Aquest 20-N farà mig segle que va finir el dictador, però la
seva ombra allargada segueix projectant-se sobre la societat espanyola,
els darrers temps amb intensitat creixent. Vox està fent una esforçada
feina per blanquejar-lo. Franco no descansa en pau, i nosaltres tampoc. A
les xarxes socials de tant en tant és trending topic. Segons
l'últim CIS, el 21,3% dels espanyols creuen que el franquisme va ser bo o
molt bo, i entre els homes el percentatge puja al 26,8%. Naturalment,
els votants de Vox són els més favorables a la dictadura (60%), però els
del PP no es queden curts (40%). Les dues Espanyes segueixen
perfectament delimitades pel Caudillo. En història, les continuïtats
soterrades (tradicions familiars, mentalitats, inèrcies) són més fortes
que les ruptures...
Franco va ser un personatge mediocre, primari, venjatiu. No tenia dots
de líder de masses. No era un Hitler ni un Mussolini, aquells bàrbars
histriònics. Rere la seva veu aflautada, hi bategava un agusat instint
de poder i supervivència. Va catalitzar les pors de l’Espanya retrògrada
(Església, exèrcit, terratinents) davant el canvi social i polític
republicà en un món polaritzat entre la Rússia comunista i el feixisme.
Després de devastar el país amb una guerra fratricida, el seu
ultranacionalisme, el terror fred i rutinari que gastava i el culte a la
seva personalitat van conformar la societat durant quatre dècades, amb
el suport extern dels EUA en el marc de la Guerra Freda...
Ara una presidenta de les Illes, Magda Prohens (PP), que ha derogat la llei
de memòria fent mofa de la suposada obsessió de les esquerres amb
Franco. Obsessió? El problema és que les dretes no tinguin cap problema, cap
obsessió, amb Franco. Que considerin que podem negligir el record de la
barbàrie. I que no passi res quan en les manifestacions els seus
militants exhibeixen braços alçats i banderes amb l’aligot. Això ja no
és només oblit, és apologia de la dictadura. I per si a algú no li queda
clar, una dictadura és el contrari d’una democràcia...
