Si aquestes condicions els semblen excessives, tinc una prova de
consolació: si pel fet de ser humans, massa humans, no ens és possible
assolir la perfecció familiar, almenys aspirem a tenir una família com
la dels Simpson. Fixeu-vos que tot i que Homer és un addicte compulsiu a
la televisió, cada nit sopen a la cuina, tots junts i sense televisió
(ni pantalles), ... i, siguin quines siguin les bestieses que
pugui fer Homer —i mira que n’és d’estrafolari i hiperbòlic—, mai en
farà cap que pugui posar en risc l'amor de la seva dona. No tinc ni idea
de quines poden ser les raons per les quals Marge està tan enamorada
del seu singular marit, però sí que sé que en la vida familiar
estimar-se és molt més important que comprendre’s. I saps que ets
estimat de veritat el dia que pots mostrar a l'altre les teves febleses
amb la seguretat que no se'n servirà per mostrar la seva força.
En definitiva, si no podem ser perfectes, aspirem a ser normals, és a dir, a gestionar les nostres neurosis quotidianes sense gaires escarafalls... Perquè algú en una família, com acabem de dir, s'ha de resignar a fer d'adult, i això cansa. Sí, ser pare o mare cansa. Però no importa. Estimar-se és millor! Si tens al teu costat algú que, coneixent mil·limètricament la teva corrua de defectes, continua creient que paga la pena estimar-te, ja t’ha tocat la grossa!
El primer dret d’un nen és el dret a tenir uns pares una mica neuròtics, perquè si tingués uns pares perfectes, amb quins exemples aprendria a gestionar la imperfecta realitat del nostre món?
Gregorio Luri, 10.01.2026
