pac 238 El músic i la música

"Bach és el músic i Mozart és la música”, solia dir aquell enorme mestre de músics que va ser l’Oriol Martorell...

Messi és el futbolista i Cruyff el futbol, em penso. En algunes latituds geogràfiques, o franges d'edat, el futbolista seria Pelé o Maradona, perquè la bellesa i eficàcia competitiva del seu futbol arribaven a la categoria de màgia, mentre que Cruyff, màgic al camp ell mateix també, va elaborar tot un marc conceptual (del qual Guardiola ha estat el deixeble principal), en el qual la possessió de la pilota i l'ocupació de l'espai de l’equip al camp han de servir per defensar i per atacar, la qual cosa demana domini de la tècnica i molta intel·ligència en la presa de decisions... 

Un bon amic em diu que és al revés, que Cruyff seria el futbolista —perquè pensava el futbol i l’interpretava com ningú, amb plena subjecció a una manera d'entendre el joc— i que Messi seria el futbol —perquè li fluïa sense més complicacions teòriques aparents i, quan el veies jugar, amb aquell repertori de prodigis que regalava en qualsevol partit, podies dir que "Ell era el futbol".

És una discussió bizantina, esclar...

 Antoni Bassas, 27.12.2025

(Nota de l'amanuense: Dedicat especialment als meus amics futboleros)

LliVre 38 NIEBLA Y CRISTAL

 - La iconografia primitiva, des de 1240 i durant uns cent anys, ens mostren una flauta curta, gruixuda i ferma, molt diferent de les flautes llargues i fines que coneixem. I els sonadors tenen la seva mà esquerra col·locada cap a la meitat de la flauta... pàg. 31 - Existeix una flauta actual, membre del conjunt de flauta i tambor, que reuneix aquestes mateixes característiques, es tracta del flabiol català... pàg. 33

Malgrat que la paraula «flabiol» ja surt registrada el segle XIV, en els documents antics en referir-se a l’instrument, igual que passa amb el txistu, quan esmenten els sonadors parlen de joglar de tamborí, tamborí o tamborino. I també com els txistularis, és modernament (s. XIX) que el músic ha pres el nom de la flauta i el coneixem com a flabiolaire... pàg. 65

Jaume Aiats explica molt bé la conversió experimentada pel flabiol i el tamborí transformats en «tradicionals» els que sempre foren instruments per el ball i la dansa... pàg. 66

Actualment malgrat que potser hi ha més flabiolaires que mai, el futur del flabiol (fora de la cobla) és incert. Ha perdut el seu tradicional espai vital, el ball de plaça, i no l’ha sabut (o pogut) substituir per altres... Els flabiolaires de tradició oral estan gairebé extingits i els acadèmics són criticats per ignorar els ritmes populars i la tècnica dels anteriors... pàg. 68

El panorama és complex, però més uniforme del que pugui semblar a cap d’ull... Els anglesos s’il·lusionen veient tanta gent jove tocant el flabiol. La vigència social dels tocs i danses dels «tamborileros» de Càceres i Salamanca admira als catalans. Les càtedres, biblioteques i programes d’estudi dels anglesos deixa bocabadats els folkloristes malgrat que la «pipe & tabor» gairebé no es toca enlloc. Els extremenys s’ensumen que la seva flauta i tamboril desapareixen; els taborers lamenten no tenir res més que una presència testimonial en les Morris Dance, i a Catalunya veuen disminuir les ocasions de sortir. Uns i altres envegen la situació dels txistularis, de qui creuen i diuen que ho han aconseguit tot, tot i tot. Però alguns txistularis se senten encorsetats pel pes d’una tradició massa formal i codificada... pàg. 83

El txistu va ser un element molt adient per convertir-se en un símbol pel nacionalisme aranista, perquè sent efectivament urbà i proper a la petita burgesia posseïa la fragància del camp, tan del gust d’aquella ideologia... pàg 91

Molesta al músic tradicional la identificació errònia del seu instrument... Al txistulari basc no li agrada que al txistu n’hi diguin flauta, encara que tècnicament ho sigui, o que a ell li diguin «gaitero» (igual que els flabiolaires no ens agrada que ens prenguin per grallers)... pàg 93

Tots els músics tradicionals de flauta i tambor subratllen la preponderància del tambor, per damunt de la flauta, en les seves funcions característiques (tocar pel ball)... pàg 101

L'augment del volum de la fressa ambiental pertorba el txistulari. És un fenomen generalitzat a les ciutats i determina, en part, la desaparició del txistu en les bullicioses festes de carrer. Camions, motors, megafonia, etc. ofeguen el txistu a l’espai festiu públic... pàg. 105

L’hemisferi dret del cervell és més important que pas l’esquerra per a la producció musical. El txistu, en ser digitat amb la mà esquerra queda sota el control d’aquest hemisferi dret, el que és preferentment musical. ¿I el tambor que es toca amb la mà dreta? En caracteritzar-se per la seva funció rítmica, exacta, encaixa amb la forma analítica, lògica i matemàtica de l’hemisferi esquerra... pàg. 108

Al segle XVIII comença a aparèixer en documents antics una figura en eclosió que competirà amb el tamborino: la «dulzaina»... pàg. 144 - També en aquest segle, sota la influència de la Il·lustració francesa, els il·lustrat bascos ajuden a renovar el txistu, modificant les mides, la localització dels forats, etc. i aconseguiren que el so fos més net i que s’adiés amb altres instruments, domesticant-lo per a l'oïda il·lustrada... pàg 147

«Gaiteros» que al ball de la nit podien tocar el violí o la guitarra, acordionistes i altres formacions van anar desplaçant poc a poc al «txuntxunero». Els nous balls (polca, mazurca, vals i més tard xotis i pasdobles) exigien músics més preparats i amb millors prestacions sonores. A diferència del que va passar entre per exemple els flabiolaires o els gaiters castellans, els tamboriners bascos no van adoptar aquest nous aires musicals... pàg. 162

«Estan traient de polleguera el txistu... és un instrument rústic i si li arrabassen això es queda en res... El txistu no és per fer concerts. Si intenten refer-lo perquè tingui un so més suau, inventaran la flauta!... Que el construeixin ben afinat en FA, això sí! però que no li posin claus, ni li facin invents» Pablo Sorozábal 1985

«El txistu ha de conservar aquesta impuresa que el caracteritza i el fa únic, i no hem de pretendre en cap moment convertir-lo en una flauta d'orquestra... El txistulari ha de ser, a parer meu, el músic del poble, com sempre ha estat. Ha de ser capaç d’improvisar noves melodies, i per fer-ho no necessita en absolut haver passat pel conservatori, on l'únic que aprendrà és a saber mesurar perfectament uns compassos, estereotipats, i on perdrà tot el que d’improvisador pugui tenir.» M. Luisa Ozaita 1973 pàg. 168

Els txistularis contemporanis viuen una mena de divorci entre l'acadèmia i el carrer... i sorprèn veure com el txistulari acadèmic defuig les places i els carrers... pàg. 248 - La ciutat es torna hostil per la feble música tradicional... el nivell de soroll ambiental estaborneix al txistu i estressa al músic... Una actuació a plaça rep sovint una freda acollida per part del públic, aliè i desinteressat... pàg. 249 - El mode acadèmic exigeix un faristol, un seient, un programa i un públic atent i passiu... No te res a veure amb la interpretació del repertori de memòria, en moviment i amb el públic participant i interactuant amb el músic... pàg. 250

El 1932 el P. Donostia deia: «un txistu sol se sent més i millor que una cobla de tres. Un txistu omple una vall sencera. El seu so té una extensió molt més gran del que imaginem...»... i Pio Baroja ironitzava: «Un txistu omple la plaça ... i tres la buiden» ... pàg. 280

«No som una última generació decadent, sinó el germen d'un futur. Mentre soni un txistu, mentre sentim una paraula en euskera, mentre una música nostra ens humitegi els ulls, SEGUIREM SENT» Isidro Ansorena Eleizegi (1892 – 1975) en el final del discurs en rebre la medalla d'or de l’Associació de Txistularis el 1968 pàg. 294

NIEBLA Y CRISTAL​ Una historia del txistu y los txistularis​ Mikel Aranburu​ 2008

Nota 1: El que es diu sobre el txistu i els txistularis és en gran part aplicable al flabiol i els flabiolaires

Nota 2: Entre parèntesi i encursiva afegits de l'amanuense.

pac 237 Franco, "presente!"

Aquest 20-N farà mig segle que va finir el dictador, però la seva ombra allargada segueix projectant-se sobre la societat espanyola, els darrers temps amb intensitat creixent. Vox està fent una esforçada feina per blanquejar-lo. Franco no descansa en pau, i nosaltres tampoc. A les xarxes socials de tant en tant és trending topic. Segons l'últim CIS, el 21,3% dels espanyols creuen que el franquisme va ser bo o molt bo, i entre els homes el percentatge puja al 26,8%. Naturalment, els votants de Vox són els més favorables a la dictadura (60%), però els del PP no es queden curts (40%). Les dues Espanyes segueixen perfectament delimitades pel Caudillo. En història, les continuïtats soterrades (tradicions familiars, mentalitats, inèrcies) són més fortes que les ruptures.​..

Franco va ser un personatge mediocre, primari, venjatiu. No tenia dots de líder de masses. No era un Hitler ni un Mussolini, aquells bàrbars histriònics. Rere la seva veu aflautada, hi bategava un agusat instint de poder i supervivència. Va catalitzar les pors de l’Espanya retrògrada (Església, exèrcit, terratinents) davant el canvi social i polític republicà en un món polaritzat entre la Rússia comunista i el feixisme. Després de devastar el país amb una guerra fratricida, el seu ultranacionalisme, el terror fred i rutinari que gastava i el culte a la seva personalitat van conformar la societat durant quatre dècades, amb el suport extern dels EUA en el marc de la Guerra Freda...

Ara una presidenta de les Illes, Magda Prohens (PP), que ha derogat la llei de memòria fent mofa de la suposada obsessió de les esquerres amb Franco. Obsessió? El problema és que les dretes no tinguin cap problema, cap obsessió, amb Franco. Que considerin que podem negligir el record de la barbàrie. I que no passi res quan en les manifestacions els seus militants exhibeixen braços alçats i banderes amb l’aligot. Això ja no és només oblit, és apologia de la dictadura. I per si a algú no li queda clar, una dictadura és el contrari d’una democràcia...

Ignasi Aragay​ 24/10/2025

 

pac 236 Escudella

 

El caldo no és car de fer i de la carn, com de la que sobri del rostit, en trauràs farcit per als canelons. El caldo agrada a tothom que el tasti. No se li pot dir que no. És com el xarel·lo, com els mocadors de fer farcells, com la tenora: finíssim i rústic a la vegada... és l’únic capaç d’escalfar l’ànima... Qui menja sopes se les pensa totes, deien els avis, els que no feien scroll...

Sopem en el sentit de menjar sopa. Deixem lloc a les cuineres, felicitem-les quan es queixin de les hores que fa que treballen i que el pentinat se'ls farà malbé... Anem a comprar “per fer caldo”. Traguem les copes boniques. Celebrem que tenim algú, qui sigui, que ens diu pel diminutiu. Deixem rondinar els rondinaires. Quantes vegades més passarà això? Sis? Set? Vuit? Tres?

Empar Moliner, Nadal 2025

pac 235 Poder és poder fer

 

​Potser encara no estem a punt per a l'autodeterminació, ni per a la confederació, objectius finals als quals els sobiranistes no han de renunciar.​.. Però sí que es pot fer un salt endavant en el reconeixement nacional de Catalunya i enfrontar-se a tradicionals tabús, com la presència exterior (seleccions esportives), la hisenda pròpia o la preeminència de la llengua catalana a través d'una llei orgànica que desactivi les periòdiques envestides del poder judicial. Si tot això es fa ben fet, serà irreversible fins i tot per a un futur govern del PP, i estarem uns metres més a prop de la meta.​..

¿De debò que no tocaria aprofitar una conjuntura tan indiscutiblement favorable? Mai dos partits tan afeblits com els actuals Junts i ERC han estat en disposició de marcar-li l’agenda al govern Sánchez... i, de passada, al govern Illa, que observa la situació amb un justificat neguit.​..

De vegades s’acusa els catalans de ser un poble poc polític, de ser incapaços d’entendre l’essència veritable del poder. Si més no, el 2017 vam confondre la nostra capacitat de coerció amb actius importants però no tan eficaços, com són el sufragi, la capacitat de mobilització popular o la raó universal del dret a l'autodeterminació. Pensem que el poder és una matèria voluble i atmosfèrica, la concreció d'un estat d’ànim, però no: el poder com a substantiu, que en el meu català es diu pronunciant la erra final, equival al poder com a verb, amb la erra muda. Exercir el poder equival a poder fer que les coses passin. I avui dia, el 2025, amb menys vots i menys mobilització que el 2017, el sobiranisme català potser té més poder que mai, perquè sense els seus vots a Madrid el govern de Pedro Sánchez està condemnat i actua a la desesperada. Si Junts i ERC (tots dos, o un dels dos) no saben entendre l’excepcional oportunitat que s'obre davant seu, el seu error entrarà, al costat del del 2017, a la galeria de les grans ocasions perdudes de la nostra malaurada història com a projecte polític.

Toni Soler, 14-12-2025

pac 234 El projecte polític de Sílvia Orriols

 

Miquel Ferreres  07/02/2026

pac 233 I tot això, qui ho paga?

 

l’Estat encadena tres anys consecutius reduint la licitació d'obres a Catalunya, segons l'informe de la Cambra de Contractistes d'Obres del nostre país. O sigui que l’Estat pressuposta poc i executa encara menys: com recordaran, les execucions de Renfe i Adif a Catalunya els últims tres anys dels quals es tenen dades (2021, 2022, 2023) han estat del 19%, del 34% i del 43%, respectivament. Després tot són disculpes als usuaris, peticions de paciència i promeses que ara sí que anirem tan bé, però si fins i tot amb dos governs socialistes, a Catalunya i a Espanya, el tracte és el de sempr​e...

 l’anunci de la regularització de mig milió d'immigrants sense papers. Regularitzar la situació de persones té una gran importància humana, i precisament per això comporta la gran responsabilitat de dotar de serveis públics centenars de milers de ciutadans més de ple dret que, precisament per la seva situació de pobresa, depenen especialment dels pressupostos públics. De trens més val que no en parlem i d'oferta d'habitatge encara menys, i serveis com la sanitat i l'educació treballen al límit de les seves forces. Catalunya ja estava infrafinançada abans de l’augment de població dels últims 25 anys. Per una raó de justícia, per l’interès d'Espanya de no acabar d’escanyar la gallineta catalana que paga i no rep, i per no posar una catifa a la ultradreta, més val que el Govern augmenti l’exigència a Sánchez. Almenys tant com la desatenció de l’Estat està exigint a la vida diària dels catalans.

​Antoni Bassas, 31.01.2026

pac 232 La llengua ens exigirà prendre riscos 2

 

(Continua)

El que toca és fer inventari (dos milions de parlants, una llengua viva a les institucions, als mèdia i a la cultura, milers de forasters estudiant català per gust o per imperatius laborals) i després un recompte de perills i dèficits (auge del castellà com a llengua de socialització entre els joves, percepció del català com a idioma innecessari, majoria insultant del castellà i l'anglès en els productes culturals i d'oci, provincianisme de celebritats i referents socials que adopten el castellà per fer-se perdonar el seu origen en un mercat més ampli, etcètera).

La tercera fase és elaborar un pla d'emergència, que per a mi es basa en quatre mesures. Primera: Militància lingüística –rocosa, insubornable– dels catalanoparlants. Això sol pot començar a modificar el paisatge lingüístic, i en tenim proves. Segona: Inversió massiva en la catalanització de la vida pública, en l'àmbit social, mediàtic i cultural (això s'està fent, però en un grau insuficient per corregir les inèrcies del mercat). Tercera: Definir un model de país que ja no passi pel creixement desbocat i la precarietat laboral. I quarta: Establir per llei l’obligatorietat del coneixement del català i el seu ús preferent en tots els àmbits. Aquesta és la clau per amorosir l’actitud d’una part de la immigració i oferir la porta de sortida a una altra part, la més hostil. Aquest quart punt desborda els límits de la Constitució, i ens porta, inevitablement, al conflicte amb l'Estat. Un altre cop, sí... Però cal afrontar la nostra veritat incòmoda: Sense prendre riscos, el futur del català es mesura en algunes dècades.

Toni Soler, 30.11.2025

pac 231 La llengua ens exigirà prendre riscos 1

 

Que Catalunya tenia 4 milions d’habitants el 1960 i ara en té 8 és una dada irrebatible. Que aquesta duplicació es deu a la immigració, és una certesa...  Les onades migratòries del segle passat van arribar a un país on el català era majoritari però estava fora de la vida pública, de l’escola i dels mitjans. Els catalanoparlants, indefensos, van haver d’acceptar que el castellà fos la llengua franca entre els autòctons (bilingües) i els nouvinguts (monolingües). Malgrat tot, milers de fills d’aquelles onades es van incorporar a la llengua del país, la qual cosa és un èxit notable, però no suficient. Perquè les onades posteriors, les d'aquest segle, d'origen més divers, van arribar amb el català ja oficial, però en una situació en què el castellà era la llengua principal de la meitat de la població, i l'única de coneixement obligatori. Per tant, en conjunt, la immigració del darrer mig segle ha fet el que fan tots els nouvinguts: triar fer l’imprescindible, per sobre del desitjable.

No pretenc exonerar certs tics neocolonials que han humiliat molts catalanoparlants. Conductes supremacistes que ens exigien canviar d'idioma per “educació” o, encara pitjor, perquè “estamos en España”. Però en general és encertada la dita castellana a donde fueres, haz lo que vieres: Un Mohammed instal·lat a la Vall d'en Bas en pocs anys ha esdevingut en Met i parla un garrotxí magnífic, mentre que hi ha milers d’andalusos o extremenys que porten 40 anys vivint a Badalona i no saben (jo diria que no volen!) dir ni bon dia. Som el que som i el context en què ens movem. Fluxos d'immigració massa sobtats han produït bombolles tancades...

(Continuarà)

Toni Soler, 30.11.2025

pac 230 John Carlin conversa amb Laura Rosel

 

"El motiu pel qual el futbol és l'esport preferit al món és que és el més atzarós. En quin altre et marques gols en pròpia porta?", va exclamar​ John Carlin. I va recuperar la imatge d'un Nelson Mandela assegut davant d'un general sud-africà blanc, racista i d’extrema dreta. Si Mandela va aconseguir que li cedissin el poder, va explicar Carlin, va ser perquè entenia que si ell mateix hagués nascut en el context en què havia nascut aquell general, també hauria estat racista. "Mandela m’ho va dir: els va perdonar perquè eren com eren a conseqüència de factors que no havien pogut controlar". I vet aquí la lliçó: "Comprendre la centralitat de l'atzar et fa més generós i humil, i comprensiu amb els errors humans". El primer que tenim no és la virtut ni el treball, va precisar Carlin, rebutjant l'ètica imperant en països com els Estats Units, sinó la sort o la mala sort, "i això ens ha de fer més cristians". "Aquí a Catalunya la virtut que més es valora és ser bona persona, i això m'agrada", va afirmar.​..

Davant d'un món "complicat", l’escriptor anglès va invitar els presents a no deixar-se arrossegar per uns poderosos que a vegades "semblen tenir tendències psicòtiques", i va animar tothom a contribuir amb el seu granet de sorra a fer un món més bo, més empàtic i més compassiu.

Toni Güell, 25.1.2026

pac 229 Santa Indústria o Santa Revolució

 La crisi ambiental demana a crits una transició energètica. No podem seguir consumint combustibles fòssils o el planeta Terra es farà invivible per als humans. Ens ho recorden cada cop més sovint els episodis climàtics extrems. Hem de posar l’accelerador en les energies renovables: plaques solars i molins de vent​... El problema és el com... 

Ernest Garcia, antic militant comunista i catedràtic emèrit de la UV, diu: "Si fa quaranta anys m'hagueren dit que en cada poble hi hauria ecologistes protestant contra les plaques solars, hauria respost que això era increïble, que això seria un món al revés"... 

La tensió ambiental s'expressa així: d'una banda, hi ha els negacionistes climàtics, instal·lats en un contrasentit esclatant: entre la negació de la ciència i una fe cega en el progrés tecnològic. De l'altra, hi ha un bloc divers en el qual Ernest Garcia veu dues religions: la Santa Indústria i la Santa Revolució. Els primers són els tecnooptimistes, que creuen que la crisi climàtica es pot afrontar mantenint el creixement econòmic amb un capitalisme verdós; els segons són els idealistes del less is more, que creuen en solucions locals i un canvi d'estil de vida... 

Costa no ser escèptic amb la fe dels uns i dels altres. Només amb plaques a cada teulada no n’hi haurà prou, però no hi ha dubte que són del tot necessàries. Està molt bé anar en bicicleta, però amb això no fem. També costa creure que la població renunciarà a tenir un mòbil i internet a casa, a fer el turista en avió o a gaudir d’una alimentació rica en proteïnes (fer marxa enrere en el progrés mai no és fàcil). I tot això suposa un consum energètic de gran abast a nivell global. Calen grans i petits parcs solars i eòlics. Ens cal tot: Santa Indústria i Santa Revolució. No seran fàcils de casar.

Ignasi Aragay​ 13/12/2025

pac 228 Vida d'un catalanoparlant 2

Al ciutadà R.S. li van començar a vendre que Catalunya sempre havia estat un país bilingüe, i que ara, amb el català a l'escola, el tema estava resolt. Les estadístiques, però, deien que el català reculava. I mentrestant, a Madrid la premsa deia que el castellà estava perseguit a Catalunya. Amb el tombant de segle va arribar més immigració, procedent de tots els racons del món on la pobresa o les guerres expulsaven els ciutadans. El colmado de tota la vida ara era d’uns pakistanesos, i el bar d'en Miquel era propietat d'uns xinesos, que no li deien “estamos en España”, perquè això els era igual, però només parlaven castellà amb una parròquia ja molt castellanitzada, on els autòctons canviaven d’idioma per mandra. 

Quan R.S. deia que això acabaria amb la desaparició del català, rebia de totes bandes. Els uns l’acusaven de no acceptar les virtuts del multiculturalisme, els altres de posar en risc la unitat civil del país, o de fomentar l'odi a Espanya. Si es mantenia ferm en l’ús del català, li deien excloent. I si cedia, li deien que la culpa era seva per canviar d'idioma. Mentrestant, el català ja només era la llengua d'un terç de la població, i els seus fills parlaven castellà amb els amics perquè això els feia la vida més fàcil, ja que els castellanoparlants, malgrat dècades d’escola en català, continuaven essent majoritàriament monolingües, i els estrangers aprenien el castellà perquè era l'única llengua veritablement necessària. 

La setmana passada, el ciutadà R.S. va entrar al mateix bar de Sants, aquell on havia entrat fa quaranta anys, i encara va tenir esma de demanar un cafè amb llet en català. El cambrer argentí no el va entendre. Una persona que tenia al costat li va dir que havia de ser més comprensiu amb els nouvinguts. I va afegir: Al cap i la fi, ara el català és l'idioma d'una minoria, i les minories no han de voler imposar-se a la majoria.

Toni Soler, 20.4.2025

pac 227 Vida d'un catalanoparlant 1

Fa quaranta anys, R.S. va entrar en un bar al barri de Sants, va demanar un cafè amb llet i l’amo no el va entendre. Ell l'hi va tornar a dir en català. Però l’amo li va dir que “estamos en España”. Una persona que tenia al costat li va dir que havia de ser més comprensiu amb els nouvinguts. I va afegir: Al cap i a la fi el català és l’idioma de la majoria, i la majoria ha de ser solidària amb la minoria. 

R.S. havia crescut en una ciutat metropolitana que havia més que doblat la seva població. Milers de famílies humils s’havien entaforat en barris dormitori sense serveis essencials. Els autòctons planyien els nouvinguts, però havien observat com, amb el nou paisatge humà, els seus referents, la seva cultura, el seu teixit social, s’anaven diluint de manera gradual. El castellà va passar a ser la llengua dominant al carrer. Per imperatiu legal, ja ho era a l'escola, als mitjans, a l'administració. Els catalanoparlants encara eren majoria, sí, però la seva parla no tenia cap dret. 

Amb l'arribada de l'autonomia i la normalització lingüística, polítics i intel·lectuals van dir a R.S. que tocava ser generós. Que els immigrants havien arribat per “aixecar Catalunya”, mentre que els catalanoparlants eren els hereus d'una burgesia explotadora. Alguns fills dels nouvinguts van començar a proclamar l’orgull xarnego i a presentar-se com a part d’una minoria oprimida. R.S. tenia avis catalans, no podia presumir d’orgull xarnego però tampoc d’orgull català, perquè en aquest cas seria acusat de supremacista i qui sap si xenòfob. Els seus avis eren treballadors o botiguers, havien pencat molt i havien patit la repressió franquista, no només com a ciutadans, sinó com a catalanoparlants. Però les víctimes eren uns altres.​.. (continuarà)

Toni Soler, 20.4.2025

pac 226 El que escollim no veure

 La naturalesa humana és plena de contradiccions. Se sol dir que la nostra capacitat d'empatia és més gran amb els que tenim més a prop, i es debat sobre si això hauria de ser així. Però les persones també poden clamar pel dolor aliè que té lloc en un indret llunyà i, al mateix temps, ignorar les injustícies que es duen a terme a casa seva.​.. 

Afrontem així una ironia punyent: un poble que es mobilitza fervorosament per una causa llunyana mentre ignora el patiment immediat dels seus veïns...  La selectivitat de l'empatia ens porta a qüestionar la naturalesa del nostre compromís amb la justícia. Com és possible que celebrem solidaritat amb aquells que pateixen en una altra part del món, però no veiem els problemes urgents que ens envolten? La nostra identitat nacional es construeix sobre narratives d'empatia amb els oprimits, però quina responsabilitat mostrem amb els que viuen dins de les nostres fronteres? En el nostre cas, quantes coses no vam fer, durant molts anys, i què no fem encara avui, per erradicar la violència contra les dones al nostre país? O quines accions hem dut a terme per pal·liar el sofriment dels migrants que arriben aquí –la situació dels quals, no ho dubto, ens commou quan en tenim notícia? 

Reflexionar sobre aquestes contradiccions ens condueix a entendre que la humanitat es troba en una lluita contínua per equilibrar la compassió i els particularismes. La veritable solidaritat ha de transcendir fronteres i hem de treballar per un món on cada vida tingui el mateix pes. Advocar per una causa no hauria de significar ignorar l'altra. És hora de reavaluar el nostre paper com a ciutadanes i ciutadans compromesos, assegurant que l'empatia sigui inclusiva i que els nostres cors estiguin oberts no només a les lluites llunyanes, sinó també a les que tenen lloc a la porta del costat.

Nadia Ghulam​​  25/04/2025​ ​ Activista afganesa

pac 225 Immigració i estat del benestar: i els nadius?

El relat econòmic antiimmigració sol sustentar-se en el fet que la majoria dels immigrants només troben feines mal pagades, i això suposa que acabaran rebent del "nostre" estat del benestar més del que hi hauran aportat. Són, per tant, un mal negoci. Un argument que seria econòmicament inapel·lable si no fos que en la mateixa situació es troba una gran part de la població treballadora local. Si els immigrants tenen un cost net per a l'erari públic des que arriben, aquesta part de la població local el té des que neixen.

Llavors, estaríem millor sense uns i altres? Hauríem de tancar fàbriques, granges, comerços, bars, hotels, oficines, empreses constructores i de serveis, residències d'avis... I perdríem tot el que aquests treballadors produeixen i, per tant, la contribució fiscal global a què donen lloc, pagada pel treballador i per l'empresari amb el que guanya cadascun: IRPF d'un i altre, cotitzacions socials, IVA del seu consum... I aquesta contribució fiscal global és, allà on es compleix la llei, superior al que rebran de l'estat del benestar els treballadors d'aquí i d'allà.

L'economia social de mercat pretén compensar, precisament, aquestes dues realitats econòmiques mitjançant mecanismes de redistribució, els quals fan per manera que aquells que més s'emporten del mercat –polítics, directius, professionals, propietaris i empresaris– també aportin fiscalment més, i compensin el dèficit dels qui menys s'emporten del mercat, i sense els quals els primers no podrien arribar a produir i vendre res.

Independentment del seu origen, tot treballador ocupat contribueix positivament al manteniment de l'estat del benestar, ni que sigui indirectament; i, òbviament, hi contribueix més com més valuosa i més ben pagada sigui la seva feina. La qüestió és quants immigrats hem d’atreure, i per a quines feines, per poder mantenir l'estat del benestar actual compensant la pèrdua de població activa local i l'augment de pensionistes​...

Sens dubte, la immigració no pot ser infinita, ni pot ser l'única solució als nostres problemes de sostenibilitat de l’estat del benestar, però tampoc n’és la causa, i en tot cas suposa un repte social i cultural no més difícil que –ni aliè a– el repte que suposa l'envelliment social.

Jordi Angusto​ 05/12/2025

pac 224 "Quan les protestes triomfen ningú sap què fer amb la victòria"

L’escriptor​  nord-americà Vincent Bevins, autor de Si ardemos (Capitán Swing, 2025)​

"- una forma molt concreta de resistència es va tornar hegemònica durant la dècada del 2010: protestes massives aparentment espontànies, sense líders, coordinades digitalment i estructurades horitzontalment. Aquest repertori va ser molt més efectiu del que ningú s'imaginava a l'hora de portar molta gent al carrer, però no a l’hora d’aprofitar les oportunitats polítiques que s’obrien. ... El problema és que quan les protestes massives triomfen ningú sap què fer amb la victòria.

- Molts de nosaltres crèiem que si molta gent sortia al carrer per una causa justa, només podia acabar bé. Però els moviments radicalment horitzontals, on cadascú porta la seva idea de futur, poden créixer de manera espectacular i, alhora, quedar completament incapacitats quan arriba el moment crític. Quan cau un govern, històricament és una minoria organitzada qui omple el buit de poder. Els moviments de masses sense estructures clares no poden reaccionar amb la cohesió i la rapidesa necessàries.

— Una forma molt específica de resistència es va tornar hegemònica durant els anys 2010: una manera concreta de respondre a la injustícia o als abusos de les elits... la història està plena d'intents de plantar cara a les elits i el més habitual és que no passi res: les elits ignoren les protestes i s’acaba aquí.

- La gent no ha deixat d’intentar transformar el sistema global. A més, la història no està tancada... Moltes derrotes aparents s'han convertit, amb el temps, en victòries.

- Les formes de protesta que van dominar els anys 2010 també es van veure a Espanya o Grècia. Van ser moviments capaços de desestabilitzar, però no de generar un projecte institucional preparat per governar.

Cristina Mas entrevista Vincent Bevins, 6.12.2025

 

pac 223 Cridaners a l'hospital

Es veu que es multarà els usuaris de la sanitat que cometin violència contra el personal sanitari. I entre aquests actes de violència hi ha “alçar la veu, intimidar i insultar o amenaçar​..."

Sempre ho diem, però quan les coses no es paguen o es paguen massa barates, no s’agraeixen, perquè es donen per suposades. I això passa amb el familiar que et recull la roba de terra i et fa el dinar, amb el mestre que dona classes al teu fill i amb l’escombriaire que recull fulles al carrer que trepitges.​.. Si has de pagar per tenir dret a anar a buscar bolets t’hi mires més; si no, si anar al bosc és de franc, t’és igual llençar el paper de plata de l’entrepà.

És un miracle poder anar a l'hospital, dir que et fa mal aquí i esperar la solució...  Cap sanitari es lleva amb ganes de fer esperar, però molts usuaris (del tren, del metge, de l’escola) es lleven amb ganes de fotre crits. Els encanta cridar, els produeix una mena de plaer sexual, derivat del fet que es pensen que han descobert una conspiració en contra d'ells. Normalment, els cridaners també solen brutejar, perquè no s'agraden. És per això que criden tant. Què faran quan rebin la multa? Doncs cridar més, vet aquí.

Empar Moliner​  05/12/2025

pac 222 “L'extrema dreta creix perquè parla dels problemes mentre els altres partits callen”

— Els governs haurien de dialogar amb les associacions islàmiques sobre integració, però també tenen la responsabilitat d’aclarir que als nostres països hi ha uns drets que s'han de respectar. Això és el que exigeixo als nostres polítics, que diguin cada vegada més fort que aquí hi ha coses que són absolutament inacceptables, i que aquí tenim democràcia i igualtat de gènere.

Però això pot fomentar la islamofòbia i donar ales a l'extrema dreta.

— Aquest argument mata qualsevol discussió, i és el que està passant a tota Europa. L'extrema dreta està creixent perquè parla dels problemes mentre els altres partits guarden silenci. Cal parlar dels problemes.

Aleshores l’extrema dreta té raó?

— En certa manera sí, però no té solucions bones per als problemes. La seva única idea és fer fora tots els musulmans, i això no és una solució. Jo tinc altres propostes. Vaig obrir una mesquita liberal per demostrar precisament que es pot practicar l'islam d'una altra manera, on una dona pot liderar l’oració, i dones i homes poden pregar junts.

​Mònica Bernabé entrevista Seyran Ateş, advocada, musulmana feminista i imam, va fundar la mesquita liberal Ibn Rushd-Goethe a Berlín​    08/12/2025

 

pac 221 De la independència a la identitat

En l’origen del moviment independentista hi havia la voluntat de deixar en segon pla el nacionalisme identitari i victimista,​... Avui, un quart de segle després, el catalanisme torna a mostrar la seva pulsió identitària, amb l’excrescència febril d’Aliança Catalana, que està condicionant el discurs de Junts. Hem tornat a la nostra pitjor versió...

Xavier Rubert de Ventós, amb l’obra De la identitat a la independència, del 1999 deia: “Tota identitat monogràfica és un perill. Mira, jo tinc una identitat familiar, religiosa, sexual, ètnica, nacional... Soc veí, pare, mascle, feligrès, professor. Pertanyo a una classe social, a un sistema de creences, a un club, a un estat. Alguns d’aquests col·lectius m’han estat donats; d’altres els he escollit. No tots tenen la mateixa importància. D'un col·lectiu en sóc, a un altre només hi pertanyo, en un altre hi crec, a d’altres hi milito o potser tan sols els voto. La tasca política del futur, per a mi, és organitzar una societat que no negui, sinó que integri aquesta complexa intimitat tot articulant la diversitat dels seus components”...

.... avui torna a supurar amb força el nacionalisme reactiu i xenòfob, barroer i milhomes, aquesta vegada amb un component compartit islamòfob i amb el trumpisme global bufant a favor. Aliança i Vox-PP és retroalimenten i es complementen.  Orriols està traint l'essència de 150 anys de catalanisme, un moviment marcat per la voluntat d’inclusió, per la idea d’un sol poble, per la capacitat integradora. Un moviment cívic que durant el procés independentista va donar peu a iniciatives com Súmate per reforçar la idea que tothom era benvingut. Això no treu que des de l’espanyolisme més ranci (aleshores Ciutadans) se li pengés la llufa excloent. Però gràcies a Rubert de Ventós i altres –Carod-Rovira també havia mogut el discurs d’ERC–, el sobiranisme s'havia desfet de la pulsió identitària reduccionista...

Ignasi Aragay​ 21/11/2025

pac 220 Orriols i el relat hispanocèntric

 

L'extrema dreta és, arreu, un problema per articular majories, i aviat ho serà a Catalunya, ja que el vot ultradretà autòcton surfeja les onades globals de desafecció. A Catalunya, aquesta onada té dos components afegits: la crisi demogràfica i la repressió del Procés. Un tercer factor, més inaudit, és l​'autodemolició del relat sobiranista... En un exitós exercici de victim blaming, els partits espanyols han convençut la seva parròquia que la repressió del 2017 va ser una victòria “democràtica” contra els “colpistes”. I, per postres, l’independentisme ha decidit culpar-se a si mateix, de manera que els catalans ja no som víctimes de l’immobilisme i la repressió espanyols, sinó culpables de deixar-nos enredar per la “ingenuïtat”, les “mentides” i el “xantatge emocional” dels líders que van passar per la presó o l’exili.​..

​Tot plegat ha deixat un rastre de mal humor i de pessimisme que ha resultat ser –quina sorpresa!– el caldo de cultiu idoni per a l'extrema dreta. Aquest és un dels detonants de la irrupció de Sílvia Orriols, però n’hi ha d'altres: la rendició i la repressió del 2017, les gelosies de Junts i ERC, la por a la dissolució identitària, el gir global conservador, els canvis en la dieta informativa de la població i una xenofòbia que segurament ja existia en estat de latència. Atenció: no estem parlant de miratges. Tots aquests factors són reals, i per tant els votants d’AC no poden ser tractats com a paranoics. Són, més aviat, una expressió d'ira i desesperança davant d’una realitat massa complexa.

​... els seus discursos, a més de ser retrògrads i negacionistes, mai no es dirigeixen contra els poderosos, sinó contra les baules més febles de la societat; contra els marginats i no contra els explotadors; contra els immigrants i no contra els espanyols; contra els processistes i no contra el PP i Vox.​.. AC també és el símptoma d’una pulsió autodestructiva​... Si pels errors (manifestos) de Puigdemont, Junqueras i la CUP hem de titllar-los de traïdors, i llençar-los a la paperera de la història... superats pels errors propis, però sobretot per les limitacions polítiques d'un país petit i tenallat pels seus veïns. Qui voldrà tornar-ho a fer, com deia Jordi Cuixart, si la recompensa probable és que l’enemic t’empresoni i els teus t’insultin pel carrer?

Toni Soler, 23.11.2025

pac 219 Radiografia de l'amnistia

Fa 5​22 dies (avui 5​88) que el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) va publicar la llei d'amnistia, després d'una negociació convulsa entre el PSOE i Junts i els intents del PP de torpedinar-la al Senat. Malgrat això, els líders de l'1-O segueixen sense haver-se'n beneficiat en la seva totalitat per les reticències del Suprem a aplicar-la al delicte de malversació.​..

El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, va xifrar aquest dijous en més de 350 les persones que s'han vist beneficiades per la llei d'amnistia. Segons les últimes dades d'Òmnium, actualitzades al maig del 2025, un total de 236 causes penals contra independentistes s'han tancat definitivament des que es va aprovar la llei: en 178 casos ha estat per aplicació directa de l'amnistia, mentre que en 49 ha estat a conseqüència d'arxius, i en 9 més, d'absolucions. En el bloc de casos arxivats hi ha la causa de Tsunami Democràtic i la de la suposada trama russa del Procés que va néixer de l'operació Volhov, ja enterrades entre retrets de les instàncies judicials superiors als respectius instructors.

El maig del 2025 per primera vegada el nombre de causes penals tancades contra els represaliats va superar el de policies amnistiats (164), que van ser el col·lectiu que en un primer moment es va beneficiar més ràpid de l'amnistia.

 Les dades d’Òmnium sobre l’amnistia, fins al maig del 2025

 1.610 persones represaliades amnistiables

 178​  amnistiades

 726​ persones amb causes​ penals (691) i del Tribunal de Comptes (35)                     susceptibles de ser amnistiades

 ​​​​​49​ arxivaments

 236​ causes tancades

 9​ absolucions

 35​ denegades

 48​ en suspensió per qüestions d’inconstitucionalitat al TC o prejudicials al TJUE

 75​ no hi ha constància de resposta judicial

 332​ no hi ha constància que s'ha tramitat

 884​ persones amb sancions administratives

 21​ beneficiades per l'amnistia

 19​ denegades

 2​ pendents de resposta

164 agents de cossos i forces de seguretat beneficiats per l'amnistia

 ​Martina Alcobendas  15.11.2025

 

LliVre 37 ELISE I ELS NOUS PARTISANS

 

Tardi i Dominique Grange signen una novel·la gràfica intensa i apassionant, amb ecos que ressonen avui amb més força que mai en una França encara esqueixada per la desigualtat i la injustícia.

L’Elise​ (alter ego de Dominique Grange), una jove cantant de Lió que el 1958 arriba a París per provar sort, deixa enrere el món de l’espectacle arran del moviment contestatari del Maig del 68. Es nega a acceptar la «tornada a la normalitat» i s’afegeix al moviment de lluita contra l'explotació, la injustícia social i el racisme. Un recorregut atípic que ens porta des de la guerra d'Algèria fins als anys setanta, en el qual la protagonista s’encarna en unes il·lustracions vehements i en algun cas esgarrifoses.

Elise i els nous​ partisans enganxa el lector amb tota la força de l'experiència viscuda, barrejada amb elements de ficció, i segueix les passes d’una jove que es defineix ella mateixa com «compromesa per a tota la vida».

Dominique Grange (Lió, 1940) és actriu, compositora, intèrpret, traductora i militant política. El 1958, després d'estudiar a l'Escola d'Intèrprets de la Sorbona i rebre classes d'art dramàtic, va emprendre una carrera professional com a actriu i cantant que va abandonar després dels successos de Maig del 68 per dedicar-se gairebé exclusivament a la militància política de biaix maoista amb el partit Gauche ​Prolétarienne. Arran d'això, Grange va passar a cantar sobre la revolució, les lluites socials, antiracistes i llibertàries, component importants himnes militants com «Les Nouveaux Partisans» (que inspirà el títol d'Elise i els nous partisans) o «À bas l'État policier». El seu compromís polític la va portar a passar una temporada a la presó i posteriorment a formar part de la Nova Resistència Popular, una organització clandestina, braç armat de la Gauche ​Prolétarienne. Des de llavors, ha continuat participant amb organitzacions polítiques d'esquerra i molt activament amb diverses oenagés. La majoria dels seus escassos treballs discogràfics estan il·lustrats per Jaques Tardi.

​

La cançó que dóna títol al tebeo:

Els Nous Partisans – Dominique Grange – Niça 1970

Escolteu les nostres veus que s'eleven des de les fàbriques

Les nostres veus proletàries dient que ja n'hem tingut prou

Farts de llevar-nos cada dia a les cinc

Per agafar un autobús o un tren, atiborrats com bestiar

Farts de la màquina que ens torna bojos

Farts del cap, del temporitzador que ens mata

Farts de la vida d'esclau, la vida de miseria

Escolteu les nostres veus, anuncien la guerra

Cor: Nosaltres som els nous partisans

Franctiradors lliures de la guerra de classes

El camp del poble és el nostre camp

Nosaltres som els nous partisans

Mireu l'explotat quan torna a casa al vespre

I mireu les dones que treballen tota la vida

Vosaltres, que vomiteu sobre nostre,

que dieu que ens estem convertint en burgesos

Baixeu a la mina a 600 metres sota terra

No és a les vostres catifes on morim de silicosi

Vosaltres compteu els vostres beneficis, nosaltres comptem els nostres mutilats

Mireu-nos envellir al ritme de les cadències

Patrons, mireu-nos, és la guerra que comença

I vosaltres, els guàrdies de la presó de la classe obrera

No us molesta criticar-nos

Els vostres lacais permanents ens aconsellen jugar a cartes

I parlar en nom nostre al despatx del patró

Voteu, manipuleu, repetiu el Grenelle

No ens enganyareu, ja no funciona

Només hi ha dos bàndols, ja no esteu amb nosaltres

A tots els col·laboradors, farem la guerra

Passegeu pels hostals sòrdids

On dormim per torns mentre treballem tres torns de vuit hores

La revolta que ressona a la llar negra d'Ivry

Anuncia la venjança dels morts d'Aubervilliers

També és revolta al cor dels barris de barraques

On la misèria s'acumula amb la malaltia

Però tots els treballadors immigrants són els nostres germans

Tots units amb ells, us declarem la guerra

La violència és a tot arreu, ens ho vau ensenyar

Patrons que exploten i policies que ens peguen

Però a la vostra opressió cridem resistència

Vosaltres expulseu Kader, Mohamed s'aixeca

Perquè no podeu expulsar el poble revoltat

Un poble que es prepara per tornar a agafar les armes

Que els traïdors els van robar el 45

Sí, burgesos contra vosaltres, el poble vol la guerra