Que Catalunya tenia 4 milions d’habitants el 1960 i ara en té 8 és una
dada irrebatible. Que aquesta duplicació es deu a la immigració, és una
certesa... Les onades migratòries del segle passat van arribar a un país on el
català era majoritari però estava fora de la vida pública, de l’escola i
dels mitjans. Els catalanoparlants, indefensos, van haver d’acceptar
que el castellà fos la llengua franca entre els autòctons (bilingües) i
els nouvinguts (monolingües). Malgrat tot, milers de fills d’aquelles
onades es van incorporar a la llengua del país, la qual cosa és un èxit
notable, però no suficient. Perquè les onades posteriors, les d'aquest
segle, d'origen més divers, van arribar amb el català ja oficial, però
en una situació en què el castellà era la llengua principal de la meitat
de la població, i l'única de coneixement obligatori. Per tant, en
conjunt, la immigració del darrer mig segle ha fet el que fan tots els
nouvinguts: triar fer l’imprescindible, per sobre del desitjable.
No pretenc exonerar certs tics neocolonials que han humiliat molts
catalanoparlants. Conductes supremacistes que ens exigien canviar
d'idioma per “educació” o, encara pitjor, perquè “estamos en España”. Però en general és encertada la dita castellana a donde fueres, haz lo que vieres: Un Mohammed instal·lat a la Vall d'en Bas en pocs anys ha esdevingut en Met
i parla un garrotxí magnífic, mentre que hi ha milers d’andalusos o
extremenys que porten 40 anys vivint a Badalona i no saben (jo diria que no volen!) dir ni bon
dia. Som el que som i el context en què ens movem. Fluxos d'immigració
massa sobtats han produït bombolles tancades...
(Continuarà)
Toni Soler, 30.11.2025
