La gestió de la cosa pública, continua empantanegada perquè als nivells territorials que ens concerneixen (Barcelona, Catalunya, Espanya) els òrgans de govern no tenen ni la
força ni la voluntat de pensar a l'engròs, amb mirada llarga; són
presoners del tacticisme i de la dispersió, dos grans pecats de la
democràcia que, ara fa un segle, van encendre la flama del feixisme.
Estem caient en errors del passat i en trampes conegudes, mentre els
feixistes fan la seva via mimetitzant-se en les modes, en la tecnologia,
en una mena de modernitat ucrònica.
El feixisme beu de la seva maligna capacitat de seducció, però també de
la retòrica buida de cert antifeixisme de postal i de l’exasperació
d'una majoria democràtica que se sent allunyada de tot poder de decisió i
obligada a renunciar a unes expectatives mínimes de prosperitat. La
borsa puja tant com els índexs de pobresa. El sistema no rutlla i no
sembla tenir esma per regenerar-se. El bloqueig és l'estat natural de
les coses...
A Catalunya, a sobre, hem d’empassar-nos cada dia el
discurs de la “normalitat” i de la “concòrdia”, quan encara tenim gent a
l'exili, i l'amnistia, arrencada amb fòrceps al govern del PSOE,
s'aplica de manera lenta i capriciosa per un poder judicial totalment
alineat amb la dreta. També és “normalitat” que... els independentistes hagin
d'actuar tenallats per l'amenaça de la repressió...
Junts i ERC han de començar a assumir que, per desgràcia, l'ascens
anunciat d’Aliança Catalana allunya la possibilitat de reeditar una
majoria sobiranista útil. I no cal renunciar a res, ni deixar d'esperar
temps millors, per entendre que algunes coses no tenen espera, en un
país tan tensionat com el nostre, un país que té raons justificades per
preguntar-se si anem en la direcció correcta.
Toni Soler, 4.1.2026
