L'extrema dreta és, arreu, un problema per articular majories, i aviat
ho serà a Catalunya, ja que el vot ultradretà autòcton surfeja les
onades globals de desafecció. A Catalunya, aquesta onada té dos
components afegits: la crisi demogràfica i la repressió del Procés. Un
tercer factor, més inaudit, és l'autodemolició del relat sobiranista... En un
exitós exercici de victim blaming, els partits espanyols han
convençut la seva parròquia que la repressió del 2017 va ser una
victòria “democràtica” contra els “colpistes”. I, per postres,
l’independentisme ha decidit culpar-se a si mateix, de manera que els
catalans ja no som víctimes de l’immobilisme i la repressió espanyols,
sinó culpables de deixar-nos enredar per la “ingenuïtat”, les “mentides”
i el “xantatge emocional” dels líders que van passar per la presó o
l’exili...
Tot plegat ha deixat un rastre de mal humor i de pessimisme que ha resultat ser
–quina sorpresa!– el caldo de cultiu idoni per a l'extrema dreta. Aquest
és un dels detonants de la irrupció de Sílvia Orriols, però n’hi ha
d'altres: la rendició i la repressió del 2017, les gelosies de Junts i
ERC, la por a la dissolució identitària, el gir global conservador, els
canvis en la dieta informativa de la població i una xenofòbia que
segurament ja existia en estat de latència. Atenció: no estem parlant de
miratges. Tots aquests factors són reals, i per tant els votants d’AC
no poden ser tractats com a paranoics. Són, més aviat, una expressió
d'ira i desesperança davant d’una realitat massa complexa.
... els seus discursos, a més de ser retrògrads i negacionistes, mai no es
dirigeixen contra els poderosos, sinó contra les baules més febles de la
societat; contra els marginats i no contra els explotadors; contra els
immigrants i no contra els espanyols; contra els processistes i no contra el PP i Vox... AC també és el símptoma d’una pulsió autodestructiva... Si pels errors (manifestos) de Puigdemont, Junqueras i la CUP hem de
titllar-los de traïdors, i llençar-los a la paperera de la història... superats pels errors propis, però sobretot per les limitacions
polítiques d'un país petit i tenallat pels seus veïns. Qui voldrà tornar-ho a fer, com deia Jordi Cuixart, si la recompensa probable és que l’enemic t’empresoni i els teus t’insultin pel carrer?
Toni Soler, 23.11.2025
