pd 1791 La paradoxa alimentària

Presència, 16 de febrer de 1997

 

...  més de 850 milions de persones pateixen les conseqüències de la fam, encara que la Terra és capaç de produir aliments suficients per a tothom. El problema, com sempre, és el repartiment desigual de la riquesa i dels recursos... El Nord, ric i productiu, és també el principal productor de cereals, que són la base de la dieta dels països pobres. El Sud, que ha de comprar cereals per poder menjar, exporta en canvi aliments que no són de primera necessitat - l'exemple més clar és el cafè o el cacau - perquè en gaudeixin els consumidors del Nord...

Irene Casellas

pd 1790 Tendresa i solidaritat

(arafa... 24 anys)

Els valors d'abans reculen. La religió catòlica recula. Augmenten les religions que són una enganyifa. Però hi ha uns valors que perduraran sempre. Són la tendresa i la solidaritat... Com diuen els "nicas": la solidaritat és la tendresa dels pobres (i/o pobles?). I nosaltres som massa rics per a entendre-ho. Massa rics. Fins que, un dia, el món farà un pet com un aglà i potser llavors ens tornarem tendres i solidaris. M'adreço a tothom. Però, en especial, als joves, que cada dia estan més lluny de l'església. El que realment val és la tendresa i la solidaritat.

Quim Pla

pd 1789 El paradís assetjat

(arafa... vint o vint-i-cinc anys)

... El moviment de frustració, de rebel·lia, de resposta contra unes expectatives no acomplertes que es manifesta en alguns sectors amb un creixent incivisme i en accions concretes contra el mobiliari urbà i fins i tot contra les persones. La creixent violència que es va generalitzant als instituts i a les escoles d'algunes zones és una altra mostra d'aquest creixent malestar... Tot plegat demostra que el paradís em  què estem més o menys instal·lats té uns fonaments poc sòlids i que per detectar-ne l'estat de salut no n'hi ha prou d'observar l'evolució de magnituds macroeconòmiques.

Pere Guanter

pd 1788 Impertinències

Una altra impertinència és que la televisió subratlli la mort de persones suposadament més “notables” que els homes i les dones del carrer. Ja va dir Walter Benjamin que és molt més difícil retre homenatge a les persones anònimes que als grans homes i dones que pugui haver donat la història. I per això els mitjans s’esplaien en la vida i la mort del marquès de Griñán, també per exemple, en comptes de parlar de qualsevol desconegut, la mort del qual hauria de revoltar-nos tant com la mort d’un famós. Els medievals eren més equitatius, com diu aquest passatge dels famosos Carmina trobats a Beuren:

“La vida detestable

 ara esmussa,

 ara esmola

 com per joc el pensament,

 i dissol com si fos glaç

 la pobresa

 i el poder”.

Jordi Llovet

pd 1787 Lluita i contemplació

(1974...?)

... innumerables joves no accepten ser tractats amb el raser superficial i quantitatiu de la societat de consum. En front d'un occident que després del 1945 sols ha vist la salvació en una maquinària econòmica a ple rendiment, amb la qual cosa la persona ha quedat degradada al nivell de consumidor frenètic, els joves presents o representats a Taizé han pronunciat un NO rotund i clar: NO a llur manipulació econòmica , NO a aquesta societat occidental que ha caigut tan baix, NO a la superficialitat dels ideals gallinacis de l'utilitari, la rentadora elèctrica i les escapades a Perpinyà... en nosaltres (diuen) hi ha unes exigències de profunditat que no tenen res a veure amb el consum, i que són desestimades pels consells d'administració, però que són l'única cosa que dona sentit a l'existència...

... aquesta podria ser una conseqüència important: qualsevol postura de dissentiment amb la sufocant societat actual, qualsevol reivindicació d'una societat nova, més humana i igualitària, hauria de començar per aquest primer pas: no tan sols guanyar-se la vida amb el propi treball (que no està renyit amb l'estudi, ni tan sols l'universitari) sinó a més a més obligar-se a no consumir o gastar més del que un mateix és capaç de guanyar. Això seria el començament d'una nova societat, més justa que la que ens ha portat aquesta era del consum...

J.P.

pd 1786 A cada instant!

(arafa...)

L’Onze de Setembre, algú va fer malbé l’ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova. Flors per terra, esgarriades i trepitjades... Ho expliquem sempre a la canalla, però ho haurem d’explicar també als grans, perquè hi ha grans que són tan immadurs com la canalla amb l’agreujant que es creuen amb dret de fer el que els nens no gosen. Netejar costa molt, embrutar, poc. Callar costa molt, parlar, poc. Construir costa molt, destrossar, poc... De petita, m’embriagaven les catifes de flors de Corpus, tan ben estudiades. Ara, encara, quan veig fer un ram se’m posa la pell de gallina. Les flors indiquen llibertat. A la presó no hi ha flors. No entenc que una persona adulta, per ràbia, pugui trepitjar flors. Estic segura que un nen no gosaria.

Empar Moliner

pd 1785 Contenidors, voreres brutes i incivisme

(arafa...)

Com una ofrena al peu de l’altar de les escombraries, els contenidors que veig cada dia a Barcelona estan rodejats de trastos, cartons, fustes, bosses, plàstics, envasos, draps, líquids regalimant...Hi ha pressa per treure’s de sobre la brutícia de casa o de l’oficina i ni s’espera al dia de recollida de les andròmines ni es respecta l’ús que indica el color. El que molesta o s’ha trencat, a la vorera del contenidor. Entre el que s’acumula i el que en treuen de dins i llencen a terra la gent que els remena buscant ferralla, hi ha voreres que fan fàstic. El sistema de recollida d'escombraries de Barcelona ocupa espai, té molta importància visual i olfactiva, però no ens proporciona una ciutat més neta. Produïm moltes escombraries i som bastant incívics. Com si la brutícia de l’espai públic no ens importés.

Antoni Bassas