La millor manera de pair el passat és assumir-lo, i assumir la Guerra
Civil és admetre que hi va haver vencedors i vençuts, i que els
vencedors es van comportar com a tals fins molt després que les armes
callessin...
Però el debat que ha d’afrontar Espanya no és el de la guerra —on la
violència ho amara i ho confon tot—, sinó el de la seva conseqüència, és
a dir, el franquisme, que durant quatre dècades, i malgrat la seva
victòria als camps de batalla, va continuar la lenta i pertinaç feina de
repressió, depuració i divisió entre els espanyols per convertir els
derrotats i llurs famílies en vençuts perpetus, i marcar amb foc la vida
pública fins a la Transició i més enllà. Aquesta és la cicatriu que
trenca Espanya encara ara. Mig país repudia el record de la guerra però
blanqueja el llegat del franquisme i se’n considera hereu, encara que
sigui amb la boca petita...
A la Catalunya contemporània, el pes de les esquerres i del catalanisme i
el fet que la dreta majoritària convergís en el nacionalisme democràtic
van inclinar clarament la memòria col·lectiva cap al bàndol republicà,
ja que els derrotats del 1939 van ser també la Generalitat i el
catalanisme. La repressió posterior no es va dirigir només contra les
esquerres, sinó que va afectar també totes les expressions de la
catalanitat, incloent-hi la llengua, encara que els seus parlants fossin
catòlics i/o de dretes. Però el fet d’assumir la derrota nacional
—expressada en l'afusellament del president democràtic del país— no ens
ha d’impedir reconèixer el dolor causat pel furor revolucionari sobre
milers de catalans pel fet de ser catòlics, burgesos, rics, militants de
la Lliga i fins i tot demòcrates i catalanistes de dreta. Dit això, no
dubto que Catalunya, el seu fet nacional, forma part dels derrotats del
1939. I no ho dubto perquè les conseqüències d'aquest fet les patim
encara avui.
