... Jo em vaig criar a la Badalona dels anys setanta, i quan tornava d’escola, si en una cantonada sentia palmas
corria en direcció contrària perquè els que ens atracaven amb navalles
eren “xarnegos” o “quinquis”, els pares dels quals vivien en suburbis o
en barraques de la part alta de Badalona o de Santa Coloma. La Badalona de fa 50 anys era una ciutat amb una gran conflictivitat
social, com la d’ara. Amb autòctons que se sentien arraconats pels
nouvinguts (i per un règim que reprimia la catalanitat). Hi havia gent
comprensiva i gent insolidària, com ara...
Alejandro Fernández, líder del PP català i fill d’immigrants asturians, va escriure això a la xarxa X: “Lo
de intentar comparar a las honradas y humildes familias que llegaron a
Cataluña desde otros lugares de España con los ocupas desalojados en
Badalona, es la prueba de que la izquierda ha perdido definitivamente la
cabeza...” M’exclamo per la seva sinceritat, però també
l’agraeixo. Fernández deixa clar que l’important de tota aquesta qüestió
és si els subjectes són espanyols o no. Comparar un immigrant africà
amb un d'espanyol, per a ell, deu ser un insult. I això també val per a
Albiol, el pare del qual va venir des de Vélez-Blanco el 1960 per “buscarse la vida”, segons llegeixo al diari La voz de Almería. Per sort per a ell, a diferència dels buscavides actuals, ell tenia el DNI correcte.
Toni Soler, 21.12.2025
