En cas de tirar endavant, doncs, se li demanaria al votant
independentista que, amb l'objectiu d'evitar un govern neofranquista,
anés a votar un front electoral amb els equidistants del 2017 i amb
partits contraris a la independència; un experiment que, si funcionés a
les urnes, salvaria un Pedro Sánchez que, amb tota probabilitat, faria
servir la victòria per tornar a incomplir els acords que se signessin.
Potser tot això fa molta il·lusió als demòcrates d’Algesires o de
Malasaña –especialment als del PSOE–, però en clau catalana és un
plantejament extremadament de mínims amb un component molt cru, potser
massa, de reconeixement de la derrota.
... la pregunta no és si Rufián això o allò, sinó si en el context actual, i de cara a les pròximes eleccions
espanyoles, l'independentisme té una proposta autònoma capaç
d’il·lusionar la seva base social i fer-la aixecar del sofà per anar a
votar. Amb Junts i ERC instal·lats en l’autonomisme més trist, amb la
CUP desapareguda, amb l’ANC celebrant com un èxit treure 8.000 persones
al carrer per Rodalies, amb Òmnium prosaicament focalitzat en
l’emergència lingüística (sort en tenim), i amb els mateixos líders de
2017, sembla que la resposta és més aviat que no.
La proposta de Rufián, doncs, és possible gràcies al buit estratègic del
sobiranisme. Però això no la fa bona automàticament. Per ser
considerada seriosament des de l'independentisme d'esquerres, li falta
marc mental i polític català. No està inscrita en cap reflexió sobre la
necessitat de reconstrucció d'un bloc històric de ruptura, no parla
d'autodeterminació, satel·litza encara més l'independentisme respecte al
PSOE, ignora el paper històric de l'esquerra espanyola amb relació a
Catalunya, no ha estat treballada ni presentada amb complicitats
nacionals catalanes i s'ha llançat des de Madrid i a través dels mitjans
espanyols. Són mancances tan evidents que costa d'entendre que vinguin
d’algú que representa el partit de Macià i Companys.
Eduard Voltas 13/02/2026
