pd 1809 Honorats d'haver defensat els drets civils l'1 d'Octubre

(arafa...)

El primer aniversari de l’1 d’Octubre converteix aquest cap de setmana i dilluns en uns dies de gran intensitat emocional. I de la mateixa manera que és important que el sobiranisme no quedi atrapat en la nostàlgia si no vol perdre impuls, és important no deixar de dir algunes coses: que no oblidarem l’emoció de veure arribar les urnes als col·legis, que l’estat espanyol va perdre el cor i les ments de molts catalans per sempre aquell diumenge, que és vergonyosa l'ocultació de la violència policial d’aquell dia que han fet la majoria de mitjans espanyols, que és igualment vergonyós el silenci dels intel·lectuals espanyols i que ens sentim molt honorats d’haver protagonitzat una història de determinació democràtica col·lectiva en defensa dels drets civils, que és com avança la llibertat dels pobles.

Antoni Bassas

pd 1808 Aquells dies que

(arafa...)

... arriben els aniversaris assenyalats d’aquells mesos –tan recents i tan llunyans– que vam intentar ser lliures. Tornaràs a sortir al carrer per commemorar-ho, per no oblidar, per reivindicar aquells dies que ens pensàvem que tot era possible. I, sobretot, sortiràs al carrer per cridar fins a esgargamellar-te que hi ha homes innocents a la presó. Que no estan sols. Que els volem a casa. Però el curs de la història segueix endavant...

Has après a dir 'no' quan volies dir 'sí', has après a fer de la necessitat virtut, has après que, d’algunes coses, no n’hi ha cap necessitat. T’ho deien a casa quan eres una adolescent rebel. I ja no ho ets.

Hi ha dies que neixen capgirats. Vull llegir i acabo mirant una sèrie. Vull córrer i acabo asseguda contemplant el mar. Vull riure i acabo plorant.

Sílvia Soler

pd 1807 Via unilateral o imaginació lateral?

(arafa...)

Democràcia espanyola? Més aviat opulència desigual. N’hi ha que tenen massa per triar. Està accedint al poder una generació que ha passat del “Nen, quin iogurt vols?” al “Nen, quin màster vols?” Tot sense esforç... Democràcia catalana? Volem triar. No ens deixen. Com ho fem? No necessitem més herois ni màrtirs, sinó ciutadans de debò, molts i molt exigents. Falten més persones lliures, sense por. Mig milió més... Molts catalans han tingut i tenen por de la independència, per absurd que a alguns ens pugui semblar. La por és una cosa ben real per a qui la sent. I crea monstres. És possible que el que més por els faci sigui la nostra valentia. Potser si som una mica més prudents, ells tindran menys por...           Vam creure que pel simple fet d’actuar com calia -pacíficament i democràticament- ja ho teníem guanyat. No: és tot just ara, després de la derrota, que comença tot. Ara sí que podem començar a guanyar.  La revolta catalana, d’ara i d’abans, ha tingut sempre dues ànimes, la social i la nacional. L’afany de progrés ha donat fruits quan les dues ànimes s’han trobat o han sumat o s’han respectat...  

Ignasi Aragay

pd 1806 "Deep state" i unilateralitats

(arafa...)

el deep state espanyol ( deep state es tradueix com a “estat profund” o “estat dins de l’estat”), format per les elits de la cúpula dels poders executius i judicial, alts càrrecs de ministeris i forces de seguretat, acompanyats per dirigents de partits, mitjans de comunicació de la capital i sectors de l’elit empresarial i financera.

En cas de crisi política greu, bona part dels membres del deep state probablement proposarien retornar a pràctiques dels estats autoritaris, suprimint drets i llibertats, abans que permetre que Catalunya es constituís en estat independent...

No importen gaire els costos d’imatge internacional, no importa gaire seguir fent el ridícul davant les institucions i els actors polítics europeus, no importa gaire que una majoria substantiva dels ciutadans de Catalunya segueixi desconnectada racionalment i emotivament de l’Estat. El que importa no és resoldre un problema, sinó simplement reprimir (els) que han rebutjat una unitat estatal considerada lògicament innegable i políticament inqüestionable...

Ferran Requejo

pd 1805 Som nació, però del tipus equivocat

(arafa...)

“Una nació no és l’avantsala d’un estat. Hi pot haver una nació sociològica, cultural, amb sentiment d’identitat col·lectiva (seria el cas de Catalunya), que no sigui la nació política que és la base d’un estat”... Som una nació, ens diu el doctor Borrell, però de les que no poden ser estats. Llàstima. I ho recolza en dades: al món hi ha moltes més nacions que estats.

Però fins i tot si admetéssim que no totes les nacions han de ser estats, em continuaria semblant inevitable que “tot grup social que senti que pertany a una mateixa cultura, llengua, societat, que tingui consciència d’ell mateix” (i estic citant Borrell parlant de com se sent català), no pugui acceptar de bon grat ser manat per una altre grup social que té una altra cultura, una altra llengua i una altra consciència d’ell mateix... I això és possible dins un estat plurinacional, però és incompatible amb ser part d’un estat nació. La idea que una nació cultural i sociològica pot no ser -pot renunciar a ser- nació política simplement no se sosté. Tota nació cultural i sociològica és política i viceversa. La necessitat de ser subjecte polític emana de la consciència d’identitat col·lectiva...

Albert Pla Nualart

pd 1804 Lliçons del cas Xavier Domènech

(arafa...)

Durant molt temps el personal polític es va reclutar entre els professionals: advocats, periodistes, professorat, metges, enginyers. Una elit intel·lectual, per dir-ho així... És possible que, des del punt de vista ètic, no fossin gaire diferents del conjunt de la població, però tenien una professió, un lloc al món, i no els calia la política per ser algú. Una raó per no caure en les temptacions fàcils... A poc a poc, però, la selecció del personal polític s’ha anat modificant; diversos factors hi han contribuït. D’una banda, l’acarnissament de la lluita política arreu; la desesperació que ha generat el creixement de les desigualtats porta moltes persones a votar per líders antidemocràtics, que prometen el que sigui i no tenen cap escrúpol per utilitzar la mentida o la força si cal. Més encara: no tenen altre propòsit que exercir el poder...  Amb la renúncia de la gent més vàlida, esdevenen governants persones que no són autèntics dirigents, que hi veuen una manera d’obtenir recursos i poder...

 

Nota: val al pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Llicons-del-cas-Xavier-Domenech_0_2089591045.html 

Marina Subirats

pd 1803 Inviolable

(arafa...)

 L'article 56.3 de la Constitució espanyola diu que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”... no he sentit cap argument sòlid que fonamenti moralment, políticament, aquesta inviolabilitat, que resulta molt estranya en el segle XXI. Per què convé al bé comú dels ciutadans que la figura del monarca estigui exempta de responsabilitat? Al rei sí que li convé, però ¿què s’hi guanya en bon funcionament i prestigi de les institucions, en equitat, en transparència, en justícia, consagrant aquesta estranyíssima excepció? Ni tan sols hi ha arguments utilitaristes -és injust, però útil- que tinguin alguna possibilitat de ser presos en consideració... Com tantes coses en la Constitució, són així perquè sí. Perquè no es poden debatre. Perquè formen part d’una transició que era, de fet, una transacció, i el pacte va ser deixar certes coses eternament fora del que és possible debatre. Perquè sí. Però ho diem als nens, de ben petits: perquè sí no és mai una resposta.

Vicenç Villatoro