Fa quaranta anys, R.S. va entrar en un bar al barri de Sants, va demanar un cafè amb llet i l’amo no el va entendre. Ell l'hi va tornar a dir en català. Però l’amo li va dir que “estamos en España”. Una persona que tenia al costat li va dir que havia de ser més comprensiu amb els nouvinguts. I va afegir: Al cap i a la fi el català és l’idioma de la majoria, i la majoria ha de ser solidària amb la minoria.
R.S. havia crescut en una ciutat metropolitana que havia més que doblat la seva població. Milers de famílies humils s’havien entaforat en barris dormitori sense serveis essencials. Els autòctons planyien els nouvinguts, però havien observat com, amb el nou paisatge humà, els seus referents, la seva cultura, el seu teixit social, s’anaven diluint de manera gradual. El castellà va passar a ser la llengua dominant al carrer. Per imperatiu legal, ja ho era a l'escola, als mitjans, a l'administració. Els catalanoparlants encara eren majoria, sí, però la seva parla no tenia cap dret.
Amb l'arribada de l'autonomia i la normalització lingüística, polítics i
intel·lectuals van dir a R.S. que tocava ser generós. Que els
immigrants havien arribat per “aixecar Catalunya”, mentre que els
catalanoparlants eren els hereus d'una burgesia explotadora. Alguns
fills dels nouvinguts van començar a proclamar l’orgull xarnego
i a presentar-se com a part d’una minoria oprimida. R.S. tenia avis
catalans, no podia presumir d’orgull xarnego però tampoc d’orgull
català, perquè en aquest cas seria acusat de supremacista i qui sap si
xenòfob. Els seus avis eren treballadors o botiguers, havien pencat molt
i havien patit la repressió franquista, no només com a ciutadans, sinó
com a catalanoparlants. Però les víctimes eren uns altres... (continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada