El relat econòmic antiimmigració sol sustentar-se en el fet que la
majoria dels immigrants només troben feines mal pagades, i això suposa
que acabaran rebent del "nostre" estat del benestar més del que hi
hauran aportat. Són, per tant, un mal negoci. Un argument que seria
econòmicament inapel·lable si no fos que en la mateixa situació es troba
una gran part de la població treballadora local. Si els immigrants
tenen un cost net per a l'erari públic des que arriben, aquesta part de
la població local el té des que neixen.
Llavors, estaríem millor sense uns i altres? Hauríem de tancar
fàbriques, granges, comerços, bars, hotels, oficines, empreses
constructores i de serveis, residències d'avis... I perdríem tot el que
aquests treballadors produeixen i, per tant, la contribució fiscal
global a què donen lloc, pagada pel treballador i per l'empresari amb el
que guanya cadascun: IRPF d'un i altre, cotitzacions socials, IVA del
seu consum... I aquesta contribució fiscal global és, allà on es
compleix la llei, superior al que rebran de l'estat del benestar els
treballadors d'aquí i d'allà.
L'economia social de mercat pretén compensar, precisament, aquestes dues
realitats econòmiques mitjançant mecanismes de redistribució, els quals
fan per manera que aquells que més s'emporten del mercat –polítics,
directius, professionals, propietaris i empresaris– també aportin
fiscalment més, i compensin el dèficit dels qui menys s'emporten del
mercat, i sense els quals els primers no podrien arribar a produir i
vendre res.
Independentment del seu origen, tot treballador ocupat contribueix
positivament al manteniment de l'estat del benestar, ni que sigui
indirectament; i, òbviament, hi contribueix més com més valuosa i més
ben pagada sigui la seva feina. La qüestió és quants immigrats hem
d’atreure, i per a quines feines, per poder mantenir l'estat del
benestar actual compensant la pèrdua de població activa local i
l'augment de pensionistes...
Sens dubte, la immigració no pot ser infinita, ni pot ser l'única
solució als nostres problemes de sostenibilitat de l’estat del benestar,
però tampoc n’és la causa, i en tot cas suposa un repte social i
cultural no més difícil que –ni aliè a– el repte que suposa
l'envelliment social.
