dimarts, 31 de maig del 2016

pd 751

REVISTA OPINION - ... ... 1978?
TESTIMONI D'UN DESAPAREGUT
...

(La revista) Opinión, ofereix el testimoni d'un desaparegut, el sacerdot català Antoni Llidó.
El pare Llidó va  nèixer a Jàvea, el 1936, fou ordenat sacerdot al seminari de Moncada el 1963 i el 1969 arribà a Xile... i forma part el 1971, any de l'arribada al poder d'Allende, del moviment "Cristians pel Socialisme".
L'any 1972 ... rebutja la possibilitat de tornar a Espanya per fer de capellà... i escull quedar-se a Xile com a simple ciutadà per ajudar en l'acció revolucionària.
L'any següent, 1973, el pare Llidó és elegit president de l'associació de veïns del Barri de O'Higgins de Quillota. Després del cop d'estat de Pinochet, Llidó passa a la clandestinitat... A primers d'octubre de 1974, és detingut per la DINA, policia política xilena, i passa a la penombra de ser un desaparegut més...
 

dilluns, 30 de maig del 2016

pd 750

TRIUNFO núm. 711 - 11 de setembre de 1976
LAS CLASES MEDIAS Y EL "PUEBLO UNIDO"
Juan Anllo

... el "poble" xilè mai va estar "unit" per derrotar la burgesia i fou doblement vençut: a les urnes i al carrer, encara que sigui molt trist admetre-ho. Crec que l'esquerra utilitza molt alegrement el concepte de "poble", ficant-t'hi el 90 per 100 de la població del país i deixant l'altre 10 per 100 per a la burgesia explotadora i els seus servidors. I em sembla que a Xile es cometé el mateix error, tant per l'esquerra com per l'extrema esquerra, pensant que a una banda hi hauria l'oligarquia agrària i la burgesia industrial i financera, complementats per l'alta classe mitjana, i a l'altra el "poble", format pels obrers, els  camperols, els jornalers del camp i la immensa majoria de la classe mitjana...

... les classes mitjanes poden ser un aliat tàctic per a un projecte de reformes socio-polítiques que no afectin el dret de propietat, a les bases econòmiques on es sustenta el poder polític d'aquests classes; no seran mai un aliat, ni tan sols tàctic, per a un projecte de reformes que portin al socialisme, doncs aniria en contra de la ideologia d'aquestes classes  basada en tres principis: la propietat, la mobilitat i l'ascensió social...

diumenge, 29 de maig del 2016

pd 749

TRIUNFO núm. 795 - 22 d'abril de 1978
XILE COM A EXEMPLE
Eduardo Haro Tecglen

...
 Així es va formar una coalició electoral unitària de les esquerres, centrada en la persona d'Allende, que fou sobretot un home honest, sacrificat, unitari, legalista. L'experiment d'Allende consistia en arribar a les màximes possibilitats revolucionàries, però sense fer la revolució, sense sang i sense dictadura. Això despertà un enorme interès a tot el món, que desbordava la importància de Xile com a país. Era el primer cop a la postguerra que en un país del món l'esquerra anava unida, en una gamma molt àmplia, amb la inclusió de comunistes i també de grups que es consideraven a l'esquerra del PC. I, sobretot, la primera vegada que aquesta esquerra tenia accés al poder i a més per mitjà de les urnes... Era ja un país-model...
Fins que es produí el cop d'estat de setembre de 1973. Un dels més cruels i mortífers dels darrers anys...
A la llarga s'ha vist l'eficàcia d'aquest terrorisme. En un país convertit en el centre de propaganda de la unió de l'esquerra, en model de socialisme en llibertat i de reformes per vies legals, el cop no era solament pels seus protagonistes, sinó per a tota l'esquerra del món... No només acabava en fracàs, sinó en la mort i en l'assassinat.
Amb la seva gran sensibilitat per a aquests fenomens, l'esquerra a tot el món va donar ràpidament un pas enrere...

divendres, 27 de maig del 2016

pd 748

TRIUNFO - 21 de juny de 1975
XILE: ELS QUATRE GENETS DE L'APOCALIPSI
Leopoldo Torres-Boursault

...
Tot té el seu límit, inclús la barbàrie, perquè ja no es pot vèncer sense convèncer. Podran doblegar els cossos, però els esperits, aquests reductes on es refugia l'últim alè de la llibertat de cada home, no són fàcils de esclafar amb botes xarolades. Els generals colpistes de l'11 de setembre han clos el primer acte, el socialisme en llibertat, però aquesta experiència del poble xilè, d'Amèrica Llatina, del món sencer, després d'aquest segon acte de tenebres, tindrà inevitablement un epíleg, en el que com digué Salvador Allende amb veu tranquil·la en els seus darrers moments: "... molt més aviat que pas tard, s'obriran de nou els grans passeigs per on passi l'home digne per a construir una societat millor".

dijous, 26 de maig del 2016

pd 747

TRIUNFO - 14 de setembre de 1974
LOS PROGRESISTAS Y EL PROGRESO
Pozuelo

El progressista sent una immensa nostàlgia del món passat. I el que és pitjor, d'un món que mai va existir. 

Potser obliden que quan els altres no tenien les màquines, tenien les xurriaques. Potser obliden que qualsevol temps passat fou pitjor.

(Nota: per no transcriure'l sencer us adjunto  aquí sota tot l'article. T'aconsello la seva lectura - amb un punt d'ironia.)

dimecres, 25 de maig del 2016

pd 746

TRIUNFO - 14 de setembre de 1974
ALLENDE, IN MEMORIAM
Sixto Cámara ( La capilla sixtina)

He repassat vells retalls de premsa sobre el cop xilè de 1973. Van des de les imatges dels morts en els carrers o les aigües del riu fins les notícies sobre tortures i vexacions de tot tipus que recollí la premsa, principalment la estrangera, és a dir, la no xilena, la no espanyola...
...
Al Palau de la Moneda, un rostre enorme i un cognom enorme. A la pila del barri obrer, un rostre petit, un cognom ignorat. De l'heroisme exemplar i assumit d'Allende al terror desarmat i inconscient d'un nen; i davant, una immensa bèstia sorda, que ni tan sols tanca els ulls per matar i per viure, com demanava el diví Ovidi.
...
Però em sembla un minso salari estar simplement trist davant l'exemple d'Allende, davant l'exemple del nen anònim. Prefereixo estar furiós com ho estic, prefereixo estar armat, encara que sigui de paraules. Perquè les paraules armen les consciències, poden proporcionar-nos l'esperit d'alerta, poden intentar baixar fusells, poden intentar oposar la força de la raó a la raó de la força. Poder intentar-ho, poden; que ho aconsegueixin, ja és una altra cosa...

dilluns, 23 de maig del 2016

pd 745

TRIUNFO 15 de juny de 1974
CITA AMB LA RESISTÈNCIA XILENA
Eric Nepomuceno

...
aquests joves lectors de parades de bus i de cantonades són amos de secrets, de secrets perillosos. Cadascun d'ells sap només l'estrictament necessari per no posar en perill la seguretat de la resta. Cadascun s'arrisca l'estrictament necessari, i això ja és moltíssimTots ells estan a la "cosa". Encara més: són la cosa, una cosa tan noble com perillosa.
...
Durant tres hores seguides, vam parlar de la resistència, dels riscos i perills, la fe i la tenacitat. Digué paraules com llibertat, dignitat i decència. En homes com aquell, paraules con aquestes recuperen el seu veritable sentit.
Els nois i les noies es confonen en les places i els carrers, entre els venedors de fruita, en el paisatge gris i pobre de Santiago, entre la gent callada i descolorida...
És fàcil sentir, en cadascun d'ells, una força immensa: petits grans herois d'una llarga lluita que tot just comença...

diumenge, 22 de maig del 2016

pd 744

TRIUNFO núm. 605 - 4 de maig de 1974
LAS MEMORIAS DE NERUDA
Pablo Neruda

...
El meu poble ha set el més traït d'aquests temps. Dels desert del salnitre, de les mines submarines del carbó, de les altures terribles on jau el coure i l'extreuen amb treballs inhumans les mans del meu poble, sorgí un moviment alliberador de magnitud grandiosa. Aquest moviment portà a la presidència de Xile a un home anomenat Salvador Allende per tal que realitzés les reformes i mesures de justícia inajornables, per que rescatés les nostres riqueses nacionals de les urpes estrangeres.

... els pobles admiraren el President Allende i elogiaren l'extraordinari pluralisme del nostre govern... A Xile s'estava construint, enmig d'immenses dificultats, una societat veritablement justa, sobre la base de la nostra sobirania, del nostre orgull nacional, de l'heroisme dels millors habitants de Xile. Al nostre bàndol, al costat de la revolució xilena, estava la constitució i la llei, la democràcia i l'esperança...

dissabte, 21 de maig del 2016

pd 743

TRIUNFO núm. 605 - 4 de maig de1974
CHILE, OTRA VEZ
Manuel Vázquez Montalban

La notícia que el secretari d'estat, Henry Kissinger, va a descansar a Santiago de Xile en el transcurs del seu pròxim viatge llatinoamericà, no ha sorprès a ningú. Després de la feina ben feta és lògic que els suprems faedors descansin, sigui el setè dia o no...
... El món dels negocis internacionals té clara consciència que els seus interessos estan ben guardats pel nou règim xilè i que un esquerranós més viu o mort no els importa gaire... 
... 
A la repressió cega, brutal de la primera hora, l'ha seguit un treball policial sense precedents, de cara a tenir fitxat a tot el país. No cal oblidar que més d'un quaranta per cent de xilens van votar per la Unitat Popular...
... La opinió internacional no els importa absolutament res...
...
És indubtable que moltíssims xilens de vàlua fugen del paradís-infern de la Junta Militar... Espanya podria prendre alguna mesura oficial per acollir a aquesta intel·ligència xilena que fuig un cop més de la destrucció de la raó.

divendres, 20 de maig del 2016

pd 742

TRIUNFO 27 d'octubre de 1973
CHILE, EL TERROR
Jean-Francis Held

... En un primer moment es podia pensar que els general colpistes s'acontentarien amb escombrar la Unitat Popular i preparar el camí per algun poder burgés. La Junta, al contrari, obeeix a la lògica implacable de la seva màquina. S'embala. Potser fins a perdre's. Però mentrestant...
La repressió generalitzada, durant i després del "putsch", no ha afectat únicament als civils, militants o no, sospitosos o no...
...
Violents i cecs en els primers moments després del cop, els mètodes de l'Exèrcit s'anaren afinant mica en mica, precisant-se en funció dels fins perseguits. Menys assassinats a l'atzar, més psicologia...
... Un exèrcit de 70.000 homes que colpegen implacablement un poble al que consideren perillós, per deixar-lo K.O., sense defenses. I després de destruir, es construeix. A les comissaries, la tortura científica mica en mica va substituint els afusellaments espontanis; l'espionatge i la intimidació substitueixen l'ira encegada. El terror va per bon camí: ara els colpistes poden esmerçar-se, apuntar a les ments a l'hora que als cossos. Vet ací les indagacions, les humiliacions, les cremes de llibres...
És així com, amb el pas dels dies, Xile aprèn a viure sota la Junta i a acotar el cap... 
Qualsevol pot ser afusellat per qualsevol motiu...
Si els generals arriben a aquests extrems, si no s'acontenten amb la simple eliminació política de l'esquerra, si no es queden en un para-feixisme encobert, és sens cap mena de dubte perquè tenen por. No volen còrrer cap risc, no permetran que res ni ningú es mogui... Només tenen una solució per governar: el terror absolut...

dijous, 19 de maig del 2016

pd 741

EL MÓN / 156 - 19/IV/85
CAL INVENTAR UNA FORMA NO CLÀSSICA DE REVOLUCIÓ SOCIAL
Manuel Sacristan

... fins i tot des del punt de vista de les ideologies del "món occidental", la gesta vietnamita va ser una epopeia molt més grandiosa que les guerres per la independència nord-americana, espanyola o llatinoamericana...

... hi ha una altra cosa que sí em sembla digna de reflexió preocupada: és la militarització i bel·licositat del Vietnam actual... La part que en aquesta situació té l'estat de setge de tota revolució veritable pot suggerir disculpes, però també pessimisme respecte al destí dels moviments político-socials revolucionaris del segle XX, començant per la revolució mexicana. L'enorme pressió del setge capitalista ha aconseguit pervertir-los, si més no parcialment.
Em temo que per superar aquest pessimisme no hi ha més remei que començar per reconèixer la magnitud del mal: el sistema econòmic-polític (militar) mundial conforma - deforma - qualsevol revolució clàssica; caldrà doncs inventar una forma no clàssica de revolució social.
 

dimecres, 18 de maig del 2016

pd 740

EL MÓN / 156 - 19/IV/85
DESPRÉS DEL VIETNAM, RES NO VA SER IGUAL
Roberto Mesa

Quan a la primavera de 1975 les darreres forces dels EEUU abandonaren el Vietnam i Saigon passà a anomenar-se Ciutat Ho Chí Minh, començà una nova època, i concloïa, per un retard, l'època prodigiosa del decenni...
... Enrere quedaren el cadàver del Che a Bolívia, el mateix Ho Chí Minh, que no va arribar a conèixer el triomf del seu poble, els il·lusionats impuls del Maig francès i els tancs del pacte de Varsòvia entrant a Praga. Morien totes les esperances d'una generació i només quedava la victòria d'un poble del Tercer Món en lluita contra l'imperialisme. Tota una simbologia, que fins i tot arribà a les multicopistes de l'Espanya clandestina, que s'anomenaven "vietnamites".
... La guerra del Vietnam va demostrar que l'impossible no és una utopia, que l'imperialisme no sols era vulnerable, sinó que també podia ser derrotat.
... Avui, a deu anys de l'alliberament de Saigon, l'exemple vietnamita continua sent una fita històrica en el llarg combat dels pobles per la seva independència i la seva sobirania nacional.

dimarts, 17 de maig del 2016

pd 739

EL MÓN 156 - 19/IV/1985
QUAN ÉREM VIETNAMITES
Joan Barril

El trenta d'abril es compliran deu anys de la fi de la guerra del Vietnam. Més enllà de la significació bèl·lica del fet, aquest aniversari posa de relleu el caràcter aglutinador que la guerra va tenir per a tota una generació i la fi de la invencibilitat de l'imperialisme nord-americà.
...
L'any 1960, a Catalunya el món encara no el vèiem sencer. La gossa Laika, la primera astronauta de la història, no ens havia acabat de convèncer respecte al caràcter esfèric del planeta i la Terra, vista des d'aquí, era una peça boteruda i irreal que limitava al nord amb l'exili, al sud amb el moro, a l'est amb el teló d'acer i a l'oest amb CubaA tot Espanya l'esperança dels antifranquistes es deia Cuba i les preocupacions que podien tenir els ciutadans dels sud-est d'Àsia estaven, en temps, en espai i en cultura, molt lluny de nosaltres. De fet, el sud-est d'Àsia de començaments dels seixanta no tenia pas altre nom que el d'Indo-xina. Vietnam era una denominació pels entesos que evocava un país romàntic, amb forta presència catòlica i amb restaurants de cuina francesa. A ningú no havia d'estranyar, doncs, que l'amor tendre d'un príncep espanyol i d'una grega tinguessin com a marc circumstancial l'aire càlid d'un Vietnam en pau trencadissa. Els joves Juan Carlos i Sofía potser ignoraven, passejant per Saigon, que els pocs soldats americans que es veien pels carrers formaven part dels primers onze mil consellers militars destacats al Vietnam. Era el maig de 1962. La guerra tot just acabava de començar...


dilluns, 16 de maig del 2016

pd 738

PRESÈNCIA ... abril ? 1976 ?
EL DEMÀ DE PORTUGAL
Pius Pujades

Portugal ens preocupa. Preocupa a tothom... El mateix Josep Pla, entre creuer mediterrani i problema de salut,  va fent articles convencent-nos que al país veí les coses van malament, que caminen cap a un comunisme - el malèfic i horripilant comunisme...
En general queden clares dues coses: que el comunisme és dolent i que els comunistes encara ho són més, ja que aspiren al poder. Jo només penso si és que hi ha algun grup polític que no aspiri a obtenir el poder i que no faci els possibles per assolir-lo. Em queda el dubte.
...
De moment m'adono que a Portugal ja han nacionalitzat la banca, una de les velles aspiracions dels falangistes de pre-guerra. Per ara cal esperar les eleccions...
Poden començar a meditar els portuguesos en el perill que, en cas de guanyar un grup d'esquerres, algú, inspirat per un "Spiritu Santo", es tregui del damunt, vessant la sang que sigui necessària, als vencedors de les urnes.
Em fa por que les famílies que dominaven el capital lusità trobin la manera de fer marcir la florida de clavells. La llibertat és molt fràgil. Sobretot quan no s'hi està acostumat.

diumenge, 15 de maig del 2016

pd 737

TRIUNFO núm. 883 - 29 de desembre de 1979
VIETNAM POR DENTRO
Gabriel García Márquez

...
La meva conclusió personal - encara que sigui només per a la meva consciència - semblava condemnada a nedar contra-corrent. Vietnam havia estat víctima, un cop més, d'una immensa conjura internacional. El govern no havia expulsat ningú, tot i que és probable que en alguns moments s'haguessin fet els ulls grossos en relació a les fugues per raons de conveniència. Però era conscient que, en el desordre de l'èxode, se'n havien anat nombrosos tècnics i professionals que el país necessitava urgentment per a la reconstrucció.
El govern havia comés dos errors irreparables. El primer fou no haver previst a temps ni haver calculat les enormes dimensions de la campanya internacional pels refugiats. El segon fou haver confiat cegament en la solidaritat mundial que no li havia fallat fins aleshores, i que aquest cop s'havia deixat confondre per una distorsió quasi perfecte de la realitat. No hi havia remei: després de tants segles de guerres, el Vietnam havia perdut una gran batalla en una guerra menys coneguda, però tan cruenta com les anteriors: la guerra de la informació.

dissabte, 14 de maig del 2016

pd 736

TRIUNFO núm. 859 * 14 de juliol de 1979
INDOXINA: L'ALTRE HOLOCAUST
Jean-Francis Held

(Nota: ara que es parla tant de refugiats...)

Indesitjables al Vietnam, inacceptables pels seus veïns, els "boat people" suporten la càrrega d'una cínica geopolítica... Només que aquest cop els occidentals no podran dir: "No sabíem res..."

Vuit milions de refugiats (al món)

Els xinesos: els jueus de la zona

divendres, 13 de maig del 2016

pd 735

TRIUNFO núm 839 * 24 de febrer de 1979
IRÁN: UN CAMBIO EN EL MUNDO (i 2)
Juan Aldebaran

(...continuació)

Les constants revolucionàries
... És una de les zones del món on la fam i la misèria són més grans i en les que s'és més sensible al llast històric d'haver estat un imperi i veure's en una situació colonial. ..La força amb que un musulmà viu llur religió és molt més gran que la del catòlic o el protestant...

La figura de l'"aiatol·là"
Jomeini és el primer que, en l'Edat Moderna, ha posat rostre i capacitat de triomf a aquesta religió... Representa la victòria sobre la tirania i sobre el poder d'Occident, i l'adveniment de la justícia...

La situació de l'Iran
El més probable és que, de moment, la revolució iraniana es concentri entorn de Jomeini i el seu govern, aconsegueixi assentar-se malgrat els intents extremistes i la contrarevolució. El que no és possible predir és el temps que durarà o si, seguint el model de la revolució francesa, "devorarà els seus propis fills" i ocasionarà canvis profunds.

El món del voltant
La influència en el seu entorn serà decisiva. Sobretot en tres temes: els règims no populars en els països  musulmans, la modificació del sistema de repartiment i del preu del petroli, el revolucionarisme asiàtic...

dijous, 12 de maig del 2016

pd 734

TRIUNFO núm. 839 * 24 de febrer de 1979
IRÁN: UN CANVI EN EL MÓN (1)
Juan Aldebaran

La “revolució alcorànica”, la “República Islàmica”, són termes massa vagues per englobar el que està passant a l'Iran i els països de la zona...
La revolució en marxa
... (A l'Iran) la lluita s'ha concentrat en una figura i una contra-figura: la del Sha, com enemic comú, i la de l'”aiatol·là” Jomeini, com capaç de mobilitzar els elements contraris...
La lletania de les sorpreses
Quan s'havia considerat que les revolucions eren impossibles en els estats moderns, sembla increïble que esclati i venci una revolució en un dels estats que estava millor vacunat per defensar-se d'elles...
La revolució possible
Tanmateix, les revolucions no paren de produir-se en el món... Les revolucions, de dreta o d'esquerra, no s'han acabat... Si en un país europeu tornen a produir-se les condicions de misèria i d'indignitat que donen peu a una revolució, aquesta tornarà.
Medievalisme
La sorpresa del medievalisme ve de la idea errònia que la Història progressa com un riu i que la Humanitat és un teixit continu. Al contrari, progressa com una goma elàstica que s'estira i s'arronsa. En el món hi ha petits grups que encara viuen a l'Edat de Pedra; hi ha grupets que viuen a fora del temps...
Els tirans i els Estats Units
El suport d'un imperi a un tirà local per assegurar-se llur conformitat o recolzament és antic. Els Estats Units no han deixat mai de practicar aquesta política, tret de breus interrupcions. I en molts casos han pagat car el seu error... A l'Iran també han jugat la basa del tirà, i un cop més l'han perdut.
L'"arc de la crisi"
Potser que ho paguin més car que al Vietnam... El valor de l'Iran com a productor de petroli, com a mur amb la frontera soviètica, com a eix de tot l'orient àrab, com a porta d'Àsia, com a país exportador de valors espirituals, és immens...

(... continuarà)

dimecres, 11 de maig del 2016

pd 733

LA CALLE ... febrer o març? 1979
L'AGRESSIÓ DE LA XINA
Luís Ignacio López

Fa tant sols quatre anys que el Vietnam i la Xina, "units com les dents i els llavis", encara juraven llur "amistat eterna i inquebrantable" enfront de l'enemic imperialista. 
El 17 de febrer, com altres cops en altres llocs, es desmuntaven les velles litúrgies. Seixanta mil soldats xinesos, tres divisions, travessaren la frontera vietnamita per complir el càstig promès per Teng Hsiao-ping per la intervenció del Vietnam a Cambodja. 
...
La guerra del Vietnam i després Cambodja i Laos contra la invasió nord-americana fou el principal dic de contenció en la rivalitat dels dos colossos del món socialista (Xina i la URSS). Fins a la derrota nord-americana de 1975, el govern d'Hanoi gaudí de l'ajuda xinesa i soviètica en una confortable equidistància de Moscou i Pequín.
Amb la retirada nord-americana del sud-est asiàtic, Indoxina quedà situada en el centre d'una altra lluita geopolítica, totalment aliena al procés de guerra d'alliberament antiimperialista i a la transició revolucionària dirigida al nord de Vietnam per Ho Chi-min... qui va plantejar com a objectiu final una federació de repúbliques socialistes a la zona.
El desembre de 1977, les tensions entre Cambodja recolzada per Pequín i un Vietnam hàbilment empès per la Xina a estrènyer vincles amb la Unió Soviètica, cristal·litzen en la primera guerra "marxista" d'Indoxina... I ara...

dimarts, 10 de maig del 2016

pd 732

TRIUNFO núm. 793 *  8 d'abril de 1978
EL ÚLTIMO VIETNAM 
E.H.T. ?

Han passat cinc anys

El 29 de mars de 1973 s'acabava l'evacuació del cos expedicionari dels Estats Units en el Vietnam. El govern de Saigon continuava la guerra amb el material, els diners i els consellers dels Estats Units: dos anys més tard, l'abril de 1975, pràcticament fugien de Saigon - en helicòpters, des de la terrassa de la seva ambaixada - l'ambaixador dels Estats Units i els consellers que quedaven. La guerra havia acabat, i segons es diu és la primera guerra que perderen els Estats Units en la seva història. Havien deixat enrere quaranta mil morts, dos mil desapareguts i moltes esperances polítiques i militars.
Tenien, a més a més, una societat civil esquinçada i desmoralitzada... 
(Ara) els Estats Units han restaurat notablement la seva societat. La presa de consciència que suposà el Vietnam s'ha esvaït després. La consciència ètica i moral s'havia esperonat per la mort de tants joves al Vietnam i per l'augment dels imposts per a tothom: un cop desapareguts aquest parell de problemes, la consciència ha tornat al llur situació més habitual en l'home: la de repòs.
Però els Estats Units no volen més Vietnams. Vietnam fou l'últim Vietnam... Cap més Vietnam. Cap més desembarcament, ni més intervencions. Ni a Cuba, ni a Angola, ni a Somàlia.
...
Hi ha altres mitjans, hi ha altres intervencions.

dilluns, 9 de maig del 2016

pd 731

TRIUNFO núm. 828 * 9 de desembre de 1978
LA CONSCIÈNCIA DEL VIETNAM
Eduardo Haro Tecglen

... I és cert que encara duren, tant a la Xina com a l'URSS i altres països comunistes, condicions de vida dures i un allunyament del que nosaltres entenem com drets humans. Però tampoc es pot ignorar que a l'URSS i a la Xina actualment mengen tots els dies immenses masses de població que abans es morien de fam, de misèria... Ningú enyora la Rússia dels tsars ni la Xina dels mandarins.
Res d'això és però una justificació. Ni impedeix veure el problema de cara: Vietnam està fracassant amb la seva pròpia gent. Que hauria set pitjor el que hagués passat amb els governs "fantasmes" si haguessin guanyat la guerra... no és suficient. No ens retorna la imatge d'un Vietnam heroic lluitant contra el colonitzador francès durant anys, contra l'invasor americà i els seus col·laboracionistes. Però són dues coses diferents. I una cosa no treu l'altra. Que aquests errors d'una revolució que no sap desenvolupar-se i que no té ajudes per fer-ho ens puguin confondre amb la idea que els Estats Units eren portadors de la llibertat, és una aberració. I res d'això ha d'impedir a la consciència mundial ajudar als que fugen del Vietnam i d'insistir en que la revolució oscil·li cap a condicions de llibertat, dignitat i respecte per a tothom: és pel que es va lluitar sempre.



diumenge, 8 de maig del 2016

pd 730

TRIUNFO núm. 781 * 14 de enero de 1978
LA TERCERA GUERRA D'INDOXINA
Eduardo Haro Tecglen

Cambodja: comunisme pro xino. Vietnam: comunisme pro soviètic. És fàcil, massa fàcil, fer l'esquema del conflicte que està portant a la guerra, un altre cop, als dos països de la península d'Indoxina...
...
Dos règims comunistes atacant-se mútuament: no és res de nou, tot i que la cruesa militar que pot assolir aquesta guerra no té precedents en les topades frontereres entre Xina i la URSS, avui en dia apaivagats. Però és una desgràcia més pels vells militants comunistes que creien en l'internacionalisme proletari com a forma única i indiscutible d'arribar a la màxima entesa entre els països. I d'acabar amb les guerres que en la definició clàssica són enfrontaments d'interessos de caràcter capitalista o feudal, si és que no són guerres de classe o revolucions. Una destralada més a l'esperança d'un sistema anomenat científic - el socialisme científic - que hauria d'impedir que dos països amb el mateix règim tingués opcions distintes i enfrontades. Un cop també pels qui veien en la guerra d'Indoxina una defensa popular contra l'imperialisme ianqui i esperaven una nova federació d'Indoxina.
...
Es pensa en la necessitat de restablir amb tot el seu vigor l'internacionalisme, la identificació de tots els comunistes en tots els països, o la vella consigna de "Proletaris de tot el món, uniu-vos", però es pensa també si no és possible que l'internacionalisme hagi caigut per la pròpia impossibilitat d'existir. O perquè amb molt habilitat i molta capacitat de maniobra l'anticomunisme hagi aconseguit desmuntar  per sempre la idea d'un moviment comunista mundial unit, preveient que seria l'única arma que finalment el podria derrotar. Com ho havia anunciat Marx, com ho havia anunciat Lenin.

dissabte, 7 de maig del 2016

pd 729

TRIUNFO núm. 700 * 26 de junio de 1976
CARTA DE INTELECTUALES ESPAÑOLES, desde EE.UU.
Firmantes varios

En la nostra condició d'intel·lectuals espanyols o d'origen espanyol residents als Estats Units, conscients de la necessitat de trobar solucions al futur polític d'Espanya, considerem un deure fer públic el nostre suport a qualsevol esforç encaminat a la constitució d'una Espanya democràtics, lliure i responsable davant ella mateixa i el moón contemporani.
Entenem que per tal que aquest procés de democratització es verifiqui realment, s'ha d'establir sobre les següents bases fonamentals:
  1. Amnistia per als presos i exiliats polítics, derogació de la llei antiterrorista i abolició de la pena de mort.
  2. Restabliment de les llibertats democràtiques, incloent el lliure funcionament de tots els partits polítics.
  3. Instauració de la llibertat sindical i del dret de vaga.
  4. Reconeixement del dret d'autodeterminació als diferent pobles que componen l'Estat espanyol.
  5. Abolició de la censura, directa o indirecta.
  6. Restabliment del sufragi universal com a fonament de la legitimitat política.

Ho signen entre altres: Aranguren, J.L.; Guillen, Jorge; Maravall, Agustín; Mas Colell, Andreu; Rojas, Carlos; Sadaba, F.G.; Zunzunegui, J.

divendres, 6 de maig del 2016

pd 728

TRIUNFO núm. 658 * 10 de mayo de 1975
DESPRÉS DE VIETNAM, ¿QUÈ?
E. Haro Tecglen

...
És cert que no és la totalitat dels Estats Units la que ha perdut la guerra. Englobar tot un país pel seu nom quan hom només es refereix als qui tenen el poder, es quelcom cada cop més injust en el món contemporani, on règim i poble es troben considerablement separats...
Entre les persones que han guanyat ara aquesta última batalla de Vietnam estan tots aquells manifestants contra la guerra, tots aquells estudiants apallissats - i algun mort, com a la Universitat de Kent -, tots aquells votants frustrats...
...
El fet és que una enorme màquina de guerra - una gegantina indústria on s'han invertit 140.000 milions de dòlars exclusivament pel Vietnam - es queda ara en el buit i no pot o no sap aturar-se. La reconversió de les indústries de guerra en indústries de consum sembla impossible, encara menys en aquest precís moment de recessió mundial. El complex militar-industrial demana una altra guerra. Ja se sap que no és difícil començar-les; però es produiria una ruptura encara més greu de la societat dels Estats Units.
...
... Vietnam - Indoxina - no és pro-soviètic ni pro-xino: té la seva via pròpia, que és la que fabricà un pensador i dirigent revolucionari com ho fou Ho Chi Minh; és a dir, té la seva pròpia via revolucionària, adequada a llur Història, llur economia, llur geografia i llur pròpia i llarga guerra.

dijous, 5 de maig del 2016

pd 727

TRIUNFO núm. 654 de 12 d'abril de 1975
LOS ESTADOS UNIDOS PIERDEN UNA GUERRA
E. Haro Tecglen

Trenta anys de guerra estan acabant a Indoxina... Un país sotmès al napalm, a la defoliació de les zones agràries, a l'explosió per bombardeig del seu sistema de dics, a una corrupció sense límits, a una desmoralització profunda per l'acció del diner i el poder dels seus ara derrotats conqueridors. Fins que una pau verdadera i estable regni al Vietnam, a Cambodja, a l'Indoxina, han de passar encara moltes coses i molt dures. Aviat sentirem a parlar de la dictadura fèrria, de la intolerància, de la repressió. Sigui quin sigui el règim que acabi per implantar-se al Vietnam - i probablement a tota la península indoxina -, haurà de fer-ho amb duresa i tindrà, sens dubte, lluites internes. S'haurà de considerar el que passi com una conseqüència, un residu del passat, dels trenta anys de guerra especialment mortífera i especialment deshonesta en quant els seus plantejaments: com una seqüela i no com una hipoteca del futur, com un senyal del definitiu.
...
En aquesta guerra els Estats Units han perdut, a més dels cinquanta-cinc mil joves que hi han deixat la vida en el camp de batalla i els centenars de milers que tornaren ferits, l'equilibri de la seva societat, llur prestigi militar i moral en el món, llur credibilitat...

Una guerra de trenta anys acaba. Una guerra que ha produït un milió i mig de morts en els exèrcits vietnamites, cinc milions i mig de morts i ferits civils, que ha patit en el seu territori deu milions de tones de bombes. Serà molt difícil estabilitzar el país sobre aquestes bases.
Però llurs conseqüències poden servir molt bé de lliçó per a altres països, i molt especialment pels europeus, tant proclius a deixar-se portar per aliances i pactes.

dimecres, 4 de maig del 2016

pd 726

TRIUNFO núm. 842 de 17 de març de 1979
PARA UN GUION DEL PROGRAMA "300 MILLONES" Esperpento y maravilla en las tierras de promisión
Eduardo Galeano

...
3 El  comentarista polític més seriós de la premsa colombiana, l'humorista Klim, opina en Alternativa, de Bogotà: "A mi sempre m'ha semblat que ser militar en un país on no hi ha guerres, com el nostre, és com ser periodista on no hi ha diaris"... A les guerres d'ara, segons diu la doctrina de la seguretat nacional, l'enemic és a casa.
...
10 ... El Papa vol que els capellans tornin a la sagristia, però ha estat a l'empara de l' Església que s'han organitzat 40.000 comunitats de base, on es congreguen 30 milions de brasilers desheretats que per primera vegada prenen consciència de la seva realitat social...

dimarts, 3 de maig del 2016

pd 725

TRIUNFO núm. 805 d'1 de juliol de 1978
LLORAR POR VOS, ARGENTINA (i 2)
Cristina Peri Rossi

... i mentrestant Videla que no només es distreu mirant el futbol declara, decreta: el ciutadà que s'absenti del país (els ciutadans no solen absentar-se de les dictadures, general: els absenta la fam i la por) amb ànim de no tornar ( un altre error del general: els ciutadans no tenen l'ànim de no tornar, sinó la tristesa de no poder fer-ho) perdran la ciutadania ( millor dit: el seu govern els la prendrà) si en el termini de dos anys no es presenten al consolat argentí.
No només he vist tots els partits; també he sentit els crits de !Argentina campió!... i la inocultable alegria del poble argentí sortint al carrer a festejar. No ho dubto: els feixismes són experts en organitzar l'alegria col·lectiva... L'eufòria té unes fondes arrels psicològiques (el feixisme també) i possiblement els crits de "Argentina, campiona", les sorolloses manifestacions al carrer formen part d'una psicologia nacional, la mateixa que feu d'un mediocre i malaltís pintor de parets un Führer (o per dir-ho amb més precisió: de la que un mediocre i astut pintor de parets es va valdre per convertir-se en el Führer)...
...
(Convindria destacar que la gent que té la mala costum d'emigrar no sol fer-ho amb alegria, i que els refugiats polítics o econòmics tenen drets humans no diferents dels drets humans de qualsevol altre individu. A sobre, quan arriba el feixisme, com la pesta, resulta que no emigra una sola família, sinó moltes, ¿ per què deu ser?)...

...

dilluns, 2 de maig del 2016

pd 724

TRIUNFO núm. 805 d'1 de juliol de 1978
LLORAR POR VOS, ARGENTINA (1)
Cristina Peri Rossi

El futbol - com la guerra  - és només cosa d'homes. Cap dona està disposada, per altra banda, a disputar-los el  dubtós privilegi d'haver inventat, difós i utilitzat ambdues activitats en benefici - sempre - d'uns pocs, i en perjudici - sempre - de uns molts. No és l'única afinitat entre el futbol i la guerra. L'un sembla ser un simulacre de l'altre: dos bàndols disputen una pilota, símbol del poder, del triomf, i a l'entorn dels jugadors - peons - es mouen els "cervells", els "generals", aquells que disposen i estudien la tàctica, distribueixen la posició en el camp, ordenen l'estratègia, les maniobres, la defensa, l'atac. La terminologia que s'empra per narrar un partit de futbol té reminiscències èpiques, els exemples són infinits: "envair" el camp contrari, "defensar" l'àrea, "avançar perillosament", "iniciar el contraatac". Esclar que tots preferiríem que existís només el simulacre -el futbol - i desaparegués llur referent real, la guerra, perquè tenim el nostre "corazoncito" disposat a plorar quan l'ocasió es presta. Més camps de futbol i menys de concentració: la millor consigna d'aquest mediocre i anodí Mundial del 78...

diumenge, 1 de maig del 2016

pd 723

TRIUNFO núm. 800 de 27 de maig de 1978
DOS TESTIMONIOS: LOS HOMBRES AL SERVICIO DE LAS COSAS
Eduardo Galeano

... 
La saviesa popular diu que Déu i el diable són llences d'un mateix cuir. No hi ha riquesa que sigui innocent: l'aliment d'uns pocs serveix de verí per els molts que resten. En aquest món organitzat per a la desigualtat, no existeix riquesa de persones o països que no s'expliqui per la pobresa d'altres persones o països, i viceversa. De manera semblant, en el regne global de la injustícia, el luxe de la llibertat d'uns pocs implica l'opressió d'altres molts. He dit llibertat? És lliure la persona o el país que oprimeix altres persones o països? Qui no és pres de la necessitat, és pres de l'opulència.
...
El diner té ales i viatja sense passaport: els capitals es fuguen a Suïssa, on fan un salt de circ per després tornar a l'Uruguai convertit en préstecs que el govern contrau i paga el pobleEls creditors internacionals dicten la política econòmica dels països pobres, que a vegades cal aplicar a sang i foc...