Encara que no ho sembli, els que ja no hi són hi són, cada dia. Notem
com van quedant fixats trets del seu caràcter en la nostra pròpia
personalitat o van apareixent en la dels nostres fills, la qual cosa
encara és més profundament torbadora. Per no parlar del sobresalt que
experimentem el dia que la imatge que ens torna el mirall ens resulta
massa familiar, i ens ho confirma un amic quan ens diu en veu baixa,
impressionat com si hagués vist passar una ombra, “com t’assembles al
teu pare...”
Els sentim amb la seva veu i amb les seves pròpies paraules
pronunciant-se categòricament sobre un fet que acaba de repetir-se i pel
qual sempre tenien una dita, un advertiment o una sentència a punt... Ens comparem amb el que
estaven fent a la nostra edat. I, per descomptat, sabem els penjaments
que deixarien anar quan sortís segons quin individu o indivídua a les
notícies, perquè una persona són les seves inclinacions, les seves
fòbies i els seus valors inalterables...
El nostre diàleg interior és, a vegades, un diàleg amb els morts.
Voldríem desfer malentesos, demanar disculpes o reclamar una raó pòstuma
que ens va ser injustament negada. No és un diàleg inútil. Totes
aquelles paraules que ens farien bé si les poguessin sentir els que són
morts les podem dir als que són vius.
Antoni Bassas 31/10/2025
