... la nostàlgia no és només una emoció íntima. També té un ús polític, més
perillós. I cada cop és més present. Fa un temps que tota mena de líders
polítics i figures de la cultura de gairebé tot l'espectre ideològic
semblen haver-se posat d'acord a conrear imaginaris de la nostàlgia. Hem
passat d'una dècada en què la nostra conversa col·lectiva tractava
sobre el futur a un període dominat per la mirada cap al passat...
Ens conviden a tenir nostàlgia d'un país, d'una ciutat, d'un barri o
d'una escola que ja no existeixen. D'un passat que "recordem" familiar,
confortable, endreçat i previsible. Un món en què la societat era més
homogènia, les jerarquies més clares i les trajectòries vitals més
previsibles. Ens fan enyorar un món en què, diuen, tothom t'entenia quan
demanaves un cafè amb llet en català. Coneixies el veïnat, perquè era
el mateix de tota la vida. Als comerços de tota la vida tothom et
coneixia, i si no duies diners, doncs ja m'ho pagaràs demà. Podies
comprar un pis al barri on havies crescut. A l'escola, els mestres
parlaven i els alumnes escoltaven. Si feies el que tocava, tenies al teu
abast una bona vida.
Moltes d'aquestes coses no són veritat, però tant li fa. El que ens fan enyorar és només una part de la història. Potser podies comprar un pis amb pocs anys de sou, però no podies
divorciar-te ni fer vacances. La ciutat no estava presa pel turisme,
però l'heroïna feia estralls i els atracaments eren molt freqüents. No
et senties estrany al teu barri, però difícilment podies escapar-ne. Al
carrer es parlava català, però la majoria no havia pogut aprendre a
escriure'l. Els parts eren "naturals" i no "medicalitzats”, però morien
moltes més mares i nadons. Els obrers eren orgullosos i estaven
cohesionats, però vivien atrapats en feines alienants, torns infernals i
malalties i accidents laborals. I les dones, a casa o en la
subocupació. Els alumnes callaven i feien bona lletra, però la majoria
no entenien res del que recitaven de memòria i abandonaven l'escola als
catorze anys. Als pobles tothom s'ajudava, però l'opressió i el control
social ofegaven qui no hi encaixava, fossin gais i lesbianes, dones
alliberades o simplement gent amb sensibilitat dissident...
