Aquest és el país de la Rosalía però també és el país d’Oques Grasses...
Hi ha una tradició creativa en el país, i un nivell de compromís, i una
massa crítica de catalanoparlants que permet aquesta mena de miracles... Ara floreixen artistes menys acomplexats; ha aparegut
un espècimen estrany, que és el creador català que no té cap pressa per
canviar d'idioma... O si la té és
perquè a Espanya, i en castellà, es paga millor; coses del mercat. Això
no és fàcil de solucionar. Però l’èxit d’un creador té a veure amb
canviar les coses, no amb ser-ne víctima (o potser còmplice)...
El català és vehicle d’expressió mentre el suflé de les estelades puja i
baixa, mentre el paisatge humà canvia, i els fills il·legítims de Paco
Candel proclamen que, per culpa de l’independentisme, la llengua
catalana se ha vuelto antipática. I la premsa espanyola els riu les gràcies i els victimitza. Que
els bombin: Catalunya es reinventa sempre amb saba nova, i aquesta
eterna metamorfosi és el més immutable que tenim com a país.
Us deveu haver adonat que no he escrit ni un mot relacionat amb la vida
política, perquè tot això passa mentre els partits van a la seva, cada
cop més extraviats en el seu laberint. Ho dic amb recança, perquè si
alguna cosa va demostrar el Procés és que sense política no es fan
canvis duradors; la llengua és un dret i demana impuls i protecció
contra la inclemència del mercat. Però ara imagino l’Estadi de Montjuïc
ple de joves gaudint d’Oques Grasses, joves en edat de votar, i em
pregunto si l'actual PSC escarxofat, els independentistes desnortats o
els islamòfobs d’Aliança Catalana tenen la capacitat de fer-los somiar,
de donar-los les eines, de vehicular el seu potencial. Però un altre
tret immutable del tarannà del país és que la gent actua sense demanar
permís, sense deixar-se encomanar per l’apatia, sense excusar-se en la
promesa d'una llibertat política que no acaba d'arribar mai. Potser per
això un estadi sembla més fàcil d’omplir que una urna.
