(Continua)
El que toca és fer inventari (dos milions de parlants, una llengua viva a
les institucions, als mèdia i a la cultura, milers de forasters
estudiant català per gust o per imperatius laborals) i després un
recompte de perills i dèficits (auge del castellà com a llengua de
socialització entre els joves, percepció del català com a idioma
innecessari, majoria insultant del castellà i l'anglès en els productes
culturals i d'oci, provincianisme de celebritats i referents socials que
adopten el castellà per fer-se perdonar el seu origen en un mercat més
ampli, etcètera).
La tercera fase és elaborar un pla d'emergència, que per a mi es basa en
quatre mesures. Primera: Militància lingüística –rocosa, insubornable–
dels catalanoparlants. Això sol pot començar a modificar el paisatge
lingüístic, i en tenim proves. Segona: Inversió massiva en la
catalanització de la vida pública, en l'àmbit social, mediàtic i
cultural (això s'està fent, però en un grau insuficient per corregir les
inèrcies del mercat). Tercera: Definir un model de país que ja no passi
pel creixement desbocat i la precarietat laboral. I quarta: Establir
per llei l’obligatorietat del coneixement del català i el seu ús
preferent en tots els àmbits. Aquesta és la clau per amorosir l’actitud
d’una part de la immigració i oferir la porta de sortida a una altra
part, la més hostil. Aquest quart punt desborda els límits de la
Constitució, i ens porta, inevitablement, al conflicte amb l'Estat. Un
altre cop, sí... Però cal afrontar la nostra veritat incòmoda: Sense
prendre riscos, el futur del català es mesura en algunes dècades.
Toni Soler, 30.11.2025
