(arafa...)
Ja som en els dies, que acostumaven a ser tan plàcids, que precedeixen Nadal... M'agrada el Nadal de la molsa, dels gallerans i del grèvol nostrats i
el més nòrdic de les branques d'avet amb la seva olor suau i una mica
aspra...
... els cristians esperançats es posen a cantar que el cel es torni rosada i
que els núvols ploguin el Just. Un desig que mai deu haver tingut tanta
actualitat com 'aquests' dies que precedeixen 'aquest' Nadal que
s'acosta. El Just, precisament, és el que necessitem amb urgència. I ens
entristeix saber que si bé el Just interior, el de la fe, naixerà com
cada any –això és la fe–, la justícia cada dia la tenim més lluny... la justícia, per a nosaltres, catalans, s’ha tornat tortura. Tot el
que a Espanya es fa passar per justícia és una tortura per als nostres
presos polítics... La instauració de la mentida en el lloc de la veritat és sempre una tortura mental... per a mi, per a nosaltres, que, simplement, voldríem viure en pau,
aquesta justícia/tortura s'ha convertit en obsessiva. Se'ns ha escampat
per dins com una metàstasi que se'ns està menjant les cèl·lules i ens
impossibilita la vida natural. Vivim ocupats per aquest tumor que ens
vol convertir en allò que no som i ens vol destruir per sempre...
L'Estat posseeix, mana, decideix i té el seu projecte nacional que ve de
lluny. I no pot suportar que uns altres puguin ser res més que
posseïts, subjugats, dominats. Catalunya és Espanya, diuen, i no poden
ni imaginar un món en el qual les coses siguin diferents. Catalunya
podria ser simplement allò que és. Una altra nació, una altra llengua,
unes altres tradicions, uns altres costums, uns altres mites
d’incumbència. Doncs no...
Narcís Comadira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada