(arafa<d'1any)
El fill del xofer (Jordi Amat) ens obliga a reavaluar, als que ja tenim una edat, la nostra vivència del pujolisme. I ens enfronta a una amarga veritat: en una democràcia precària no es pot assolir l’hegemonia sense vendre populisme. L’hegemonia no és només fruit del carisma que et pot donar haver patit tortures sota un dictador, sinó de saber explotar les passions dels governats i, atiant-les, deixar en l’ombra la pròpia passió pel poder...
Després de llegir Amat, costa molt oposar el pujolisme a la cort de Madrid. Es fa difícil no veure’l com una part d’aquell tot. La sensació que el rei avui emèrit -i tots els poders de l'Estat que li feien costat- va protegir el líder nacionalista perquè també li feia, en part, de virrei, deixa un regust amarg als que sempre han volgut creure en una història de bons i dolents... Ser conscients de les llums i les ombres, sense esquivar que en formem part, és imprescindible per no repetir les parts més negres del nostre passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada