Aquesta frase del títol t’obre els ulls. Francesco Tonucci la
diu perquè entenguem la importància de donar oportunitats als infants
perquè es frustrin, perquè s’arrisquin en el seu aprenentatge autònom,
perquè aprenguin sols. Com? Amb llibertat. Els nens i nenes no
necessiten que els protegim, sinó que els deixem sortir al carrer a
jugar, anar sols a escola –hi ha dades que diuen que si hi van sols són
més puntuals–, anar a comprar pel barri. "En realitat, a més autonomia,
menys risc".
"Els nens aprenen a parlar sols, amb prova error. Ningú no els hi
ensenya", diu Tonucci. "Si intentéssim ensenyar-los a parlar, potser
tindríem molts afàsics", bromeja. Si de ben petits no els deixem que
s'equivoquin i que es relacionin amb el món sense tuteles –amb els
amics, amb els veïns, amb els mestres, amb els desconeguts–, si els
sobreprotegim, si hi estem sempre al darrere i a sobre, si no deixem que
es pelin els genolls, que es barallin i que plorin, quan de més grans
–d’adolescents– hagin d’afrontar problemes, llavors potser ja serà massa
tard. "Viure la frustració als 4 o 5 anys és totalment diferent que
viure-la als 14... l’increment de depressions (i de suïcidis) en l'adolescència té molt a veure amb unes infàncies de cotó fluix...
L’obsessió per la seguretat, que va començar als anys 80, ens ha portat
a tallar les ales a la infància. Amb la nostra mirada adulta poruga,
només veiem perills...
"Els adults juguem per divertir-nos, per guanyar... Els nens juguen per jugar, és la utilitat de l'inútil"
