He viscut aquesta situació en diferents moments i contextos, i sempre amb el mateix rerefons: la idea que la vocació ho pot suplir tot. Que si estimes la teva feina, aguantaràs. Que si ets forta, resolutiva i compromesa, ja te'n sortiràs. I així, sense dir-ho obertament, es confon la vocació amb la disponibilitat il·limitada, i la professionalitat queda diluïda.
És aquí on el sistema esdevé pervers. La vocació, que hauria de ser un valor, és una excusa. Es demana implicació emocional allà on caldria estructura, empatia allà on caldria organització i resistència on caldria corresponsabilitat. La paraula vocació es buida de sentit i acaba substituint allò que el sistema hauria de garantir: condicions, recursos i suport real.
A més, moltes vegades, dins les dinàmiques escolars es prioritza que tot funcioni per aparences: que els infants estiguin contents, que les famílies no tinguin problemes i que el dia a dia sembli normal. Però el fet que no hi hagi soroll no vol dir que tot funcioni bé. Sovint vol dir que algú està assumint més del que li pertoca, posant-hi el cos, l'energia i l'equilibri emocional perquè no es noti que grinyola el sistema. Quan un projecte només funciona gràcies a l'excés d'implicació d'algunes professionals, el problema no és individual, és estructural... Una escola que es vol inclusiva no pot descansar sobre l'esgotament silenciós d'algunes persones.
Jo no vull ser heroïna. No vull sostenir amb el meu cos allò que hauria de sostenir un sistema pensat, cuidat i corresponsable. Vull fer bé la meva feina, amb rigor, amb mirada inclusiva i amb humanitat, però sense haver de trencar-me per dins perquè sembli que tot va bé.
