- La iconografia primitiva, des de 1240 i durant uns cent anys, ens mostren una flauta curta, gruixuda i ferma, molt diferent de les flautes llargues i fines que coneixem. I els sonadors tenen la seva mà esquerra col·locada cap a la meitat de la flauta... pàg. 31 - Existeix una flauta actual, membre del conjunt de flauta i tambor, que reuneix aquestes mateixes característiques, es tracta del flabiol català... pàg. 33
Malgrat que la paraula «flabiol» ja surt registrada el segle XIV, en els documents antics en referir-se a l’instrument, igual que passa amb el txistu, quan esmenten els sonadors parlen de joglar de tamborí, tamborí o tamborino. I també com els txistularis, és modernament (s. XIX) que el músic ha pres el nom de la flauta i el coneixem com a flabiolaire... pàg. 65
Jaume Aiats explica molt bé la conversió experimentada pel flabiol i el tamborí transformats en «tradicionals» els que sempre foren instruments per el ball i la dansa... pàg. 66
Actualment malgrat que potser hi ha més flabiolaires que mai, el futur del flabiol (fora de la cobla) és incert. Ha perdut el seu tradicional espai vital, el ball de plaça, i no l’ha sabut (o pogut) substituir per altres... Els flabiolaires de tradició oral estan gairebé extingits i els acadèmics són criticats per ignorar els ritmes populars i la tècnica dels anteriors... pàg. 68
El panorama és complex, però més uniforme del que pugui semblar a cap d’ull... Els anglesos s’il·lusionen veient tanta gent jove tocant el flabiol. La vigència social dels tocs i danses dels «tamborileros» de Càceres i Salamanca admira als catalans. Les càtedres, biblioteques i programes d’estudi dels anglesos deixa bocabadats els folkloristes malgrat que la «pipe & tabor» gairebé no es toca enlloc. Els extremenys s’ensumen que la seva flauta i tamboril desapareixen; els taborers lamenten no tenir res més que una presència testimonial en les Morris Dance, i a Catalunya veuen disminuir les ocasions de sortir. Uns i altres envegen la situació dels txistularis, de qui creuen i diuen que ho han aconseguit tot, tot i tot. Però alguns txistularis se senten encorsetats pel pes d’una tradició massa formal i codificada... pàg. 83
El txistu va ser un element molt adient per convertir-se en un símbol pel nacionalisme aranista, perquè sent efectivament urbà i proper a la petita burgesia posseïa la fragància del camp, tan del gust d’aquella ideologia... pàg 91
Molesta al músic tradicional la identificació errònia del seu instrument... Al txistulari basc no li agrada que al txistu n’hi diguin flauta, encara que tècnicament ho sigui, o que a ell li diguin «gaitero» (igual que els flabiolaires no ens agrada que ens prenguin per grallers)... pàg 93
Tots els músics tradicionals de flauta i tambor subratllen la preponderància del tambor, per damunt de la flauta, en les seves funcions característiques (tocar pel ball)... pàg 101
L'augment del volum de la fressa ambiental pertorba el txistulari. És un fenomen generalitzat a les ciutats i determina, en part, la desaparició del txistu en les bullicioses festes de carrer. Camions, motors, megafonia, etc. ofeguen el txistu a l’espai festiu públic... pàg. 105
L’hemisferi dret del cervell és més important que pas l’esquerra per a la producció musical. El txistu, en ser digitat amb la mà esquerra queda sota el control d’aquest hemisferi dret, el que és preferentment musical. ¿I el tambor que es toca amb la mà dreta? En caracteritzar-se per la seva funció rítmica, exacta, encaixa amb la forma analítica, lògica i matemàtica de l’hemisferi esquerra... pàg. 108
Al segle XVIII comença a aparèixer en documents antics una figura en eclosió que competirà amb el tamborino: la «dulzaina»... pàg. 144 - També en aquest segle, sota la influència de la Il·lustració francesa, els il·lustrat bascos ajuden a renovar el txistu, modificant les mides, la localització dels forats, etc. i aconseguiren que el so fos més net i que s’adiés amb altres instruments, domesticant-lo per a l'oïda il·lustrada... pàg 147
«Gaiteros» que al ball de la nit podien tocar el violí o la guitarra, acordionistes i altres formacions van anar desplaçant poc a poc al «txuntxunero». Els nous balls (polca, mazurca, vals i més tard xotis i pasdobles) exigien músics més preparats i amb millors prestacions sonores. A diferència del que va passar entre per exemple els flabiolaires o els gaiters castellans, els tamboriners bascos no van adoptar aquest nous aires musicals... pàg. 162
«Estan traient de polleguera el txistu... és un instrument rústic i si li arrabassen això es queda en res... El txistu no és per fer concerts. Si intenten refer-lo perquè tingui un so més suau, inventaran la flauta!... Que el construeixin ben afinat en FA, això sí! però que no li posin claus, ni li facin invents» Pablo Sorozábal 1985
«El txistu ha de conservar aquesta impuresa que el caracteritza i el fa únic, i no hem de pretendre en cap moment convertir-lo en una flauta d'orquestra... El txistulari ha de ser, a parer meu, el músic del poble, com sempre ha estat. Ha de ser capaç d’improvisar noves melodies, i per fer-ho no necessita en absolut haver passat pel conservatori, on l'únic que aprendrà és a saber mesurar perfectament uns compassos, estereotipats, i on perdrà tot el que d’improvisador pugui tenir.» M. Luisa Ozaita 1973 pàg. 168
Els txistularis contemporanis viuen una mena de divorci entre l'acadèmia i el carrer... i sorprèn veure com el txistulari acadèmic defuig les places i els carrers... pàg. 248 - La ciutat es torna hostil per la feble música tradicional... el nivell de soroll ambiental estaborneix al txistu i estressa al músic... Una actuació a plaça rep sovint una freda acollida per part del públic, aliè i desinteressat... pàg. 249 - El mode acadèmic exigeix un faristol, un seient, un programa i un públic atent i passiu... No te res a veure amb la interpretació del repertori de memòria, en moviment i amb el públic participant i interactuant amb el músic... pàg. 250
El 1932 el P. Donostia deia: «un txistu sol se sent més i millor que una cobla de tres. Un txistu omple una vall sencera. El seu so té una extensió molt més gran del que imaginem...»... i Pio Baroja ironitzava: «Un txistu omple la plaça ... i tres la buiden» ... pàg. 280
«No som una última generació decadent, sinó el germen d'un futur. Mentre soni un txistu, mentre sentim una paraula en euskera, mentre una música nostra ens humitegi els ulls, SEGUIREM SENT» Isidro Ansorena Eleizegi (1892 – 1975) en el final del discurs en rebre la medalla d'or de l’Associació de Txistularis el 1968 pàg. 294
NIEBLA Y CRISTAL Una historia del txistu y los txistularis Mikel
Aranburu 2008
Nota 1: El que es diu sobre el txistu i els txistularis és en gran part aplicable al flabiol i els flabiolaires
Nota 2: Entre parèntesi i encursiva afegits de l'amanuense.
