(arafa...)
... El cas és que no està clar que Jaume Asens representi el punt de vista
majoritari dins dels comuns (un cert sector federalista ja ha abjurat
del referèndum), ni tampoc està clar que Òmnium, malgrat la seva força i
la seva influència, pugui liderar els futurs moviments de
l’independentisme, que és tan nombrós com dispers, i on si hi ha un
sector en expansió és el dels pessimistes/rebentaires...
... A mi, com a Cuixart, m’agradaria molt que el PSC s’adherís a un front per l'amnistia i
que, a canvi d'un retorn pausat a la normalitat institucional,
s’integrés en una ponència parlamentària conjunta que busqués una nova
fórmula política per a Catalunya (sense descartar-ne cap), reformant si
cal la Constitució, amb un aval mínim de dos terços del Parlament, i
garantint que la decisió final la prendrà el poble de Catalunya. Un
itinerari com aquest és un gripau per al PSC, però també ho seria per
als partits independentistes, venint d'on venim. És una ruta
dificilíssima, però potser les altres també ho són, i són menys
desitjables... Malauradament, el capteniment del PSC no em permet ser optimista; i no
tant per les conviccions dels seus dirigents com per la seva absoluta
submissió a les directrius del PSOE...
Toni Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada