Jo sóc ateu. I, sense deixar de ser-ho, em trobo ara al bàndol dels cristians... No parlo, evidentment, de religió, sinó d'un enfrontament entre cosmovisions que va esclatar al segle XX i està caracteritzant el segle XXI.
Pertanyo a un bàndol que creu en els drets humans. Que creu en la igualtat de tots els éssers humans. Que creu en els sistemes democràtics i està convençut que cada ciutadà té dret a expressar la seva opinió en forma de vot, sense que cap vot no valgui menys que un altre.
Tot això, mirat fredament, resulta força absurd. Sabem, en consciència, que ni totes les persones són iguals ni valen el mateix, i que tampoc no valen el mateix tots els vots, ni totes les opinions. Però ens hi entestem perquè és el que considerem just.
Parlem d'idees culturalment cristianes, o judeocristianes si ho prefereixen. Només el cristianisme, entre totes les religions i creences, assegura que cadascun dels humans és fill d'un mateix déu i està fet “a imatge i semblança” d'aquest mateix déu. Només el cristianisme proclama la primacia dels esclaus, dels pobres, dels deformes...
De l'humus dels evangelis i la predicació de Pau de Tars sorgeix la convicció, reflectida ja pel dret canònic medieval, que hi ha una dignitat inherent a l'ésser humà. Aquesta convicció queda establerta per primera vegada, com a document polític, en la declaració de la independència dels Estats Units, escrita el 1776: "Sostenim com evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat"... Però aquests drets, o aquestes “veritats”, mai no han estat “evidents”...
