pd 2336 De Nadal a Sant Esteve

(ara... mateix)

L’any n'és ple, de projectes, intencions, plans, mesures, amenaces i promeses que el vent s'endú en un tancar i obrir d'ulls. I per a aquestes ocasions, el catàleg savi de frases fetes ha inventat el deliciós "durar de Nadal a Sant Esteve", forma metafòrica, expeditiva i irònica d’explicar que darrere d'aquell propòsit formulat gairebé com l’inici d'una nova era no hi havia, en realitat, ni força ni voluntat per sostenir-lo. Però hi ha un "de Nadal a Sant Esteve" general. A mesura que et fas gran, sembla que és la vida mateixa la que va de Nadal a Sant Esteve. Encara que ja hagin passat un bon grapat d’anys, tanques els ulls i tornes a veure els avis i els pares de caps de taula i en pots sentir la veu brindant perquè tinguéssim un bon Nadal. Eren èpoques en què el contrast entre els dies de cada dia i els dies de festa era molt gran i, en concret, Nadal representava una il·lusió d’abundància... que durava de Nadal a Sant Esteve, i amb un mica de sort s'estirava fins a Reis. I encara que als pares més joves els costarà de creure-ho, la infància dels fills també dura de Nadal a Sant Esteve. No us n'adonareu, que en comptes de ser tu el que els faràs enfilar-se a la cadira per dir el vers, seran ells els que et faran enfilar per les parets amb les seves brillants idees... Viure en el passat és tan dolent com voler viure en el futur. Del passat, l’escalfor, i del futur, la il·lusió...

Antoni Bassas, 26.12.2021

pd 2335 (Anònim o millor dit d'autoria desconeguda)

(avui m'ha vagat reproduir això, no és ni un paper ni diari, però què voleu? és gairebé cap d'any...)

S'ha comentat que a les concentracions de suport als "investigats" pel 9N i similar hi ha molts cabells blancs i gent de cara arrugada. Hi ha qui ha dit que el moviment independentista és de gent "gran". Certament, semblen majoria de gent "gran" els que al Camp Nou reparteixen estelades, o que amb peto de "voluntaris de seguretat" ajuden a fer que les coses discorrin pacíficament, o que omplen les assemblees i reunions. No entro en discutir si és cert o no que la majoria d'indepes som gent gran.

Vull comentar qui som aquesta gent "gran".

Som gent d'entre 60 i 70 anys. (No només, clar!)

Som els joves de finals dels 60 i anys 70. Som aquells joves que vam omplir de melenes i pantalons acampanats i barbes les manifestacions clandestines contra els judicis de Burgos o el procés 1001 contra la cúpula de CCOO. Som aquells joves que rebíem patacades dels grisos a les manifestacions contra l'assassinat de Puig Antich. Som aquells joves que vam aprendre català amb el Cavall Fort i cinema amb Miquel Porter als cineclubs. Som aquells joves que érem caps i monitors a l'Escoltisme. Som aquells joves que omplíem els recitals de Raimon i Lluís Llach. Som aquells joves que vam "suar socialisme" el 76 amb Raventós i el pare Llimona. Som aquells joves de les COJ (comissions obreres juvenils) i dels comitès de barri. Som aquells joves de les Trobades de joves de Montserrat. Som aquells joves mestres de les escoles d'estiu de Rosa Sensat de finals dels 60 i començaments dels 70 que vam muntar cooperatives de mestres per oferir escoles actives, catalanes i de qualitat. Som aquells joves deixebles del Comín a Cristians pel socialisme. Som aquells joves que assistíem a xerrades i conferències al CIDOB i a l'ICESB on poguerem escoltar a Josep Benet, García-Nieto, Solé-Tura en una clandestinitat tolerada. Som els joves de les Festes de Treball a Montjuic. Som els joves de Pax Christi i la marxa de la llibertat. Som els joves de la trinca, del canet Rock i de la primera cantada dels Segadors amb Rafel Subirachs. Som els joves que vam anar a rebre a Rafel Vidiella de retorn de l'exili. Som els joves que vam militar o flirtejar amb multitud de grups i partits clandestins: JCC, ORT, MCE, PCE(i), LCR, PTE, BR, ... fins a quedar a l'òrbita del PSUC o del PSC. Som els joves del 1r Congrés de la Joventut catalana. Som el joves curtits i entrenats en la lluita contra la dictadura i entrenats a conspirar en la clandestinitat.

Aquells joves, ara, tornem a ser a on toca: a la trinxera, al peu del canó, on faci falta. Tornem a ser en "peu de pau". Jubilats, alguns ja avis, tenim tot el temps del món, totes les ganes i més moral que "el alcoyano" per fer el que ara cal fer. I no fallarem! Recordem als pares i tiets que van perdre la guerra, alguns derrotats, altres mantenint discretament la flama i l'esperança. Recordem els avis que recitaven Verdaguer i ens van recordar de petits els Cors d'en Clavé. Recordem els pares i tiets de la CNT i la FAI. Som els fills d'aquells pares que no van poder anar a escola més enllà dels 12 anys i que es van posar a treballar en fàbriques, tallers o obradors de sol a sol per poder donar als fills, nosaltres, estudis que ells no van poder fer. Som els fills d'aquells pares a vegades segrestats per la por i que ens demanaven "no et fiquis en política fill meu", i no els vam fer cas. "De vegades la pau, no és més que por". I no els vam fallar de joves en la lluita contra la dictadura i no els fallarem ara que ells ja no hi són en la lluita per la independència.

"Los viejos rokeros no mueren nunca" i si ells van viure "per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa", i nosaltres hem vingut "d'un silenci, antic i molt llarg", nosaltres hem viscut i viurem ara per construir la República catalana. HO FAREM, ARA ÉS L'HORA, ENDAVANT LES ATXES!"

Autoria desconeguda (per mi)

​

pd 2334 Criminalitzar l'independentisme

(arafa<d'1any)

"La policia identifica independentistes i antisistema en els aldarulls per Pablo Hasél", diu un titular d'El País. I votants del PSOE? I fans de Joc de trons? ¿Hi havia vegetarians, entre els que cremaven contenidors, o eren tots carnívors? Mitjans que editorialitzen solemnement a favor de la cohesió social, i en contra de les fractures, després no passen ànsia de criminalitzar ideològicament determinats col·lectius. Perquè si tots no eren independentistes, aleshores la resta eren unionistes: apareixerien, en un titular? De fet, un cop a dins es parla "d'amalgama violenta" i de "joves de perfil divers". I s'admet en el text que "no es reclama la independència ni els càntics heretats del Procés, més enllà del clàssic «premsa espanyola manipuladora»"... Amb la filiació política caldria ser prudents, perquè, si no, s'alimenta la idea que el conjunt de l'independentisme és violent, quan ho és només una minoria (com també ho deu ser una minoria dels votants del PSOE, dels fans de Joc de trons o dels vegetarians)... Hi ha una instrumentalització molt espúria d'aquests episodis. Els mitjans han de condemnar la violència, i tant. Ara bé, al costat han d'explicar les causes que afavoreixen la seva aparició. I, de passada, examinar si formen part de l'equació. Altrament no és condemna, sinó hipocresia.

Àlex Gutiérrez, 20.2.2021

pd 2333 És important el mocador?

 (arafa<d'1any)

... el fenomen del fonamentalisme islamista,... està transmetent uns missatges absolutament reaccionaris, en contra de la llibertat de les dones, perquè primer està negant el masclisme que conté l’islam, que és en els textos, que és en els contextos, que és a les interpretacions i arreu.

¿Negues la realitat i així no cal canviar-la?

— Si difonen la idea que l'islam no és masclista, sinó que, en realitat, és una mala interpretació, ja no tenim res a canviar perquè el problema no hi és... i expliquen que no, que no, que tota la càrrega masclista i patriarcal que nosaltres hem viscut és mentida, negant la causa principal del nostre patiment.

És important el mocador?

— No és inofensiu, no es pot afirmar que és un simple tros de tela, és un símbol de dominació patriarcal. I ho sabem perquè així ens ho han explicat, perquè ens han dit que si no el portem és que no som unes dones decents, i que si no el portem és que som unes perdudes i unes tal, saps? Llavors, quina llibertat d'elecció hi ha, aquí? No és que sigui només el mocador, és que al darrere hi ha totes les normes sobre el cos de les dones, sobre la seva sexualitat, sobre la seva llibertat. Si no diem clarament que aquesta llibertat no existeix, serà molt difícil que puguem donar suport a nenes en la seva lluita particular per fer coses bàsiques que a les altres ni tan sols els passa pel cap que se'ls puguin negar.

Entrevista a Najat El Hachmi, 21.2.2021

pd 2332 Ressaca al taulell

 (arafa<d'1any)

... si no s'hagués assolit la xifra del 52%, la premsa sistèmica hauria titulat a l’uníson: "L’independentisme continua sense arribar al 50%"... Del barret s’han tret ara, repetint-ho com lloros, que l’independentisme només representa el 27% del cens català. Amb el mateix criteri i encara més –és a dir, sense covid– només cal dir-los que a Pedro Sánchez el va votar el 18% del cens espanyol. I la majoria que li va donar suport a la investidura representava el 29%. Afegim-hi, ja sota covid, que a Urkullu li va donar suport el 18% del cens basc, i a Feijoó, el 23% del cens gallec. Al capdavall, als faquirs de l'estadística diguem-los que a Joe Biden l’ha votat només el 28% del cens. Fi de les comparacions. I principi de realitat: l’independentisme ratifica la majoria i guanya per primer cop en vots, percentatge i escons. Als il·lusos enterradors, bon dia. Tenen un elefant gegant al menjador...

la premonició cuixartista s'ha complert: en molts reptes no ens en sortirem, però reptar a les urnes aquesta societat era un risc per a ells. Derrotar-nos amb les nostres armes. No se'n surten. No volen assumir que el desig de canvi polític i transformació social, el ferrocarril subterrani republicà, va arribar fa anys i ha arribat per quedar-se: per això el 80% està contra la repressió, el 77% per un referèndum, el 57% no votaria avui la Constitució espanyola, el 52% va votar opcions independentistes diumenge passat i la monarquia no té més del 10% de suport social. A veure com ho aturen. Mentrestant, l’únic que espero és que no siguem nosaltres els que ho espatllem...   

David Fernàndez, 20.2.2021

pd 2331 Sant Esteve

 (arafa1any)

... Sant Esteve ―stephanós, en grec, que vol dir corona (!)―, que degué morir cap a l'any 34, és considerat el primer màrtir cristià. Era un jueu hel·lenitzat, com sant Pau, que va creure que la doctrina que propagava la colla cristiana era més redemptora que la que escau al judaisme, que no creu en la redempció de la humanitat, o sempre l’ajorna fins a un moment indeterminat de la història, que no arribarà mai: és el tan conegut “messianisme” hebreu. Com que Esteve, igual que el Crist poc abans crucificat, va anar a provar de convèncer el Sanedrí de Jerusalem per fer-los canviar de religió i abraçar la nova doctrina amorosa –bell ideal–, els rabins “es van tapar les orelles i s'abraonen tots alhora contra ell” (Fets 7, 57), van portar Esteve als afores de la ciutat i el van lapidar, que era el tipus de pena de mort que ells practicaven en aquell temps.

L’estrany de tot plegat és que el matessin, perquè la pena de mort no depenia d’ells –tenien autoritat religiosa, però no política– sinó de l'autoritat romana, és a dir, del mateix governador que havia fet crucificar Jesús. La mort de Jesús està molt ben documentada; la d’Esteve podria ser una llegenda, com la de sant Jordi o la de sant Sebastià.

Jordi Llovet, 26.12.2020

pd 2330 El Nadal del futur 2

 (ara... mateix)

No estic pas en contra de les festes col·lectives. Ben al contrari, em semblen més necessàries que mai, en una societat excessivament escorada cap a l’individualisme. El que crec és que hem de repensar-les, donar-los un sentit que ens parli a nosaltres, persones del segle XXI, que enllacin amb la tradició, sí, però que la renovin, justament perquè la festa no mori... I l’Església fa ara una gran pressió per no perdre el sentit religiós dels ritus col·lectius... En una societat laica com és ja en gran part la nostra, cal reinventar les cerimònies, no prescindir-ne, que tot grup humà les necessita per enfortir els seus vincles i la seva cohesió. I que qui vulgui celebrar el naixement de Jesús pugui fer-ho sense obstacles, però també sense imposicions... Mantinguem, doncs, el Nadal, però donem-li, de mica en mica, un nou sentit, que no sigui exclusivament la festa de les compres i dels bons menjars, cada vegada més mancada d'esperit col·lectiu... Instaurem el Nadal com una festa del civisme, de la celebració de la nostra vida col·lectiva. Què era la Missa del Gall, sinó trobades de la comunitat, moments per desitjar-se felicitat i estrènyer els vincles entre la ciutadania?...   

Marina Subirats, 11.12.2021

pd 2329 El Nadal del futur 1

 (ara... mateix)

Última setmana de novembre: pobles i ciutats encenen uns llums i garlandes que fa dies que pengen pels carrers. Comento amb diverses persones: ¿en aquest moment d’encariment brutal de l’electricitat, ara que comencem a entendre que hem d'estalviar energia no solament pel preu sinó com a mesura ecològica, és el moment, de tanta lluminària? Si, és Nadal, ho sé, i també sé que són llums de baix consum, però, ¿calen tots aquests guarniments per celebrar la festa? I fins i tot si –segons es desprèn de les dades del CIS i del baròmetre de la religiositat– només al voltant d'un 9% de la població de Catalunya va habitualment a missa els diumenges, és a dir, és creient convençuda, ¿té sentit que encara celebrem el Nadal? 

Per a la majoria de la població el portal de Betlem, la Mare de Déu, Sant Josep, Jesús i la resta de protagonistes tradicionals del Nadal ja només són figuretes d'un pessebre que seguim fent per la il·lusió de les criatures i que potser encara ens commouen perquè ens recorden la nostra infància, però l’emoció de la festa religiosa ja no hi és, i, de mica en mica, desapareixen molts dels ritus que l’acompanyaven: les nadales cantades en família, les dècimes recitades pels menuts, les felicitacions personals. Unes celebracions, doncs, que s'han convertit sobretot en un reclam per al consum i una ocasió per als comerciants de fer calaix...                     (Continuarà...) 

Marina Subirats, 11.12.2021

pd 2328 Un Nadal molt autèntic

(arafa1any)

El Nadal d'aquest any 2020 ha acabat convertint-se en una gran paradoxa: no podrem celebrar-lo asseguts a taula amb totes aquelles persones que desitjaríem però, alhora, s'ha constituït en l’experiència universal que més s'acosta a l'esperit del que se suposa que estem celebrant, el naixement d’un temps nou, de llum que s'allarga i de confiança en els altres que es renova, en un marc d’incertesa i precarietat generals compartides. Dit d'una altra manera, mai un Nadal haurà estat tan de veritat com aquest. Enmig del fred i la neu socials, aquest Nadal no desencadena només el record de cada any dels que no hi són, sinó que obliga la nostra mirada a recordar qui som, què tenim de debò, què valorem avui que altres anys no teníem en compte i què hem hagut de compartir. La pandèmia ha capgirat els ritus convencionals de Nadal però ens l’ha fet més dolorosament humà.

Antoni Bassas, 25.12.2020

pd 2327 Mentre hi hagi gent que estimi...

 (ara...mateix!)

Trobada d'amics, de bons amics, d'aquells que són família escollida... Ens desespera la corrupció econòmica i la repressió política, i ens amoïna molt l'emergència climàtica, perquè ens costa imaginar que els nostres fills vulguin portar fills a un món que sembla degradar-se inevitablement en tants aspectes. Ens envaeix el pessimisme. I no devem ser els únics.

Llavors dic: "Mentre hi hagi gent que estimi, el món estarà salvat". És una frase que faig servir en una de les meves xerrades. No és per adormir les consciències, sinó per evitar el "tot o res": "Com que no puc arreglar-ho tot, no faig res". Hem fet coses per als altres (tots hem estat gent d'esplai i agrupament) i tots procurem fer les nostres feines amb actitud de servei, tan bé com podem, i mirem de ser exemple per als nostres fills. I no som els únics.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: pel bé dels nostres fills, hem d'estimar, quan estimar és denunciar la injustícia, quan estimar és pensar en els altres i actuar en conseqüència, quan estimar vol dir transmetre esperança (i no desànim!), quan estimar és ensenyar als fills com és d'important comptar amb bons amics per salvar el món!

Juanjo Fernández, 27.11.2021

pd 2326 Bon Nadal a totes les bombolles

(arafa<d'1any)

... Jo anava cap a la meva escudella, la que em pertocava, la que algú havia fet, per a mi, per a nosaltres, per demostrar d'aquesta manera –cuinant– que ens estimava. Però no n’he tingut sempre, d’escudella.

Convidar i ser convidat. És la cosa més feliç. “Et quedes a dinar?”, et pregunten de vegades. “Et quedes a dinar?”, preguntes de vegades. I aquesta pregunta, que ve de tan antic –perquè el primer que vam fer, com a éssers civilitzats, és inventar s..istemes perquè el menjar fos una litúrgia–, és la màxima expressió de l’alegria. “Gràcies, senyor, per aquestes viandes”, diuen els cristians (amb tot el sentit del món), i jo afegiria: “I gràcies, sogra; gràcies, amic; gràcies, xef; gràcies, estimat; gràcies, cunyat; gràcies, germana que no tinc però que ets tu, per haver-les preparat”. Em moro d’il·lusió quan algú para taula. Em moro d’il·lusió quan algú es lleva d'hora per començar a fer el caldo. Em moro d’il·lusió quan algú ha triat un vi; ha pensat que l’obrirà per nosaltres. Em moro d’il·lusió quan arribo a una casa i, així que entro, em donen una copa i em somriuen perquè he arribat. Bon Nadal, si teniu la sort de tenir bombolla.

Empar Moliner, 25.12.2020

pd 2325 El que és inadmissible

 (arafa<d'1any)

Se me'n van els ulls a la frase de Pedro Sánchez “En una democràcia plena és inadmissible l’ús de qualsevol tipus de violència”. ¿Ho diu també per la violència policial de l'1 d'Octubre? Esclar, li està tirant per la cara al seu soci de govern que vivim en plenitud democràtica per, així, condemnar la violència d’aquests dies als carrers. Però la certificació de plenitud democràtica no s’obté automàticament perquè ho digui una Constitució, sinó perquè l’Estat vetlla per assegurar el compliment del contracte social per a tots els ciutadans. I això passa per escoltar i adaptar-se amb agilitat a les noves demandes socials, entenent que en un món penetrat per la tecnologia, per una pandèmia i amb l'horitzó del canvi climàtic, la societat no guanya per incerteses. La frase hauria de ser: “En una democràcia plena, qualsevol tipus d’ignorància del malestar social és inadmissible”.

Antoni Bassas, 20.2.2021

pd 2324 Inflamables o intocables?

 (arafa<d'1any)

Quan jo vaig néixer, vosaltres encara no existíeu. Deixàvem les escombraries en bosses o en un cubell, a la porta de casa, com ara es torna a fer en alguns pobles i barris. El paper i el cartró el teníem a punt perquè el passés a buscar (i a pesar) el drapaire. Els envasos de vidre els tornàvem a les botigues i, amb una mica de sort, els nens ens podíem quedar les quatre peles que n'abonaven...

No fa tants anys que vau arribar... Obrim la tapa, llancem la bossa i us tornem a tapar corrents, ofesos per la nostra pròpia pudor. Existiu perquè no es vegi la nostra merda. Els últims anys, cada vegada veiem més persones amb el cos mig abocat dins vostre, regirant bosses, furgant entre les deixalles per trobar-hi alguna cosa que els permeti viure del nostre rebuig. És difícil sostenir la mirada a una realitat tan dolorosa...

I de tant en tant us calen foc... La imatge del vandalisme o el símbol del malestar social... Però hi ha una trampa que ja coneixem: que sense violència es pot parlar de tot. Mentida. Sense violència, no es parla de res. S'oblida... I amb violència, només es parla d'això ...  Ja ho sabem que ningú està a favor de calar foc als contenidors... Perquè la violència genera repressió i la repressió alimenta la violència. I així, mentrestant, anem passant el temps, amb l'única aspiració d'amagar els problemes -com fem amb les deixalles- en un contenidor que és a punt de rebentar.

Albert Om, Carta als contenidors, 20.2.2021

pd 2323 Marató

 (arafa<d'1any)

La qüestió catalana és una marató, no pas una cursa de cent metres llisos... Per a l'independentisme és una gran notícia, enorme, haver passat del cinquanta per cent dels vots. Però el vot independentista ha baixat força, en termes absoluts, i potser no tot és culpa del virus. Vol dir que la idea d’independència recula? Intueixo que no, que gairebé cap independentista ha deixat de ser-ho. Tampoc n’arriben de nous. Però hi ha un desencís sobre com es gestiona políticament. Una altra notícia és que dins del bloc independentista ara va davant un, ara l'altre, però que l'hegemonia no es decanta clarament ni cap aquí ni cap allà. Per tant, cap de les dues forces principals no obtindrà ni a curt ni a mitjà termini una victòria aclaparadora damunt l’altra, sinó que hauran d’aprendre a conviure. I això els ajunta, encara que no els agradi. Es poden barallar pels èxits, però els fracassos els ensorren a tots dos.

Vicenç Villatoro, 20.2.2021

pd 2322 Què li passa a Espanya?

 (arafa<d'1any)

Si l’any 1978, i encara menys el 1982, el de la victòria socialista, algú ens hagués dit que el 2020 hi hauria militars feixistes, exiliats, un rei emèrit fugat i uns tribunals convertits en guardians del nacionalisme identitari més ranci, no ens ho hauríem cregut. I ja no parlo de la nòmina inacabable de corrupcions que hem patit abans d'arribar aquí...

Què li passa, doncs, a Espanya? Li passa que, de nou, corre el perill de quedar atrapada en la seva pitjor versió de la història. La versió de la intolerància, de la contrareforma, de l’exabrupte, la frivolitat i l'odi... No ha entès encara que la vida, també la vida de les nacions, és canvi permanent, és saber passar el relleu de generació en generació. No es pot congelar la història...

La inèrcia immobilista és molt forta. La lliçó històrica que a aquestes altures l'esquerra espanyola ja hauria d’haver après és que si et quedes a mitges, com li va passar a Felipe González, el sistema, és a dir, el rebuig atàvic a qualsevol transformació que suposi trencar privilegis i acceptar la pluralitat nacional, es regenera tot solet. 

Ignasi Aragay,  20.12.2020

pd 2321 La drecera populista

 (arafa<d'1any)

La ultradreta és una cosa molt seriosa. Ho és per les idees que representa i per l’amenaça latent que amaga. Convé recordar-ho perquè, en els últims anys, adjectius com feixista, nazi o supremacista s’han utilitzat de manera abusiva, sobretot per part de formacions polítiques de tall populista, que són, paradoxalment, les que més fàcilment poden ser contaminades per la ultradreta...

Però el problema de la ultradreta no és només la seva existència, sinó la seva capacitat per contaminar un sistema polític sencer. De la mateixa manera que Ciutadans, per exemple, ha aconseguit acomplexar el PSC i apartar-lo del consens sobre la protecció del català, Vox ha fet que una força de govern, com és el PP, giri el seu discurs cap a postulats més rancis i allunyats del consens constitucional. El cavall de Troia del feixisme és el populisme, que sempre apareix quan la democràcia entra en crisi, a base de missatges simples, enemics invisibles i receptes màgiques. El populisme no és forçosament d’extrema dreta, però genera el clima social idoni perquè l’extrema dreta en tregui profit. I aquest risc sí que existeix tant a Espanya com a Catalunya, i també a tot Occident. 

Toni Soler, 20.12.2020

pd 2320 Finals de gener

 (arafa<d'1any)

El mes de gener, amb el dia breu i el sol engorronit, com ho deia Carner, comença, cap al final, a allargar una mica la seva llum i fer-nos, als crèduls, la il·lusió d'una petita primavera. Les mimoses comencen a florir i també les prímules i, fins i tot, alguna violeta que anuncia la florida perfumada del Dimecres de Cendra. S'acosta la Quaresma, amb les seves promeses de resurrecció, de llum i perfums. Però abans haurem de passar per dies de sacrifici, de renúncia, de sofriment. El mes de gener és un mes net, sense gaire destorbs... M'agrada el gener, amb els seus indicis de primavera, però encara amb marges gebrats i fred de matinada i filagarses de boira cobrint els rius i els camps i els camins dels matiners. M'agrada el gener, quan... fa un sol solet confortable...

Demà passat entrarem al febrer. El dia 4 va ser Girona que va ser ocupada per les tropas nacionales i va començar la llarga i tenebrosa postguerra de les venjances, les restriccions i el racionament. Del pa negre de serradures, dels penellons i de la por. I de la vergonya d’haver de suportar la indignitat de ser humiliat i vexat i oprimit. Convenientment maquillat, això encara dura... La gent es va espavilar, moltes vegades poc solidàriament. La postguerra i tot el franquisme van ser una formidable escola d’insolidaritat. D'això en sabem els catalans. De ser insolidaris, vull dir...

I el febrer ens portarà unes eleccions... Unes eleccions que no decidiran res, perquè aquí no decidim mai res. Tot ho decideixen a Madrid. Ja no sé per què en fem, d’eleccions. Si els resultats no agraden, doncs es truca al poder judicial i s’inhabilita qui sigui. Catalunya ha de tornar al bon camí, a la humiliació de la postguerra. Tothom callava. Això és el que hem de fer, els catalans: callar, callar i callar.  

Narcís Comadira, 30.1.2021

pd 2319 Ensenyar català sense saber-ne

(arafa<d'1any)

... ara mateix, i gràcies al màster que cal cursar per exercir de docent a la secundària, és possible ocupar una plaça titular de llengua i literatura catalana en un institut –un feina que sovint s’exerceix 30 anys o més– tenint un coneixement molt deficient de català...  Defenso, i fa vergonya haver-ho de dir, que només puguin ensenyar llengua i literatura –la que sigui– els que en sàpiguen. Però, per començar –i això s’ha decidit a Catalunya–, el màster és de “llengua i literatura catalana / castellana...

Cal ser molt ignorant o cínic per considerar que un B2 o haver fet 30 crèdits en català prova aquest domini. Però és que devaluar els títols de català és una pràctica institucionalitzada de la Generalitat. Cada any regala el C1 –el nivell que s'exigeix després per accedir a les places– a milers d’estudiants que acaben l'ESO sent del tot incapaços de parlar i escriure amb un mínim de competència la llengua “pròpia del país”. No és gaire sorprenent, doncs, que havent mantingut tants anys aquesta ficció amb els alumnes, li hagi costat tan poc estendre-la als professors. 

Albert Pla Nualart, lingüista i escriptor, 24.1.2021

pd 2318 Suïcidi processal

 (arafa<d'1any)

Ho ha fet, ha confessat uns fets que no ha comès...  Aquesta decisió dol a l’ànima de qualsevol: defensar la pròpia dignitat i la veritat, o claudicar i comprar seguretat... admetre fets, encara que no siguin certs o que siguin parcialment certs. Aquesta decisió no és un absurd, sinó que ha estat impulsada pel sistema. .. s'ha esberlat la confiança d'una gran part de la ciutadania en la imparcialitat del sistema judicial...

El sistema està configurant-se de manera que només les persones amb trajectòria política i ampli suport social podran assumir el risc de travessar un procediment judicial repressiu. La resta de persones anònimes no podran assumir la immolació de defensar els seus drets. La ràbia derivada de confessar fets no comesos, juntament amb la progressiva desconfiança envers les institucions, pot marcar una generació. Com a societat no ens podem permetre que l’abús i el temor representin el nostre sistema judicial.

Laia Serra, 24.1.2021

pd 2317 Seriositat, sisplau

 (arafa<d'1any)

En l'àmbit polític, em treuen de polleguera la màgia, la manca de professionalitat, l’èpica heròica, la improvisació, les brometes, la sentimentalitat, els alts i baixos, els canvis de guió sobtats, l’absurditat. Hi busco (i no hi trobo) seriositat, ordre, credibilitat, fiabilitat...

Quan tornarem a tenir servidors públics que prioritzin el servei públic? Rere l’espectacle lamentable en què vivim, en realitat no hi ha confrontació d'idees ni gairebé d'estratègies, sinó mandra de pensar i de dir el que penses, covardia mental, per no parlar directament d’estúpides mentides pietoses repetides fins a l'esgotament a la parròquia dels convençuts. Així, esclar, no sortim del cercle viciós de les pròpies impotències... El populisme, en totes les seves versions dures o toves, globals o nostrades, és tot al contrari: és voler caure bé, és fer volar coloms, és prometre paradisos, és no arremangar-se en el dia a dia, és deixar que els problemes es podreixin, és buscar culpables fàcils, és defugir tota autocrítica, és l’èpica fake. És, en fi, la incoherència feta norma: un dia dic una cosa i l'endemà la contrària, i em quedo tan ample...    

Ignasi Aragay, 24.1.2021

pd 2316 O nostres o buides

 (arafa<d'1any)

Desactivar el moviment sobiranista català és un objectiu d’estat. Però té una pedra a la sabata: que les institucions catalanes estiguin governades per sobiranistes o nacionalistes. El poder autonòmic és limitat, però existeix i fa nosa quan està en mans descontrolades. Per això des de fa anys l'Estat ha maniobrat per treure's la pedra de la sabata. La primera opció seria desallotjar els sobiranistes del govern de les institucions. Però per fer-ho cal guanyar-los en unes eleccions. I les eleccions es guanyen a les urnes, tot i que de vegades s'hi pot contribuir des dels despatxos: PSOE i PP van desallotjar els nacionalistes del govern d’Euskadi quan es van anul·lar les candidatures de l’esquerra abertzale. Però si no s'aconsegueix hi ha una segona opció: buidar de contingut les institucions. I això sí que es pot fer des dels tribunals i els despatxos. Les quotes de poder que poden exercir les autonomies lleials es neguen a l’autonomia governada pels sobiranistes a base de retalls, inhabilitacions, recursos, ofec econòmic, etcètera... Si es pot, desallotjar els sobiranistes del govern. Si no es pot, buidar les institucions que governen.

Vicenç Villatoro, 24.1.2021

pd 2315 Xotis fiscal

(arafa<d'1any)

«Último día de despotismo y primero de lo mismo» A Quito, l’endemà de la independència (Eduardo Galeano)

Carles Puigdemont és republicà i és exiliat. I sí, es va exiliar per motius polítics. Diran que és un fugat –com si els exiliats del 1939 no ho fossin, també, escapolint-se de la justícia criminal franquista-... I no, no vinc a comparar, sinó tot el contrari. A diferenciar. És incomparable l’exili en dictadura amb l’exili en democràcia. I alhora vinc a diferenciar encara més: en un determinat sentit ètic i democràtic, és molt més degradador –per insòlit– haver-se d’exiliar-se en democràcia per posar urnes que en dictadura després d'un cop d'estat armat...

¿podria ser que el tribunal que ordena mantenir les eleccions sigui el mateix que inhabilita qui les ha d’organitzat? Sí, sí se puede. En tot cas, si volen governar aquest país que tant s’estima les urnes, l'únic exigible és que deixin les togues i es presentin a les eleccions. Més encara quan tot ho retorcen: en el judici del conseller Bernat Solé la tesi de la Fiscalia sí que va ser de xotis, de conya i de befa al teatre de la llei: va venir a dir que la prova de culpabilitat és que no trobava cap prova incriminatòria. I així tot. Estat nacional-judicial. A por ellos. Oé, oé.  

David Fernàndez, 23.1.2021

pd 2314 21 desitjos terrenals per al 2021

 (arafa<d'1any)

Que els polítics defugin la temptació de les promeses fàcils, que ens prometin senzillament esforç, esforç i esforç...

Que els savis de lletres i ciències, tots sumats, trobin la vacuna que immunitzi la humanitat contra l’endèmic i contagiós virus de la inhumanitat.

Que no ens refugiem còmodament en la indiferència culpable davant els que malviuen a la intempèrie. Sisplau, clemència!

Que els nostres nobles i eterns ideals aprenguin a conviure amb les nostres prosaiques i quotidianes misèries terrenals.

Que no oblidem, però sí perdonem. I que els carrers tornin a ser una festa cívica, potser menys emocional.

Que els avis reguanyin la seva llibertat i confiança. Que les amistats tornin a fluir. Que desterrem la por i torni l’esperança.

Que retrobem l’atzar, la improvisació, la porosa llibertat d’equivocar-nos.

Que el teletreball no ens encapsuli digitalment, no ens faci perdre la paraula espontània, la mirada còmplice, la broma creativa, el tacte, el canvi de parers, l’intercanvi de sensacions.

Que la curiositat esdevingui tolerància i acollida. Que la intolerància esdevingui una raresa curiosa, una estupidesa.

...

Ignasi Aragay, 10.1.2021

pd 2313 No menystinguem el catastrofisme

(arafa<d'1any)

La mentida més difícil de desemmascarar és la que necessitem creure’ns...

... no negaré que som molts els que, de vegades, ens deixem anar en la malaltissa tendència a veure-ho tot més negre del que és, perquè, entre altres coses, ens estalvia esforços i ens ajuda a portar millor el nostre malestar intern...

Hi ha un catastrofisme valuós i un altre de rebutjable. I la diferència, sempre, és que el primer és serè i racional -s’obre a debatre i a ser desmentit tant com calgui-, mentre que l’altre és visceral i dogmàtic i, quan se sent arraconat, crida i s'enfada. No hauríem d’estigmatitzar qui prediu catàstrofes, sinó només qui les prediu sense arguments sòlids. Però hi ha un senyal, de tipus ètic, que ens indica sempre quan el catastrofisme és valuós: ho és quan crida a actuar, a esforçar-se, i no ho és quan només és una excusa per no fer res i deixar-se anar... igual que tan sovint el catastrofisme és una excusa per no fer res, l'anticatastrofisme sistemàtic ens pot posar uns aclucalls amb què seguim avançant cap a un daltabaix que podríem esquivar. 

Albert Pla Nualart, 10.1.2021

 

pd 2312 Les fulles del rave

 (arafa<d'1any)

Quan vaig veure que s'havia posat de moda anar pel carrer amb caputxa, vaig recordar-me de Johan Huizinga i del seu llibre El otoño de la Edad Media... A la portada del llibre, disseny de Daniel Gil, sortia la fulla d'un arbre. Una fulla seca que em retornava a les voreres de Barcelona entapissades per les fulles caigudes dels plataners. Així, cada cop que arriba la tardor m'endinso en una Edat Mitjana biogràfica... Els anys setanta van ser la tardor de la classe obrera. Una Edat Mitjana en què s'apagava una estructura social, una manera de creure, de practicar una religió, que sempre és atàvica, i encara no s'havia configurat el món que havia d'arribar. El d'ara. Avui, en plena pandèmia, les fàbriques del Vallès són castells en ruïnes i, l'altre dia, al voltant de quatre-centes persones van omplir una nau abandonada per celebrar una rave. Es van passar dos dies dansant, bevent i adorant la blanca flor de l'estramoni, que diria Ramon Erra. A la porta, com va fer el monjo Luter amb les seves tesis, van penjar un cartell manuscrit, amb títol en anglès, Stay awake, i que acabava dient en castellà: "El sistema no funciona. Hora de salir!!!" Als camins i a les tavernes de l'Edat Mitjana, els goliards cantaven el mateix mentre se'n fotien de l'apocalipsi, i el món cridava: Penitenciagite.  

Javier Pérez Andújar, 9.1.2021

pd 2311 Quan el covid se t'emporta l'àvia

 (arafa<d'1any)

Quants néts i nétes han vist morir els seus avis i àvies a causa del covid-19 els darrers deu mesos? L'estadística diu que a Catalunya la pandèmia s'ha endut la vida d’unes 14.000 persones més grans de 65 anys. Per a molta canalla, doncs, que el virus mata no ha estat una explicació teòrica dels pares sinó un dolorós descobriment personal que ha arribat prematurament a la seva vida. La mort mai no és fàcil de mirar de cara i menys quan li toca fer-ho a una criatura. L’escriptor Ricardo Alcántara ha publicat Tres llàgrimes (Baula, 2020), un conte il·lustrat per Noemí Villamuza que explica la història d'un nen a qui se li mor l’àvia i la tristesa que l’aclapara fins que experimenta la companyia que li fan els seus records: "Malgrat que ja no la podia veure, l’àvia era sempre, sempre, sempre, al meu costat". Acompanyem-los en el dol i en superar-lo.

Antoni Bassas, 9.1.2021

pd 2310 El líder global més radical del 2020

 

(arafa<d'1any)

Les frases que reprodueixo tot seguit les ha pronunciat aquest any pandèmic una figura internacional que, contra les aparences, té un pensament radical...

“El dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari”. “El dret d’alguns a la llibertat d'empresa o de mercat no pot estar per sobre dels drets dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte a l’entorn”. “El mercat sol no ho resol tot, encara que altre cop ens vulguin fer creure aquest dogma de fe neoliberal”... “La violència exercida des de les estructures i el poder de l'estat no està al mateix nivell de la violència de grups particulars”... “Davant de les diverses i actuals maneres d'eliminar o d’ignorar els altres, siguem capaços de reaccionar amb un nou somni de fraternitat i d’amistat social que no es quedi en les paraules”. “La gratuïtat és la capacitat de fer algunes coses perquè sí, perquè són bones en elles mateixes... “Hem rebut la vida gratis, no hem pagat per tenir-la. Llavors tots podem donar sense esperar alguna cosa a canvi, fer el bé sense exigir a qui s’ajuda”... El perdó és precisament allò que permet buscar la justícia sense caure en el cercle viciós de la venjança ni en la injustícia de l’oblit”...“La nostra família humana [necessita aprendre] a viure junta en harmonia i pau sense necessitat que haguem de ser tots iguals”...

Bé, doncs, tot això ho va dir el papa Francesc en l’encíclica Fratelli tutti, el 3 d'octubre a Assís

Ignasi Aragay,  3.1.2021

pd 2309 Una cambra fosca que ens revela

 (arafa<d'1any)

El fill del xofer (Jordi Amat) ens obliga a reavaluar, als que ja tenim una edat, la nostra vivència del pujolisme. I ens enfronta a una amarga veritat: en una democràcia precària no es pot assolir l’hegemonia sense vendre populisme. L’hegemonia no és només fruit del carisma que et pot donar haver patit tortures sota un dictador, sinó de saber explotar les passions dels governats i, atiant-les, deixar en l’ombra la pròpia passió pel poder...

Després de llegir Amat, costa molt oposar el pujolisme a la cort de Madrid. Es fa difícil no veure’l com una part d’aquell tot. La sensació que el rei avui emèrit -i tots els poders de l'Estat que li feien costat- va protegir el líder nacionalista perquè també li feia, en part, de virrei, deixa un regust amarg als que sempre han volgut creure en una història de bons i dolents... Ser conscients de les llums i les ombres, sense esquivar que en formem part, és imprescindible per no repetir les parts més negres del nostre passat.

Albert Pla Nualart, 3.1.2021

pd 2308 Volem ser lliures

 (arafa<d'1any)

... N’hi ha prou amb parlar amb alguns dels nostres immigrants, que procedeixen de dictadures, perquè ens facin entendre el mal que alguns ciutadans s’autoinfligeixen estúpidament quan donen suport amb els seus vots, o amb els seus crits, a aquests poderosos que esborren la nostra llibertat. Són tots els que aplaudeixen quan els jutges condemnen al marge de la llei qui odien. O els que entenen que no hem de tenir tanta llibertat d'expressió i que hem de ser perseguits quan ironitzem sobre determinats temes...

Estem lliscant per un perillosíssim pendent en el qual podem perdre les nostres llibertats per una sèrie de decisions imprudents de diversos poders de l'Estat, també del judicial, en les quals en el futur s’inspiraran uns altres actors, la ideologia dels quals pot coincidir, o no, amb la dels actuals. Els “enemics d’Espanya” -terrible expressió del testament polític de Francisco Franco- no són els independentistes, ni els que insulten un cap d’estat o una bandera, o ironitzen sobre símbols religiosos. Com tampoc són enemics de Catalunya ni els partidaris de la unió amb Espanya ni els que lliurement s’estimen més parlar en castellà.

Espanya i qualsevol altre territori, també Catalunya, no hauria de conèixer altres enemics que aquells que detesten la llibertat.

Jordi Nieva-Fenoll, 3.1.2021