La doctrina sobre la riquesa i la pobresa presenta un problema teològic aparentment irresoluble. No hi ha cap dubte sobre la posició de Jesús: el ric, el camell i l'ull de l'agulla, l'“Ai dels rics”, la paràbola de Llàtzer i el ric Epuló. Els primers cristians regalaven els seus béns i ho compartien tot: sobre això tampoc no hi ha cap dubte. A partir de l'Edicte de Milà (any 313), i amb breus interrupcions com la de Julià, la ràpida transformació del cristianisme en religió oficial de l'Imperi Romà va normalitzar la figura del cristià milionari...
Avui existeixen grups catòlics que no senten cap fàstic, més aviat el contrari, pel fet que els seus adeptes s’enriqueixin sense límit (Opus Dei, Legionarios de Cristo...), i moviments de base que reivindiquen la humilitat i la pobresa. El Vaticà continua privilegiant, tant en la seva gestió quotidiana com a través de les encícliques papals, els primers.
El cas és que, des de fa relativament poc, la riquesa mundial tendeix a concentrar-se en poques mans. Algunes d'aquestes mans (posem com a exemples Elon Musk o el mateix Donald Trump) arriben a proclamar-se moralistes i invoquen “valors cristians” per justificar-se i per justificar un “nou ordre” dominat pels magnats.
