pac 7 - La selecció espanyola i l'autoengany

El futbol mou passions, que són esportives i polítiques. Tot i la seva mala fama, tot i el populisme antipolític, tot és política; també en fan els que en passen o la menystenen...

  Quan algú diu que l’esport no és política, a molts boomers ens ve al cap l'ocurrència cínica de Franco: “Haga usted como yo y no se meta en política”. El 1974, ara ha fet 50 anys, encara amb el dictador viu, el Barça de Cruyff va golejar 0-5 el Madrid al Bernabéu i Catalunya ho va celebrar com una victòria. L’equip que era més que un club (no teníem ni tenim selecció catalana) derrotava l'equip del règim dictatorial. El Barça representava aleshores el catalanisme popular transversal. Encara ara?...

   Otegi ja va dir l'altre dia, abans de la semifinal, que no anava ni amb Espanya ni amb França, els dos estats que impedeixen que hi hagi una selecció basca (i catalana). Com jo, molts vam veure el partit pensant que si guanyaven, seria gràcies a catalans i bascos, i així ens en podríem alegrar; i si perdien, perdria Espanya i ens estalviaríem més dosis de nacionalisme patrioter. És una forma qualsevol d’autoengany pragmàtic... 

  La composició de la selecció espanyola representa la diversitat que tant li costa de pair a la política espanyola... Ni Lamine Yamal, ni Dani Olmo, ni Nico Williams no parlen de política, però la seva mera existència és un missatge polític a favor de la immigració i de la pluralitat. Mbappé sí que n'ha parlat, i ha contribuït a la derrota de la França xenòfoba.

Ignasi Aragay,  14.7.2024

 

pac 6 - L'odi (2)

... L'extrema dreta es presenta com una opció implacable per fer net. Democràcia? Més aviat ordre! La seva solució és, naturalment, autoritària i màgica: fre total i expulsió de la immigració, que és equiparada a delinqüència...

  Al costat de l’enemic odiat número u, n’han fabricat d’altres. Paradoxalment, alhora que assenyalen els immigrants musulmans pel seu masclisme d'arrel religiosa, també apunten contra els feminismes, les polítiques de gènere i la dissolució de la família tradicional. S’erigeixen en defensors del sexe masculí, que veuen amenaçat per l’empoderament de les dones o pel col·lectiu LGTBIQ+... Escampen l'odi masclista contra el que titllen de moviment feminazi.

   Proclamen, en definitiva, la superioritat cultural de la cristiandat blanca, la dels imperis colonials d'on ve avui la immigració. I una altra paradoxa: mentre apunten al radicalisme musulmà, s’estan reapropiant de la religiositat i espiritualitat cristianes, tan abandonades per les esquerres (queda lluny la teologia de l'alliberament), tibant les Esglésies cap a posicions cada cop més sectàries i intolerants. Cada cop menys humanes...

   Aquest és el món polaritzat per l'odi que ens està colant l'extrema dreta, explotant les nostres pors, i que porta al racisme immobiliari, les traves de molts ajuntaments per donar el padró o la no contractació laboral dels diferents.

Ignasi Aragay, 16.6.2024

 

pac 5 - L'odi (1)

Els discursos d'odi avancen insidiosos en les nostres converses quotidianes, en la nostra mirada... Es construeixen agafant un enemic fàcilment identificable, desdibuixant el seu rostre humà, caricaturitzant-lo i ficant-lo dins un grup amb atributs simples i estigmatitzadors. La comunitat sobre la qual ara cauen primordialment les mirades d'odi és la dels immigrants musulmans... 

  És igual els seus orígens i cultures tan diverses, del Pakistan al Marroc o l’Àfrica subsahariana. És igual les diferències dins de cadascun d’aquests grups nacionals o els matisos religiosos. Tot això es minimitza, desapareix. Són retratats com a membres d'una comunitat homogènia, amb una identitat religiosa marcada amb la qual han vingut a destruir la nostra civilització. Tots a l'una... Aquest és l'imaginari que l'extrema dreta està propagant tan eficaçment... Com que l’explicació és senzilla, són cada cop més els que s'hi apunten. Estan canalitzant així les frustracions de la classe mitjana i també dels més vulnerables... Els partits i ideologies tradicionals, tant de l’esquerra com de la dreta, no ofereixen sortides fàcils... El neoliberalisme ha fet forat, no només en termes de polítiques, sinó també de mentalitat individualista. Que cadascú s'espavili. Per això és tan fàcil criminalitzar la pobresa...

Ignasi Aragay, 16.6.2024

pac 4 - Temporada altíssima

A mesura que fas anys, hom suporta menys la calor, ja ho sé...

l’altre turisme, el que vol passejar, veure museus,... s’ho pensarà, a l’hora de fer un viatge a l’agost a un lloc càlid. Fer un viatge a l’agost significa que de dotze del migdia a sis de la tarda has d'estar tancat. Això vol dir que l’hotel o l’apartament o el càmping no pot ser tant “de batalla” com si només hi anessis a dormir, rebentat de tot el dia de caminar... estic pensant també en nosaltres fent de guiris a casa dels veïns. I sí, sí, ja ho sé. Nosaltres no som guiris. Som viatgers. Els guiris són sempre els altres...

    El canvi climàtic ens farà, segurament, canviar la temporada alta i la temporada baixa o bé les destinacions. Qui pot anar a París, a Roma, a Nàpols, a Atenes, a Figueres, a Nova York, a Barcelona o al Caire en agost? Qui pot caminar, a l'estiu, sota el sol, per les ruïnes d’Empúries o les de Pompeia?

Empar Moliner, 29.6.2024

pac 3 - Pantalles i gegants

Espanya ha arribat a una altra final futbolística i tornen a la catalana terra les discussions metafísiques. En realitat, tot és bastant més senzill: la gent –entenent per gent la majoria, el gran grup que té patrons de consum similars– és del que hi ha. Si no n’hi ha, és impossible ser-ne. I encara més si el que hi ha és el que sempre ha tingut el monopoli legítim de la representació simbòlica internacional... la majoria no es posa cap pedra el fetge, perquè la gent és del que hi ha, sobretot quan guanya. I el que hi ha és selecció espanyola, i el que no hi ha és selecció catalana.

Naturalment, es pot anar en contra del que hi ha i, en el cas de la roja, les raons perquè un català pugui anar amb Espanya són òbvies. Veus com juguen a futbol i et sembla una qüestió d’estar al cantó correcte de l’esport. Però una cosa són els gustos futbolístics i una altra ser soci del mateix club que els orgullosos exhibidors de banderes, monteras, cares pintades, bombos i lololós, animats pels mateixos locutors per als quals la selecció espanyola hauria de ser una continuació del Madrid però per altres mitjans. Ho tenen tot a favor, fins i tot les pantalles instal·lades a les places públiques que facilitaran la imatge uniforme de país unit per una mateixa causa. Davant la qual cosa hi ha el dret a proclamar que nosaltres no som d'eixe món.

Antoni Bassas, 13.7.2024

 

pac 2 - El descrèdit del llapis

  Encara veig als metros i en alguna cafeteria o terrassa de la nostra estimada ciutat persones llegint amb un llapis a la mà. Llegeixen i subratllen. Algunes ho fan amb un simple bolígraf, altres amb llapis de colors... Subratllar era com homenatjar el pensament que acabes de llegir, deixar-lo gravat per sempre, no només al paper, sinó també a la teva memòria. Subratlles per emfatitzar el que consideres interessant. Saps que el temps passa i el que s'ha llegit es difumina. Perd la vida. Un temps després, només havia de llegir allò que havia subratllat per retrobar-me amb el tema del llibre...

  Generalment, la gent subratllava (i encara ho continua fent) llibres d'assaig. I els estudiants remarquen els llibres de text. La ficció sembla que convida menys a remarcar el que s'ha llegit...

   Per acabar només voldria afegir una frase del pensador George Steiner. L'autor de Llenguatge i silenci deia que un intel·lectual és “algú, dona o home, que llegeix un llibre amb un llapis a la mà”.

J. Ernesto Ayala-Dip, 14.7.2024

 

pac 1 - Companys (i altres avenços menystinguts)

La reparació de la memòria del president Companys, detingut (amb la col·laboració necessària dels nazis a França), empresonat, torturat i finalment afusellat pel franquisme el 15 d'octubre de 1940, després d'un judici farsa i un consell de guerra sumaríssim, és una vella i justa reivindicació del sobiranisme català. Aquesta setmana, més de vuitanta anys després, el govern d'Espanya, a petició del Govern de la Generalitat, ha reconegut la nul·litat del judici i el consell de guerra que van condemnar Companys, i els ha considerat il·legals i il·legítims. Així mateix, es declara explícitament que Companys (l'únic president de govern executat pels feixistes en tot Europa) va ser assassinat per la seva militància i pels càrrecs que ocupava, singularment per ser el president de la Generalitat de Catalunya: “per haver estat advocat dels sindicats únics i de la CNT, per haver organitzat la Unió de Rabassaires, per haver estat fundador d'Esquerra Republicana, per haver proclamat la República el 14 d’abril de 1931, i per càrrecs públics exercits durant la Segona República, concretament, per haver ocupat la presidència de la Generalitat”, diu el text.

 Tanmateix, la Comissió de la Dignitat ha rebut malament la mesura del govern espanyol. Troben que arriba tard i malament, que és fruit de la mera conjuntura política i que allò que caldria seria que l'estat espanyol (se suposa que a través del cap de l'estat, que és el rei Felip VI) demanés perdó a Catalunya i les institucions catalanes per l'assassinat del president Companys.

 També és mala sort que tot es faci tan malament... Això passa perquè l'independentisme català s'ha deixat anar per un pendent de rancúnia, suspicàcia i populisme que el fa estar molt més pendent d'identificar traïdors i venuts que de fer política amb els recursos que té a mà... Per aquest camí es poden fer moltes coses, però no n'hi ha cap que s'assembli a una República.

Sebastià Alzamora, 3.8.2024

pap 20 - L'ACORD ERC-PSC: QUI DECIDEIX?

... En la nostra tradició política, els partits són maquinàries endogàmiques... Els partits sempre diuen que busquen l’obertura a la societat, des de fa temps posen a les llistes persones independents, però a la pràctica segueixen sent organitzacions tancades i amb pocs afiliats. ... El resultat és que uns pocs, sobre els quals hi ha una informació opaca, fan funcionar el que són pilars bàsics de la democràcia: els partits. Haurien de ser per llei molt més transparents, oberts de debò a l’escrutini i la participació ciutadana. Per començar, les llistes de militants haurien de ser públiques. Són entitats privades, sí, però exerceixen un rol públic rellevant...

Ignasi Aragay, 28.7.2024

 

pap 19 - LA DESTRUCCIÓ

... És molt més fàcil destruir que construir. És més fàcil la irresponsabilitat i el ja us ho fareu que la responsabilitat i el compromís. És més fàcil anar a la contra que sumar. És més fàcil tirar pel dret individualment que buscar acords col·lectivament... És més fàcil la queixa destructiva que la crítica constructiva. És més fàcil el rebentisme que arremangar-se quan les coses van mal dades. És més fàcil polaritzar que buscar consensos. És més fàcil extremar-se que centrar-se...

 La democràcia és complicada ... Degradar i tensar una democràcia és relativament senzill. Ho era als anys 20 del segle XX –i ja sabem què va passar– i ho és avui, un segle després. La democràcia està en perill, assetjada. Des de dins –desafecció, populismes, tendències autoritàries, demagògia, mal govern– i des de fora...  sabem que hem reculat, que les democràcies liberals estan patint una crisi estructural i de legitimitat profunda: tenim jutges que fan política, tenim polítics que desmunten les institucions des de dins i enverinen la convivència, tenim ciutadans que se senten abandonats i passen de tot. La dinàmica destructiva s'ha tornat a ensenyorir de l'àgora pública i de les mentalitats. Flota en l'ambient alguna mena de gen ideològic destructiu. Ho veiem en el nivell degradat dels debats, en la cridòria insultant de les xarxes socials, en el pessimisme educatiu, en la fractura creixent entre un nosaltres i un els altres, en les pors reals o exagerades... Explotant barroerament totes aquestes disfuncions, sorgeixen com si res personatges messiànics lamentables que criden contra el poder, contra la política –així en genèric, sense dir quina política–... Tota aquesta brutícia incívica i pseudodemocràtica sura en l'espai polític i digital i ens embruteix dia a dia, subreptíciament. Ens empeny a la destrucció...

Ignasi Aragay, 23.6.2024

 

pap 18 - UNA AGONIA MASSA LLARGA

Tots recordem els dossiers falsos dels governs del PP, la gravació de la conversa de la Camarga, que Método 3 va atribuir a José Zaragoza, del PSC; o bé, anys abans, les ajudes econòmiques que Fèlix Millet, per inspiració de CDC, va concedir al partit d’Àngel Colom i Pilar Rahola, escindit d’ERC.

Ara és ERC qui està en fals, després de molts anys de presumir de pau interna, de comportament irreprotxable i fins i tot –en el cas de Junqueras– de bondat personal... No sembla una batalla ideològica, sinó una lluita entre la renovació inajornable i la reivindicació personal d'un líder que no vol plegar sense sotmetre’s al veredicte de les urnes, que li han estat vedades.

Els republicans han de valorar que, si més no, els seus adversaris electorals s'estan abstenint de burxar la ferida. Els silencis de Junts i del PSC són certament notoris, i això sens dubte té a veure amb el fet que ERC, malgrat ser un animal ferit, continua tenint la clau de la legislatura catalana...

Els negociadors d’ERC, comandats per Rovira, volen i dolen, perquè si s’investeix Illa a canvi d’un bon acord de finançament serà el mateix Illa, com a president, qui se'n beneficiarà... Els socialistes, almenys, saben que ERC no està en disposició d’afrontar una nova cita amb les urnes... almenys en solitari: se senten veus que demanen un nou Junts pel Sí, o un front populaire a la francesa, amb la CUP. Però ara aquestes opcions sonen desesperades. El millor per al partit seria instal·lar-se a l’oposició i llepar-se les ferides. Si el preu a pagar –un president “del 155”– és excessiu, ho haurà de dir una militància crispada, dividida i decebuda.

Toni Soler, 7.7.2024

 

pap 17 - L'OPTIMISME EDUCATIU

Estaven fatal, però tenien il·lusió. Creien en l'educació com l’eina central de progrés, d’igualtat d’oportunitats, de civilitat. Enmig d’una societat polaritzada i violenta, enfront d’unes escoles autoritàries i mal dotades, al tombant del segle XIX al XX persones com Rosa Sensat, es van tirar de cap a l'aventura de crear una escola nova i, malgrat els entrebancs de tota mena, no van defallir. Tenien fe en el seu ideari renovador. Aquella experiència de canvi ha seguit marcant durant més d'un segle l’afany de millora de l'educació a Catalunya... 

Com van aconseguir fer aquell salt endavant? Què defensaven? Què en podem aprendre, dels pioners del canvi educatiu? Sens dubte, avui l'educació a Catalunya es fa en unes condicions i amb una qualitat infinitament millors que fa poc més d'un segle, quan l'Escola del Bosc de Rosa Sensat va ser la primera a fer classes sense llibres ni assignatures, a l'aire lliure. Però, en canvi, ara ningú no està content, començant per la majoria de mestres, que se senten desmotivats i superats: per la diversitat de l'alumnat, per la burocràcia, pels canvis de mètode, per la manca d’autoritat i reconeixement social, per demandes laborals no ateses... 

La seva primera recomanació als mestres seria: estudieu. Ella no va parar de formar-se, de viatjar, d’anar a conferències, a museus, de sumar experiències, de llegir. Tot li interessava, la cultura i la natura, la ciència i l'estètica. Tot li servia quan era davant dels infants. La segona: doneu exemple, sigueu cívics. "Mestres, deixeu-vos de comèdies, sigueu virtuosos i bons, que els vostres exemples es gravin en la memòria dels deixebles, per tal que un dia puguin entrar també en els seus cors". La tercera: no us obsessioneu amb un mètode, sigueu flexibles i no tingueu por dels canvis. Ella va ser una renovadora no dogmàtica. Per exemple, defensava posar l’alumne al centre de tot, però advertia: "No es fa lliure l’infant deixant-lo obrar d'acord amb la seva naturalesa, sinó al contrari, se’l fa esclau de les seves pròpies vel·leïtats". I quart: feu de l'escola no un lloc de preparació per a la vida, sinó vida mateixa. Va ser una mestra vital i vitalista...

Ignasi Aragay, 16.3.2024