, va venir la versió heroica del tàndem Gandhi-Tolstoi, la resistència pacífica. ¿Però és viable davant dels Putin i Netanyahu, i el seu amic Trump?...

Però hem tornat a caure al pou bèl·lic, la llei del més fort, el rearmament. Estem en un vell nou tràgic començament. Que Kant, Tolstoi i Gandhi es compadeixin de nosaltres...

Ignasi Aragay

20/02/2026

pac 271 No vull ser heroïna

 

Sóc mestra. Fa molts anys que treballo a l'escola públic​a... he participat en projectes aparentment molt ben pensats: documents impecables, discursos inclusius, bones intencions, terminologia moderna i objectius compartits. Projectes que, sobre el paper, prometen acompanyament, treball en equip i suport real. Però massa sovint, quan arriba el moment clau, el suport no hi és. O hi és de manera puntual o simbòlica. I el pes real del dia a dia acaba recaient, un cop més, en la mateixa persona... i això desgasta emocionalment i físicament. 

He viscut aquesta situació en diferents moments i contextos, i sempre amb el mateix rerefons: la idea que la vocació ho pot suplir tot. Que si estimes la teva feina, aguantaràs. Que si ets forta, resolutiva i compromesa, ja te'n sortiràs. I així, sense dir-ho obertament, es confon la vocació amb la disponibilitat il·limitada, i la professionalitat queda diluïda.

És aquí on el sistema esdevé pervers. La vocació, que hauria de ser un valor, és una excusa. Es demana implicació emocional allà on caldria estructura, empatia allà on caldria organització i resistència on caldria corresponsabilitat. La paraula vocació es buida de sentit i acaba substituint allò que el sistema hauria de garantir: condicions, recursos i suport real.

A més, moltes vegades, dins les dinàmiques escolars es prioritza que tot funcioni per aparences: que els infants estiguin contents, que les famílies no tinguin problemes i que el dia a dia sembli normal. Però el fet que no hi hagi soroll no vol dir que tot funcioni bé. Sovint vol dir que algú està assumint més del que li pertoca, posant-hi el cos, l'energia i l'equilibri emocional perquè no es noti que grinyola el sistema. Quan un projecte només funciona gràcies a l'excés d'implicació d'algunes professionals, el problema no és individual, és estructural.​..​ Una escola que es vol inclusiva no pot descansar sobre l'esgotament silenciós d'algunes persones.

Jo no vull ser heroïna. No vull sostenir amb el meu cos allò que hauria de sostenir un sistema pensat, cuidat i corresponsable. Vull fer bé la meva feina, amb rigor, amb mirada inclusiva i amb humanitat, però sense haver de trencar-me per dins perquè sembli que tot va bé.

Raquel Soliguer Whitehead​ ​ 14/02/2026

pac 270 El nou món canvia massa de pressa

 

Vivim, disculpin l'obvietat, temps convulsos.​.. Noves tecnologies com la intel·ligència artificial ens projecten cap a terreny desconegut. Les migracions massives alteren l'autopercepció de les societats. Les passions populars més baixes (racisme, xenofòbia, aporofòbia) estan desencadenades, les classes mitjanes s'enfonsen, veritat i mentida es confonen. I ni els mecanismes democràtics més sòlids semblen capaços de sobreviure al caos.​..

Prenguem l'exemple del Regne Unit.​.. Gairebé la meitat dels habitants de Londres van néixer en un país estranger: 1,3 milions a Europa (principalment Polònia i Romania), 1,2 milions a Àsia, 600.000 a Àfrica, 400.000 a les Amèriques. La societat britànica està canviant amb rapidesa i els humors col·lectius són volàtils. El fenomen, semblant a la resta de l'Europa occidental i als Estats Units, ha acabat amb els cicles llargs que requeria, per ser eficaç, la democràcia representativa.

No sembla raonable culpar-ne les migracions, econòmicament i culturalment beneficioses, ni els mecanismes democràtics. Ni tan sols (encara que en part sí) la incompetència dels polítics.

El nou món, simplement, canvia massa de pressa. I com que a la història li agraden les paradoxes, això promou els autoritarismes que prometen tornar a un passat suposadament gloriós mentre, entre ostentacions de ranciesa, creen les tecnodictatures del futur.

Enric González​ 14/02/2026

pac 269 El malestar docent

 

​... La pedagogia en voga ha estat parasitada per un culte a la superstició promogut per ideòlegs que saben que hi ha alumnes perquè ho han llegit...

Es prenen mesures educatives per instint ideològic, obviant les dades científiques i l'experiència docent...​ L'aprenentatge per descobriment, com el constructivisme, és una creença de luxe que afavoreix qui parteix amb avantatges culturals. Malgrat les evidències, insistim que el coneixement ha de ser construït, com si tingués alguna propietat que li impedeixi ser transmès. Una cosa semblant podem dir del pensament crític, perquè no es pot pensar sobre informació absent (sense una bona informació no es poden bastir raonaments valuosos)​...

Els alumnes culturalment més pobres són els que resulten més perjudicats per un clima escolar d'indisciplina. Una aula sorollosa no és un espai d'aprenentatge. ... Si escoltéssim els pares veuríem que donen suport sistemàticament a una disciplina més estricta que la que practiquen molts reformistes. Insistim que “estem educant per a feines que no existeixen”, però si visiten una empresa tecnològicament capdavantera descobriran que la competència imprescindible és l'autodisciplina, que comença amb la responsabilitat de deixar cada cosa al seu lloc...

¿I de la sobrevaloració del treball escolar en grup, que fomenta l'atomització, premia el retallar i enganxar i no deixa a l'experiència més residu que el del passatemps per a la majoria i el ressentiment per als introvertits?

¿I de la relegació de la memòria, quan és evident que aprendre és recordar a temps, que sense modificació de la memòria a llarg termini no hi ha hagut aprenentatge? La memòria no és res més que el residu que deixa una experiència en passar.​

I què dir de qui escataina que en el temps de Google i IA no calen coneixements?

Gregorio Luri​ 20/02/2026

pac 268 El president delirant

Els EUA de Trump, en coalició amb el govern militarista d’Israel, i el vassallatge dels seus satèl·lits de l'extrema dreta europea i llatinoamericana, han esdevingut una amenaça planetària. I com que són el país més poderós d’allò que encara anomenem civilització occidental, ens deixa a tots, com a catalans i europeus, en una situació de desemparament i desconcert, observant un camp de batalla geopolític on ja no es confronten idees o principis, sinó que una colla d’homes vells sense escrúpols s'hi disputen la influència i l'accés a les matèries primeres com si fossin autèntics pinxos de barri. 

... No es pot menystenir el factor personal en el curs dels esdeveniments col·lectius, però em temo que el trumpisme és un signe dels temps, i que si un franctirador acabés amb ell, la deriva militarista, patriotera i autoritària es mantindria igual als EUA... Trump és una malaltia del capitalisme ultraliberal, de la decadència moral nord-americana, de la moderna tecnocràcia mediàtica i la seva derivada, és a dir, la banalització de l'opinió pública, que ha esmicolat els contraforts intel·lectuals i ètics que, fins no fa gaire, tenien el poder de curtcircuitar el populisme.

... Trump és un monstre capaç d’escampar la mort i la destrucció de forma irreflexiva, sense cap altre interès que no sigui el de les elits extractives del seu país, i amb un menyspreu absolut cap al dret internacional, els drets humans i fins i tot el sentit del ridícul...

 

Potser alguns esperaran que condemni severament l’abjecte règim iranià, però ara, justament ara, no em dona la gana de fer-ho. Tinc altra feina: denunciar la política testosterònica de Trump que, a més de resultar criminal, és un factor d’inestabilitat planetària, pot abocar-nos a una nova recessió i ha deixat en segon terme els problemes globals que abans ens semblaven inajornables, com ara la crisi climàtica, les migracions i la pobresa. El futur ha esdevingut un problema global i les inquietuds domèstiques, de cop i volta, s'han convertit en una niciesa aparent. Continua essent legítim preocupar-se pel preu de l'habitatge, per Rodalies o la mala salut de la llengua... Però cal molta més energia, cal un voluntarisme de pedra picada, per mobilitzar-se en favor de qualsevol causa pròpia quan el món sencer, on som tan petits i perifèrics, sembla haver embogit.

Toni Soler 14/03/2026

pac 267 Això d'en Rufian 2ª part

 

En cas de tirar endavant, doncs, se li demanaria al votant independentista que, amb l'objectiu d'evitar un govern neofranquista, anés a votar un front electoral amb els equidistants del 2017 i amb partits contraris a la independència; un experiment que, si funcionés a les urnes, salvaria un Pedro Sánchez que, amb tota probabilitat, faria servir la victòria per tornar a incomplir els acords que se signessin. Potser tot això fa molta il·lusió als demòcrates d’Algesires o de Malasaña –especialment als del PSOE–, però en clau catalana és un plantejament extremadament de mínims amb un component molt cru, potser massa, de reconeixement de la derrota.

... la pregunta no és si Rufián això o allò, sinó si en el context actual, i de cara a les pròximes eleccions espanyoles, l'independentisme té una proposta autònoma capaç d’il·lusionar la seva base social i fer-la aixecar del sofà per anar a votar. Amb Junts i ERC instal·lats en l’autonomisme més trist, amb la CUP desapareguda, amb l’ANC celebrant com un èxit treure 8.000 persones al carrer per Rodalies, amb Òmnium prosaicament focalitzat en l’emergència lingüística (sort en tenim), i amb els mateixos líders de 2017, sembla que la resposta és més aviat que no.

La proposta de Rufián, doncs, és possible gràcies al buit estratègic del sobiranisme. Però això no la fa bona automàticament. Per ser considerada seriosament des de l'independentisme d'esquerres, li falta marc mental i polític català. No està inscrita en cap reflexió sobre la necessitat de reconstrucció d'un bloc històric de ruptura, no parla d'autodeterminació, satel·litza encara més l'independentisme respecte al PSOE, ignora el paper històric de l'esquerra espanyola amb relació a Catalunya, no ha estat treballada ni presentada amb complicitats nacionals catalanes i s'ha llançat des de Madrid i a través dels mitjans espanyols. Són mancances tan evidents que costa d'entendre que vinguin d’algú que representa el partit de Macià i Companys.

Eduard Voltas 13/02/2026

pac 266 Això d'en Rufian 1ª part

 

​El darrer front popular a Catalunya no va ser fa noranta anys, el 1936, sinó que en fa onze, el 2015. I no es va dir Front d'Esquerres, com al 36, sinó Junts pel Sí. Aquesta coalició electoral formada per ERC, CDC i personalitats independents va arrasar a les eleccions del 27 de setembre de 2015 amb un programa rupturista i clarament progressista, esdevenint primera força a totes i cadascuna de les comarques del país –també a la capital, Barcelona–, i més que doblant el resultat de l’immediat perseguidor, tant en vots com en escons.

Guanyades les eleccions, el govern de Junts pel Sí va liderar un bloc històric de ruptura que incloïa organitzacions de masses –ANC i Òmnium–, un grup parlamentari d’esquerra anticapitalista –la CUP–, una organització de més de 700 alcaldes i milers de regidors –l’AMI–, i centenars d’entitats i associacions d’arreu del país que, malgrat no ser de caràcter polític, espontàniament van actuar com a transmissores, als barris i els pobles, del projecte que s’impulsava des del Govern i el Parlament.

Del caràcter progressista d’aquell bloc històric en parlen les lleis socials aprovades al Parlament entre 2015 i 2017. Del caràcter popular en parlen les mobilitzacions massives al carrer i l'acte més gran de desobediència civil del segle XXI a Europa: el referèndum de l’1 d'Octubre. I del caràcter revolucionari del bloc històric liderat per Junts pel Sí en parla la reacció de l'Estat i dels poders fàctics: guerra bruta –operació Catalunya–, violència policial, deslocalització d'empreses, fuga de dipòsits bancaris, amenaces d’intervenció militar, detencions de líders, empresonaments i suspensió de l'autogovern.

Un dels que hi era, en aquell front popular, és Gabriel Rufián, que ara en proposa un altre de ben diferent. Diferent en el marc territorial, abans català i ara espanyol. Diferent perquè no és propositiu (la independència), sinó purament reactiu i defensiu (aturar la ultradreta). Diferent també perquè no és rupturista​...I, finalment, diferent en la composició interna, perquè pretén incorporar actors, com Comuns i Podem, que amb la seva passivitat i equidistància van contribuir a la victòria dels poders fàctics el 2017... 

(continuarà)

Eduard Voltas​ 13/02/2026

pac 265 Qui prohibirà prohibir?

​...La relació dialèctica entre prohibicionisme i imaginació ha estat sens dubte l’assumpte de la manifestació proamnistia que la Federació d’Associacions de Veïns va convocar per al diumenge 1 de febrer. Vist que la de Madrid no havia estat autoritzada perquè, segons sembla, els organitzadors (la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica) no havien negociat abans la seva convocatòria legal, a Barcelona van ser les associacions de veïns les qui van prendre la iniciativa. Ho van fer tot a la llum del dia. Convocar i sol·licitar permís. Com si el permís hagués d'arribar, van crear una malla organitzativa que tenia preparat des del servei d'ordre fins al d'assistència mèdica, no pas en previsió de desmais de plaer per part d'algun manifestant incapaç de resistir la sensació de manifestar-se legalment. Fins quaranta i vuit hores abans del dia 1, la Federació va negociar amb el governador civil, i inclús va tractar de fer-ho directament amb el ministre de Governació [Fraga Iribarne]. [...] La manifestació va aplegar milers de barcelonins en un càlcul difícil que pot equivocar-se a la baixa si s'aposta pels 50.000 i a l'alta si es va cap als 80.000. Desenes de milers hi havia. No tan sols en el punt de convocatòria, davant el Palau de Justícia, sinó a tota la geografia de l’Eixample barceloní. Al nord, l’obelisc de la Victòria va aparèixer cobert per un llençol gegantí en el qual es llegia “Amnistia” i que van retirar els bombers. Al sud, enfront del Palau de Justícia, la força pública carregava a cavall i llançava bombes de fum. Un helicòpter sobrevola la ciutat coordinant les difícils accions d'una força pública desbordada. Malgrat la duresa de les càrregues, aquí i allà s’ajunten masses que només demanen amnistia i llibertat. Hi ha una manifestació a les voreres i una altra a les calçades; centenars de cotxes solidaris se sumen a l’embús o a la revolució del so mitjançant la proclama de la botzina. La força pública descobreix de sobte que els cotxes també poden ser baquetejats. Colpegen mossèn Xirinachs, fràgil a l'acció de la porra. Del cap d’aquesta combinació catalana de Gandhi i Makarios brolla sang. Li curen la ferida a l’hospital i torna al seu lloc de treball polític: la porta de la Model, a l'espera de l​'amnistia. [...] Entre els manifestants hi havia els líders de les forces polítiques de Catalunya, des de Convergència al PTE, des del PSUC al PSAN, des de la dreta democràtica a l'esquerra que vol armar-se i armar-la. [...] Han convocat per diumenge vinent una altra manifestació davant del que va ser Parlament de Catalunya i avui és Museu d'Art Modern. Quan arriba la tarda, l’entusiasme està de part de la imaginació. Un periodista, professional de la contemplació, a la vista d’aquest excepcional matí, només pot plantejar-se i planteja: ¿qui prohibirà prohibir?

De l’article de Manuel Vázquez Montalbán a la revista Triunfo (7-II-1976)