Potser encara no estem a punt per a l'autodeterminació, ni per a la
confederació, objectius finals als quals els sobiranistes no han de
renunciar... Però sí que es pot fer un salt
endavant en el reconeixement nacional de Catalunya i enfrontar-se a
tradicionals tabús, com la presència exterior (seleccions esportives),
la hisenda pròpia o la preeminència de la llengua catalana a través
d'una llei orgànica que desactivi les periòdiques envestides del poder
judicial. Si tot això es fa ben fet, serà irreversible fins i tot per a
un futur govern del PP, i estarem uns metres més a prop de la meta...
¿De debò que no tocaria aprofitar una conjuntura tan indiscutiblement
favorable? Mai dos partits tan afeblits com els actuals Junts i ERC han
estat en disposició de marcar-li l’agenda al govern Sánchez... i, de
passada, al govern Illa, que observa la situació amb un justificat
neguit...
De vegades s’acusa els catalans de ser un poble poc polític, de ser
incapaços d’entendre l’essència veritable del poder. Si més no, el 2017
vam confondre la nostra capacitat de coerció amb actius importants però
no tan eficaços, com són el sufragi, la capacitat de mobilització
popular o la raó universal del dret a l'autodeterminació. Pensem que el
poder és una matèria voluble i atmosfèrica, la concreció d'un estat
d’ànim, però no: el poder com a substantiu, que en el meu català es diu pronunciant la erra final, equival al poder com a verb, amb la erra muda. Exercir el poder equival a poder fer
que les coses passin. I avui dia, el 2025, amb menys vots i menys
mobilització que el 2017, el sobiranisme català potser té més poder que
mai, perquè sense els seus vots a Madrid el govern de Pedro Sánchez està
condemnat i actua a la desesperada. Si Junts i ERC (tots dos, o un dels
dos) no saben entendre l’excepcional oportunitat que s'obre davant seu,
el seu error entrarà, al costat del del 2017, a la galeria de les grans
ocasions perdudes de la nostra malaurada història com a projecte
polític.
Toni Soler, 14-12-2025
