Arribem al cinquantenari de la mort del dictador Francisco Franco amb
dues memòries enfrontades. La memòria és un assumpte d’actualitat
permanent. Som memòria. L’únic que realment ens conforma són els
records: paradoxalment, és el menys volàtil del que tenim. Els béns
materials i físics caduquen, la memòria roman. Si això és així amb les
persones, encara ho és més col·lectivament.
Quins records, quines memòries té Espanya del seu segle XX? Quines
personalitats l'han definit? Doncs fonamentalment Franco... la
memòria espanyola del segle passat gira sobretot al voltant de Franco, a
favor o en contra. La República és com si no tingués rostre ni perfil.
Pregunteu a un espanyol mitjà si sap res d’Alcalá-Zamora o d’Azaña.
L'ombra del dictador és allargada: va aconseguir desprestigiar el règim
democràtic republicà, i la Transició no ho va arreglar. Al contrari, va
apostar per l’oblit i va acabar així fent bona la idea de dos extrems
enfrontats, no d'uns sublevats militars inspirats en idees feixistes
contra un jove i inestable règim democràtic.
Quins són, en canvi, els records i la memòria que té Catalunya del seu
segle XX? Doncs tenen un caràcter més republicà i plural. Les grans
figures al voltant de les quals mirem el nostre passat són Francesc
Macià i Lluís Companys. També el seu precedent conservador, Prat de la
Riba, juntament amb l’autèntic contrapès ideològic dins el catalanisme,
Francesc Cambó. I encara, Josep Tarradellas, que va ser l'únic punt de
fuga republicà de la Transició catalana i espanyola. Més cap al final,
esclar, Pujol i Maragall, tots dos fills de l’antifranquisme i el
catalanisme.
Aquesta diferència en les respectives memòries és definitòria. Espanya
ha romàs polarizada pel franquisme, per combatre’l o per reivindicar-lo.
Catalunya he estat marcada pel catalanisme, més insurrecte o més
d’ordre. Franco va voler esborrar el passat republicà, i en bona mesura
ho va aconseguir a Espanya, però no a Catalunya, on es va passar de la
ratlla: l’execució de Companys el va elevar al panteó dels màrtirs.
Ja durant la Segona República, les dretes espanyoles, ajudades per
l’atmosfera internacional de por dins les democràcies liberals davant el
comunisme soviètic, van atiar l'espantall revolucionari. La diplomàcia
occidental establerta a Madrid i Barcelona va ser procliu a aquest
relat. Franco va començar a guanyar aleshores... Companys acabaria afusellat per la dictadura enmig del silenci
internacional. Aquella mort infame és un recordatori imprès en la
memòria democràtica catalana.
