... cal repensar l'educació per la pau superant una visió excessivament confiada en el diàleg i la raó com a antídots suficients contra la violència. Hereus de la Il·lustració i del projecte de la Unesco, hem educat durant dècades amb la convicció que la pau era la norma i la guerra una anomalia evitable. Però la realitat actual en mostra els límits.
Educar per la pau no pot ser ingenu. No preparar per afrontar la violència organitzada, l’agressió autoritària i la necessitat de defensar la democràcia és una forma d’abandó. La pau no és cap valor abstracte, sinó un procés de consciència crítica. Com advertia Paulo Freire, no hi ha educació neutral: educar és sempre prendre partit, i fer-ho des de la presa de consciència. És llegir el món per poder-lo transformar. Kant ja va dir que la pau no és un estat natural, sinó una construcció moral i política que exigeix responsabilitat.
És, doncs, urgent avançar cap a una pedagogia de la resistència: una educació que no glorifiqui la guerra ni renunciï a la no-violència, però que afronti dilemes ètics reals del nostre temps com la necessitat de defensar la democràcia i els drets humans davant les agressions. En temps de guerra i propaganda, educar per la pau també vol dir educar per a la veritat: per discernir, per no normalitzar la violència imposada ni acceptar relats simplificadors o deshumanitzadors. Com ser solidaris amb els que es defensen d’ocupacions il·legals i neteges ètniques? Com defensar la llibertat sense menystenir la dignitat humana? Com sostenir la veritat quan triomfa la propaganda i la manipulació?...
Educar per la pau sense afrontar els conflictes reals —com la guerra imposada al cor d’Europa— pot acabar convertint la pedagogia en un relat desconnectat de la vida.
Anna Jolonch, 24.1.2026
