Hauria pogut passar quan l’onada era irresistible, quan
la independència la defensaven els que ara mateix no ho recorden. En
aquell moment el PSC de Pere Navarro, per respecte als seus principis
fundacionals i per la pressió de la seva ala catalanista, va
presentar-se davant l’electorat proposant una “consulta legal i
acordada”. Després va gosar trencar la disciplina de vot al Congrés dels
Diputats, en defensa del referèndum. Celestino Corbacho
demanava refundar la federació catalana del PSOE. Però al final van ser
els catalanistes com Maragall, Elena i Geli els que van marxar, i el
partit va patir una fuga de vots en diverses direccions. A Miquel Iceta
els seus companys del PSOE li van dir que l'Estat no negociaria mai, que
la cosa es resoldria a les males...
Hauria pogut passar quan Iniciativa (ICV) es va veure
desbordada pel 15-M i la crisi, i van emergir la CUP i el Procés
Constituent d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, forjant un nou pol
independentista d'esquerra...
Hauria pogut passar quan CiU es va trencar, CDC es va veure assetjada per la corrupció i va decidir refundar el partit i canviar-li el nom...
I encara hauria pogut passar, malgrat tot, si el 3
d'octubre, després de l’èxit internacional del referèndum, de la
indignació contra la policia i contra el rei, Puigdemont i Junqueras
haguessin vist que era el moment d’aprofitar el desconcert espanyol per
accelerar, i encarar el conflicte inevitable amb els carrers a vessar...
En aquestes quatre ocasions –pel cap baix– es va perdre l’oportunitat
d’alterar el curs dels fets. Ens hem de preguntar si van ser quatre xuts
al pal –un cas d’inaudita mala sort– o si, com sol passar a la
història, les coses van anar així perquè no podien anar d'una altra
manera...
Toni Soler,7.9.2025
