(arafa...)
Dins l’independentisme, el tema, el mantra, és la unitat. És la paraula
talismà. La que ens ha d’ajudar a sortir de l'atzucac. La que ens
tornarà a fer vencedors. Primer era la unitat a seques. Ara és la unitat
estratègica. Unitat al capdavall. La que sigui, però que n’hi hagi,
reclama la gent al carrer. Al costat de la defensa de presos i exiliats,
és el crit polític que compta. És com si amb el simple acte
d’invocar-la ens alliberéssim de les nostres pors i frustracions, de les
nostres diferències... “Entre tots ho farem tot”, “Tots junts vencerem”... Unitat!
La força persuasiva de la paraula que evoca els grans moments de
mobilització, de comunió ciutadana, s'ha instal·lat en l'imaginari
col·lectiu com un placebo. Només de pronunciar-la ens sentim una mica
millor. Més que una paraula de contingut polític és l’expressió d’una
emoció, d'un sentiment. La unitat és prepolítica. O postpolítica.
Deixeu-m'ho dir sense linxar-me: és populisme. El poble contra els
polítics. Ens evita pensar en termes pròpiament polítics, ens permet
fugir d’una realitat complexa. És una simplificació, semblant a la de
pensar que amb un líder fort ens en sortirem. La unitat total al voltant
d’un únic líder fort seria ja el súmmum, de pell de gallina...
Ignasi Aragay
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada