pd 1799 La Fura i la ferida del llaç groc

(arafa...)

L’estat espanyol, encara que no ho sembli, se sent en una situació d’extrema fragilitat. Sap que disposa de la força, però no està segur que tingui la raó. El llaç groc burxa, precisament, en aquesta ferida. Per això, desperta reaccions tan extemporànies com la que vau patir La Fura dels Baus, a Madrid.​.. Podem parlar de què diuen aquests fets de La Fura dels Baus, de qui us ha vist i qui us veu, d’on han quedat la llibertat i la transgressió que han acompanyat el vostre talent excepcional durant tots aquests anys... però encara és més desolador veure​ ​la intransigència d’una societat que ha vist i escoltat tot tipus de reivindicacions, pancartes i manifestos a dalt d’un escenari i ara no tolera que seixanta-vuit persones no portin llaços grocs i dues sí.

El llaç els incomoda perquè els posa davant del mirall i no s’acaben d’agradar. Prefereixen una estelada que un llaç. Perquè el llaç parla d’ells. De si han tingut la reacció més democràtica possible a la demanda sostinguda i majoritària de milions de catalans. Saben que no ho estan fent del tot bé, però hi ha un valor suprem a preservar. Per celebrar un referèndum, no es poden violentar les lleis. Per la unitat d’Espanya, sí. Per això, volen erradicar el llaç groc de la seva vista. És desolador​... que​ us facin genuflexionar –també a La Fura– si voleu continuar treballant a Madrid. Per dos tristos llaços.

Albert Om

pd 1798 Et pot agradar o no, però segur que no et deixa equidistant

(arafa...)

Aplaudeixo la Fura dels Baus perquè ha aconseguit transgredir. 'Épater les bourgeois... Per això em trec el barret davant del que van fer al Teatro Real de Madrid. Aparentment van representar 'Faust', sense espaterrar els burgesos del públic, inclòs el rei d’Espanya. Però al final dos membres del grup van sortir a saludar amb un llaç groc. I llavors sí! Un sector dels espectadors, finalment escandalitzat, va xiular... L'endemà l’acció teatral continuava. El director de la companyia va proclamar: "Estic desolat, ja que considero que els fets han sigut totalment desafortunats i fora de lloc. En la meva opinió, no s’han de barrejar els posicionaments polítics personals amb l'àmbit professional". I va explicar que Castells i Flores, els dos homes del llaç, són "dos col·laboradors que no formen part de la companyia" i per això va demanar "que no es vinculin els fets d'aquesta nit amb el nom de La Fura dels Baus".

Ara el que caldria és que, després de l’acció dels llaços i de l’acció de les disculpes, la companyia completés la trilogia amb una altra acció basada en el pelegrinatge cap a la cua de l’atur dels dos elements conflictius. Una versió del calvari de Jesucrist, on tots dos carregarien una creu groga en la qual, al final, serien crucificats. Proposo estrenar-ho al Tarraco Arena...

Empar Moliner

pd 1797 Un sentit per a l'expressió "Bona Pasqua"

(arfadosanys)

 

S​i el Nadal cristià es va fer seva la festa del solstici d’hivern, la Pasqua es va fer seva l’alegria de la resurrecció de la natura que semblava morta. La tardor és elegant però conclusiva. La primavera és potent i va cap amunt. És la festa de la nova vida: quan tot està més mort, tot pot tornar a començar i, “per tant, supera aquest pessimisme que afecta més el món urbà que el món de pagès”, segons el que vaig sentir-li dir a Raimon Panikkar, que afegia: “L’alegria és possible si hi ha regeneració constant i això és la festa de Pasqua, una resurrecció personal” per anar separant el jo de l’ego. “L’ego és aquell que no pot deixar de fer les coses que nosaltres mateixos reconeixem que no ens van bé. El jo és cultivar la pròpia vida. L’home culte cultiva. No fuig d’ell mateix. I si fuig, no podrà fer-ho, perquè no podem fugir de nosaltres mateixos”.

Antoni Bassas

pd 1796 Picaresca

(arafa...)

A Espanya és hegemònica una cultura política basada en la picaresca: la cultura del colar-se. A bona part de l’Europa del nord és hegemònica una cultura d’arrel protestant, més puritana: la cultura del demanar tanda. Certament, arreu hi ha de tot. Però no en les mateixes proporcions. La picaresca està arrelada en la relació espanyola entre el públic i el privat, des de l’alta política fins a la manera de conduir. No és una qüestió de lleis. Les mateixes lleis donen resultats del tot diferents segons la cultura política. De vegades a l’Espanya de la picaresca s’han fet lleis tan ultrapuritanes que eren impossibles de complir, amb la confiança que ningú no les compliria mai i que la picaresca ja ho arreglaria per sota...  I la cultura de la picaresca es vincula a la cultura del privilegi: tenir un cap d’estat inviolable, per exemple...

Vicenç Villatoro

pd 1795 Els 75 minuts de Macià

AVUI, 15 de març de 2004

 

"El 14 d'abril del 1931 va començar la Segona República. Abans que a Madrid, Lluís Companys va proclamar la República Espanyola a Barcelona. Eren les 13 hores. A les 14.15 hores, Francesc Macià va corregir Companys i va proclamar L'Estat català dins de la República Catalana. En una hora i quart el canvi havia estat notable... Després de 75 minuts de reflexió, Macià va optar per l'estratègia dels fets consumats. Va declarar ell l'Estat català, sense esperar que a Madrid l'hi atorguessin graciosament. Per què? M'imagino que ell considerava el Pacte de Sant Sebastià del 1930, amb Azaña i les esquerres espanyoles (una vaga entelèquia federal semblant a la que avui predica el PSOE), paper mullat. És evident: una cosa són les promeses d'un polític quan és a l'oposició i una altra el que farà quan governi.Davant dels fets consumats, la República Espanyola es va espantar. Es va arribar a un pacte. Es va redactar l'Estatut de Núria del 1931, i es va aprovar amb el 99% de vots en un referèndum. Després, a Madrid, les esquerres d'Azaña es van sentir incòmodes. Les Cortes, van retallar i va sortir aprovat l'Estatut del 1932, que era una pelleringa comparat amb el que s'havia votat a Catalunya. Però Macià estava satisfet: sabia que, quan un negocia per obtenir cinc, ha de començar demanant-ne deu... cal negociar a l'alça. Cal exigir. Prou de xecs en blanc. I tinc la impressió que, a la política catalana, ens sobren Companys (confiats en el PSOE i en vagues promeses de plurinacionalitat o federalisme) i ens falta un Macià que reflexioni 75 minuts més."

Francesc Puigpelat

pd 1794 Els estralls de la maduració tardana

(arafa...)

Quin és el secret per arribar als vint madur? Haver assumit, fins als vint, totes les responsabilitats que ja es podien -i tocava- assumir. Els joves madurs tenen en comú haver sigut nens i adolescents que es van haver d’espavilar. Com en tot, esclar, hi ha predisposicions genètiques. I és també obvi que forçar madureses pot fer molt mal. Però la potència d’un jove madur, el temps que això li dona per arribar lluny, és un gran tresor...  d’això a veure com pugen els fills en un estat de semiinvalidesa hi ha un abisme, i és l’abisme que crea vertigen al final del batxillerat o l’ESO. El capitalisme ha destruït l’entorn comunitari que exigia als infants ajudar els grans en coses bàsiques del dia a dia. En societats preindustrials era i és un ajut imprescindible -que pot degenerar en explotació-, però era i és, també, molt empoderador... caldria insistir en l’immens mal que provoca el fet que tanta canalla pugui pujar parapetada en unes tecnologies que permeten no sortir de la zona de confort. Esperar que, vivint així, facin el trànsit del jo al nosaltres -això, en essència, significa madurar- és esperar un miracle.

... ¿Hi ha res més aberrant que tenir a casa els pares milions de joves a qui toca formar famílies mentre es va allargant l’edat de jubilació?... Creure que es pot posposar la maduració sine die és un error irreparable. Les coses que no es fan quan toca, en més d’un sentit, es perden per sempre.

Albert Pla Nualart

pd 1793 "Hi ha solidaritats aparents, indolores i falses"

16 febrer 1997

... no totes les solidaritats són tals... Els mitjans de comunicació ara esbomben alguns gestos suposadament solidaris però no es plantegen les causes de les injustícies, això no vendria i seria insuportable fer un programa de 24 hores amb testimonis que  qüestionessin per què hi ha injustícia. Aquestes històries autèntiques no interessen, no es volen sentir... Hi ha solidaritat indolora, jo dono diners i prou, però no m'uneixo a l'altre, no em soldo amb ell... Hi ha solidaritats falses, indolores, insolidàries... Hi ha solidaritats primàries, com ara la familiar, amb els veïns... i després hi ha dimensions de la solidaritat secundàries que ens atansen a la dimensió més internacional... La solidaritat, però, és una, la que et fa unir-te amb la causa de l'altre, soldar-te amb ell.    

F. Javier Vitoria