pd 1157

"Si la societat catalana s'acovardeix, si la vencen amb

​ ​

​la por, estarà perduda; només seran unes províncies (del llatí: per venci = per vençuts) més, sotmeses a la cort i no aconseguiran res."                                                                                                                                               Suso de Toro

pd 1156

"Als oprimits primer se'ls castiga i després se'ls utilitza com a repressors, desplaçant el seu rancor cap als seus congèneres que es rebel·len... és absolutament obscè. O sigui, franquista."

Suso de Toro

pd 1155

"L'odi sempre és imprecís. Es fa difícil odiar amb precisió, perquè amb la precisió arriba la tendresa, la mirada, l'escolta. Per odiar calen certeses absolutes i oblidar el matís que reconeix cada persona, amb les seves qualitats múltiples i contradictòries, com un ésser humà."

Carolin Emcke

pd 1154

"Fora de Catalunya la por és l'aire invisible que es respira, la por d'expressar-se. Precisament el que ha volgut fer el govern espanyol, i en part ho ha aconseguit, és que els catalans també tinguin por. "La por guarda la vinya": ho saben la casta de privilegiats que es beneficien de l'statu quo..."

Suso de Toro

pd 1153

"Tothom troba en cada polític qualitats o defectes, i això és tan subjectiu com l'amor, perquè el polític és en realitat l'encarnació, el vehicle, per a l'ideal de societat de cadascú... tot i així, quan veig un polític, el primer que penso, potser l'únic que penso, és si és o no és un cínic."

Empar Moliner

pd 1152

" Recolzant-nos en els ulls brillants de les criatures, que encara poden sentir la màgia i a bellesa de la ficció i que inauguren, en el seu imaginari, un Nadal etern que tornarà sempre... Entaulant-nos, encara un any més, a l'entorn d'una sopa de galets, per més que resulti anacrònica en aquests temps de cuines de fusió"

Marina Subirats

pd 1151

"... les festes antigues eren la celebració d'una comunitat, d'un vincle que relligava, d'aquí ve religió. Era el moment en què tothom s'aturava per afirmar la creença comuna en els mateixos mites, per cantar les mateixes cançons i compartir el mateix gest i el mateix plat, per celebrar una identitat col·lectiva i una adhesió a una cultura i a un poble..."

​                                                                                   Marina Subirats​

 

 

pd 1150

"Tinc la sensació que s'ha generat, des de l'àmbit polític i mediàtic, la idea que aquestes eleccions - enteses com un episodi més del Contraprocés per a la reunificació d'Espanya - són l'oportunitat d'arrencar les arrels de l'independentisme. I que el catalanisme i fins i tot la catalanitat són aquestes arrels. En molts discursos públics surt, metafòricament, aquesta idea d'arrencar o fins i tot la d'extirpar."

Vicenç Villatoro

pd 1149

"(Per PP i C's) es tracta, en definitiva, de desmantellar un model (d'escola) que funciona per implantar-ne un altre que ja ha demostrat ser un complet fracàs. Perquè es basa en l'estultícia, l'odi i la mentida. Sí cal que ens adoctrinem, i molt: per prevenir-nos de governants així."

Sebastià Alzamora

pd 1148

​"Com diria el millor Azaña, damunt l'Estat hi ha acampada una elit que ha fet​ del nacionalisme intransigent, autoritari i populista la seva opció de legitimitat política. I la Catalunya lliure i democràtica els fa nosa."

Ferran Mascarell

pd 1147

"Al final ho han aconseguit. Socialistes i populars són responsables d'haver forjat polítiques d'odi envers tot allò que han fet, fan i defensen els catalans. Ens tracten de lladres quan hem estat salvadors. Ens tracten de poc dialogants quan per a ells el diàleg suposa imposar."

Ferran Mascarell

pd 1146

" El gran mèrit polític d'Aznar i la FAES, sobre el qual descansa el regnat de Rajoy, és haver transformat el franquisme sociològic existent en franquisme polític. I és un franquisme sociològic i polític que, sobretot en certs territoris de l'Estat, és transversal en l'anomenada esquerra i en la dreta, unides les dues en un arc que té com a clau la monarquia."

Suso de Toro

pd 1145

​Les veritats alternatives són les mentides dels que tenen poder per imposar l'hegemonia i desqualificar els que la qüestionen...
"El ​que he fet no s'ha fet mai a Europa des de la Segona Guerra Mundial" (Mariano Rajoy).

Per desmentir els que l'acusen de timorat, aixeca acta del seu fracàs. Tard o d'hora les veritats alternatives decauen.

Josep Ramoneda

pd 1144

​ " V​aig ser a la manifestació de Brussel·les i no vaig veure odi... Més enllà de a manifestació, l'ús de la paraula odi aplicada la Procés em sembla trist i desafortunat. Queixar-te quan creus que t'estan tractant malament no és odiar, és legítim. Honestament, no veig en les expressions centrals i majoritàries del catalanisme ni odi a Espanya ni odi a Europa."

Vicenç Villatoro

pd 1143

​"El dia 22 de desembre no hi haurà cap miracle (ara, qui promet miracles pot sortir-ne escaldat). Una victòria sobiranista serà tot just l'inici d'una etapa de represa, de resistència i d'agre combat contra un Estat que se sentirà humiliat."

Toni Soler

pd 1142

​"Des del punt de vista democràtic, els discursos del president del govern espanyol i del rei Felip, agressius i amenaçadors són intolerables, només s'entenen en una Espanya que no ha sortit del franquisme, simplement l'ha continuat reformant."

Suso de Toro​

pd 1141

"La decisió d'enviar cinquanta policies a Catalunya per protegir només els candidats i els polítics dits constitucionalistes sembla treta d'un manual sobre com organitzar i guanyar eleccions a les colònies. Pertany a un imaginari perfectament colonial."

Vicenç Villatoro

pd 1140

​ "Una obvietat: la dels presos polítics és una qüestió política. Les decisions, l'arbitrarietat, la frivolització, les pressions i els càlculs entorn dels presos polítics no pertanyen a una lògica jurídica sinó a una lògica política... Jurídicament, només una constatació: en la festa del seu 39è aniversari, la Constitució espanyola serveix per posar demòcrates a la presó."​

Vicenç Villatoro

pd 1139

​"​És lògic que molta gent cregui que la monarquia és "el que és normal" i que no s'atreveixi a pensar una altra cosa i, encara menys, a manifestar-ho... A Espanya "la gent normal" té por de pensar i té por d'expressar-se. Al Regne d'Espanya hi mana la por."

Suso de Toro

pd 1138

​ "​En el pacte de la Transició, els poders franquistes van acceptar un règim democràtic sempre que hi hagués tres temes intocables, tabús, on la democràcia mai no podia arribar: la unitat d'Espanya, la monarquia i la revisió (política o penal) de les responsabilitats del franquisme... quaranta anys després encara som aquí."

Vicenç Villatoro

pd 1137

" El concepte borreguer de majoria silenciosa suposa una població majoritàriament incapaç de raonar i expressar-se lliurement i que actua com una massa amorfa a la qual cal conduir amb la vara. Va ser introduït al final del franquisme per periodistes del règim."​

Suso de Toro

pd 1136

​"Si l'1-O no ens van prendre les  ​urnes, el 21-D no ens prendran el vot"

Salvador Cardús Ros

pd 1135

"Si el sobiranisme no té forces per imposar el seu objectiu final, l'unionisme tampoc en té ​per reespanyolitzar Catalunya, consigna d'un Cs cada cop més radicalitzat. Si no ho va aconseguir Franco, no crec que ho aconsegueixin Rivera i Arrimadas"

Josep Ramoneda

pd 1134

​"Fora de Catalunya... han aconseguit ofegar les veus dissidents i la ideologia dominant és el conformisme i la submissió al poder establert com a cosa natural".​

​Suso de Toro​

pd 1133

​"Contra els pronòstics raonables i contra la propaganda amb què ens ofeguen, la societat espanyola ​és avui més reaccionària que fa quaranta anys"

 Suso de Toro

pd 1132

​ "Quins temps, ​aquests, en què la paraula DEMOCRÀCIA ha esdevingut un eslògan subversiu, que cal retirar! Quins temps, ​aquests, en què la paraula LLIBERTAT és considerada per algú una ofensa! Quins temps, ​aquests, en què algú encara creu imprescindible demanar totes dues coses!"

Vicenç Villatoro

pd 1131

"Si alguna cosa passa és perquè pot passar. Rajoy ha fet el que ha fet perquè ha pogut. Perquè la Unió europea l'hi ha permès, tot i que amb matisos, i perquè la societat espanyola l'hi permet. La societat espanyola, en el seu conjunt, és capaç d'avalar la intervenció per la força a Catalunya. És el que hi ha."

Suso de Toro

pd 1130

​ARA dissabte, 30 de setembre del 2017

EL QUE TU I JO SABEM (i 2)

Toni Güell

​

He vist mitjans mentir fins a desbordar Orwell. He tornat a veure que l’enaltiment del feixisme i les agressions dels feixistes als carrers i a les xarxes surten a Espanya, aquests dies com gairebé sempre, de franc. He vist mitjans espanyols anomenar “ciutadans amb banderes espanyoles” els ultres de diverses concentracions. He vist membres de les forces de seguretat de l’Estat aplaudir simpatitzants que els feien la salutació feixista...

...

He vist confirmar-se que el govern del PP havia muntat una policia secreta per perseguir adversaris polítics. He vist que s’intentava fer recaure la querella contra els manifestants del 20-S en el jutge que engarjola titellaires.

...

He vist l’Estat imposar als Mossos el comandament d’un coronel de la Guàrdia Civil que va presentar-se com a voluntari per col·laborar en el cop d’estat d’un altre guàrdia civil, el qual, aquests dies, ha qualificat de cop d’estat el referèndum català.

I m’he vist, com salta a la vista, en serioses dificultats per condensar en frases comprensibles tots els sarcasmes continguts en els fets que he vist.

pd 1129

ARA dissabte,  30 de setembre del 2017

EL QUE ​TU I JO SABEM​ (1)

Toni Güell

He vist taxistes, tractors, castellers, estudiants, estibadors, educadors, bombers, veïns i el públic del Liceu abduïts no tant per idees com per fets materials: que un tribunal hiperpolititzat va trinxar un Estatut aprovat per dos Parlaments i referendat amb dos milions de vots, i que això va anar seguit d’una ofensiva de recentralització contrària al pacte constitucional.

He vist l’autonomia desaparèixer a mans del govern central, sense l’aprovació del Congrés i en un vist i no vist.

He vist el nepotisme, fet Tribunal de Comptes, imposar multes milionàries als que van promoure un procés participatiu no vinculant.

He vist que es requisaven cartells de particulars; que s’intimidava ciutadans i periodistes obligant-los a identificar-se; que es violava el secret postal; que es tancaven llocs web per motius ideològics i sense notificació prèvia; que es bloquejaven comptes bancaris de colles castelleres; que en domicilis privats, seus de partits polítics i empreses es practicaven escorcolls i detencions sense ordre judicial o amb l’ordre d’un jutge que després es desentenia de l’operació policial. He vist periodistes europeus preguntar al portaveu de la Comissió Europea per tot això, i he vist l’ONU cridant l’Estat a respectar els drets fonamentals a Catalunya.

pd 1128

​ARA dissabte, 17 de juny del 2017

SENSE COMPLEXOS

​Empar Moliner

El fiscal general de l’Estat, que té un cognom predestinat (es diu Maza), ha dit unes paraules que m’apresso a reproduir mentre contemplo la planta pebrotera que tinc, ufana, a la taula on escric: “La fiscalia actuarà sense complexos contra els voluntaris del referèndum de l’1 d’octubre si considera que s’incompleix la llei”. De moment, però, ha advertit que això és (atenció a la frase) “una mera hipòtesi que no s’ha produït”. Naturalment, amic. Una hipòtesi no pot haver-se produït perquè llavors ja no seria una hipòtesi.

Sense complexos. Em sorprèn que digui “sense complexos”, perquè, sincerament, si una cosa no té el govern d’Espanya són complexos a l’hora d’actuar. No n’ha tingut mai. ¿Que s’ha de declarar la guerra de l’Iraq? Sense complexos. ¿Que s’han de posar els peus a la taula del president dels Estats Units, perquè allà on vas fes com veuràs? Sense complexos. ¿Que s’ha de dir que el Prestige són uns fils de plastilina? Sense complexos. ¿Que s’ha de dir que la corrupció del PP són casos aïllats? Sense complexos. ¿Que s’ha d’enviar l’Ana Botella a parlar en anglès per provar de dur els Jocs Olímpics a Madrid? Sense complexos. ¿Que s’ha de pagar per no acollir refugiats? Sense complexos. ¿Que el Banc d’Espanya diu que dona per perduts (per perduts!) 39.542 milions públics del rescat a la banca? Sense complexos. ¿Que s’ha de firmar un acord amb en Florentino Pérez perquè, si la guingueta petroliera que ens ha muntat no funciona, l’home cobri? Sense complexos. ¿Que s’han de pagar “favors” als països, com admeten, perquè malparlin del referèndum de Catalunya? Sense complexos...

pd 1127

​ARA dissabte, 17 de juny del 2017

FE D'ERRADES

Vicenç Villatoro​

FA UNS DIES, en aquest mateix espai, vaig escriure que a hores d’ara, pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, només hi ha dues opcions en catàleg: la independència (votant sí) o deixar les coses tal com estan (votant no, no votant o impedint que es voti). M’equivocava. L’article era un intent de dir que l’anomenada tercera via, del tot respectable, que passaria per millorar el finançament, fer les infraestructures que calen i garantir el paper del català, havia estat treta del catàleg per l’immobilisme de l’Estat. I això ho continuo creient. Però em vaig oblidar (d’aquí la fe d’errades) de la quarta via: no deixar les coses com estan ni millorar l’autogovern, sinó recular. I si la tercera via no és ara en el catàleg de les possibilitats reals, la quarta (la reculada) sí que hi és. Potser fins i tot més que quedar-nos com estem. El finançament empitjora, les infraestructures no es volen fer i sembla que el Constitucional ara vol refer a la baixa el paper social del català. Per tant, les dues opcions realment presents serien la independència o la reculada. Un amic meu unionista em deia: si no haguéssiu plantejat la independència, ara no us trobaríeu amb la possible reculada. Li vaig respondre: si no haguéssiu plantejat la reculada (en temps d’Aznar), potser ara no us trobaríeu amb la possible independència.

pd 1126

​ARA dissabte, 17 de juny del 2017

L'ESTAT, ADDICTE AL MENYSPREU

Antoni Bassas​

UNA PERIODISTA pregunta al ministre portaveu espanyol que per què els Mossos no són integrats a l’Europol i l’Erzaintza sí, quan tots dos cossos policials ho reclamaven des de feia temps. I que per què no es poden convocar 500 places noves dels Mossos (només 50) si estem en màxims d’alerta terrorista. I el portaveu, amb cara de “Què dius ara!”, contesta que no en té ni idea, del que li pregunta, però que sortint de la sala de premsa de la Moncloa procurarà informar-se’n, i tot dit amb l’ofici que dona estar assegut a la cúspide de l’Estat, repartir premis als aplicats (bascos) i càstigs als díscols (catalans), i pensar en el gintònic que es prendrà abans de dinar. Quan diuen que faran servir la llei es refereixen a la llei de l’embut. Quan conviden a ocupar-se del que afecta la gent, volen dir la seva gent. L’Estat ja ha desconnectat de Catalunya fa molt de temps

​(Publicat el dia dels atemptats, però escrit un o dos dies abans)​

pd 1125

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017

FER EL QUE CAL FER (i 2)

Toni Soler

​ESTÈTICA. També es podrà dir, en algun cas amb pena, d’altres amb alleujament, que la mítica frase d’Unamuno -“ Os pierde la estética ”- ha passat a millor vida. L’estètica ens ha perdut tant, i durant tant de temps, que ens ha privat de tota opció de victòria davant d’adversaris experts, d’Olivares a Aznar, que saben que l’estètica només compta si és l’ornament de l’èxit. Ara ja no. Ara la por tarradellista a fer el ridícul s’ha vist substituïda per la determinació de fer el que cal fer. Al Parlament es va votar el que calia votar i, com diu Andreu Barnils, els catalans emprenyats han canviat de bàndol. Cal recordar que la tramitació de l’Estatut del 2006 va ser estèticament impecable; que les manifestacions de la Diada han estat massives, netes, pacífiques, somrients; que la gent ha fet tot el que calia, estèticament, per posar en mans de les institucions el poder per satisfer les seves demandes. Davant del dilema entre obeir aquesta massa democràtica i somrient, o bé doblegar-se davant la dictadura dels uniformats i els reglamentistes, el govern català ha fet el que tocava. I si ha estat matusser, dubitatiu i maldestre, també ha estat valent, i honest, i profundament democràtic, cosa que no poden dir molts dels seus adversaris.

pd 1124

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017​

FER EL QUE CAL FER (1)

Toni Soler

VOTAR. Es podrà dir que el sobiranisme ha estat maquiavèl·lic, per allò que el fi justifica els mitjans. Però com que tot aquest merder s’està fent per eludir la repressió d’un Estat amoral, i per complir un mandat popular d’amplíssim suport -és a dir, per convocar un referèndum-, tot el que ha passat, encara que hagi resultat lleig, penós i procedimentalment dubtós, resulta un mal menor, sobretot si es té en compte que l’alternativa -la que exigien Albiol, Arrimadas, Iceta i Coscubiela- era la rendició i la fallida de la democràcia a Catalunya. Per sort, encara podem dir als nostres fills que en aquest país el vot té un valor. El vot per damunt de la força; per damunt de la llei, quan la llei només serveix per protegir-se a ella mateixa; per damunt, esclar, dels procediments. És un paradigma nou, que contrasta escandalosament amb la terrible afirmació del president del Tribunal Suprem: “ La unidad de España es la base última del estado de derecho ”.

pd 1123

​ARA​ diumenge, 10 de setembre del 2017

EL MAMBO ÉS LA RESPOSTA

David Miró

A diferència del 9-N, aquesta vegada el govern espanyol està disposat a suportar el desgast en imatge que li suposaria apostar per la repressió per impedir l’1-O. Ha arribat a la conclusió que l’alternativa és molt pitjor i per tant Catalunya s’ha de preparar per a una escalada mai vista. Ara bé, és això garantia d’èxit? No té per què. En totes les revolucions, la primera resposta del poder establert és la repressió. La clau, per tant, és aquest concepte tant de moda actualment que es diu resiliència, la capacitat psicològica per adaptar-se positivament a situacions adverses. Si la societat catalana es mostra resilient, si no es perd l’esperança, si troba maneres originals, alternatives i fins i tot lúdiques, per fer front a l’embat de l’Estat, té moltes possibilitats, a la llarga, de sortir-se’n. Davant els intents de dramatitzar el xoc i de pintar una Catalunya a la vora de l’enfrontament civil, el mambo de la CUP, és a dir, l’alegria combativa, és la resposta. En canvi el desànim, les divisions internes i el mal humor són garantia de derrota.

pd 1122

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017

ESCARAFALLS

Vicenç Villatoro

QUAN VEIG la vicepresidenta espanyola fent escarafalls sobre la poca qualitat democràtica del ple sobre la llei del referèndum o sobre la manca de garanties democràtiques del mateix referèndum, tinc una íntima sensació d’estafa. És com si algú, que no vol que corris, et lligués els peus i després es posés a renyar-te: “És que corres molt malament!” De vegades aquests escarafalls els fan altres persones que figura que no són els qui t’han lligat els peus però et diuen també que Catalunya és una república bananera. Potser sí. Però, per mantenir la metàfora inicial, si volen jutjar com corres, primer han d’exigir que et deslliguin les cames. Pot ser que amb les cames deslligades continuéssim corrent malament. I llavors s’hauria de denunciar amb força. Però mentre anem amb les cames lligades això no es pot saber. Si creuen que el ple del Parlament no va ser ben portat pels independentistes, si creuen que les lleis aprovades tenen dèficits democràtics, el primer que han d’haver fet és lluitar amb totes les seves forces perquè hi hagi un referèndum pactat d’autodeterminació. Si no, participen també poc o molt en l’estafa. Diuen que et critiquen perquè corres malament, quan de fet et critiquen perquè vols córrer (i no hi tens dret!).

pd 1121

​ARA divendres, 16 de juny del 2017

EL PROBLEMA ESPANYOL

Vicenç Villatoro

​NO TINC cap simpatia ideològica per Podem. Però reconec que amb la moció de censura ha aconseguit l’herència, gairebé en monopoli, del regeneracionisme espanyol, per incompareixença del PSOE. Curiosament, el seu diagnòstic del problema d’Espanya té un denominador comú amb el que va llegir Guardiola i fins i tot amb el substrat de la sentència europea contra Espanya pel cas Atutxa: hi ha un sector a Espanya que patrimonialitza l’Estat i la nació, que atura tota reforma i que, quan es veu en perill, pot entrar en una deriva autoritària i rebaixar fins on calgui la qualitat de la democràcia. Ho va fer davant del cas basc, i li va funcionar la coartada de la violència. Ho ha fet més en el català. Les teràpies per al problema espanyol no coincideixen. Iglesias no és Azaña, però va mig fer d’Azaña: denunciar el problema secular d’Espanya i proposar-hi una solució espanyola (diferent de la del sobiranisme català). L’Espanya que no vol ser regenerada i que està disposada per evitar-ho a perdre llençols democràtics en cada bugada va creure que havia guanyat el debat quan va veure que podia fer servir, contra el regeneracionisme d’Iglesias, el fervor patriòtic. Potser tenen raó. Si en tenen, el problema espanyol encara és més gros.

pd 1120

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017

LA PERVERSIÓ DEMOCRÀTICA ÉS VOSTRA (i 3)

Ignasi Aragay

​Davant la vostra incapacitat de dialogar políticament, al final hem forçat un reglament parlamentari per dotar-nos d’una llei que ens ho permeti perquè som profundament democràtics i legalistes, i llavors us heu posat a cridar frenèticament. Heu convertit la cambra catalana en una olla de grills, heu tret tota l’artilleria de paraules gruixudes, ens voleu fer passar davant d’Europa i del món per colpistes amenaçant-nos d’inhabilitar els nostres representants polítics i els funcionaris i ciutadans que hi col·laborin, de ficar-los a la presó i de quedar-vos el seu patrimoni. És inaudit i intolerable. Recorda massa la perversió de les condemnes franquistes acusant de sublevats - auxilio a la rebelión, en deien- els republicans que havien defensat la democràcia, portant-los a la presó i la mort. No pot ser que sempre acabeu igual. Teniu un problema greu i aquest problema es diu intolerància, nacionalisme i anticatalanisme.

 

La perversió democràtica és vostra, no nostra. Sí, vosaltres teniu tota la capacitat coercitiva d’un estat per fer-nos quadrar, per fer-nos passar pel que no som, per fer-nos por, per dividir-nos. Nosaltres només tenim un autogovern sota vigilància, ofegat, i la voluntat profundament democràtica de moltíssima gent. Les forces, esclar, són clarament desiguals. Però farem triomfar la democràcia i ho farem com fins ara: civilitzadament. No aconseguireu provocar-nos, no aconseguireu canviar-nos. Anirem fins al final sense perdre el somriure ni les maneres. Perquè això no és una guerra bruta, això és una lluita democràtica i la volem de debò, la democràcia, tota sencera. Per això sortirem massivament al carrer per dir que persistirem, per mostrar al món un cop més que som gent demòcrata i pacífica, i per deixar clar que per molt difícil que ens ho poseu, l’1-O votarem, i tant que votarem.

pd 1119

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017

LA PERVERSIÓ DEMOCRÀTICA ÉS VOSTRA (2)

Ignasi Aragay​

​...

​

Sempre hem estat immaculadament pacífics, cívics i dialogants. Fa temps que vam deixar enrere el nacionalisme identitari per un republicanisme ciutadà on hi càpiga tothom, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli. Hem sortit al carrer sense trencar ni un plat, milions de persones d’ideologies molt diverses, any rere any, ferms i respectuosos, per demanar sisplau que ens deixeu votar, que deixeu que ens comptem democràticament. Hem votat un Parlament amb majoria absoluta independentista. I ni així. Ni així us heu donat per al·ludits. Per activa i per passiva ens heu dit que no, que no ens permetreu fer un referèndum d’autodeterminació, que no el voleu pactar.

​...​

pd 1118

​ARA diumenge, 10 de setembre del 2017

LA PERVERSIÓ DEMOCRÀTICA ÉS VOSTRA (1)

Ignasi Aragay

​Senyor Rajoy i senyora Soraya, senyors Sánchez i Rivera, senyora Arrimadas, senyors Iceta, Albiol i Coscubiela, senyors jutges i fiscals, senyors editorialistes de la premsa espanyola: no tolerem que ens feu passar per antidemòcrates als qui volem posar unes urnes. No ho som. De cap manera. Al contrari. És una burla al que som i representem, al present i el passat d’aquest país, a tantes persones que van lluitar per la llibertat d’Espanya i de Catalunya i que ara, legítimament, creuen que el millor per a tots és un referèndum, com es fa en els països civilitzats i raonables, on les lleis i les Constitucions no s’usen per empresonar la voluntat dels ciutadans, sinó per servir-la.

Som demòcrates. És inacceptable que ens feu passar per autoritaris, per chavistes, per nazis. Això sí que no. Som demòcrates. Som els que vam lluitar per la democràcia en plena dictadura, som els que vam creure durant la Transició que l’Espanya democràtica respectaria la voluntat dels catalans. Mentre va existir ETA ens dèieu que, si era pacíficament, tot estava permès. Però després ha resultat que no, que ni parlar-ne, que a la pràctica això mai, que Catalunya només pot ser una democràcia de segona, no sobirana, que només el conjunt dels espanyols poden decidir el futur dels catalans, que no som una nació.

​...​

pd 1117

​ARA divendres, 16 de juny del 2017

VOTA QUE NO

Empar Moliner

​Vota que no. Vota que vols seguir a Espanya, que t’està bé, que potser no t’agrada com és ara (a ningú no li agrada la corrupció del PP) però que aspires potser d’aquí un temps a reformar-la. Vota que no perquè has conegut Espanya així i t’agradaria que així continués. Vota que no perquè et sembla que esdevenir un estat no t’afectarà. Vota que no per donar una mica de nivell als arguments: t’ofèn que algú digui que no vol la independència perquè no vol renunciar a García Lorca. Vota que no, per exemple, perquè a tu et fa il·lusió pertànyer a l’estat que elabora el Jabugo i el Pérez Pascuas, beneïts siguin. Vota que no per un sentiment nacional (digue’n com vulguis, si et vols guardar la paraula nacionalista només per als altres). Vota que no per por que quatre militars descontrolats es posin nerviosos... Vota que no perquè tens família en regions que no són aportadores sinó receptores i saps que sense Catalunya no se’n sortirien (ho han dit, molt sincerament, els presidents d’aquelles comunitats). Vota que no perquè preferiries ser monolingüe. Vota que no perquè tu vols que el partit que votes, un dia, presideixi Espanya. Vota que no perquè prefereixes boig conegut que savi per conèixer. Vota que no perquè aquesta revolució no l’has començat tu. Vota que no perquè ja fa molt de temps que trobes a faltar sentit de l’humor a les campanyes, entrevistes, rodes de premsa que fan els del sí. Vota que no perquè tu comercies amb Espanya i tens por del boicot. Vota que no per mil raons de pes, per cap de les estupideses que et deixen anar els que prefereixen que no votis i que no votis per por. Vota que no per dignitat, per tots els que volem tenir allò que tu tens, un estat, i que votarem que sí. Podeu guanyar. Ho dic amb la mà al mugró esquerre.

pd 1116

​ARA 10 de setembre del 2017

ERA UN 7 DE NOVEMBRE...

Xavier Antich

Som on som no pas per un brot febril. Tampoc per alguna ocurrència d'última hora. En deien suflé, però no hi ha metàfora culinària que pugui fer-li justícia. Fa dècades, com a mínim dècades, que aquest país s'esforça per aprofundir en la democràcia i en les llibertats, en l'autogovern i en l'exercici de la seva sobirania. Som on som perquè molts altres, abans que nosaltres, han picat pedra. Alguns coneguts, amb nom i cognoms. Milers, una multitud, no pas anònims, sinó entregats a unes causes de les quals se sentien dipositaris i testimoni..
...

Som on som, dèiem, perquè la història no va començar ahir, i perquè milers de persones, la gran majoria calladament i desinteressadament, amb generositat, han lluitat perquè avui siguem on som. Som on som, sobretot, perquè milers van convertir el seu inconformisme i la seva indignació en força política creativa, perquè van entendre que només hi ha una cosa que fa de la vida pròpia més que una sola vida: l'entrega a la vida dels altres i la passió pel cos col·lectiu del qual es pot formar part sense dissoldre-s'hi i deixar de ser el que un és. Va encertar de ple Muriel Casals quan va dir, el 14 de juny del 2010, que "ningú no podrà frenar aquest impuls de llibertat".

pd 1115

​ARA div​​endres, 16 de juny del 2017​

UNA DATA QUE ELS PROVOCA

Xavier Bosch

La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, a falta de solucions i de ganes de trobar-ne, gosa fer escarni del moviment que il·lusiona centenars de milers de ciutadans. Diu que... “El suport social a la independència està baixant a Catalunya i a tots els països del nostre entorn, només cal veure els resultats dels independentistes escocesos”. Doncs més a favor seu. Si el suflé baixa, aprofitin-ho per donar la veu que reclamem el 80% dels catalans, deixin votar en referèndum, preguntin qui vol què, comptem-nos d’una vegada i, amb la victòria del no, tindran un resultat que els permeti dir, amb orgull patri, que d’això de la independència no se’n canta ni gall ni gallina fins a la pròxima generació.
... Lluny d’això, aferrada a la Constitució, avisant del dret i del revés que el referèndum no es farà ni l’1 d’octubre ni mai, la Soraya es treu encara un altre diagnòstic de la cartera de ministra: “El que crida l’atenció és que la Generalitat i Junts pel Sí, com més sols estan, més radicals es tornen”. On ha detectat la solitud del primer partit del Parlament? Al contrari. Pel que em consta, a mesura que s’acosten les hores difícils el Govern està més cohesionat que mai. Puigdemont i Junqueras mantenen, ara sí com un sol home, que a la tardor hi haurà referèndum o referèndum. Que la data escollida sigui “ el primero de octubre, Día del Caudillo y de la Patria Española” sembla una provocació, però segurament és una casualitat. Un caprici del calendari.

pd 1114

​ARA divendres, 16 de juny del 2017

SOM DOS MILIONS D'"INDEPES"​

Xavier B​osch​

La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, a falta de solucions, continua menystenint els anhels sobiranistes d’una part molt important dels catalans. Aquesta setmana, a Los desayunos de TVE, va deixar anar algunes perles que denoten fins a quin punt continua sense entendre res. Més ben dit, o bé a la Moncloa s’estimen més ignorar la realitat o els qui els han d’explicar el que passa a Catalunya (Millo, García Albiol o Levy) els enreden amb una informació que, de tan esbiaixada, és directament falsa. Al titular de “Ja n’hi ha prou d’aquest rotllo” de la Soraya el va seguir el “[A Catalunya] hi ha molt de postureig”, i més dràstic encara, “La gent està avorrida perquè l’independentisme no va enlloc”. I aleshores va trinxar també Puigdemont per la concentració a les Fonts de Montjuïc: “S’està acostumant als actes de pensament únic, on porten els independentistes en autobusos i, davant de qualsevol burrada que diuen, els animen amb pancartes”. Al final, sembla que es creguin una pel·lícula que s’han muntat per necessitat: que això de voler fugir d’Espanya, d’una manera civilitzada i endreçada, és una estratègia convergent perquè els catalanets, mesells i enzes, no pensem en els podrimeners del partit. I aquí, tanoques i adoctrinats, hi hem caigut tots de quatre potes. La vegada que hem aconseguit tenir la foto més enfocada de l’independentisme va ser el 9-N del 2014. Aquell dia, tant menystingut allà com il·lusionant aquí, 1.900.000 catalans dels 2.344.828 que van anar a votar van respondre amb un doble sí. A les eleccions al Parlament del setembre del 2015, i ja sota les sigles dels partits, Junts pel Sí i la CUP van tornar a sumar dos milions de vots. És, doncs, una xifra de mínims. Potser també de màxims. En qualsevol cas, són moltíssimes voluntats legítimes perquè ens despatxin amb un “Ja n’hi ha prou d’aquest rotllo”.

pd 1113

​ARA divendres, 16 de juny del 2017

LA NIT DEL GOVERN ZOMBI

Sebastià Alzamora

​El desori polític que produeix cadascuna de les passes del govern del PP aconsegueix amortir l’estrèpit dels seus fracassos com a executiu. O, dit d’una altra manera, la seva escandalosa manera de fer política acaba actuant com a cortina de fum que tapa la seva ineptitud com a govern...
...
I tot plegat serveix per tapar, a la vegada, la demolidora sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la inhabilitació de José Maria Atutxa, catorze anys després que es produís. El del PP és un estil de govern que funciona per acumulació: com més escàndols generes, més fàcil és que uns facin oblidar els altres, i que el conjunt sigui tan aclaparador que molts votants deixin de fixar-s’hi.

Nota: Pots llegir l'article sencer a:  http://www.ara.cat/opinio/Sebastia-Alzamora-nit-govern-zombi_0_1815418453.html

pd 1112

​ARA diumenge, 18 de juny del 2017

CARTA A JORDI ÉVOLE

​Ignasi Aragay

... n’hi ha que porten set anys dient que el Procés no acabarà bé amb el desig inconfessable que no vagi bé. No és el teu cas, però hi són. Són els mateixos que porten set anys advertint amablement que amb l’expectativa de la independència s’està generant una futura gran frustració. Són els que allí on molts hi posen il·lusió, ells hi veuen perills, dubtes, realpolitik, divisió, por. Són els que insinuen a cada pas que les coses no es fan bé, que es va massa de pressa, que tanta diversitat ideològica no suma, que Europa i el món no permetran res... En fi, els que tot ho veuen com un problema i que, ves per on, no tenen cap solució que no passi per esperar que un dia llunyà hi hagi un canvi a Madrid que permeti una Espanya diferent.
...  sembla que tinguin la subtil missió de deixar clar, per omissió, que el sobiranisme és a les mans d’una colla de bona gent que sense saber-ho i sense voler-ho, ai pobres!, s’han anat radicalitzant. Perquè mira que voler votar en un referèndum sense tenir el permís dels que mai deixaran que facin un referèndum!
...
... arribats a aquesta cruïlla, es demana a tothom que triï entre una societat pacífica, diversa i profundament democràtica que es vol expressar lliurement a través d’un referèndum o un estat que considera constitucionalment sagrada la seva unitat. Aquesta és la tria essencial.

L’aposta per fer el referèndum sense pacte pot sortir malament. Però no perquè es faci malament ni temeràriament des d’aquí, sinó perquè la reacció espanyola sigui la pitjor, és a dir, la que al capdavall ha tingut al llarg de la història: reprimir la llibertat dels seus pobles diversos.

pd 1111

​ARA dissabte, 24 de juny del 2017

NOMÉS CRIDEN PER VEURE SI ENS FAN CALLAR

​David Fernàndez

“Potser el més repulsiu dels dominadors sigui el fet d’imposar als seus dominats l’espectacle de la seva mediocritat insoluble”   Joan Fuster

...  la pulsió demofòbica creix, el discurs de l’amenaça s’aguditza i el soroll de sabres judicials retruny. És l’estratègia despullada de l'Estat, previsible i que es desqualifica sola: la por com a forma autoritària de govern, atiant falsos espantalls com a esquer perquè res no es mogui ni res no passi. Es pensen que atemorir una determinació col·lectiva tan legitimada com poder decidir serà fàcil i creuen que proscriure urnes farà retrocedir la demanda democràtica catalana... Cordem-nos el casc amb el millor somriure, la santa paciència desobedient i les ganes d’avançar contra la reacció que ordeix el retrocés: el referèndum ja és aquí i ens la juguem...

​(Nota: t'aconsello la lectura de tot l'article, que trobaràs a:    
http://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-nomes-criden-per-veure-si-ens-fan-callar_0_1820217998.html#a_comments )

pd MCX

​ARA  dimecres, 5 de juliol del 2017​

AIXÍ ÉS LA LLEI DEL REFERÈNDUM

Aleix Moldes / Núria Orriols


Per a Junts pel Sí i la CUP, l’impuls de la norma representa un acte que “no té retorn” -en paraules del cupaire Joan Garriga- i és la llei “més important” que es tramitarà al Parlament perquè ha de permetre l’exercici de l’autodeterminació de Catalunya...

En el preàmbul de la norma se citen els tractats internacionals que defineixen el dret a l’autodeterminació com el “primer” dels drets humans. L’argument de l’independentisme passa per defensar que el govern espanyol aniria en contra dels tractats internacionals que ha signat si impedeix l’1-O. Un dels tractats que es recullen són els Pactes de Drets Civils i Polítics del 1966, ratificats per Espanya als anys setanta, així com resolucions del Parlament des dels anys 80 que constaten que Catalunya té dret a l’autodeterminació. Tant Junts pel Sí com la CUP van argumentar que el procés unilateral s’engega com a conseqüència dels intents frustrats de pactar amb l’Estat. “Qui primer ha trencat el pacte constitucional ha sigut l’Estat amb la sentència de l’Estatut”, va afirmar Salellas.

Subjecte polític: La norma declara la sobirania de Catalunya

Es defineix Catalunya com un “subjecte polític sobirà” i que té dret a exercir el dret a decidir. El Parlament, doncs, actua “com a representant de la sobirania del poble”. És per aquesta raó, segons Junts pel Sí i la CUP, que aquesta norma preval “jeràrquicament” sobre les altres normes jurídiques que hi poden entrar en contradicció.

Resultats: La llei fa vinculant la votació de l’1-O sense mínim de participació

En cas que hi hagi més vots emesos del sí que del no, el Parlament declararà la independència dos dies després de la proclamació de resultats. Si guanya el no, el president convocarà eleccions autonòmiques.

Protecció legal: Funcionaris i empreses col·laboradores

... “Totes les autoritats, persones físiques i jurídiques que participin directament o indirectament en la preparació del referèndum queden emparades per aquesta llei”...

Cens de votants: Els partits no aclareixen d’on surten les dades

... En la consulta hi podran votar els més grans de 18 anys, que resideixen a Catalunya i que tenen la nacionalitat espanyola. Els partits afirmen que disposen de les dades de l’Oficina del Cens Electoral però no aclareixen d’on surten, ja que aquestes dades, teòricament, només es poden fer servir per a les eleccions...

Sindicatura Electoral: L’òrgan, format per cinc experts, actuarà d’àrbitre del referèndum

La llei del referèndum introdueix una innovació en relació a les eleccions habituals: la creació de la Sindicatura Electoral. Aquest organisme, que està format per cinc juristes i politòlegs nomenats pel Parlament, serà l’encarregat d’arbitrar la votació. Les seves funcions seran similars a les que fa la Junta Electoral espanyola actualment. S’encarregaran de resoldre les reclamacions vinculades al referèndum, vetllaran per la “imparcialitat i el pluralisme” dels mitjans de comunicació, sancionaran les persones que contravinguin la normativa, acreditaran els observadors internacionals i es responsabilitzaran de l’escrutini i de certificar els resultats de l’1-O.

Propaganda:  Els partits ocuparan el 70% dels espais públics; les entitats, el 30%

La llei fixa que les administracions catalanes s’han de mantenir neutrals i que són els partits i les entitats els encarregats de fer campanya...

Vot exterior:  Inscripció al registre de catalans a l’estranger

pd MC9

ARA dissabte, 11 de març del 2017

ELS LÍMITS DE LA MULTICULTURALITAT (i 2)

Miquel Puig

Encara que la separació de sexes sigui fonamental en altres cultures, obliguem les nenes musulmanes a fer gimnàstica amb alumnes de sexe masculí perquè considerem que és més important la seva “integració social”...

En definitiva, acceptem altres cultures en la mesura que no violin certes normes, però és que aquestes normes són les que defineixen la nostra cultura. La multiculturalitat només és acceptable quan és banal.

Dimecres Amelia Valcárcel deia a l’ARA: “Comparada amb qualsevol altra, la nostra cultura és feminista. Occident ho és i aquest és el tret que més molesta altres societats: la igualtat de la dona”. La multiculturalitat no banal és, doncs, incompatible amb el feminisme, i en la mesura que el feminisme és una de les revolucions més importants de la modernitat, també ho és amb la modernitat.

pd MC8

​ARA dissabte, 11 de març del 2017

ELS LÍMITS DE LA MULTICULTURALITAT​ (1)

​Miquel Puig

​...
a Europa la multiculturalitat torna a cotitzar a la baixa... Angela Merkel ha dit que “la multiculturalitat [és un] concepte [que] ha fracassat, ha fracassat completament” (2010), i ara ha reblat el clau afirmant que “la multiculturalitat porta a societats paral·leles i per tant a una vida falsa o a una farsa” (2015).

La cultura occidental és diversa. Admet, per exemple, la diversitat de culte: en el mateix discurs del 2010, Merkel també va dir que “l’islam ara forma part d’Alemanya”. Però això no significa que admeti qualsevol manifestació cultural.

... Als occidentals no ens resulta gaire difícil acceptar que d’altres mengin diferent per la senzilla raó que no tenim tabús alimentaris ... Que jueus i musulmans no mengin porc o els hindús vedella ens resulta tan acceptable com que entre “nosaltres” hi hagi vegans.

... En general no hi tenim problemes perquè els nostres codis són -des de fa poc- extremadament flexibles. No ens costa acceptar que una dona es tapi el cap amb un mocador perquè també ho feia Susan Sarandon a Thelma i Louise. Ara bé, encara que el nicab i el burca siguin fonamentals per a determinades cultures, els considerem cada cop més inacceptables, i el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) ha sentenciat a favor de la seva prohibició a França perquè està basada en “una certa concepció del que significa la vida en comú” (2014)...

pd MC7

​ARA 19 de març del 2017

ELS LÍMITS DE LA TRANSVERSALITAT

​Albert Pla Nualart

...
Nacionalisme descriu dues ideologies molt diferents: 1) la que vol fer del que sent com la seva nació un estat independent; 2) la que creu que la seva nació és millor o superior. La CUP no té cap problema per ser 1, però mai -mentre sigui progre- pot ser 2. Si anem una mica més enllà, arribem a una accepció 3 -compatible amb 1 i 2 però molt més complexa- que és la tesi clàssica de l’esquerra sobre el nacionalisme. Segons aquesta tesi, és la ideologia que promouen les classes més benestants d’una societat fortament desigual perquè neutralitzi o posposi sine die la lluita dels malestants per un millor repartiment de la riquesa. I com la neutralitza? Amb l’estratègia infal·lible de l’enemic extern. Al nacionalista 3 li cal que aquest enemic hi sigui sempre perquè, si s’esvaeix, té molts números per passar a ser-ho ell...

No cal dir que el nacionalisme 3 és als antípodes d’una CUP que es defineix com a anticapitalista...

pd MC6

​ARA dissabte, 11 de febrer del 2017

ELOGI DEL PROFESSOR DE SECUNDÀRIA. SEGON INTENT (i 2)

Jaume Cabré

​»Que ho sàpiguen els pares: la feina de mestre és esgotadora. A secundària, el doble. I no perdis el somriure. Però la professora esgotada sap que, de tant en tant, es converteix en testimoni dels descobriments admirats dels alumnes. I sap que, de tant en tant, apareix una criatura que l’ultrapassarà, que arribarà més lluny que ella en aquella matèria que domina. És l’inenarrable plaer reservat a l’ Homo didascalicus.
 »Diu Heidegger: “Qui vulgui respostes, que calli; qui busqui preguntes, que llegeixi poesia”...
Fins aquí l’article de 2008 amb algun retoc...

Benvolgut i pacient lector: em faria feliç no haver de recordar l’any 2026 aquest article de 2017 que s’emmiralla en un de 2008. L’any 2026 serem independents, d’acord; però l’ofici de professor de secundària serà igual de difícil. I potser la indiferència social i política per l’ensenyament ... encara serà vigent. O potser hauran fructificat moltes llavors?

pd MC5

​ARA dissabte, 11 de febrer del 2017

ELOGI DEL PROFESSOR DE SECUNDÀRIA. SEGON INTENT (1)

Jaume Cabré

​...
El professor treu l’alumne del seu món i el condueix on sigui que no hauria arribat sense el seu ajut. Ja sigui a entendre les derivades, a admirar en silenci un poema o a captar un timbre o una harmonia. I el professor, sense complexos, ha de deixar clar a l’alumne que això és difícil. Però que no passa res, perquè, contra el que molts prediquen, la dificultat per ella mateixa és educativa. La feina ben feta del professor no és la d’apartar els obstacles que l’alumne es troba en l’estudi i de vegades en la vida, sinó la d’ajudar-lo a superar-los: la dificultat és educativa.

»En algun lloc he escrit que ensenyar és, sobretot, transmetre passions. El professor fa coses en la vida; possiblement, fa coses que l’apassionen; aquestes coses les transmet, encara que no formin part del programa de la disciplina que imparteix. Però el més habitual és que la disciplina que imparteix sigui la seva passió. I no s’ha de justificar davant dels alumnes: ensenya les coses que li agraden i punt... la teva passió farà que l’alumne escolti; potser se’n fotrà; potser, quina sort!, t’ho discutirà. Però t’haurà escoltat.
...

pd MC4

ARA dissabte, 19 d'agost del 2017

PER A QUÈ SERVEIX UN ATEMPTAT

Jordi Graupera (Professor de filosofia)

La suspensió del judici individual, la criminalització de la dissidència, la imposició de l'estat d'excepció permanent són els productes culturals de la dècada... La nova normalitat és fer ús de la por per consolidar les jerarquies, militaritzar l'Estat, i afeblir la democràcia i la vida espontània. Han volgut que la política i les idees s'abandonessin al sentimentalisme més xaró, a l'entreteniment més repetitiu, a la indignitat de viure només per publicitar la bellesa del nostre ego.

...

Preferim ciutats vulnerables a l'empobriment moral de ser protegits per un gran germà, un Leviatan, un monstre que s'ocupa dels nostres malsons mentre vivim la ficció del plaer.

La democràcia és el regne dels adults i un atemptat serveix per infantilitzar...

...

La resposta al terror no és delegar la nostra por en els guardians del poder, sinó arrabassar-los-el per aprofundir més en la democràcia, sabent-ne els riscos, caminant fermament cap a la llibertat, conscients de la incertesa que defineix tota vida humana viscuda amb dignitat.

pd MC3

​ARA dissabte, 11 de febrer del 2017

ANIV​ERSARI

Sílvia Soler

​Arriba l’aniversari i penses: ja fa tants anys que no hi és. El pare o la germana o l’amic, els que han marxat i ens han deixat aquí, enyorant-los. És inevitable repassar tot el que ha passat des que no hi són -tot el que ells s’han perdut-. I fas aquell exercici tan masoquista de pensar: que contenta que estaria si... quin fart de plorar s’hauria fet amb... com riuria... què en pensaria de...?
...
No cal evitar-la ni anar-la a buscar. L’absència ens acompanya i només podem pair-la -i encara- a base de records. Ja ho sabem, ho hem llegit i potser dit mil vegades: una persona no mor del tot mentre hi hagi algú que la recordi...

Perquè recordar, ja ho sabem, és tornar a passar pel cor. Però, tot i així, l’absència costa d’empassar...

Ens queden les fotografies, la veu enregistrada, potser algun llibre escrit. La seva roba, els seus objectes. Coses que l’han sobreviscut. Tot el que amb prou feines ens serveix per assegurar-nos que ell o ella va existir, que el nostre amor per ell o ella era cert, per més que no ens va servir per impedir que marxés. Saber-ho, admetre que estimar algú no el salva de la mort, que el nostre amor -per gran, intens, tendre i profund que sigui- no pot vèncer la mort, és, des del meu punt de vista, la lliçó més difícil que ens toca aprendre. Una tasca feixuga que, a la majoria, ens té ocupats tota la vida.

pd MC2

​ARA  Diumenge, 15 de gener del 2017

RES N​O ÉS EL QUE SEMBLA I NINGÚ NO ÉS PERFECTE

Ignasi Aragay
Eduardo Mendoza, premiat amb el Cervantes, deia que “no és cap raresa que un català escrigui en castellà”. No ho és, certament. El que encara sí que és una raresa és que un català escrigui en català. Perquè malgrat la Renaixença, malgrat Pompeu Fabra, malgrat l’escola en català, malgrat l’independentisme, malgrat tot, l’escriptura i la lectura en català (i per descomptat també la parla) segueixen en una posició de preocupant debilitat, tant dins de Catalunya (i més a les Balears i el País Valencià) com sobretot a Espanya, on la incomprensió cap a la realitat lingüística catalana ha anat en augment. Es vol fer passar el català per hegemònic a Catalunya, i no és així, ni de bon tros. Ho és el castellà. Per tant, Eduardo Mendoza té tota la raó: és normal que un català escrigui en castellà, l’idioma que parlen i llegeixen la majoria de catalans.
...
Sempre ens quedarà el recurs de refugiar-nos en la nostra bombolla, de tancar-nos en un món fet a mida de mitjans de comunicació que només ens diuen el que volem sentir, i d’amics de Facebook i seguidors de Twitter que ens riuen les gràcies. Però tampoc llavors res no serà el que ens sembla: ens enganyarem, tot se’ns farà més incomprensible, perdrem la capacitat d’entendre i dialogar, i per tant d’intentar canviar les coses. Perdrem la ironia, el gust per la descoberta, per la sorpresa i la diferència...

pd MCI

​ARA diumenge, 15 de gener del 2017

¿PODEM QÜESTIONAR L'ELECTORAT? 
Albert Pla Nualart

¿Estem qüestionant la democràcia quan lamentem la pèssima qualitat d’un electorat? ¿Pequem d’aristocràtics? Són preguntes que no sé deslligar del mal que ha fet, socialment, la teleporqueria... El dit que prem el botó del comandament pertany a la mateixa mà que fica el vot a l’urna. I si les dues accions es fan en el mateix marc mental i moral, no ha de sorprendre a ningú que el polític elegit tingui una qualitat tan ínfima com el programa...

Vaig dir fa poc que en aquest sistema econòmic ser consumidor i ciutadà tendeix a ser incompatible. Ho diré al revés: un bon ciutadà, un ciutadà modèlic, és un pèssim consumidor: és algú que gasta poc, que no viu en l’obsessió narcisista de ser jove i guapo i que pot gaudir -el verb més repetit en publicitat-amb una cosa tan barata com sentir-se solidari. És, per tant, lògic que el sistema dediqui molts milions i el màxim talent a transformar ciutadans en consumidors, i que faci servir la tecnologia perquè visquem cada vegada més aïllats i la nostra dimensió política quedi reduïda a zero. Amb el fred que fa, ¿qui se’n va a la reunió de l’associació X podent veure l’última sèrie de Netflix ben calentet al sofà?

Però què passa amb la democràcia quan ens quedem al sofà i ningú va a la reunió? Què passa quan el cul de sofà -ressentit perquè està lliscant de la classe mitjana a la baixa i no es podrà comprar l’últim smartphone - fica el vot a l’urna? Doncs passa que guanyen els de les pantalles, uns senyors que fan servir la democràcia per arribar al poder i que, un cop hi són, es dediquen a destruir-la.

I és evident que l’electorat no està privat de raó ni és manipulable per se, però també ho és que la qualitat ciutadana no ve de fàbrica. De fàbrica som, ras i curt, animals salvatges amb un gran potencial. Hi ha models de societat que civilitzen i models de societat que barbaritzen. Una democràcia només és possible on hi ha ciutadans i està en greu perill en un model de societat en què els ciutadans fan nosa...

​

pd MC

​(Nota de l'amanuense: Avui, per celebrar una xifra rodona, faig un paper diari especial, és paper i és diari perquè és del dia, però no és de cap diari sinó que transcric part d'un document personal​ escrit a màquina que no vull esparracar però que hi ha el perill que s'esborri la tinta del paper de còpia en que està imprès)

dissabte, 15 de juliol de 1972

EL CONTE DE LA PERA VELLA O COM NO N'HI HA DOS SENSE TRES
(Primer dia: BARCELONA - LES BORDES)

Miquel Garriga

Sortida amb el ferrobús des de l'estació de Vilanova (dita també Estació del Nord) a 2/4 de 7, fins a la Pobla de Segur (arribada a les 3/4 d'1).

​Vàrem trobar un noi que anava a l'Aneto i unes noies que anaven a un poble d'Osca.

A la Pobla agafem un autobús fins a Esterri d'Àneu (sortida teòrica a 3/4 de 2, però el conductor havia de dinar i era 1/​​4 de 3 quan marxàvem). Vam dinar a l'autobús. A Esterri canviem a un altre bus de la mateixa companyia, que en haver-nos d'esperar portava una hora de retard i els passatgers estaven ben empipats. Entrem a la Vall d'Aran pel Port de la Bonaigua i anem fins el poblet de Les Bordes*.

Ens aposentem en una casa abandonada d'aquest poblet.

Després de sopar i prendre un got de llet a la fonda, anem a dormir al voltant de les 10 de la nit.
...

(*Nota: No és escrit i no recordo com vam arribar a Les Bordes ni quina hora era, però ja es veu que empraves tot un dia per arribar-hi. També és impensable, avui en dia, que ens allotgéssim en una casa "abandonada" al mig del poble.)

pd M99

ARA diumenge, 26 de març del 2017

pd M98

​MÉS OSONA 23 de maig del 2017​

AIXÒ NO ES TOCA

Empar Moliner

Si el Parlament de Catalunya hi ha qüestions que no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà... Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.

... Ara mateix al Parlament de Catalunya hi ha temes que no es poden ni esmentar, s’ha de prohibir parlar-ne, perquè posen en qüestió els límits del regne de Felip VI (regne heretat de Joan Carles I, al seu torn heretat de Francisco Franco). Parlar del que volem per al nostre futur, en tant que habitants de Catalunya, no és legal.

Si això és així, què han de fer els que voten 

partits republicans i sobiranistes? Pensar que 

els deixaran existir mentre siguin minoria però 

que no podran mai dur a la pràctica allò que 

creuen just si són majoria, perquè llavors 

posaran en perill la unitat d’Espanya?... Que em 

diguin, clarament, que votar no em serveix de 

res, doncs. 

 

Mentrestant, dels diners que se’n van a Madrid i 

no tornen en diuen “solidaritat”, però la 

 solidaritat es tria, no s’imposa. I quan els 

impostos són tan exagerats que provoquen 

desigualtats entre els que els paguen i els que 

els reben, i per tant, injustícia, és més exacte 

dir-ne “tributs” com sempre s’ha fet.

 

pd M97

​ARA diumenge, 30 de juliol del 2017

LA FERMESA JUSTA 
Toni Soler

​... tenint en compte que el sobiranisme té davant seu l’aparell de l’Estat, és difícil demanar-li que renunciï al seu principal actiu: aquesta marea humana, democràtica i pacífica que no ens ha fallat fins ara i a la qual no se li pot retreure res.

MESURA. Ens cal una mobilització mesurada, potser. Prou nodrida, ferma i continuada per defensar el referèndum, i prou tranquil·la i dirigida perquè no espanti sectors dubitatius ni doni arguments a l’adversari... La fermesa justa que esvaeixi dubtes sense renunciar mai a fer política...
CORATGE. Però la fermesa justa i mesurada farà més falta que mai si el sobiranisme guanya. És a dir, si el referèndum és un èxit i l’Estat, segurament amb la boca petita, proposa negociar. Caldrà fermesa perquè qualsevol propineta que arribi de Madrid (l’amnistia per als represaliats del 9-N o el respecte a la immersió lingüística) no faci abaixar els braços al govern català... De fermesa en caldrà molta, per evitar estafes d’aquesta mena. Cal dir, però, que si Madrid vol seure i parlar, s’haurà de seure, i parlar. I si els unionistes i els federalistes catalans volen seure i parlar, s’haurà de fer, encara amb més motiu. I quan se seu i es parla tothom ha de tenir clar què és el fonamental, on es vol arribar i en quin punt no hi ha marxa enrere possible. La fermesa és també el coratge de fer política, d’arribar a acords. És no deixar-se acoquinar pels que diuen que no hi ha res a parlar.

pd M96

​ARA dissabte, 4 de març del 2017

EN MANS DE QUI CARAI ESTEM (i 2)

​David Fernàndez

​(Continuació...)
... ​

el que ja no cola és el teorema dels falsos neutrals, la doctrina dels ambigus de calculadora electoral i els que es posen de perfil creient que ja escamparà: pitjor són alguns que tenen la santa barra d’equiparar qui vol posar urnes amb qui les vol rebentar, qui vol obrir debats amb qui vol prohibir-los. En el trencaclosques jurídico-polític del règim i enmig del laberint autonòmico-constitucional, l’estratègia intravenosa de l’Estat és previsible: bloquejar, obturar i pervertir. Ritual habitual dels ionquis del poder, per poder fer el cop d’estat hauran de dir que s’està produint un estranyíssim cop de gent: amb majoria parlamentària, reclamant un referèndum democràtic i rere les mobilitzacions socials més àmplies i persistents des del final de la dictadura. Són les postveritats de la seva mentida

​... atiaran la contrainsurgència judicial, la propaganda desinformativa i l’aixeta econòmica. Així serà la guerra de desgast contra la més important desautorització i deslegitimació col·lectiva del règim del 78. Contaminar-ho tot: l’estratègia d’estat reduïda a cridòria i por. Soroll i amenaces. On l’únic antònim és netedat i tranquil·litat, oposant la més estricta de les paciències, la més col·lectiva de les intel·ligències i la més esperançadora de les desobediències, que és obeir-nos a nosaltres mateixos per poder construir la pròpia llibertat política. Per poder-nos desempallegar, contra bords i lladres, propis i aliens, de les mans que maneguen els fils...
​