Cela
i Domènech no escriuen des del bonisme. Coneixen perfectament la crisi
educativa i l'extrema dificultat pràctica a què s'enfronten molts
mestres, la sensació de desemparament i fracàs... es consideren pessimistes esperançats. Es proposen una
escola que prioritzi els més desafavorits, aquells als quals alguns
titllen d’ineptes o malparits. Esclar que hi ha nanos difícils... Esclar que l'administració
no l'encerta, que moltes famílies passen de tot i que a l'aula el
guirigall pot arribar a ser fenomenal. Però l'escola no pot tirar la tovallola. Cal ser-hi, pell amb pell amb
els adolescents més complicats, tossudament, sense humiliar ni excloure.
"... conscients que el nostre camp d'actuació és
limitat"...
L'alternativa, esclar, no pot ser aprovar tothom, regalar títols... Per descomptat, Cela i Domènech reclamen més recursos per a l’educació i menys intervencionisme administratiu (des dels anys 80, una reforma cada any i mig). Volen més autonomia per als centres. Propugnem més atenció a les humanitats (llegir i escriure com a pilars) i més connexió amb els problemes reals de l’entorn. I advoquen per una renovació pedagògica que no sigui innovar per innovar, sinó basada en les experiències de la millor tradició, per exemple en Barbiana.
Més enllà del debat primari entre aprovar o suspendre, es fixen en la tasca crucial i la responsabilitat dels mestres, que han d’ensenyar el que saben i el que són. ... Motivant, donant sentit, trencant el mur de la indiferència i la desconfiança, sumant informació amb emoció, cadascú amb el seu mètode. Sobretot donant exemple: qui vol educar ha de mostrar moltes ganes d’aprendre, ha d’encomanar curiositat pel saber, l'art, la cultura, la ciència. I autoexigència. "Com podem demanar que tinguin ganes de llegir els nostres alumnes si nosaltres no manifestem la nostra passió per llegir?".
