(arafa...)
No sé si compartiu la meva impressió: entre tots, aquest any, ens han espatllat el Nadal... Hem estat una gent pacífica, pactista, raonadora, acollidora, i aquests
són alguns dels trets que ens han caracteritzat en el passat. De cop,
ara, ni pau ni treva, ni tan sols en els dies de Déu. Quan la religió ja
no relliga, perquè s'ha convertit en una opció individual que va
minvant, necessitem altres vincles socials que ens permetin de
sentir-nos part d'una comunitat, sobretot quan s'incrementa la mobilitat
i convivim amb persones de cultures tan diverses a les quals hem
d’oferir formar part de la nostra comunitat. Però en què consisteix avui
formar part de Catalunya, de la nostra cultura, de les nostres
tradicions? Heus aquí que vivim un Nadal desaprofitat. No dubto que hi haurà regals
ben embolicats, estovalles blanques, copes daurades i avets i molsa en
moltes cases, i que fins i tot algú cantarà alguna nadala antiga; però
enlloc no trobo l’ambient relaxat, aquell tarannà col·lectiu quiet, una
mica expectant, fratern i alegre, que em sembla l’arrel més autèntica de
Nadal en una societat ja majoritàriament laica. Sí, d’acord, encara ens
uneix el bon menjar aquests dies; potser, finalment, ja és l'únic que
ens queda d’aquella màgia de quan érem petits, perdudes les cerimònies
de les misses del gall, dels petits poemes infantils, de les cançonetes
al costat del pessebre. Perduda la il·lusió de la pau possible i posada
en dubte, fins i tot, l’alegria de la trobada familiar ...
Marina Subirats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada