... Jo anava cap a la meva escudella, la que em pertocava, la que algú havia fet, per a mi, per a nosaltres, per demostrar d'aquesta manera –cuinant– que ens estimava. Però no n’he tingut sempre, d’escudella.
Convidar i ser convidat. És la cosa més feliç. “Et quedes a dinar?”, et pregunten de vegades. “Et quedes a dinar?”, preguntes de vegades. I aquesta pregunta, que ve de tan antic –perquè el primer que vam fer, com a éssers civilitzats, és inventar s..istemes perquè el menjar fos una litúrgia–, és la màxima expressió de l’alegria. “Gràcies, senyor, per aquestes viandes”, diuen els cristians (amb tot el sentit del món), i jo afegiria: “I gràcies, sogra; gràcies, amic; gràcies, xef; gràcies, estimat; gràcies, cunyat; gràcies, germana que no tinc però que ets tu, per haver-les preparat”. Em moro d’il·lusió quan algú para taula. Em moro d’il·lusió quan algú es lleva d'hora per començar a fer el caldo. Em moro d’il·lusió quan algú ha triat un vi; ha pensat que l’obrirà per nosaltres. Em moro d’il·lusió quan arribo a una casa i, així que entro, em donen una copa i em somriuen perquè he arribat. Bon Nadal, si teniu la sort de tenir bombolla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada