pd 2036 Un Nadal desconstruït 1

(arafa...)

... s'ha acabat l'atmosfera de tendresa, d'emoció davant la criatura que neix, vulnerable i indefensa, que ens empeny a estimar i protegir; s’ha acabat l’actitud expectant davant d'un any que se'n va i un nou començament conjunt... D'altra banda, sí, tornem a la intimitat, però una intimitat feta de trossos, de fragments, de records esparsos de Nadals antics que ja no són sinó trastos, parracs, objectes per llençar. Just un munt de deixalles, de restes del que fou una festa. Objectes que conservem per no perdre del tot les arrels, la il·lusió de comunitat, de continuïtat, però que no aconsegueixen retornar-nos el sentit original d'una festa emotiva...

I és que ja no podem creure en miracles i la ficció és massa grollera per mantenir la il·lusió, desmentida per la realitat quotidiana. S’ha acabat aquella sensibleria una mica tova, la del bou i el nen i els pastorets, que ens induïa a creure en la possibilitat d’actes d’empatia i amor en un món hostil. Ara sabem que els pobres que fugen estan condemnats a ofegar-se o a malviure mig amagats i preferim no veure-ho, que fa massa mal i sentim que no hi podem fer gran cosa, però tampoc no podem ignorar-ho; i no hi ha portals de Betlem per acollir-los, ni per acollir les persones que algú ha decidit expulsar de casa seva, siguin palestines, o síries o kurdes, siguin d'on siguin. S'han acabat els contes de Nadal en què tothom podia ser generós i fer feliços propis i estranys...  (continuarà...)

Marina Subirats

 

pd 2035 El Nadal polític i la suggestió de la bondat 2

 (arafa...)

...  Nadal celebra el naixement d’aquest home (Jesús), algú que ha vingut amb la missió d’arreglar el món, d’arremangar-se i arriscar-se fins a donar la vida. Algú il·luminat, amb tota la càrrega ambivalent d’aquesta paraula. Si us hi fixeu, bona part dels líders catalans que són a la presó són seguidors de les ensenyances de Jesús o de Gandhi. Aquesta pulsió salvadora, sacrificial, la duen interioritzada. Per a ells, malgrat la soledat, el Nadal a la presó encara deu tenir un regust més especial, un significat més extrem i radical... Aquest és el seu tercer Nadal entre reixes. Un immens sacrifici personal.

El món avança sovint gràcies al compromís d’homes i dones valents. A la suma de moltes grans i petites valenties, de grans i petits lideratges que a vegades només prenen la forma d'un gest modest. Cadascú arriba fins on arriba. No ens salvarem, no transformarem aquesta societat si no és entre tots, des de les conviccions pròpies i amb respecte a les conviccions dels altres. Els que un any més celebrarem el Nadal en el confort de la família i els amics, els que dormirem al nostre llit, farem el menú que ens agradi i ens desitjarem felicitat de tot cor, no hauríem de perdre de vista el conte d’aquell infant home que va carregar-se el destí de la humanitat a l'esquena i a través del qual ens arriba, com un alè tènue, l’eterna suggestió de la bondat.

Ignasi Aragay

pd 2034 El Nadal polític i la suggestió de la bondat 1

 (arafa...)

... Nadal està envoltat d'una suggestió de bondat...  aquesta suggestió de bondat persisteix en els cors i les cases, en els infants i els adults. La màgia del missatge de la innocència d'un infant que ha nascut per salvar-nos del mal segueix exercint, amb invisible subtilitat, el seu encanteri. És una ficció tan nostra, tan secular, que sempre hi és. Podem renegar d’esglésies, capellans i religions, podem prescindir de tota espiritualitat i misteri, podem arrapar-nos a la matèria, la ciència i la raó, podem deixar-nos portar per l’espectacle infinit de la ficció de les pantalles, però aquest antic conte fantàstic d'un home bo que se sacrifica per tots té una força inaudita. Per això és un relat tan arrelat que ha perviscut dos mil·lennis. Tot i venir de la mà d’un Déu, va contra la màgia dels déus: en realitat ens diu que som els éssers humans els qui ens hem de salvar, no els déus. Som nosaltres els que hem de fer justícia, amb el nostre esforç, el nostre enteniment i els nostres sentiments, si cal amb el nostre sacrifici. I hem de fer justícia a la Terra, en aquesta vida. També és, alhora, un relat polític que posa l'accent en un lideratge carismàtic, basat no en el poder i l'exercici de la violència sinó en l’autoritat moral i la no-violència   

Ignasi Aragay

pd 2033 Innocents

 (arafa...)

Diu la Carme Forcadell: “Soc una persona normal i corrent que lluita per la llibertat del seu país”... ara és a la presó “per haver permès un debat i una votació a petició de dos grups parlamentaris”, com diu ella mateixa. M'agraden les persones innocents, les que no tenen malícia. Són també les que confien en les altres persones i no pas aquelles que sempre recelen de qui tenen al davant, posant en dubte tot allò que expressen o les iniciatives que volen emprendre. Les persones sense malícia no es malfien d’entrada, més aviat escolten, reflexionen i prenen les decisions sense que la desconfiança les emboiri. A la Carme Forcadell la veig així d’innocent, una persona que confia en les altres i especialment en la seva força per produir canvis socials. No podria ser de cap altra manera si sent presidenta de l'ANC va ser capaç d'organitzar, amb tot un equip ben gran i ben diferent, mobilitzacions anuals de més d'un milió de persones cada Onze de Setembre. Aquesta seva innocència és el que fa que avui, ahir, abans-d'ahir, demà, demà passat i totes aquestes festes de Nadal sigui a la presó sense poder estar amb la seva família i els seus amics. Ni ella ni la resta de presos polítics i exiliats. No s'ho mereixen. Per això,avui dia dels Sants Innocents, és el dia dedicat a tots ells i elles.

Marta Aymerich

pd 2032 Pau i treva! 2

 (arafa...)

... Avui el nostre símbol de Nadal és una taula ben grossa, gairebé grollerament rica: una festa del consum, que ara sabem que provoca, al cap de poques hores, un augment dels infarts als hospitals. Si alguna cosa pot relligar la comunitat ara, més enllà de la taula opulenta, és la voluntat compartida de construir plegats una realitat millor. D'això se'n deia progrés, però les paraules es gasten molt ràpidament, fins al punt que fa vergonya emprar-les...

Marina Subirats

pd 2031 Pau i treva! 1

(arafa...)

No sé si compartiu la meva impressió: entre tots, aquest any, ens han espatllat el Nadal... Hem estat una gent pacífica, pactista, raonadora, acollidora, i aquests són alguns dels trets que ens han caracteritzat en el passat. De cop, ara, ni pau ni treva, ni tan sols en els dies de Déu. Quan la religió ja no relliga, perquè s'ha convertit en una opció individual que va minvant, necessitem altres vincles socials que ens permetin de sentir-nos part d'una comunitat, sobretot quan s'incrementa la mobilitat i convivim amb persones de cultures tan diverses a les quals hem d’oferir formar part de la nostra comunitat. Però en què consisteix avui formar part de Catalunya, de la nostra cultura, de les nostres tradicions? Heus aquí que vivim un Nadal desaprofitat. No dubto que hi haurà regals ben embolicats, estovalles blanques, copes daurades i avets i molsa en moltes cases, i que fins i tot algú cantarà alguna nadala antiga; però enlloc no trobo l’ambient relaxat, aquell tarannà col·lectiu quiet, una mica expectant, fratern i alegre, que em sembla l’arrel més autèntica de Nadal en una societat ja majoritàriament laica. Sí, d’acord, encara ens uneix el bon menjar aquests dies; potser, finalment, ja és l'únic que ens queda d’aquella màgia de quan érem petits, perdudes les cerimònies de les misses del gall, dels petits poemes infantils, de les cançonetes al costat del pessebre. Perduda la il·lusió de la pau possible i posada en dubte, fins i tot, l’alegria de la trobada familiar ... 

Marina Subirats

pd 2030 Nadal

 (arafa...)

... Només cal mirar la televisió per adonar-se què entén el nostre món que és Nadal. Mai no hi ha cap anunci d’àngels i pastors, ni hi surt cap referència a cap portal ni a cap Nen, ni a cap bou ni a cap mula...

Ja no s'envien felicitacions impreses. Ara s’envien per mail o per WhatsApp. I es felicita més l'any nou que no pas el Nadal. Sembla com si aquestes festes nadalenques volguessin tapar amb un vel estúpid l’origen de la suposada alegria que les festes comporten. Es parla de l’esperit nadalenc, que no és altra cosa que un esperit estovat. No sento mai cap cançoneta popular. Bé, popular és un dir, perquè ja ningú no les sap. Ja no tenim desembres congelats, ni dimonis escuats, ni tuncs que tan tuncs, ni taronges de la Xina. La cultura del país s'ha evaporat...

El pessebre de Foix és ple de gent de tot arreu. Hi ha els de la Vall i els de Colera, els de Banyuls i els de Portvendres, traginers de Perpinyà, i corallers i nois que ronden per les cales, i gent que balla a les sales i capitans de fragata. I jutges que cremen paperassa. I els Tres Reis, que són quatre, descrits estranyament com el Persa, l’Hindú i l’Anglès i el Rus amb la gorra i l'estrella...

Aquests poemes no són pas, com pensen alguns crítics, un exercici d'estil sobre cançons populars. No. Són poesia seriosa i profunda, amb referències al Nadal popular, però també al Nadal de la fe, la fe que bull. No són pas de cap manera poemes decoratius. 

Que tinguin un bon Nadal!  

Narcís Comadira

pd 2029 ¿Té sentit un Nadal irreligiós? 2

(arafa...)

... ¿Podem viure el Nadal, entès com un estat de l’esperit, sense una gota de religió: sense un desembre congelat que es retiri confós, sense un rabadà que faci el ronso, sense un minyonet ros i blanquet o un dimoni escuat? Els diccionaris defineixen religió... Però el que m’interessa destacar és que una religió, abans que res, relliga i vincula. Ens fa part d'un tot amb els vius i els morts...

Si el Nadal no ens vincula amb el que és misteriós i transcendent -si no és religiós -, perd tota la seva màgia i és una llauna insuportable. Els humans no ens sabem vincular sense mites, i jo necessito els dels meus avantpassats per sentir que els meus morts estan vius i que jo estaré viu quan sigui un mort de les meves filles i nets. Em cal el Fum, fum, fum per convocar-los, i el pessebre, i els Reis....

Ens vengem d'una religió despòtica substituint-la amb mites prefabricats que en lloc de relligar-nos ens aïllen. Ens traiem de sobre el seu jou sense adonar-nos que, a més d'esclavitzar-nos, mantenia viu un caliu sense el qual res no escalfa. I és evident que ja no podem creure com els nostres pares i avis. Les creences i conviccions canvien però alguna cosa ha de perdurar en les actituds i els sentiments perquè per Nadal cada ovella -incloent-hi les més atees i agnòstiques- pugui anar al seu corral i celebrar-lo amb els seus...

Albert Pla Nualart

 

pd 2028 Bon Nadal (des de la nostra soledat compartida)

 

(arafa...)

La soledat interior que tots amaguem dins nostre davant el misteri de la vida i de la mort.

La família. Antídot contra la soledat. L’invent social més antic, tan imperfecte i necessari com la democràcia. Abans en deien tribu. Niu de companyies i desavinences. Refugi de solituds compartides.

L’escola... Inici de socialització en el temple. Bressol d’ingenuïtats compartides. Casa comuna de la innocència...

El camp. El lloc d'on es fuig cap a la ciutat i el lloc on fugir des de la ciutat. Etern retorn a la natura. Esclat de vida, llum i olors. L'animal lliure que portem dins. L’esforç antic, físic, inhumà. La llar de foc, la remor de la música constant del riu. Els crepuscles i les albades. La por a la nit, a la mort, a la soledat...

El país. L’abstracció col·lectiva més concreta que tenim. Una estranya i inestable suma de llengua, història i futur...

Els somnis. La ficció quotidiana que ens ajuda a viure. Cinema, literatura, teatre, música... Què faríem sense mons inventats? Sense cultura?...

Els altres. Som éssers socials. La soledat és por i fugida... Però la humanitat és compartida. Els altres sempre són un mirall de la nostra individualitat intransferible. Som únics i som germans...  Col·laborem, de grat o per força: en família, a l'escola, la ciutat, el camp, el país, el món. Fins i tot en somnis no estem sols. La solitud total és impossible. Sí, la nostra és una soledat en companyia. Bon Nadal.

Ignasi Aragay

pd 2027 Aquests dies

 (arafa...)

Ja som en els dies, que acostumaven a ser tan plàcids, que precedeixen Nadal... M'agrada el Nadal de la molsa, dels gallerans i del grèvol nostrats i el més nòrdic de les branques d'avet amb la seva olor suau i una mica aspra...

... els cristians esperançats es posen a cantar que el cel es torni rosada i que els núvols ploguin el Just. Un desig que mai deu haver tingut tanta actualitat com 'aquests' dies que precedeixen 'aquest' Nadal que s'acosta. El Just, precisament, és el que necessitem amb urgència. I ens entristeix saber que si bé el Just interior, el de la fe, naixerà com cada any –això és la fe–, la justícia cada dia la tenim més lluny... la justícia, per a nosaltres, catalans, s’ha tornat tortura. Tot el que a Espanya es fa passar per justícia és una tortura per als nostres presos polítics... La instauració de la mentida en el lloc de la veritat és sempre una tortura mental... per a mi, per a nosaltres, que, simplement, voldríem viure en pau, aquesta justícia/tortura s'ha convertit en obsessiva. Se'ns ha escampat per dins com una metàstasi que se'ns està menjant les cèl·lules i ens impossibilita la vida natural. Vivim ocupats per aquest tumor que ens vol convertir en allò que no som i ens vol destruir per sempre...

L'Estat posseeix, mana, decideix i té el seu projecte nacional que ve de lluny. I no pot suportar que uns altres puguin ser res més que posseïts, subjugats, dominats. Catalunya és Espanya, diuen, i no poden ni imaginar un món en el qual les coses siguin diferents. Catalunya podria ser simplement allò que és. Una altra nació, una altra llengua, unes altres tradicions, uns altres costums, uns altres mites d’incumbència. Doncs no... 

Narcís Comadira

pd 2026 La fórmula Cuixart

(arafa...)

... El cas és que no està clar que Jaume Asens representi el punt de vista majoritari dins dels comuns (un cert sector federalista ja ha abjurat del referèndum), ni tampoc està clar que Òmnium, malgrat la seva força i la seva influència, pugui liderar els futurs moviments de l’independentisme, que és tan nombrós com dispers, i on si hi ha un sector en expansió és el dels pessimistes/rebentaires... 

... A mi, com a Cuixart, m’agradaria molt que el PSC s’adherís a un front per l'amnistia i que, a canvi d'un retorn pausat a la normalitat institucional, s’integrés en una ponència parlamentària conjunta que busqués una nova fórmula política per a Catalunya (sense descartar-ne cap), reformant si cal la Constitució, amb un aval mínim de dos terços del Parlament, i garantint que la decisió final la prendrà el poble de Catalunya. Un itinerari com aquest és un gripau per al PSC, però també ho seria per als partits independentistes, venint d'on venim. És una ruta dificilíssima, però potser les altres també ho són, i són menys desitjables... Malauradament, el capteniment del PSC no em permet ser optimista; i no tant per les conviccions dels seus dirigents com per la seva absoluta submissió a les directrius del PSOE...

Toni Soler

 

pd 2025 Unitat

 (arafa...)

Dins l’independentisme, el tema, el mantra, és la unitat. És la paraula talismà. La que ens ha d’ajudar a sortir de l'atzucac. La que ens tornarà a fer vencedors. Primer era la unitat a seques. Ara és la unitat estratègica. Unitat al capdavall. La que sigui, però que n’hi hagi, reclama la gent al carrer. Al costat de la defensa de presos i exiliats, és el crit polític que compta. És com si amb el simple acte d’invocar-la ens alliberéssim de les nostres pors i frustracions, de les nostres diferències... “Entre tots ho farem tot”, “Tots junts vencerem”... Unitat!

La força persuasiva de la paraula que evoca els grans moments de mobilització, de comunió ciutadana, s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu com un placebo. Només de pronunciar-la ens sentim una mica millor. Més que una paraula de contingut polític és l’expressió d’una emoció, d'un sentiment. La unitat és prepolítica. O postpolítica. Deixeu-m'ho dir sense linxar-me: és populisme. El poble contra els polítics. Ens evita pensar en termes pròpiament polítics, ens permet fugir d’una realitat complexa. És una simplificació, semblant a la de pensar que amb un líder fort ens en sortirem. La unitat total al voltant d’un únic líder fort seria ja el súmmum, de pell de gallina...

Ignasi Aragay

pd 2024 La repressió segons Iceta

 (arafa...)

Mique Iceta ha dit: “No es pot parlar de repressió contra l'independentisme quan centenars de milers de persones es manifesten sense cap obstacle”. Em sembla que s'ho mira malament. Per afirmar que un estat persegueix i reprimeix la dissidència no cal que estiguin a la presó tots els dissidents. Només cal que n’hi hagi un, que sigui a la presó per ser dissident... Dir que hi ha repressió espanyola contra l'independentisme no exigeix que tots els independentistes siguin empresonats, n'hi ha prou que una sola persona estigui a la presó per ser independentista... La repressió no es mesura pels casos en què no s'aplica. Es jutja pels casos en què sí que s’aplica. Si vol un debat sobre la repressió, no l’ha d’il·lustrar amb la foto de la plaça d'Espanya (on, per cert, diuen alguns diaris que no hi havia gairebé ningú). La foto és la de Lledoners i les altres presons. I la del Suprem.

Vicenç Villatoro

pd 2023 Reconquerim el dret a cuidar

 (arafa...)

Un dels grans dilemes del feminisme és decidir si prioritza la igualtat adaptant-se al món real, i adoptant els seus valors, o prioritza canviar aquests valors -i, per tant, el món- per avançar en igualtat...  L’ambició del segon propòsit és incomparablement més alta: empodera les dones humanitzant-nos a tots...

.. Carolina del Olmo, una filòsofa madrilenya ... reivindica un dret tan aparentment poc feminista com el dret a cuidar. Del Olmo anomena “antiquat” el feminisme que veu les cures com una càrrega que cal externalitzar, i “transformador” el que reivindica poder-les assumir. No pas, esclar, quedant-se a casa però sí arribant a casa prou d’hora, disposant de prou temps -tots, al marge del gènere-, per tenir l'energia, l'humor i l'amor de cuidar i cuidar-nos, per fer de la casa una llar i no veure'ns obligats a portar els que més estimem a “llars d’infants” i “llars d’avis” que de llars no en tenen res.

I és entès així que el feminisme només pot ser anticapitalista... en una societat civilitzada, cada família cuida els seus, i assumeix aquesta responsabilitat com un privilegi.

Albert Pla Nualart

pd 2022 El pitjor malson d'Espanya

 (arafa...)

Pedro Sánchez diu que li hauria tret la son haver de governar amb Podem, i Iglesias diu que no li trauria la son aplicar el 155 si Sánchez li ho manés. Els presos polítics independentistes no treuen la son a cap dels dos. Aquesta és la crua realitat...  Si poden tornaran a intervenir políticament la Generalitat amb l'objectiu indissimulat de neutralitzar l'escola, TV3 i els Mossos... permeten que l’Espanya diversa, i els drets democràtics bàsics, continuïn segrestats per una idea rància d'estat i de poder. Sánchez ha tancat files, Iglesias s’ha mostrat disposat a la resignació. Pobres comuns!...

Caldrà canalitzar el doble cop emocional i polític amb intel·ligència per no caure en la depressió col·lectiva ni regalar una radicalitat eixorca, per convertir la indignació en energia constructiva...  El pitjor malson d’Espanya és la fermesa en el diàleg de Catalunya.

Ignasi Aragay

pd 2021 Un nou realisme

 (arafa...)

... tenim dret a sentir cert alleujament si, després de flagel·lar-nos per fracassar, indefensos i amb un Estat repressor al davant, ara veiem com aquest mateix Estat fracassa tot solet.

DIARQUIA. No voldria exhibir un optimisme irreflexiu, però sí que crec que l’actitud política a Catalunya no ha de ser resignada com ho serà al conjunt d'Espanya, sinó ferma, estratègica i amb un nou realisme que no sigui paralitzant, sinó proactiu. I enfront del mantra de la unitat d'acció, que el 2017 va fracassar perquè es va pretendre que un govern autonòmic podia esdevenir un estat d’una manera més o menys automàtica, reclamo una clara distinció de responsabilitats... La lliçó de l'1 d'Octubre és que l'impuls coordinat de la gent ens pot portar molt més enllà que l’acció d’un govern lligat de peus i mans, amenaçat per la repressió. L’ombra d’aquell 1-O continua sent llarga, inspiradora, poderosa, malgrat els ridículs i les decepcions. És el principal actiu del sobiranisme. No cal dir gaire res més.

Toni Soler

pd 2020 La pancarta

 (arafa...)

... La pancarta i el llaç groc són el símbol de la convicció d'una part molt important de la societat catalana -que inclou molts no independentistes- que l’empresonament és injust i obeeix a criteris polítics. El requeriment del TSJC de retirar la pancarta -sense l'excusa de la campanya electoral- simbolitza la voluntat d’oposar-se per tots els mitjans no tan sols a l’independentisme, sinó a la creació de les condicions imprescindibles per al diàleg, que passen per la llibertat dels presos. I l'afirmació del president Torra de no retirar la pancarta és el símbol de la voluntat de desobediència pacífica davant d’una llei que es considera injusta. Un símbol és potent si allò que simbolitza és potent. El malestar català i la voluntat d’escapçar-lo són potents. ¿Ho és també la voluntat de desobeir, i d’afrontar-ne les conseqüències? El gest del president Torra serà políticament valuós si hi ha un gruix real de gent disposada també a desobeir. I no tan sols polítics i càrrecs públics. Hi és? Hi som?

Vicenç Villatoro

pd 2019 Primer curs de no-violència

 (arafa...)

Plantejo una qüestió sempre delicada: ¿pot ser legítima la violència per assolir fins polítics? Si no som bàrbars tenim clar que la violència ha de ser, com a mínim, l’últim recurs. Violència i odi són germans bessons i, com se sol dir, l’enemic et derrota -si més no moralment- quan aconsegueix que l’odiïs. L’odi i la violència deshumanitzen, sí, ¿però no deshumanitza l’opressió?... 

La no-violència és sovint més una estratègia que una tria incondicional. Si amb la violència tenim les de perdre, apuntar-se a la no-violència té un mèrit relatiu... 

Però tornem a la pregunta inicial dirigint-la a l'estat i els no-estat. ¿Pot ser legítima la violència política d'un estat? No pas si és democràtic: l’essència d’un estat democràtic -allò que el diferencia d’un estat autoritari-és que afronta els conflictes polítics políticament. ¿Pot ser legítima la violència política dels no-estat? Mai si és contra un estat democràtic, per la mateix raó d’abans. ¿I si és contra un estat despòtic, contra una tirania? Fa de mal dir, però goso afirmar que -fins i tot si fos sempre condemnable- seria la menys condemnable. Perquè hi ha, certament, violències més i menys condemnables. I per això els no-violents -de Gandhi a Xirinacs- rebutgen l’equidistància entre violències enfrontades...

Com a aspirants a no-violents, ¿defensem aquesta no-equidistància? Ho contestaré amb una altra pregunta: ¿sabeu sota quin nom se sol subsumir la violència política dels no-estat? Sota el de terrorisme. ¿I la violència política dels estats? Doncs sovint se'n diu justícia...

Albert Pla Nualart

pd 2018 Totes les "P" del Procés

 (arafa...)

... El populisme és un purisme perillós que diu a la gent el que vol sentir. La seva màxima és contraposar poble amb polítics d'una manera molt primària: el poble és bo, els polítics són dolents. Com si el poble fos un tot homogeni immaculat i els polítics fossin tots iguals i potencialment corruptes i traïdors. En nom del poble, el populisme degrada la política, la fa inviable, incendia els debats, la converteix sempre en un tot o res: nega la necessitat de pacte i transacció. S'escuda en els vicis de la mala política per negar la política. S'escuda en la virtut de donar la veu al poble per enverinar el poble...

La pàtria més atractiva és la que està formada per ciutadans lliures, amb drets i deures, amb respecte pel qui és diferent, inclòs el que no sent que forma part de la pàtria. El millor patriotisme té sempre un punt d’escepticisme, de dubte. La pàtria no pot ser només sentiment o fe, ha de ser també ciutadania i raó.  

Ignasi Aragay

pd 2017 Ni cops ni somriures 2

 

(arafa...)

S’ha dit per activa i per passiva que la desobediència institucional ... no és una resposta eficaç, perquè tenim l'experiència del 2017, i perquè ni la Generalitat ni els ajuntaments no tenen eines per imposar la seva autoritat ni poden protegir els seus milers de servidors públics de les represàlies de l'Estat. També s'ha dit, i convé repetir-ho, que l’ús de la violència, encara que sigui de baixa intensitat, encara que s’interpreti com a autodefensa, és moralment indefensable, a més d’inútil, va contra els valors cívics del sobiranisme i ens posa al nivell dels agressors. Però tot això no vol dir que ens hàgim de resignar i quedar-nos de braços plegats, sobretot quan hi ha gent patint a les presons i a l'exili. Convé repetir que el conflicte actual no es resoldrà a la brava, sinó negociant, i que per forçar aquesta negociació, que és un bé absolut per al conjunt del país, hi ha eines de resistència no-violenta que són perfectament legítimes. Hi ha un camí a recórrer entre els cops i els somriures.... i no dubto que aquesta és la via més poderosa que tenim al davant, pels mateixos motius que l’1-O vam guanyar i el 27-O vam perdre. Tant de bo els demòcrates del país, que són la majoria, ho entenguin també així. Caldrà molta gent, tan pacífica com determinada, per afrontar aquest repte. És possible que en les pròximes setmanes ens hi juguem els pròxims anys.

Toni Soler

pd 2016 Ni cops ni somriures 1

 

(arafa...)

... no és tan estrany que un païset com el nostre hagi produït un col·lectiu tan sinistre i tragicòmic com és Ciutadans. ... El que és més singular és que aquesta mena de fill tonto de la política catalana hagi esdevingut l’exportació catalana més exitosa a la política espanyola.

... no ens hem de plànyer més del compte per haver d'aguantar regularment les astracanades d’un Carrizosa o les indecències de Lorena Roldán. Sense el paraigua mediàtic que tenen al darrere, tot plegat seria una trista anècdota. El problema és que Ciutadans no és una catàstrofe natural, sinó una peça més d'un engranatge polític, judicial i mediàtic que pot fer-nos mal com a societat. Les seves provocacions constants serveixen a fins superiors. Que paraules tan gruixudes com cop d'estat i terrorisme s'ha banalitzat de forma tan delirant no és només culpa d'ells (tot i que ho promouen amb desesperació per fer front als mals auguris electorals), sinó d'una trama política, jurídica i mediàtica davant la qual les nostres institucions estan indefenses, perquè -no caldria recordar-ho- la violència real és en mans dels de sempre, que tenen mil mecanismes i cap escrúpol per aplicar-la, i el risc d’una onada repressiva i l’aplicació arbitrària del 155 és, més que mai, una amenaça autèntica... 

Toni Soler

pd 2015 El futur per resistir el present

 (arafa...)

Queda clar que l'estat espanyol no s’atreveix a tractar Catalunya com el Canadà va tractar el Quebec o el Regne Unit va tractar Escòcia, i recorre a la força. Ni negocia, ni venç, ni convenç. S'imposa. Embravit, l’estat espanyol sembla decidit a empobrir-se ell i empobrir-nos a tots per salvar la bandera, perquè Catalunya, diuen els relators del “desafío”, s'ha convertit en la crisi més greu de la història de la democràcia espanyola. Com si ETA o el 23-F o l’11-M no haguessin existit. Però si això és així, si dos milions llargs de catalans pacífics tenen la capacitat de ser el repte més gran per a l’Estat, és evident que Catalunya no és una comunitat autònoma més sinó una nació perfectament emancipable. El present és molt dur i el futur immediat, també. En termes històrics, però, Catalunya continuarà estant al costat correcte de la història mentre lluiti en pau.

Antoni Bassas

pd 2014 Quin estiu! (1)

 

(arafa...)

... ja fa molts anys que els gais han aconseguit que les lleis del nostre país, aquestes almenys, els protegeixin amb tota mena de garanties: l'homofòbia és avui tan castigada com les actituds hostils o insultants envers les dones. Llavors hom es pregunta: ¿Cal continuar manifestant-se per uns drets ja consolidats? ¿No seria millor que aquestes mostres de fervor homo es produïssin, malgrat el risc que això comportaria, en països i societats en què aquests drets encara no s'han aconseguit?

I encara més: ¿per quina raó aquests festivals gais estan dominats per un exhibicionisme que frega la impudícia, amb cossos tots iguals, que semblen fets amb un motlle de fer pastissos -les famoses “pastilles” del tors-? ¿Per què no hi tenen cap lloc els homes d'una certa edat, en nom de la igualtat universal dels gais respecte als heterosexuals, i de tots els gais, grans i petits, joves i vells, guapos i lletjos, entre si? És un misteri.

O no n’és cap: hi ha una certa tendència dels activismes gais de Barcelona a l’espectacle, com està succeint d’altra banda en tants altres aspectes de la vida cultural de la ciutat. Però un servidor, que no presenta cap sospita d’enemistat amb el món gai, ans tot el contrari, es preguntava en veure determinades imatges a la televisió, si allò no s'assembla més a un mercat de la carn que a una manifestació d’éssers raonables...

Jordi Llovet

pd 2013 La cara fosca d'Espanya

 

(arafa...)

Ni la tristor ni l'emprenyament ni l'odi són obligatoris. La felicitat tampoc, esclar, però posats a triar... Tanmateix, els humans som força clarividents a l'hora de veure els mals i més gasius amb les coses bones; tant, que a vegades la bondat ens avergonyeix. D’una banda empaitem obsessivament el propi benestar, sigui físic o espiritual, i de l'altra fàcilment ens deixem arrossegar per la cara fosca, per l'atracció del mal, la transgressió... El dubte és bo fins que et paralitza.

Els humans catalans sobiranistes, o simplement els amants de la llibertat i la democràcia plenes, no tenim ara marge per a la paràlisi. Tampoc per a l'odi... haurem de fer un esforç per no instal·lar-nos en la ràbia i l’emprenyament, per no deixar-nos arrossegar per la cara fosca. Davant la injustícia consumada contra els presos polítics, molts sortirem al carrer fent un esforç per mantenir el rumb, la serenitat, l'ànim sencer. Sens dubte al món hi ha situacions molt més dramàtiques, però aquesta ens toca de massa a prop...  L’anticatalanisme és la benzina històrica de l’espanyolisme. En lloc d’acceptar la catalanitat, per existir Espanya, al final, sempre necessita negar-la. Abans amb les bombes, ara amb les porres, la Constitució i el Codi Penal...

https://www.ara.cat/opinio/revenja-ja-se-quedar_0_2324767530.html

Ignasi Aragay

pd 2012 Focs d'octubre

(arafa...)

... A vegades... Voldria que els joves, i jo, jove metafòric assimilat, no deixéssim mai d’encendre i mantenir ben viu el foc metafòric de la nostra disconformitat i de la nostra lluita per canviar les coses, per sortir al pas de les terribles injustícies dels estats autoanomenats demòcrates i civilitzats, per sortir al pas de la seva corrupció, del seu conformisme interessat. On ets Europa? Que dorms?

Desgraciadament ja no tinc vint anys. En tinc gairebé quatre vegades més i ara el que em toca és anar preparant l’equipatge per al viatge definitiu. Però deixar el meu país tal com es troba m’és una causa de dolor profund. Pensar que no veuré el final feliç de tot això em produeix una tristesa infinita. Però em conforta que els joves mirin endavant i que no cedeixin. Els joves i el seu foc metafòric són la nostra penyora d’un futur més just...

Narcís Comadira

pd 2011 Desconfiar de la justícia

 (arafa...)

Que la gent protesti per una sentència vol dir que desconfia de la justícia. Que creu que els seus criteris no tenen res a veure amb els valors i els interessos de la societat. I com que la justícia és un pilar essencial de l’Estat, la desconfiança en la justícia esdevé desconfiança en l’Estat... l’Estat intenta compensar la desconfiança que genera amb una onada de fervor patriòtic... Deia Maquiavel que el príncep ha d’intentar ser estimat, però si no ho és, haurà de ser temut. Traduït a llenguatge d’ara, l’estat es legitima per la confiança dels ciutadans. Però quan perd la confiança, només s'aguanta per la por. A Catalunya ja ha decidit generar més por que confiança. A Espanya, és qüestió de temps. La desconfiança ja hi és.

Vicenç Villatoro

pd 2010 La fractura semàntica

 

(arafa...)

La sensació que els catalans catalanistes que veuen mitjans catalanistes perceben la realitat de manera del tot diferent dels espanyols espanyolistes que veuen mitjans espanyolistes pot haver arribat a un punt de no retorn. I espanta bastant ser conscient que aquesta impermeable incomprensió és massa sovint el pròleg de la violència. S'arriba a la violència quan el diàleg es fa impossible, i el diàleg es fa impossible -mai ens cansarem de repetir-ho- quan s’utilitzen les mateixes paraules amb significats diferents. Hi ha una fractura a molts nivells, però és la fractura semàntica la que garanteix la incomunicació i converteix éssers humans en enemics.

L’enemic, al final, és el bàrbar i el bàrbar és aquell que quan parla no s'entén res, no té llenguatge i, per tant, no és humà...

Tota nació que vol ser estat és percebuda com una amenaça per l’estat al qual pertany, però també la perceben així tots els estats amb nacions a dintre. I tots plegats conspiren per fer-la incomprensible i menyspreable des de la complicitat semàntica. Per exemple, dient-li nacionalista... La nació que vol ser estat clama pel dret a l'autogovern dels que senten que comparteixen història, cultura, llengua, valors i voluntat de ser. ... L’estat que vol ser nació vol convertir el que és divers i plural en uniforme destruint identitats, història, cultura, llengua, valors i voluntat de ser. Destruint democràcia...

Albert Pla Nualart

pd 2009 El poble salva el poble, i viceversa

(arafa...)

... els polítics no estan fent la seva feina, tot és culpa seva. L’equidistància situa al mateix pla el mal polític empresonat i el mal polític que té la clau de la garjola. Enmig del marasme, emergeix el poble, en cursiva, i certs autoproclamats representants del poble, amb un certificat d'autenticitat que s'han donat ells mateixos. Se'ls pot culpar? Potser no, veient com ha estat l’última dècada... Davant la inacció, el politiqueig, el retrocés de les llibertats, l'absència de perspectives falagueres en l’àmbit econòmic, ¿qui gosa retreure res al jovent que renega del sistema (econòmic, democràtic, monàrquic, autonòmic)? Però això no vol dir que aquest poble sigui més poble que el que vota a les eleccions, el que es queda a casa o el que expressa el seu descontentament de forma no-violenta. És aquest poble el que continua anant a votar amb fe, el que ens salva del poble que massa sovint pretén parlar -a crits- en boca de tots. Però, malgrat tot, els partits polítics, tan desorientats, tan afàsics, tan mesquins, més val que entenguin que si no fan dintre seu una revolució com la que té lloc a fora la història els passarà pel damunt. I s’ho hauran guanyat a pols...

Toni Soler

 

pd 2008 Reinserció

 

A la Constitució, la llei general penitenciària i els documents del govern espanyol, al definir els objectius del sistema penitenciari, el terme que més surt és reinserció social. Es parla també de rehabilitació “per preparar-se amb èxit per a la nova vida que els espera quan surtin”. I es fa servir menys reeducació, un terme de ressò orwellià i totalitari. La paraula que no surt mai, en cap paper, és penediment. Segons els textos, l'objectiu del sistema penitenciari no és que la gent es penedeixi. (Ho era dels tribunals inquisitorials que volien que els heretges abjuressin dels seus errors.) En conseqüència, seria incomprensible que ara el Suprem negués el tercer grau als presos polítics dient que no han assolit els objectius demanats. No se'ls pot demanar penediment, perquè no és un objectiu. Reinserció en la societat? Rehabilitació per tornar-hi amb èxit? Ho tenen de sobres, perquè mai no han deixat d'estar inserits en la seva societat: són a la presó per això. Els objectius teòrics proclamats es compleixen amb escreix. Si se’ls demana una cosa que no consta en els objectius deu ser perquè, més enllà dels escrits, algú pensa que les presons no són per rehabilitar i reinserir, sinó per castigar, humiliar i forçar la rendició.

Vicenç Villatoro

pd 2007 Què hauria passat

(arafa...)

... Fa temps que el PSOE ha decidit tancar els ulls a la realitat de Catalunya i s'ha reclòs en un relat de fantasia segons el qual no hi ha cap problema entre Catalunya i Espanya, sinó només un problema de convivència dins de Catalunya. ...  Pensaven que no calia fer res perquè l’independentisme havia tocat sostre. Si ni tan sols en els moments de màxima tensió de 2017 havia superat el 50%, sense suports internacionals, allò no era una amenaça seriosa per a l’Estat. Per tant, l’Estat no havia de donar cap resposta política, sinó només contenir el moviment i castigar-lo amb els instruments de l’estat de dret (policia, tribunals, presó). I esperar que s’anés desgastant i desinflant per l'acció combinada de la repressió, l’esgotament, la manca d’horitzons, les divisions internes i la polarització interna de la societat catalana...

Aquesta és la cosmovisió que guia l’actuació irresponsable del govern espanyol tots aquests mesos. Això, i el càlcul constant d’un electoralisme de curta volada, que és l'únic que sap fer Pedro Sánchez... 

(https://www.ara.cat/opinio/Que-hauria-passat-article-jordi-munoz-mun20-20-octubre-2019_0_2328967146.html)

Jordi Muñoz

 

pd 2006 Gegants i capgrossos

(arafa...)

La Junta Electoral de Manresa finalment ha permès una jornada gegantera que s'havia de celebrar a Sant Joan de Vilatorrada. Però primer l'havia prohibit perquè “podria interferir en la jornada electoral”. Jo els diria, als de la Junta Electoral, que parlar d’interferències en la votació, després de l’episodi dels piolins obrint caps a Catalunya durant el referèndum de l'1 d'Octubre, és un pèl forçat. Però vaja, si van trobar que una jornada gegantera “interfereix” en la votació i fins ara no hi havia interferit mai (i mira que en fem, de jornades geganteres) haurem de saber per què...¿És perquè els gegants i els capgrossos podrien espantar els interventors de segons quines formacions polítiques? ¿És perquè els votants de segons quines altres formacions polítiques es quedarien encantats veient els gegants i els capgrossos i anirien més tard a votar, cosa que complicaria els sondeigs a peu d'urna? ¿És perquè el so de les gralles distrauria els presidents de mesa, cosa que els faria equivocar-se a l’hora d’apuntar què posa al teu DNI? ¿És perquè tenen por que a sota de les faldilles dels gegants hi hagi uns quants CDR amagats?...

Si hi ha una comunitat al món que adori “participar” és la catalana. Totes les nostres activitats, al darrere, hi duen l’adjectiu “popular”. Fem sardinades, arrossades, ballades de sardanes, concursos de calçots, de dibuix ràpid, de truites, de tapes, fem jornades castelleres, trobades geganteres i, sobretot, curses i més curses populars. Si el que pretenen és que a partir d’ara ballem xotis, que ens ho diguin.

Empar Moliner

 

pd 2005 La caiguda del Mur i el desig de llibertat

 ​(arafa...)

Hi ha qui contraposa la caiguda del Mur de Berlín i la reunificació d'Alemanya amb el moviment per la independència de Catalunya. Però són expressió del mateix fenomen: la història no s'atura mai i sempre avança cap a més llibertat. Els estats no són eterns, els mapes canvien (els canvis a l’Europa política des del 1989 han estat espectaculars) perquè a l’estat no li és possible guanyar el plebiscit diari de la nació amb tancs, policies, jutges i presons. La història avança amb passos endavant i endarrere, però avança. Si ara una majoria de catalans desitja votar sobre el seu futur polític és, en el fons, perquè la llibertat és un desig humà tan fort que és difícil d'aturar. Ningú hauria de sentir-se amenaçat per un corrent que s'alimenta dels signes dels temps i enfonsa les arrels en la mil·lenària voluntat d’aquesta nació d'existir com a subjecte polític.

Antoni Bassas

pd 2004 Superar la mandra

(arafa...)

(Val la pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Superar-mandra_0_2337366282.html. En destaco alguna frase.)

...Davant d'una ofensiva tan tenaç i metòdica com la que l'estat espanyol està emprenent contra Catalunya per totes les vies -la legislativa, l’executiva, la judicial i la mediàtica-, fa una mica de mandra participar en la seva enèsima pantomima electoral i plantar-se davant l’urna, tossudament escèptics... Entenc el raonament perquè me'l faig meu, els dies en què estic baix de to, i l’entenc perquè es correspon amb una constant històrica catalana, que és la frustració davant la impotència i davant la injustícia, davant la qual Vicens Vives diu que s'ha de respondre amb la feina, i no amb la rebentada; però hi ha dies que això costa molt...

  està bé que la gent surti al carrer, que s’apunti al Tsunami, que doni a entendre que això no és un foc d’encenalls i que, en condicions anormals, la normalitat política és una immoralitat; i que l'Estat i el seu monarca sàpiguen que mai més no podran respirar tranquils...

... si alguna cosa hem entès és que l’autodeterminació, l’amnistia, la independència, en un context com l’espanyol, només poden ser fruit del diàleg o de la guerra...

Toni Soler

 

pd 2003 Una primavera que devalua

(arafa....)

... Complexitat vol dir moltes coses: famílies que, per mil raons, no aconsegueixen que els seus fills se sentin estimats; pares que no eduquen, per falta de temps, ganes o capacitat; un món digital que crea addiccions, aïlla i dispersa... Però vol dir, al final, que l'escola ha d'assumir feines i responsabilitats que van més enllà de les normals i que demanen poder disposar de més recursos que els normals. Desentendre-se'n no només perjudica els afectats, té un resultat indefectible: que en cada classe hi hagi un grup d'alumnes que no segueix o té un nul interès en el que s'ensenya, que és una llosa perquè allà s'hi aprengui...

La “primavera pedagògica” -la feina per projectes, la conversió de la classe en espais i dels docents en una mena de monitors, la dissolució dels continguts en competències...-segur que ajuda a portar-ho menys malament. Però també ajuda a dissimular que sense uns recursos i uns reforços humans que costen uns diners, i que el departament no està posant, els únics alumnes que van assolint el nivell que els permet entendre allò que llegeixen -aprendre a aprendre- i, a partir d'aquí, abordar amb èxit l’ensenyament superior, són els de famílies que tenen el temps, la tranquil·litat i la cultura per fer de casa seva un ambient propici a la curiositat i l'aprenentatge. En algunes escoles, una minoria.

De vegades tens la impressió que en un model econòmic que va començar diluint les comunitats i ara ja està diluint les famílies, l'escola pública està tan desbordada fent de comunitat i de família -intentant educar- que no li queda temps i energia, espais de silenci i disciplina, per fer d’escola -per ensenyar...

Albert Pla Nualart

 

pd 2002 Sol de novembre

 

(arafa...)

...  La tossuderia de l'Estat fa que a Catalunya no hi hagi ningú feliç, que a tots, independentistes i unionistes, sobiranistes i constitucionalistes, ens pesi la vida quotidiana a sobre com un pes mort que ens està esclafant. Que això ens passi a nosaltres, els republicans, l'Estat no solament ho troba bé sinó que ho desitja i fa els possibles perquè duri el pes i la opressió, i hi posa tots els mitjans necessaris. Vol que ens cansem, vol que abaixem el cap i tornem al silenci productiu. Que demanem perdó i paguem pel que hem fet...  Jo, si fos dels altres, és a dir, espanyolista, unionista, constitucionalista, estaria ben enfadat amb l'estat que defenso... No sé què pensa, l'Estat. Em temo que, obcecat en no sé què, simplement no pensa...

Hi ha alguns catalans, catalanistes, republicans, independentistes i sobiranistes (valga'ns Déu, quantes coses!) que confien en les negociacions amb l'Estat, en el nou govern de Pedro Sánchez... I volen fer-se valer. I potser aconseguir una engruneta d'alguna cosa irrellevant que els farà molt feliços. No s'adonen que no obtindran res més que misèries. No han après encara que amb l'estat espanyol no hi ha res a fer, que, pel que fa a Catalunya, ja som molt lluny de l'estat de les autonomies que algun partit sembla enyorar. Això sí, ep, una autonomia com cal, ben lubricada pels diners que són nostres...
 

Narcís Comadira

pd 2001 "Flexibilitzar" la immersió

(arafa...)

 Diu Eva Granados que el seu partit pretén “flexibilitzar” la immersió lingüística i que “aposta pel plurilingüisme” a l'escola. La immersió és un dels consensos de país, gràcies en part a històrics del seu partit... el model d’escola catalana ja és plurilingüe i flexible. Es fan assignatures (història, per exemple) en anglès. Els nens que avui fan primer d'ESO saben més anglès que no pas nosaltres a la seva edat. D’altra banda, és una simplicitat parlar només del català i del castellà. A Catalunya hi ha moltes llengües maternes (moltes primeres llengües, seria més exacte dir)...  Tothom a Catalunya enraona el castellà a partir dels set anys. Malament? Tan malament com els extremenys, segurament. És evident que grans i petits potser cometran errors derivats de l'ús de les dues llengües. Però aquest problema sembla que només preocupi quan passa en castellà. En català no hi ha problema, quan algú escriu una y. Vejam si ara, a tot Espanya i Llatinoamèrica, només seran preocupants les faltes que cometen els catalans escrivint o enraonant en castellà...     

Empar Moliner

 

pd 2000 (un número rodó, fa més de dos mil dies que us envio un "paper"... i seguim) Fer política enmig de la pitjor anormalitat

 

(arafa...)

La situació política a Catalunya no serà normal fins que hi deixin d'haver presos i exiliats. I, de fet, la anormalitat és l’hàbitat natural en què es mou un país que ha de sentir com l’amenacen cada dia. Davant d'aquesta situació podem guanyar el campionat de la queixa o jugar amb les cartes que tenim. Que Sánchez avui diu una cosa i demà la contrària ja ho sabíem. Però la política ja els té, aquests personatges, de manera que ni la repressió ni la nul·la confiança en el candidat a la investidura haurien de ser excuses per no fer política com en fan els polítics: amb discreció i intentant arribar a acords imperfectes. I si el duet Sánchez-Iglesias no està a l'altura, explicar-ho. La sortida política, ara, no la trobarem, però si en algun moment s'ha d'iniciar el diàleg és aquest. Esquerra i Junts per Catalunya no hi tenen res a perdre. Amb el preu que estan pagant, no s’haurien de deixar acovardir pels del com pitjor, millor.

      

Antoni Bassas

pd 1999 Dolors Bassa i Clara Ponsatí

 

(arafa....)

Dolors Bassa, que està tancada a la presó per 12 anys, demana la nul·litat del seu judici. Diu la sentència que ella era la consellera d'Ensenyament, i per tant, com que va permetre “obrir” les escoles el dia del referèndum de l’1 d'Octubre, és culpable de sedició. ...  Dolors Bassa no era la consellera d'Ensenyament. La consellera d'Ensenyament era Clara Ponsatí, que com que, sortosament, no es va presentar a la justícia espanyola, és lliure al Regne Unit. Dolors Bassa era consellera de Treball. Com pot ser que el jutge Marchena i els magistrats no li demanin perdó públicament? Com pot ser que no surtin, com a mínim, a dir que tot i l’error la condemnen igualment amb alguna altra excusa? Com pot ser que aquest error garrafal i fins i tot neandertal no sigui motiu d'escàndol i de dimissions? Però, esclar, els han condemnat per testimonis com el d'Enric Millo, que “van veure” violència el dia que tant ens van pegar. Ja és prou trist pensar que el mateix fet (no penso dir-ne delicte, d’un referèndum) a Europa és llibertat i a Espanya reixes.

Empar Moliner

pd 1998 Terrorisme sense terror

(arafa...)

...   Un primer punt en què la justícia referida a contrario sensu va començar a manipular gramaticalment el terrorisme va ser quan va retirar-li l'atribut de la violència política... Una derivada elevada a l’absurd és que aquesta mala praxi s’estengui al procés català, de la qual cosa en resulta que els convictes del Tribunal Suprem no s'hagin de definir oficialment com a presos polítics sinó com a polítics presos...

En una línia semblant, dos dels pitjors peatges de la Transició van ser requalificar agents de la Brigada Social adscrivint-los a la Brigada d'Informació i admetre una jurisdicció especial com l'Audiència Nacional, denunciada per tants juristes: l'aparell jurídico-policíac antiterrorista de la Constitució del 78...

 En democràcia, tanmateix, eixamplar el terrorisme a la criminalització de protestes i dissidències polítiques, socials i civils hauria d'estar prohibit per una qüestió de pura higiene moral. Convertir l’adversari en enemic ja és un gran salt, però acusar-lo de terrorista és una indecència...

“S’anomena terrorisme a la violència amb què no s'està d’acord”, i afegeixo avui que el grau relatiu d’aquesta violència pot ser el que abans anomenaven “disturbis” o “aldarulls” i que no cal ni tan sols que s'hagi produït, n’hi ha prou d’inferir-la a partir de proves circumstancials. El terrorisme aplicat a la Catalunya d'avui és, en definitiva, un terrorisme sense el terror que li donava tot el sentit semàntic.           

Antoni Batista

 

pd 1997 Avui sabrem fins on arriba la magnitud de la tragèdia

(arafa...)

Mireu de posar-vos al cap d’algú jove que hagi de votar per primer cop. Després de la campanya electoral que hem vist, què deu pensar? La política és això?​...​ ​Els punyals dialèctics, els insults i les amenaces són el llenguatge dominant: regna l’odi i l’absoluta desconfiança.​.. El panorama cada cop és més tòxic, més bèl·lic. Fa por sentir-los... Amb això no vull dir que tots els polítics siguin iguals. Ni de bon tros. N’hi ha algun de decent, força de dolents i uns de pitjors: alguns (i més en concret algunes) vomiten bilis. En tot cas l’ambient treu el pitjor de cadascú...​

​Aquest és el panorama que els lleguem als joves que ara s’incorporen al dret a vot. Deuen pensar que la política és això: sortir a menysprear, vilipendiar, ridiculitzar i anorrear el qui no pensa com tu. Esclafar la dissidència. Guanyar el poder a tota costa. Mentir, tergiversar, manipular. Cridar. Una batalla campal. Molt trist i lamentable. ...

El perill és que els joves -i tots nosaltres- assumeixin aquest marc mental tan primari de la política entesa com a foc creuat, no només entre enemics ideològics, també entre suposats amics. On la norma és el cinisme i la frivolitat, la gestualitat buida, la simplificació, els eslògans repetits fins a l'avorriment, tractar el públic d’imbècil. Ofenen la intel·ligència.​.. ​       .      .​

Ignasi Aragay

 

pd 1996 L'ascens de Vox i el sentit comú

 (arafa...)

... La tensió entre les creences dels més il·lustrats i les de la imprecisa majoria que anomenem gent, poble o societat és una constant de la història de la cultura. Cap valor que civilitza ni cap salt en el coneixement s'ha socialitzat sense haver sigut percebut abans com una excentricitat: com una amenaça per al sentit comú. Del sufragi universal a la circulació de la sang... I és sempre un repte democràtic aconseguir que les majories no percebin el progrés moral i intel·lectual com una amenaça...

La clau per afeblir l'extrema dreta, per fer-la marginal, és aconseguir que els valors que venem com a progressistes -i que són sempre, inicialment, minoritaris- acabin traduint-se en una millora perceptible en la qualitat de vida de “la gent”...

Albert Pla Nualart

pd 1995 Bilingües en vaga (i 2)

 (arafa...) continuació..

Un altre factor decisiu és l’actitud individual. D'això se n'ha parlat sovint en un to inquisitiu -“La culpa és nostra, perquè canviem de llengua de seguida”- que ignora l’enorme pressió que reben els catalanoparlants, una pressió que s’arrepenja en el relat fals abans esmentat per acusar-los de supremacisme, d’intolerància o de meliquisme. La veritat és que els catalanoparlants fan el que poden, i intenten que la seva vida quotidiana no esdevingui una batalla constant per defensar el seu dret. Cal dirigir-se més aviat als qui, potser amb bona fe i per defensar la tolerància de Catalunya, presumeixen de portar dècades aquí sense aprendre català. Aquesta tolerància ha donat com a resultat la reculada més bèstia de la llengua en deu segles. Convé que els catalans castellanoparlants facin un exercici d'empatia. Que imaginin per un moment que, de cop i volta, els catalans bilingües -és a dir, els catalanoparlants- convoquéssim una setmana de vaga idiomàtica. Que durant uns dies, tots els catalanoparlants parlessin només en català i quan algú se’ls dirigís en castellà responguessin, educadament: “Ho sento, no entenc el castellà”. El desconcert seria total. I en canvi aquesta situació, a la inversa, és del tot habitual. I no és normal ni justa.

Toni Soler

pd 1994 Bilingües en vaga 1

 

(arafa...)

... la immersió no s'aplica o s'aplica a mitges, i és inútil per assolir el seu objectiu -el bilingüisme total- en les zones on són majoria els alumnes castellanoparlants, no només per raons pedagògiques, sinó per la flagrant discriminació del català en els àmbits social i comunicatiu, la qual cosa frena el seu ús social. El fals relat sobre la discriminació del castellà ha penetrat tant que fins i tot els partits sobiranistes van amb peus de plom, en lloc de passar a l'ofensiva demanant un reforç legislatiu del català com a llengua pròpia, discriminada i en retrocés...

El català mostra una vitalitat extraordinària malgrat les dificultats, però té en contra la demografia i la globalització, i no compta amb les eines que li permetrien revertir els estralls de segles de persecució sistemàtica. La seva situació és preocupant si no canvia el marc legal, que privilegia el castellà; i si la Generalitat no fa una aposta decidida...             

Toni Soler

pd 1993 L'ordre dels factors

(arafa...)

En política , l'ordre dels factors altera el producte. En la narració que ha fet l’Estat sobre el procés català, figura que tota la seva actuació ha estat reactiva: els independentistes feien una cosa teòricament mal feta i l'Estat responia... Doncs ara resulta que els seus mateixos protagonistes ens van negant el caràcter reactiu de la seva actuació... Proactius, no reactius. L'Estat ja tenia un pla i el pensava dur a terme al marge del que fessin les institucions catalanes. L'Estat és qui comença, no qui respon. Hi ha un pla previ per desactivar i escapçar el sobiranisme. No és que l’Estat reaccioni al que fan els catalans, és que ho aprofita per fer el que vol fer. El que ja ha decidit que faria.

 

Vicenç Villatoro

pd 1992 Immersió? Quina immersió?

 

(arafa...)

La Generalitat dona el nivell C de català als que acaben 4t d’ESO, a milers d’adolescents que no en tenen ni idea. Fa anys que ho fa...  És una mentida oficial que patrocina Política Lingüística i que com a societat ens mengem amb patates per no haver d’admetre l’evidència: que l'anomenada immersió fracassa estrepitosament ... 

...  Qualsevol intent de fer real la immersió -d’aconseguir que tothom acabi els estudis obligatoris dominant el català i el castellà- ja no pot passar només per l'escola. Exigeix que tots plegats, com a societat, ens plantegem si això ens importa: si ens importa prou per afrontar els reptes que planteja en termes de convivència i de pressupostos. Però per saber si ens importa, i intentar arribar als amplis consensos que requereix en democràcia posar-hi solució, resulta imprescindible que la Generalitat ens deixi d’enganyar: deixi d’omplir-se la boca amb els èxits de la immersió.  

Si t'interessa, no deixis de llegir tot l'article a:

https://www.ara.cat/opinio/Immersio-linguistica-nivell-c-catala-llengua-prova-adolescents-generalitat_0_2354164604.html

Albert Pla Nualart

pd 1991 Superar la por

(arafa...)

...hi ha gent a la presó i a l’exili, gent processada, gent que sap que la repressió està a punt per abatre’s sobre qualsevol gest de rebel·lia. Aquesta por és humana i amb prou feines es pot dissimular amb la retòrica...

La repressió és un acte polític i no té només l'objectiu de castigar o prevenir delictes, sinó també d’estendre la por entre la població i molt especialment entre els adversaris polítics. És una acció defensiva de l’Estat que li ha de servir per negociar en millors condicions. Com a resultat, el diàleg ja no versarà només sobre el futur estatus polític de Catalunya, sinó també sobre una eventual amnistia i el final de la repressió, com a pas indispensable per a la normalització política del país. L’Estat té eines i les utilitza com li convé, i intentarà aprofitar-se d’aquesta coacció perquè, a base de concessions policials i judicials, ens conformem amb alguns retocs cosmètics que ens deixin més o menys com abans d'iniciar-se el Procés...

(Nota, per a més detalls veure: 

https://www.ara.cat/opinio/Superar-por-erc-jxcat-psoe-investidura-negociacio-presos- politics_0_2354164625)

Toni Soler

 

pd 1990 Per si arriba Godot

(arafa...)

... Passen moltes coses, sí; totes passen massa de pressa travessades en ràfegues de titulars; i ens atropellen en l'autopista de la informació accelerada que esmicola, al capdavall, la possibilitat de raó i memòria –poder pensar-les, poder recordar-les–...

... el macrobulo que es va introduir en campanya –pura ficció derivada en pura realitat– respecte a l'intent de sabotatge de les eleccions del 10-N per part, deien les "fonts ben informades", de l'independentis- me que sempre ha reclamat urnes. No va passar res, excepte la consolidada impunitat de la mentida. Ni una paraula posterior: i això que va obrir portades, inflar globus, canibalitzar tertúlies i engreixar disposi- tius policials. Almenys no consta que ningú hagi tingut la vergonya de dir que tot es devia a "un èxit policial" ni s'han anunciat medalles a un mèrit inexistent...  En tot cas, hi ha taules del poder on es decideix la següent mentida...

... Lesmes va sostenir que "un estat on quedin impunes la insolència i la llibertat de fer-ho tot acaba enfonsant-se en l'abisme". Vaig pensar de seguida en els 227 condemnats per corrupció des del 1996 –139 Aznar, 62 Zapatero, 16 Rajoy... Insolència d'estat, indultar corruptes; sí, la llibertat de fer-ho tot que s'atorga a les elits; prohibit robar, el poder no admet competència. Insolència reial és també deixar impu- ne la violència de l'1 d'Octubre i, sobretot, no perseguir-la sinó premiar-la, emmedallar-la i ascendir-la. Insolència d'estat, a cada intent d’investigar els crims del franquisme, invocar el sentit de la llei d'amnistia del 1977 ... 

David Fernàndez

 

pd 1989 Una segona oportunitat inesperada

(arafa...)

 ... L'independentisme ha demostrat una gran capacitat de resiliència en un context de repressió. A més, aquest resultat també indica una cosa que fa temps que sospitàvem: l’electorat independentista és més immune a la desmobilització que els contraris a la independència...

(Es) dibuixa un panorama de lents moviments tectònics. Una lentitud que pot ser desesperant per a l’independentisme que té pressa. Però que, en tot cas, indica una tendència de fons positiva per al sobiranisme. Si coneixem una mica la societat catalana, no sembla raonable esperar cap gran sotragada en la correlació de forces a curt termini. Però sí que es pot esperar un decantament lent i aparentment inexorable cap al sobiranisme...

Si no es capgira la tendència, en pocs anys el vot independentista se situarà per sobre del 50% del vot popular. Un 50% que és encara la principal assignatura pendent del sobiranisme.  tot i que el fet d’aprovar-la, per ell mateix, difícilment serà suficient per decantar l’statu quo : haurà d'anar acompanyat d'una intensa acció política en totes les arenes, la del carrer i la institucional...            

Jordi Muñoz

 

pd 1988 Sigues pessimista i somriu

 

(arafa...)

Dono per fet que la militància d'Esquerra acceptarà la proposta de la direcció -facilitar la investidura de Sánchez si es crea una taula de diàleg sobre el conflicte català-... Al cap i a la fi, posar una taula i unes quantes cadires no és tan difícil ni tan inèdit...

El problema d'aquest esquema (òbviament optimista) és que la confiança dels sobiranistes envers Sánchez és mínima... (i que les reformes que calen) (clau de volta per aconseguir l’autodeterminació, o un estatus polític diferenciat per a Catalunya) exigeix una majoria de 2/3 del Parlament espanyol, cosa que sembla impensable almenys durant lustres. I això no canviarà encara que l'independentisme s'enfila fins al 60% o el 70% dels vots a Catalunya. Fixeu-vos quin panorama; i això sense parlar de la situació dels presos i els exiliats.

Esquerra, doncs, té motius per ser pessimista. Però no es pot permetre ignorar cap oportunitat de dialogar i d’aconseguir millores tangibles per als ciutadans. ... És obvi que part dels seus dirigents tenen por d’investir Sánchez .... Però és un risc que Esquerra ha d'assumir si té l’opció de seure en una taula de diàleg bilateral, seriosa i sense límits -cosa que, per desgràcia, ara mateix no sembla probable-. Els republicans han de presentar-se davant l’opinió pública amb la màxima disposició però també amb la màxima reserva, sempre a punt per aixecar-se de la taula si intueixen que tot plegat és una farsa. I, per descomptat, en cap cas aquesta aposta pot frenar ni desautoritzar la mobilització al carrer, cada cop que faci falta. D’ocasions n’hi haurà.  

Toni Soler

pd 1987 Flors a Martí

 (arafa...)

Té gràcia veure  la fotografia del rei d'Espanya posant flors al monument a José Martí, l’apòstol de la independència de Cuba respecte a Espanya. Té gràcia, perquè la monarquia espanyola de finals del XIX va combatre de totes les maneres possibles l’independentisme cubà i sempre va perseguir en vida José Martí, que va haver de patir la presó i l’exili per voler la independència. Els governs de la monarquia espanyola, amb Cánovas al davant, van afirmar que destinarien fins a l'últim home i l'última pesseta a evitar la independència de Cuba. José Martí no la va arribar a veure, perquè va morir en un enfrontament amb l'exèrcit espanyol l'any 1892. Algú dirà que el fet que avui el rei d'Espanya li posi una corona de flors és un bonic símbol de reconciliació. A mi em sembla una altra cosa. Em sembla la constatació d'una mena de llei universal que Espanya ha ratificat plenament. Quan ha perdut o quan encara no ha guanyat, un independentista és un sediciós, un terrorista, un rebel, al qual s’ha de perseguir. L'endemà d'haver guanyat i de proclamar la independència, aquest mateix independentista esdevé un heroi nacional al monument del qual s'han de posar flors. Una definició d’heroi que val per a Martí: un sediciós que ha guanyat.

 

Vicenç Villatoro

pd 1986 Denigrant

(arafa...)

 ... Cayetana Álvarez de Toledo ha dit que l’arribada al Congrés de Diputats dels que venen directament de la presó és un espectacle "denigrant" en una democràcia. Em sembla l’expressió justa: un espectacle denigrant. Però em fa l'efecte que les raons per les quals ho troba denigrant la solitària diputada del PP per Catalunya són exactament les contràries de les que, al meu parer, ho converteixen en vergonyós. Ella troba denigrant que els presos siguin diputats. A mi em sembla denigrant que els diputats estiguin presos. L'origen de tota sobirania, el vot ciutadà, els ha triat per dir el que diuen i fer el que han fet, que és precisament el que els ha dut a la presó. Amb ells han empresonat l’opinió, els desitjos i la reivindicació pacífica de milions de persones. Però em fa l'efecte que la marquesa Cayetana està més preocupada sempre per les aparences que per la realitat. El que importa no és el que és sinó el que sembla.  La dreta extrema espanyola viu encara en la cultura de l’aparença i del què diran. Li sembla denigrant que el món ho vegi. A mi em sembla denigrant que passi.  

Vicenç Villatoro

 

pd 1985 Els jutges honestos

 

(arafa...)

.... Joaquín Urías va dir ... una frase tenebrosa per a això que anomenen “l’estat de dret” i que a Espanya s'està convertint  en “el dret de l’Estat”. Va dir que no creu que acusin els nou catalans de “rebel·lió”, perquè no s'ha pogut “provar” de cap manera, però que li sembla que se'ls podria acusar de sedició “perquè de la sedició, al judici, gairebé no s'ha discutit”. És a dir, com que no se n'ha parlat, no s'ha pogut, doncs, demostrar que tampoc no existia. I com que no s'ha demostrat que no existia, poden dir que existeix...

Pot manar el partit polític que calgui a Espanya, que el poder real se'l reparteixen la Guàrdia Civil i alguns dels jutges. No tots –ho hem comprovat– però n'hi ha prou amb els necessaris...

El jutge Santi Vidal ha estat inhabilitat durant tres anys per haver participat durant el seu temps lliure “en la redacció d'una Constitució catalana”. Amb aquest precedent tan discutible i tan poc discutit, ¿cap altre jutge, cap, mereix inhabilitació per elaborar excèntrics i diabòlics menús a mida? ¿Qui ens empara davant d'aquestes estudiades arbitrarietats, davant d'aquest espanyolisme ultrapatriòtic i destrossavides, si la justícia són ells?

 

Empar Moliner

pd 1984 Més enllà del CEO

(arafa...)

... Aquestes són algunes de les conclusions que em sembla que són menys agosarades: primera, el mapa electoral és plural i dinàmic; segona, l’esquerra és hegemònica, la qual cosa reflecteix una insatisfacció general amb la situació econòmica; tercera, el bloc sobiranista creix molt lentament i al preu de relaxar el seu missatge, fer-lo més porós i menys maximalista; quarta, ERC i el PSC són els dos partits que lideren els dos grans blocs ideològics pel que fa a la qüestió nacional, i la seva responsabilitat és mirar-se a la cara i admetre el paper de l'altre; i cinquena, el PP i Ciutadans s'han autoexclòs de la centralitat catalana per l'abús d'una conflictivitat incendiària, que ha incomodat el gruix dels seus antics votants.

... si els socialistes no són capaços d'escoltar el sobiranisme, es pot veure atropellat (ell, i qui gosi pactar-hi) per una marea que potser cap estudi demoscòpic està preparat per preveure. Una marea que votarà enfadada pels efectes de la repressió i per haver confiat, no sé si de molt bona gana, en el discurs del diàleg. És un error recurrent pensar que aquest és el país del seny i prou.

Toni Soler

pd 1983 Cortesia

 (arafa...)

... la cortesia no pot ser forçada ni obligatòria. I sobretot no pot ser unilateral. No pot reclamar ser tractat amb cortesia qui no tracta amb cortesia els altres. I diria que la pèrdua de la cortesia política, a Catalunya, no comença amb els exemples que ens en fan parlar en les últimes setmanes. Desitjar, aplaudir, gaudir de l’empresonament o de la venjança econòmica contra l'adversari, demanar iradament que continuï o que s’incrementi, no és precisament un exercici de cortesia. Tampoc ho és arrencar els símbols polítics dels adversaris, tractant-los literalment com a enemics. L’“ A por ellos ” no és un lema gaire cortès. Em costaria somriure i donar la mà a algú que exigeix la presó i la humiliació, que considero injusta, de persones que aprecio i estimo. La cortesia o és multilateral, de tots amb tots, o no és cortesia. La cortesia unilateral obligatòria és submissió.

Vicenç Villatoro

pd 1982 Antoni Bassas entrevista Joan B. Culla

(arafa...)

 

- No entenc aquesta necessitat compulsiva de fer una foto del plat que estàs menjant en un restaurant o de dir qualsevol bestiesa. Com cantava en Raimon, jo no sóc d'eixe món.

- A casa el meu pare m'havia transmès, sense cap sermó adoctrinador, una catalanitat de base.

- (Respecte el PSUC i l'Opus Dei) No estava fet per sotmetre’m a disciplines que no fossin les imposades per mi mateix. Sempre he estat gelosíssim de la meva pròpia llibertat d’esperit i de pensament. 

- Sóc molt fidel als amics i fidelíssim als enemics... els enemics són aquells amb qui he tingut una enganxada i que, en la meva opinió parcial, no han jugat net.

Quanta gent li deu tenir posada la creu? Espero i desitjo que tanta com aquella a qui jo l’hi tinc posada. Quan tinc una enganxada forta amb algú que no ha jugat net, dic: “Amb aquesta persona, creu i ratlla”

- ... el Procés ha sacsejat moltes coses. Jo no era independentista de fàbrica, i creia que la societat catalana tampoc perquè vivia massa bé perquè ho volgués posar en risc... A mi m’han empès a puntades de peu a ser independentista, com a tanta altra gent.

- ... no ens volen entendre perquè no els interessa entendre’ns. Per tant, la seva reacció ha sigut: “És un suflé i baixarà”. I no passa, i llavors és rebel·lió i sedició i “Tothom a la presó”. Després diuen que “España sin Cataluña no sería España ”, i el que és segur és que a Espanya sense Catalunya no sortirien els comptes. Per això no estan disposats a acceptar la independència ni el concert econòmic.

Joan B. Culla