No hi pot haver política de la nostàlgia sense l'oblit. I com que la memòria és un exercici de poder, el que s'oblida sol ser la història dels vençuts, dels subalterns i dels marginats. I per això la política de la nostàlgia sempre és profundament reaccionària... la nostàlgia és precisament el tret característic del pensament i l'acció política reaccionària de la modernitat.
La nostàlgia política sembla inofensiva, però és molt perillosa. El risc
d'anhelar el retorn a un passat que mai no va existir és que ens acabi
portant a un altre lloc, que no és el que crèiem recordar. El món d'ahir
no tornarà... A casa nostra s'escampa ara l'enyorança estèril d'una societat homogènia. Però aquell món no tornarà...
No ens hauria de sorprendre que els grans promotors de la política de la
nostàlgia siguen moviments reaccionaris, com la dreta radical europea o
l'islamisme polític. És més inquietant que des d'alguns sectors
d'esquerres també es caigui en el parany de la política de nostàlgia.
Conrear el sentiment de pèrdua i la mirada al passat sempre acaba per
engreixar les forces de la reacció...
Cal qüestionar, i resistir, aquesta onada de nostàlgia política. Però l'alternativa no pot ser el fatalisme o l'acceptació acrítica del present i de qualsevol futur que ens plantegin, ni el menyspreu a les pròpies arrels, ni tampoc una ingènua confiança en un progrés lineal. El progrés col·lectiu només pot vindre de la crítica profunda al present i l'esperança compartida en la possibilitat d’un futur diferent.
