(arafa...)
La soledat interior que tots amaguem dins nostre davant el misteri de la vida i de la mort.
La família. Antídot contra la soledat.
L’invent social més antic, tan imperfecte i necessari com la democràcia.
Abans en deien tribu. Niu de companyies i desavinences. Refugi de
solituds compartides.
L’escola... Inici de socialització en el temple. Bressol
d’ingenuïtats compartides. Casa comuna de la innocència...
El camp. El lloc d'on es fuig cap a la
ciutat i el lloc on fugir des de la ciutat. Etern retorn a la natura.
Esclat de vida, llum i olors. L'animal lliure que portem dins. L’esforç
antic, físic, inhumà. La llar de foc, la remor de la música constant del
riu. Els crepuscles i les albades. La por a la nit, a la mort, a la
soledat...
El país. L’abstracció col·lectiva més concreta que tenim. Una estranya i inestable suma de llengua, història i futur...
Els somnis.
La ficció quotidiana que ens ajuda a viure. Cinema, literatura, teatre,
música... Què faríem sense mons inventats? Sense cultura?...
Els altres. Som éssers socials. La soledat
és por i fugida... Però la humanitat és
compartida. Els altres sempre són un mirall de la nostra individualitat
intransferible. Som únics i som germans... Col·laborem, de grat o
per força: en família, a l'escola, la ciutat, el camp, el país, el món.
Fins i tot en somnis no estem sols. La solitud total és impossible. Sí,
la nostra és una soledat en companyia. Bon Nadal.
Ignasi Aragay
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada