pac 243 Conte de Nadal a Badalona 2

 

... Jo em vaig criar a la Badalona dels anys setanta, i quan tornava d’escola, si en una cantonada sentia palmas corria en direcció contrària perquè els que ens atracaven amb navalles eren “xarnegos” o “quinquis”, els pares dels quals vivien en suburbis o en barraques de la part alta de Badalona o de Santa Coloma. La Badalona de fa 50 anys era una ciutat amb una gran conflictivitat social, com la d’ara. Amb autòctons que se sentien arraconats pels nouvinguts (i per un règim que reprimia la catalanitat). Hi havia gent comprensiva i gent insolidària, com ara...

Alejandro Fernández, líder del PP català i fill d’immigrants asturians, va escriure això a la xarxa X: “Lo de intentar comparar a las honradas y humildes familias que llegaron a Cataluña desde otros lugares de España con los ocupas desalojados en Badalona, es la prueba de que la izquierda ha perdido definitivamente la cabeza...” M’exclamo per la seva sinceritat, però també l’agraeixo. Fernández deixa clar que l’important de tota aquesta qüestió és si els subjectes són espanyols o no. Comparar un immigrant africà amb un d'espanyol, per a ell, deu ser un insult. I això també val per a Albiol, el pare del qual va venir des de Vélez-Blanco el 1960 per “buscarse la vida”, segons llegeixo al diari La voz de Almería. Per sort per a ell, a diferència dels buscavides actuals, ell tenia el DNI correcte.

Toni Soler, 21.12.2025

pac 242 Jocs Olímpics, banderes normals i banderes nacionalistes

 

​... Quina és la diferència entre una bandera espanyola i una de catalana? Que l’espanyola simbolitza un estat. És una bandera amb un estat al darrere. Si tens un estat, la teva bandera és correcta. Si no tens un estat, la teva bandera no queda homologada. De la mateixa manera, quina és la diferència entre un patriota i un nacionalista? Que si tens un estat propi, ets un patriota. Si no en tens, ets un nacionalista, un pesat, un sospitós, un aixafaguitarres i, segons com, un terrorista potencial. Vergonya per al Comitè Olímpic Internacional, que va organitzar uns Jocs a Barcelona on la bandera catalana onejava a totes les instal·lacions i on el català va ser llengua oficial. I no dubtin que un informador espanyol devia alertar els italians que a la graderia podien passar “coses lletges”.

El preu que paguem és el de l'autoestima ressentida per haver de donar explicacions per existir. I aquesta obligació secular modela el caràcter​...

Antoni Bassas, avui mateix 20.02.2026

pac 241 Conte de Nadal a Badalona 1

Terrible la situació dels centenars de desallotjats de Badalona. Terrible per a ells, desarrelats i sense sostre en ple hivern, abocats al submon de la delinqüència i de les addiccions, amb un futur negre com el sutge.​.. la seva presència és un maldecap per als badalonins que van arribar abans d'ells, que majoritàriament viuen un dia a dia precari, amb serveis públics deficitaris i a qui només faltava topar-se amb nouvinguts desconcertats i/o violents, que són d'altres races, la qual cosa revifa el xenòfob que tots portem a dins, aquest dimoni interior que alguns intentem subjugar i que la dreta i la ultradreta miren de fer aflorar a la superfície per esdevenir un ideari, una visió del món i de la gent.​.. García Albiol és un polític agosarat... A les últimes eleccions municipals va obtenir una majoria absolutíssima, per tant la cosa no va només d'ell (perquè no ha mentit mai), sinó dels milers de badalonins que el van votar. No és a Albiol a qui hem de mirar de comprendre, sinó als que el voten. No tots són males persones, ni insolidaris, ni racistes. Són gent que, per culpa del populisme, ha girat l'esquena a la complexitat...

Els nostres impostos haurien de servir per millorar els serveis socials i la seguretat, per fer una política d'habitatge digna d'aquest nom. I, sí, també, per a una política assenyada d’immigració que eviti situacions de penúria i conflicte. Però, sobretot, perquè ningú, sigui d’on sigui, passi l’hivern al ras...

Toni Soler 21.12.2025

 

pac 240 Himne nou a l'Empordà

Si tots els federals ens estrenyem la mà
per encerclar l'amor d'aquesta gaia terra,
on les verges estàtiques tenen perfils de gerra
i la lluna i el sol són de menta i safrà...
Orfeu, el Xantre Grec, com canta en català!
Calipso ha après la dansa que enceta el peu esquerre.
El dit de la tenora signa al cor, que no s'erra,
que és l'hora amorosida de creure i esperar.
Davalli el muntanyenc al ritme del ball pla.
Que ​l'insular enfili l'arjau que al puny s'aferra
i els fidels separats traspassin l'alta serra
vessant gerres de neu del Canigó germà.
Dansem braços en creu, delint el més enllà!
Enderroquem el plint de Mart, déu de la guerra,
i amb fulles d'olivera colguem-ne la desferra
i a Elx l'Esfinx somrigui i el vent es torni clar,
si tots els catalans ens estrenyem la mà.

Fages de Climent, Himne nou a l’Empordà

pac 239 Radicalismes, populismes, extremismes

 

Felip VI, en el discurs que fa cada any des d’aquest palau que fa tanta ràbia, ha fet “una crida” a preservar la "convivència democràtica" davant dels "extremismes, radicalismes i populismes".​.. S'entén molt bé que alerti, el bon home, dels extremismes i radicalismes. Els extremismes i radicalismes són els que, en la història de la vella Europa, han seccionat diverses testes de monarca (sense la corona posada, esclar) pel mètode tradicional de la guillotina... Vull dir, amb això, que només si ets extremista i radical et fa il·lusió veure rodar caps de manera literal.

Ara bé, que sigui ell, precisament ell, el que alerti de populismes és lleugerament cínic. Què és la monarquia sinó un cas flagrant de populisme? Què és la monarquia sinó el populisme extrem? La monarquia, per continuar vivint... ha d'alimentar el poble amb tota l'artilleria populista, per obtenir-ne l’acceptació aspiracional. Presentar-se davant dels súbdits com a éssers superiors, mostrar, des de petits, els hereus al tron, pentinats, depilats, vestits i maquillats perquè ens resultin atractius i propers. Ara no es posen corones, sí que es posen tiares, i substitueixen els carruatges per cotxes i avions privats. No tenen preceptors sinó escoles d'elit. Sense populisme no hi ha monarquia.

Empar Moliner​ 26/12/2025

pac 238 El músic i la música

"Bach és el músic i Mozart és la música”, solia dir aquell enorme mestre de músics que va ser l’Oriol Martorell...

Messi és el futbolista i Cruyff el futbol, em penso. En algunes latituds geogràfiques, o franges d'edat, el futbolista seria Pelé o Maradona, perquè la bellesa i eficàcia competitiva del seu futbol arribaven a la categoria de màgia, mentre que Cruyff, màgic al camp ell mateix també, va elaborar tot un marc conceptual (del qual Guardiola ha estat el deixeble principal), en el qual la possessió de la pilota i l'ocupació de l'espai de l’equip al camp han de servir per defensar i per atacar, la qual cosa demana domini de la tècnica i molta intel·ligència en la presa de decisions... 

Un bon amic em diu que és al revés, que Cruyff seria el futbolista —perquè pensava el futbol i l’interpretava com ningú, amb plena subjecció a una manera d'entendre el joc— i que Messi seria el futbol —perquè li fluïa sense més complicacions teòriques aparents i, quan el veies jugar, amb aquell repertori de prodigis que regalava en qualsevol partit, podies dir que "Ell era el futbol".

És una discussió bizantina, esclar...

 Antoni Bassas, 27.12.2025

(Nota de l'amanuense: Dedicat especialment als meus amics futboleros)

LliVre 38 NIEBLA Y CRISTAL

 - La iconografia primitiva, des de 1240 i durant uns cent anys, ens mostren una flauta curta, gruixuda i ferma, molt diferent de les flautes llargues i fines que coneixem. I els sonadors tenen la seva mà esquerra col·locada cap a la meitat de la flauta... pàg. 31 - Existeix una flauta actual, membre del conjunt de flauta i tambor, que reuneix aquestes mateixes característiques, es tracta del flabiol català... pàg. 33

Malgrat que la paraula «flabiol» ja surt registrada el segle XIV, en els documents antics en referir-se a l’instrument, igual que passa amb el txistu, quan esmenten els sonadors parlen de joglar de tamborí, tamborí o tamborino. I també com els txistularis, és modernament (s. XIX) que el músic ha pres el nom de la flauta i el coneixem com a flabiolaire... pàg. 65

Jaume Aiats explica molt bé la conversió experimentada pel flabiol i el tamborí transformats en «tradicionals» els que sempre foren instruments per el ball i la dansa... pàg. 66

Actualment malgrat que potser hi ha més flabiolaires que mai, el futur del flabiol (fora de la cobla) és incert. Ha perdut el seu tradicional espai vital, el ball de plaça, i no l’ha sabut (o pogut) substituir per altres... Els flabiolaires de tradició oral estan gairebé extingits i els acadèmics són criticats per ignorar els ritmes populars i la tècnica dels anteriors... pàg. 68

El panorama és complex, però més uniforme del que pugui semblar a cap d’ull... Els anglesos s’il·lusionen veient tanta gent jove tocant el flabiol. La vigència social dels tocs i danses dels «tamborileros» de Càceres i Salamanca admira als catalans. Les càtedres, biblioteques i programes d’estudi dels anglesos deixa bocabadats els folkloristes malgrat que la «pipe & tabor» gairebé no es toca enlloc. Els extremenys s’ensumen que la seva flauta i tamboril desapareixen; els taborers lamenten no tenir res més que una presència testimonial en les Morris Dance, i a Catalunya veuen disminuir les ocasions de sortir. Uns i altres envegen la situació dels txistularis, de qui creuen i diuen que ho han aconseguit tot, tot i tot. Però alguns txistularis se senten encorsetats pel pes d’una tradició massa formal i codificada... pàg. 83

El txistu va ser un element molt adient per convertir-se en un símbol pel nacionalisme aranista, perquè sent efectivament urbà i proper a la petita burgesia posseïa la fragància del camp, tan del gust d’aquella ideologia... pàg 91

Molesta al músic tradicional la identificació errònia del seu instrument... Al txistulari basc no li agrada que al txistu n’hi diguin flauta, encara que tècnicament ho sigui, o que a ell li diguin «gaitero» (igual que els flabiolaires no ens agrada que ens prenguin per grallers)... pàg 93

Tots els músics tradicionals de flauta i tambor subratllen la preponderància del tambor, per damunt de la flauta, en les seves funcions característiques (tocar pel ball)... pàg 101

L'augment del volum de la fressa ambiental pertorba el txistulari. És un fenomen generalitzat a les ciutats i determina, en part, la desaparició del txistu en les bullicioses festes de carrer. Camions, motors, megafonia, etc. ofeguen el txistu a l’espai festiu públic... pàg. 105

L’hemisferi dret del cervell és més important que pas l’esquerra per a la producció musical. El txistu, en ser digitat amb la mà esquerra queda sota el control d’aquest hemisferi dret, el que és preferentment musical. ¿I el tambor que es toca amb la mà dreta? En caracteritzar-se per la seva funció rítmica, exacta, encaixa amb la forma analítica, lògica i matemàtica de l’hemisferi esquerra... pàg. 108

Al segle XVIII comença a aparèixer en documents antics una figura en eclosió que competirà amb el tamborino: la «dulzaina»... pàg. 144 - També en aquest segle, sota la influència de la Il·lustració francesa, els il·lustrat bascos ajuden a renovar el txistu, modificant les mides, la localització dels forats, etc. i aconseguiren que el so fos més net i que s’adiés amb altres instruments, domesticant-lo per a l'oïda il·lustrada... pàg 147

«Gaiteros» que al ball de la nit podien tocar el violí o la guitarra, acordionistes i altres formacions van anar desplaçant poc a poc al «txuntxunero». Els nous balls (polca, mazurca, vals i més tard xotis i pasdobles) exigien músics més preparats i amb millors prestacions sonores. A diferència del que va passar entre per exemple els flabiolaires o els gaiters castellans, els tamboriners bascos no van adoptar aquest nous aires musicals... pàg. 162

«Estan traient de polleguera el txistu... és un instrument rústic i si li arrabassen això es queda en res... El txistu no és per fer concerts. Si intenten refer-lo perquè tingui un so més suau, inventaran la flauta!... Que el construeixin ben afinat en FA, això sí! però que no li posin claus, ni li facin invents» Pablo Sorozábal 1985

«El txistu ha de conservar aquesta impuresa que el caracteritza i el fa únic, i no hem de pretendre en cap moment convertir-lo en una flauta d'orquestra... El txistulari ha de ser, a parer meu, el músic del poble, com sempre ha estat. Ha de ser capaç d’improvisar noves melodies, i per fer-ho no necessita en absolut haver passat pel conservatori, on l'únic que aprendrà és a saber mesurar perfectament uns compassos, estereotipats, i on perdrà tot el que d’improvisador pugui tenir.» M. Luisa Ozaita 1973 pàg. 168

Els txistularis contemporanis viuen una mena de divorci entre l'acadèmia i el carrer... i sorprèn veure com el txistulari acadèmic defuig les places i els carrers... pàg. 248 - La ciutat es torna hostil per la feble música tradicional... el nivell de soroll ambiental estaborneix al txistu i estressa al músic... Una actuació a plaça rep sovint una freda acollida per part del públic, aliè i desinteressat... pàg. 249 - El mode acadèmic exigeix un faristol, un seient, un programa i un públic atent i passiu... No te res a veure amb la interpretació del repertori de memòria, en moviment i amb el públic participant i interactuant amb el músic... pàg. 250

El 1932 el P. Donostia deia: «un txistu sol se sent més i millor que una cobla de tres. Un txistu omple una vall sencera. El seu so té una extensió molt més gran del que imaginem...»... i Pio Baroja ironitzava: «Un txistu omple la plaça ... i tres la buiden» ... pàg. 280

«No som una última generació decadent, sinó el germen d'un futur. Mentre soni un txistu, mentre sentim una paraula en euskera, mentre una música nostra ens humitegi els ulls, SEGUIREM SENT» Isidro Ansorena Eleizegi (1892 – 1975) en el final del discurs en rebre la medalla d'or de l’Associació de Txistularis el 1968 pàg. 294

NIEBLA Y CRISTAL​ Una historia del txistu y los txistularis​ Mikel Aranburu​ 2008

Nota 1: El que es diu sobre el txistu i els txistularis és en gran part aplicable al flabiol i els flabiolaires

Nota 2: Entre parèntesi i encursiva afegits de l'amanuense.

pac 237 Franco, "presente!"

Aquest 20-N farà mig segle que va finir el dictador, però la seva ombra allargada segueix projectant-se sobre la societat espanyola, els darrers temps amb intensitat creixent. Vox està fent una esforçada feina per blanquejar-lo. Franco no descansa en pau, i nosaltres tampoc. A les xarxes socials de tant en tant és trending topic. Segons l'últim CIS, el 21,3% dels espanyols creuen que el franquisme va ser bo o molt bo, i entre els homes el percentatge puja al 26,8%. Naturalment, els votants de Vox són els més favorables a la dictadura (60%), però els del PP no es queden curts (40%). Les dues Espanyes segueixen perfectament delimitades pel Caudillo. En història, les continuïtats soterrades (tradicions familiars, mentalitats, inèrcies) són més fortes que les ruptures.​..

Franco va ser un personatge mediocre, primari, venjatiu. No tenia dots de líder de masses. No era un Hitler ni un Mussolini, aquells bàrbars histriònics. Rere la seva veu aflautada, hi bategava un agusat instint de poder i supervivència. Va catalitzar les pors de l’Espanya retrògrada (Església, exèrcit, terratinents) davant el canvi social i polític republicà en un món polaritzat entre la Rússia comunista i el feixisme. Després de devastar el país amb una guerra fratricida, el seu ultranacionalisme, el terror fred i rutinari que gastava i el culte a la seva personalitat van conformar la societat durant quatre dècades, amb el suport extern dels EUA en el marc de la Guerra Freda...

Ara una presidenta de les Illes, Magda Prohens (PP), que ha derogat la llei de memòria fent mofa de la suposada obsessió de les esquerres amb Franco. Obsessió? El problema és que les dretes no tinguin cap problema, cap obsessió, amb Franco. Que considerin que podem negligir el record de la barbàrie. I que no passi res quan en les manifestacions els seus militants exhibeixen braços alçats i banderes amb l’aligot. Això ja no és només oblit, és apologia de la dictadura. I per si a algú no li queda clar, una dictadura és el contrari d’una democràcia...

Ignasi Aragay​ 24/10/2025

 

pac 236 Escudella

 

El caldo no és car de fer i de la carn, com de la que sobri del rostit, en trauràs farcit per als canelons. El caldo agrada a tothom que el tasti. No se li pot dir que no. És com el xarel·lo, com els mocadors de fer farcells, com la tenora: finíssim i rústic a la vegada... és l’únic capaç d’escalfar l’ànima... Qui menja sopes se les pensa totes, deien els avis, els que no feien scroll...

Sopem en el sentit de menjar sopa. Deixem lloc a les cuineres, felicitem-les quan es queixin de les hores que fa que treballen i que el pentinat se'ls farà malbé... Anem a comprar “per fer caldo”. Traguem les copes boniques. Celebrem que tenim algú, qui sigui, que ens diu pel diminutiu. Deixem rondinar els rondinaires. Quantes vegades més passarà això? Sis? Set? Vuit? Tres?

Empar Moliner, Nadal 2025

pac 235 Poder és poder fer

 

​Potser encara no estem a punt per a l'autodeterminació, ni per a la confederació, objectius finals als quals els sobiranistes no han de renunciar.​.. Però sí que es pot fer un salt endavant en el reconeixement nacional de Catalunya i enfrontar-se a tradicionals tabús, com la presència exterior (seleccions esportives), la hisenda pròpia o la preeminència de la llengua catalana a través d'una llei orgànica que desactivi les periòdiques envestides del poder judicial. Si tot això es fa ben fet, serà irreversible fins i tot per a un futur govern del PP, i estarem uns metres més a prop de la meta.​..

¿De debò que no tocaria aprofitar una conjuntura tan indiscutiblement favorable? Mai dos partits tan afeblits com els actuals Junts i ERC han estat en disposició de marcar-li l’agenda al govern Sánchez... i, de passada, al govern Illa, que observa la situació amb un justificat neguit.​..

De vegades s’acusa els catalans de ser un poble poc polític, de ser incapaços d’entendre l’essència veritable del poder. Si més no, el 2017 vam confondre la nostra capacitat de coerció amb actius importants però no tan eficaços, com són el sufragi, la capacitat de mobilització popular o la raó universal del dret a l'autodeterminació. Pensem que el poder és una matèria voluble i atmosfèrica, la concreció d'un estat d’ànim, però no: el poder com a substantiu, que en el meu català es diu pronunciant la erra final, equival al poder com a verb, amb la erra muda. Exercir el poder equival a poder fer que les coses passin. I avui dia, el 2025, amb menys vots i menys mobilització que el 2017, el sobiranisme català potser té més poder que mai, perquè sense els seus vots a Madrid el govern de Pedro Sánchez està condemnat i actua a la desesperada. Si Junts i ERC (tots dos, o un dels dos) no saben entendre l’excepcional oportunitat que s'obre davant seu, el seu error entrarà, al costat del del 2017, a la galeria de les grans ocasions perdudes de la nostra malaurada història com a projecte polític.

Toni Soler, 14-12-2025

pac 234 El projecte polític de Sílvia Orriols

 

Miquel Ferreres  07/02/2026

pac 233 I tot això, qui ho paga?

 

l’Estat encadena tres anys consecutius reduint la licitació d'obres a Catalunya, segons l'informe de la Cambra de Contractistes d'Obres del nostre país. O sigui que l’Estat pressuposta poc i executa encara menys: com recordaran, les execucions de Renfe i Adif a Catalunya els últims tres anys dels quals es tenen dades (2021, 2022, 2023) han estat del 19%, del 34% i del 43%, respectivament. Després tot són disculpes als usuaris, peticions de paciència i promeses que ara sí que anirem tan bé, però si fins i tot amb dos governs socialistes, a Catalunya i a Espanya, el tracte és el de sempr​e...

 l’anunci de la regularització de mig milió d'immigrants sense papers. Regularitzar la situació de persones té una gran importància humana, i precisament per això comporta la gran responsabilitat de dotar de serveis públics centenars de milers de ciutadans més de ple dret que, precisament per la seva situació de pobresa, depenen especialment dels pressupostos públics. De trens més val que no en parlem i d'oferta d'habitatge encara menys, i serveis com la sanitat i l'educació treballen al límit de les seves forces. Catalunya ja estava infrafinançada abans de l’augment de població dels últims 25 anys. Per una raó de justícia, per l’interès d'Espanya de no acabar d’escanyar la gallineta catalana que paga i no rep, i per no posar una catifa a la ultradreta, més val que el Govern augmenti l’exigència a Sánchez. Almenys tant com la desatenció de l’Estat està exigint a la vida diària dels catalans.

​Antoni Bassas, 31.01.2026

pac 232 La llengua ens exigirà prendre riscos 2

 

(Continua)

El que toca és fer inventari (dos milions de parlants, una llengua viva a les institucions, als mèdia i a la cultura, milers de forasters estudiant català per gust o per imperatius laborals) i després un recompte de perills i dèficits (auge del castellà com a llengua de socialització entre els joves, percepció del català com a idioma innecessari, majoria insultant del castellà i l'anglès en els productes culturals i d'oci, provincianisme de celebritats i referents socials que adopten el castellà per fer-se perdonar el seu origen en un mercat més ampli, etcètera).

La tercera fase és elaborar un pla d'emergència, que per a mi es basa en quatre mesures. Primera: Militància lingüística –rocosa, insubornable– dels catalanoparlants. Això sol pot començar a modificar el paisatge lingüístic, i en tenim proves. Segona: Inversió massiva en la catalanització de la vida pública, en l'àmbit social, mediàtic i cultural (això s'està fent, però en un grau insuficient per corregir les inèrcies del mercat). Tercera: Definir un model de país que ja no passi pel creixement desbocat i la precarietat laboral. I quarta: Establir per llei l’obligatorietat del coneixement del català i el seu ús preferent en tots els àmbits. Aquesta és la clau per amorosir l’actitud d’una part de la immigració i oferir la porta de sortida a una altra part, la més hostil. Aquest quart punt desborda els límits de la Constitució, i ens porta, inevitablement, al conflicte amb l'Estat. Un altre cop, sí... Però cal afrontar la nostra veritat incòmoda: Sense prendre riscos, el futur del català es mesura en algunes dècades.

Toni Soler, 30.11.2025

pac 231 La llengua ens exigirà prendre riscos 1

 

Que Catalunya tenia 4 milions d’habitants el 1960 i ara en té 8 és una dada irrebatible. Que aquesta duplicació es deu a la immigració, és una certesa...  Les onades migratòries del segle passat van arribar a un país on el català era majoritari però estava fora de la vida pública, de l’escola i dels mitjans. Els catalanoparlants, indefensos, van haver d’acceptar que el castellà fos la llengua franca entre els autòctons (bilingües) i els nouvinguts (monolingües). Malgrat tot, milers de fills d’aquelles onades es van incorporar a la llengua del país, la qual cosa és un èxit notable, però no suficient. Perquè les onades posteriors, les d'aquest segle, d'origen més divers, van arribar amb el català ja oficial, però en una situació en què el castellà era la llengua principal de la meitat de la població, i l'única de coneixement obligatori. Per tant, en conjunt, la immigració del darrer mig segle ha fet el que fan tots els nouvinguts: triar fer l’imprescindible, per sobre del desitjable.

No pretenc exonerar certs tics neocolonials que han humiliat molts catalanoparlants. Conductes supremacistes que ens exigien canviar d'idioma per “educació” o, encara pitjor, perquè “estamos en España”. Però en general és encertada la dita castellana a donde fueres, haz lo que vieres: Un Mohammed instal·lat a la Vall d'en Bas en pocs anys ha esdevingut en Met i parla un garrotxí magnífic, mentre que hi ha milers d’andalusos o extremenys que porten 40 anys vivint a Badalona i no saben (jo diria que no volen!) dir ni bon dia. Som el que som i el context en què ens movem. Fluxos d'immigració massa sobtats han produït bombolles tancades...

(Continuarà)

Toni Soler, 30.11.2025

pac 230 John Carlin conversa amb Laura Rosel

 

"El motiu pel qual el futbol és l'esport preferit al món és que és el més atzarós. En quin altre et marques gols en pròpia porta?", va exclamar​ John Carlin. I va recuperar la imatge d'un Nelson Mandela assegut davant d'un general sud-africà blanc, racista i d’extrema dreta. Si Mandela va aconseguir que li cedissin el poder, va explicar Carlin, va ser perquè entenia que si ell mateix hagués nascut en el context en què havia nascut aquell general, també hauria estat racista. "Mandela m’ho va dir: els va perdonar perquè eren com eren a conseqüència de factors que no havien pogut controlar". I vet aquí la lliçó: "Comprendre la centralitat de l'atzar et fa més generós i humil, i comprensiu amb els errors humans". El primer que tenim no és la virtut ni el treball, va precisar Carlin, rebutjant l'ètica imperant en països com els Estats Units, sinó la sort o la mala sort, "i això ens ha de fer més cristians". "Aquí a Catalunya la virtut que més es valora és ser bona persona, i això m'agrada", va afirmar.​..

Davant d'un món "complicat", l’escriptor anglès va invitar els presents a no deixar-se arrossegar per uns poderosos que a vegades "semblen tenir tendències psicòtiques", i va animar tothom a contribuir amb el seu granet de sorra a fer un món més bo, més empàtic i més compassiu.

Toni Güell, 25.1.2026

pac 229 Santa Indústria o Santa Revolució

 La crisi ambiental demana a crits una transició energètica. No podem seguir consumint combustibles fòssils o el planeta Terra es farà invivible per als humans. Ens ho recorden cada cop més sovint els episodis climàtics extrems. Hem de posar l’accelerador en les energies renovables: plaques solars i molins de vent​... El problema és el com... 

Ernest Garcia, antic militant comunista i catedràtic emèrit de la UV, diu: "Si fa quaranta anys m'hagueren dit que en cada poble hi hauria ecologistes protestant contra les plaques solars, hauria respost que això era increïble, que això seria un món al revés"... 

La tensió ambiental s'expressa així: d'una banda, hi ha els negacionistes climàtics, instal·lats en un contrasentit esclatant: entre la negació de la ciència i una fe cega en el progrés tecnològic. De l'altra, hi ha un bloc divers en el qual Ernest Garcia veu dues religions: la Santa Indústria i la Santa Revolució. Els primers són els tecnooptimistes, que creuen que la crisi climàtica es pot afrontar mantenint el creixement econòmic amb un capitalisme verdós; els segons són els idealistes del less is more, que creuen en solucions locals i un canvi d'estil de vida... 

Costa no ser escèptic amb la fe dels uns i dels altres. Només amb plaques a cada teulada no n’hi haurà prou, però no hi ha dubte que són del tot necessàries. Està molt bé anar en bicicleta, però amb això no fem. També costa creure que la població renunciarà a tenir un mòbil i internet a casa, a fer el turista en avió o a gaudir d’una alimentació rica en proteïnes (fer marxa enrere en el progrés mai no és fàcil). I tot això suposa un consum energètic de gran abast a nivell global. Calen grans i petits parcs solars i eòlics. Ens cal tot: Santa Indústria i Santa Revolució. No seran fàcils de casar.

Ignasi Aragay​ 13/12/2025

pac 228 Vida d'un catalanoparlant 2

Al ciutadà R.S. li van començar a vendre que Catalunya sempre havia estat un país bilingüe, i que ara, amb el català a l'escola, el tema estava resolt. Les estadístiques, però, deien que el català reculava. I mentrestant, a Madrid la premsa deia que el castellà estava perseguit a Catalunya. Amb el tombant de segle va arribar més immigració, procedent de tots els racons del món on la pobresa o les guerres expulsaven els ciutadans. El colmado de tota la vida ara era d’uns pakistanesos, i el bar d'en Miquel era propietat d'uns xinesos, que no li deien “estamos en España”, perquè això els era igual, però només parlaven castellà amb una parròquia ja molt castellanitzada, on els autòctons canviaven d’idioma per mandra. 

Quan R.S. deia que això acabaria amb la desaparició del català, rebia de totes bandes. Els uns l’acusaven de no acceptar les virtuts del multiculturalisme, els altres de posar en risc la unitat civil del país, o de fomentar l'odi a Espanya. Si es mantenia ferm en l’ús del català, li deien excloent. I si cedia, li deien que la culpa era seva per canviar d'idioma. Mentrestant, el català ja només era la llengua d'un terç de la població, i els seus fills parlaven castellà amb els amics perquè això els feia la vida més fàcil, ja que els castellanoparlants, malgrat dècades d’escola en català, continuaven essent majoritàriament monolingües, i els estrangers aprenien el castellà perquè era l'única llengua veritablement necessària. 

La setmana passada, el ciutadà R.S. va entrar al mateix bar de Sants, aquell on havia entrat fa quaranta anys, i encara va tenir esma de demanar un cafè amb llet en català. El cambrer argentí no el va entendre. Una persona que tenia al costat li va dir que havia de ser més comprensiu amb els nouvinguts. I va afegir: Al cap i la fi, ara el català és l'idioma d'una minoria, i les minories no han de voler imposar-se a la majoria.

Toni Soler, 20.4.2025