pd 1818 La veritat i la mentida 1

​(arafa...)

... Sí, el moviment independentista es va desenvolupar al costat de tres partits que eren un desastre. ¿Sabíem que CiU tenia corrupció a dins i que ens aniria petant als morros encara que no hi tinguéssim res a veure? Sí, i ens embrutava, i el xantatge a què ha sotmès els altres partits per netejar-se ha estat escandalós. ¿Sabíem que podriria les relacions amb ERC? Sí. ¿I sabíem que ERC era com aquells decorats dels westerns, que darrere hi havia molt poca cosa? Sí. ¿Pensàvem que la CUP era una calamitat? I tant, t’ho diuen ells, com molts militants d’Esquerra i de Convergència ratificarien fil per randa el que estic escrivint... La mentida, però, és perillosa perquè crea addicció, ... Si no volen continuar fent el ridícul ... i perdre el capital humà acumulat, els líders independentistes haurien de buscar la tan reclamada unitat d’acció, sí, però abans que per qualsevol altra cosa, per dir la veritat i per consensuar un relat creïble. Altrament, la independència, que és una causa justa i cada dia més necessària, pot acabar bastardejada per uns interessos de partit que s’assemblen molt als monopolis polítics de què volem fugir. Ras i curt: si no s’explica clarament per què no es van poder construir les estructures d’estat, per exemple, és molt probable que no es puguin construir a mitjà termini...

Francesc Serés

pd 1817 L'esquerra i l'incivisme

(arafa...)

... El paternalisme que malcria és una actitud habitual dels ajuntaments davant l’incivisme. Són més de recollir la merda que d’incomodar el cagador... Siguin de dretes o esquerres, pensen que multar irrita els que els voten i posa en perill la reelecció. Però, si són d’esquerres, a això s’hi suma una coartada ideològica: la boirosa línia que separa cert incivisme de la marginació. (No, evidentment, el més greu i sagnant: el frau fiscal.) Els repugna multar els més pobres. I no poden, esclar, multar només els benestants. Solució: multem ben poc i reduïm el cos d’agents cívics (¿ho són els agents de la Guàrdia Urbana?). Còmode i barat... L’esquerra hauria d’entendre que tolerar l’incivisme no ajuda gens els més desfavorits. Són els més rics, en tot cas, els que es poden aïllar davant la fallida de la convivència, els que es poden refugiar en barris residencials. I són els pobres els obligats a conviure intensament amb veïns difícils. I ja sé que la convivència és una font de tolerància i enriquiment, però és, també, un infern quan impera la impunitat de l’incivisme.

Una norma bàsica de govern hauria de ser no fer mai lleis ni normes sense tenir la voluntat i la capacitat de fer-les complir... l’espectacle d’una llei ignorada soscava totes les altres lleis. La feina de l’esquerra és garantir que les normes i les lleis són democràtiques -i denunciar, canviar i desafiar les que no ho són-, però és, també, fer-les complir, perquè si són democràtiques serveixen, sobretot, perquè no imperi la llei del més fort.

Albert Pla Nualart

pd 1816 No ho fem bé

(arafa...)

 

D’acord, no és fàcil fer política amb els líders presos o exiliats, una ingerència contínua del poder judicial i una oposició 'destroyer' que refusa qualsevol consens (fins i tot el democràtic). No hi acaba d’ajudar tampoc que una part del sobiranisme comenci a festejar amb el lema més reaccionari dels populismes: poble bo contra polítics dolents (tot i tenir polítics presos i exiliats). I tampoc hi ajuda que tots plegats sembla que sortim cada matí a la cacera o de traïdors o d’aventuristes, amb una agror primitiva. Però el sobiranisme hauria de trobar un equilibri consensuable entre dos objectius: aprofitar al màxim totes les possibilitats de fer coses en l’actual situació i deixar ben clar que la principal causa de l’anormalitat que vivim es diu Llarena (com a metàfora). Som lluny d’aquest equilibri... L’efecte és un espectacle depriment...

 

Vicenç Villatoro

pd 1815 Entrevistes a polítics agressius

(arafa...)

 

... (A les entrevistes) l’agressivitat la posa el polític d’entrada per desactivar l’interlocutor i produir un vídeo 'hooligan' d’autoconsum entre els convençuts. Tant és que li demostrin amb dades que menteix. L’important no és que el polític digui la veritat sinó que se’l vegi enfadat de veritat (encara que tot sigui una farsa). Naturalment, d’aquest tipus de comportament no en pot sortir res que ajudi al servei públic ni al debat públic.

Antoni Bassas

pd 1814 "Farai un vers de dreit nien"

(arafa...)

Voldria escriure un text que no parlés de res, perquè la realitat és massa dura i, ho he de dir, se m’ha tornat del tot inintel·ligible... No parlaré de com la veritat del nostre octubre de l’any passat és tergiversada per les autoritats espanyoles. No parlaré de com la portaveu del govern socialista repeteix amb tècnica goebbelsiana que les imatges del primer d’octubre de l’any passat, la majoria, eren falses… Hi ha gent que no té vergonya. Però ella va repetint que la majoria d’imatges eren falses i els espanyolets la creuen perquè els convé creure-se-la i així poden viure tranquils sabent que tenen un enemic que és un mentider, un simulador, que, a sobre de voler trencar la sacratíssima unitat de la pàtria, ordeix una teranyina de falsedats i insídies... És el desplaçament dels relats, com en diuen ara...

No parlaré del nostre octubre commemoratiu, ple de manifestacions i d’infiltrats i d’inconsistència política. Ple de contradiccions entre els partits independentistes i d’estupideses infantiloides de pati d’escola dels espanyolistes, que abandonen el Parlament quan una cosa no els agrada. Un octubre incert en què els partits independentistes, si és que ho són, es contradiuen tant com poden. Mentre el president de fora clama pel diàleg i per anar a poc a poc, el president de dins atia la protesta i fa ultimàtums a Madrid i alhora engega els Mossos a reprimir aquells que ha atiat. ¿Tan difícil és posar-se d’acord? Avantposar el país als partits? Deu ser la cosa més difícil del món. Deu ser impossible.

Narcís Comadira

pd 1813 Un sol poble (i 2)

(arafa...)

... atesa la potència i presència de la cultura espanyola a Catalunya, i els segles d’espanyolització activa, totes les polítiques desplegades pel catalanisme (televisió, escola, ús públic de la llengua, suport a la cultura en català), de fet, només tenen la capacitat d’aturar la tendència a la substitució del català pel castellà i fer mínimament viable la llengua catalana com a llengua d’ús públic normalitzat. Res més que això. I, encara, amb moltes dificultats... des de l’espanyolisme s’insisteix en la caricatura interessada perquè és funcional per aturar el sobiranisme i, sobretot, revertir els avenços del catalanisme. Han decidit que la millor arma de què disposen és conrear la fractura social, dinamitar els consensos i "romper Cataluña", com deia Aznar, o "montar un Ulster" com suggeria Jordi Cañas... quan certa esquerra s'abona a la tesi de la divisió i reacciona de manera ferotge contra la idea d’un sol poble està abjurant de la tradició del catalanisme popular per abraçar, en el fons, un programa espanyolista que la porta a alinear-se 'de facto' amb la dreta més reaccionària i antidemocràtica...

Jordi Muñoz

pd 1812 Un sol poble 1

(arafa...)

... Una certa esquerra catalana s’ha girat agressivament contra una idea, la de "Catalunya, un sol poble", que té una genealogia clarament vinculada a les esquerres i al catalanisme popular... "un sol poble" és el programa bàsic que lliga la lluita per la democràcia i la igualtat social amb la de l’autogovern i la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. És la tradició dominant en l’antifranquisme català. És, això sí, l’expressió d’un projecte polític més que no un instrument d’anàlisi de la realitat... Si una determinada esquerra catalana, que ha anat adoptant unes posicions antiindependentistes cada cop més extremades, reacciona de manera furibunda ... és perquè comparteixen la interpretació, profundament deformada, que fa el nou espanyolisme d’aquesta idea. Aquest espanyolisme presenta la idea d’un sol poble com la base d’un suposat programa assimilacionista i uniformitzador. Però aquest mai no ha estat el seu significat...

Jordi Muñoz